dissabte, 23 de març de 2013

Informe apressat per en Ton Cabra, que fa deu anys que es va morir

Avui torno a pujar fins a Calders, Ton. Recordarem plegats que ahir, exactament, va fer deu anys que ens vas deixar. I també com t'hem trobat a faltar, en tot aquest temps, en una cosa o en una altra. Perquè encara ara no m'ho acabo, Ton, que ens haguessis de deixar tan aviat... I amb tot, aquests deu anys han anat teixint una discreta serenitat amb la que et parlo mentre enfilo tots els revolts de la carretera que m'acosten fins al poble. I aleshores penso si no deus saber ja, Ton, que això ha canviat força en aquesta dècada. Allà on vas deixar una festa hipotecària de pisos, cotxes i vacances ara hi ha una crisi de collons, i els indicadors assenyalen que la pobresa al país ha crescut desbocada. Hi ha, això sí, una embranzida nacional també fa deu anys impensable. La manta ja és una mica més gran però, tu m'ho diràs, em temo que encara curteja i, a més a més, els que la tiben en volen tenir l'exclusiva, talment fóssim 2003. Des d'ERC ara som caps de l'oposició i alhora -terra de meravelles!- socis parlamentaris, que prou li pesa al senyor Duran. Diria que en Junqueras t'ha d'agradar, el discurs i l'exemple. I als carrers hi ha estelades per tot. Però, hi torno, no hi ha diners per a res, hi ha un 26% d'aturats i la Generalitat és pobra de misericòrdia, que dia rere dia retalla despesa, toca l'os i no s'atura. I els damnificats, ja pots comptar, els de sempre: més pobres, desnonats, amb menys serveis i un tuf de corrupció que no se n'acaba d'anar mai. En fi, com que Madrid se sap a la recta final del saqueig, enlloc de complir pactes envia més campanyes de la por, i ningú sap com espetegarà -perquè aquesta mateixa setmana el President Mas ja afluixa molles i diu d'obrir ponts amb el govern pepero d'Espanya, i que si són verdes, si són madures. I si seguim així diria que a tots se'ns s'acabarà la paciència però callo, perquè seria ficció, i estic segur que tu ho sabràs veure abans que no pas jo. I té, com que ja sóc a Calders Ton, m'estimo més baixar del cotxe i sortir a passejar, i acabar la conversa en silenci. Tornar una altra vegada al 2003, amb el mateix sol tendre de primavera, recordar-te amb tot l'afecte que desprenies per la gent i pel país. Si n'hauries fet de feina! Sempre amb més amor que orgull: estimar la feina, trobar precioses fins les coses més petites. Saber donar-se en vida, i fins saber morir. Tot això penso ara Ton, mentre baixo pel camí enformigonat del cementiri i, per un moment dubto -deu ser això la Pasqua?- de si sento només les meves passes o són, encara, les nostres.

1 comentari:

  1. Preciós!
    Sóc un calderí de nova fornada que coordino la nova revista de Calders, LA CALDERINA. En els propers dies volem entrevista la Conxita Capsada i buscant una mica d'informació sobre la mort del Ton he ensopegat amb aquest teu article que he trobat preciós.
    Gràcies.
    Eladi Martínez
    http://picalapica.blogspot.com

    ResponElimina