La coincidència de tres dies engripat amb la mort del president de la República bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez, ha ocupat bona part dels telenotícies que, en contra d'allò que és habitual, he pogut seguir. I bo, és evident que Hugo Chávez ha tingut fins el darrer moment grans defensors i també grans detractors, però sobretot molta gent que s'esplaia a dir-hi la seva amb una catxassa que fa feredat. Vull dir que opina des de la distància, amb arguments tòpics i sovint des del més absolut desconeixement, encara que, tot plegat, tampoc no sembla que preocupi gaire a ningú. Si allò era una democràcia, si això nostre tampoc no ho acaba de ser. Si va canviar les condicions de vida de tanta gent, si... I és que un posicionament senzill és impossible. Per això avui, tanco grip, tema i diumenge amb una altra columna dominical d'en Josep Ramoneda que, a la contra de l'Ara, -Raons- em permet identificar amb tota naturalitat:
El fantasma de Chávez
Sempre m'ha provocat repulsió la fascinació de certa esquerra pels uniformats. Sempre m'ha horroritzat el culte a la personalitat, incompatible amb una societat lliure. Sempre m'ha molestat aquest estil casernari i groller de personatges com Chávez, que es presenten com a capdavanters del poble i tracten la gent com si fossin nens. Però sempre m'ha semblat lamentable també el simplisme amb què des d'Europa es tracten aquests fenòmens. Chávez va fer visibles els pobres i els va donar reconeixement. Per això l'han votat fins al final. Per molt que no ho vulguin reconèixer els que no tenen els perdedors en el seu camp de visió. El règim chavista és un cas peculiar de govern d'esquerres amb petrodòlars. Això li ha permès donar compensacions a les seves bases, buscar la complicitat d'altres països (sovint amb aliances completament equivocades) i crear una boliburgesia que li deu l'accés al privilegi. Aquesta ha estat la seva força.
Chávez legitima i legalitza els privilegis dels seus amics i busca el control social a través dels mitjans de comunicació audiovisual. Els sectors protegits són diferents, però els procediments, salvant totes les distàncies, s'assemblen molt als del berlusconisme, model triomfant a Europa en les últimes dècades. Berlusconi no va expropiar cadenes de televisió perquè ja les havia comprat totes, només li va caldre apoderar-se de les públiques. Europa té tendència a veure amb ulls diferents el que passa fora i el que passa a casa.
La mentalitat dictatorial situa sempre la voluntat del cabdill per sobre de tot. L'elecció de Maduro com a successor és la imposició del caprici del comandant per sobre de la Constitució que ell mateix va promoure. Com més aviat el chavisme sigui història menys perill hi haurà que esdevingui un fantasma que persegueixi el país indefinidament, com el peronisme a l'Argentina. ¿Fins quan podrà mantenir el chavisme la seva unitat? En bona mesura dependrà de la boliburgesia. Els rics de Chávez, sense Chávez ja només seran rics. I ja se sap que uns rics sempre s'acaben trobant amb els altres rics.
Josep Ramoneda
Hi estic d'acord, sorpren que s'opini tan a la brava, sobretot pensant el que tenim aqui, que fa una bona pena !!
ResponElimina