dissabte, 30 de març de 2013

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Setmana Santa s'escola amb un airet suau de primavera i la lectura, gairebé un any més tard del seu èxit, d'aquesta novel·la esbojarrada a càrrec d'un avi centenari. Consigno en primer lloc que el relat de Jonas Jonasson fa bo tot el temari d'història contemporània que em van fer aprendre a l'institut: Allan Karlsson, tècnic en explosius, recorre tot el segle XX d'una punta a l'altra del planeta i es troba -poca broma!- amb Franco, Truman, Stalin, Churchill, Mao i Kim-Il Sung. Boig o murri, mai vol parlar de política i la seva formació és absolutament bàsica. Però no s'arruga i va fent... Mai com ara podríem dir que el protagonista sovint es fa el suec. Encara més quan aquest recorregut cronològic cavalca amb una altra història, datada el 2005, en què efectivament el vell Allan, s'escapa per la finestra de la Residència d'avis a Malmköping. I això tot just minuts abans no comenci la festa de centenari que li han preparat! Aleshores, talment hagués entrat a la dimensió desconeguda, l'acció s'envola i en poques pàgines el trobarem arrossegant una maleta milionària, bevent molt més aiguadent del que seria raonable i fent uns amics del tot imprevisibles.

Potser no sempre fa petar de riure, però L'avi de 100 anys... baixa bé i depressa. Sense més pretensions. El seu èxit -més de trenta traduccions en un any, abast planetari i pel·lícula en perspectiva- porta en català el segell de La Campana que a la contraportada subratlla: "Segons l’Allan tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: «Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més», però tot es pot arreglar amb una ampolla d’aiguardent i ganes de deixar-ho tot enrere i mirar el futur".  Jo encara ho faria més planer i em quedo amb la dedicatòria de l'autor, Jonas Jonasson al seu avi, tot un elogi a la narrativa...

El meu avi tenia el do de captivar el públic quan s'asseia al banc de les mentides, lleugerament inclinat endavant repenjant-se en el bastó i amb la boca plena de rapè.
-¿I això va pasar de veritat, avi?- dèiem els néts bocabadats.
-La gent que només explica la veritat no val la pena d'escoltar-se-la- deia l'avi.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada