dimecres, 20 de març de 2013

Benet XVI, Celestí V i Ramon Llull


Després de tants anys explicant als meus alumnes de literatura catalana el Libre d'Evast e Aloma e de son fil Blanquerna, el Blanquerna de Ramon Llull, ara ve que Benet XVI ens el fa absolutament versemblant. I això que costa de creure que algú renunciï al Papat tot provant de trobar el camí de Déu en actutud eremita! Blanquerna ho fa, fins i tot contra el criteri d'uns cristianíssims pares que el voldrien casat amb la veïna Natana. Natana no només no doblega les rectes intencions de Blanquerna sinó que ella mateixa acabarà prenent un camí de santedat! Però, tornem a Blanquerna, abans de poder ser ermità, vulgui o no vulgui, haurà de ser monjo, abat, bisbe i... Papa. Només aleshores, després d'endreçar la santa mare Església -que de manera natural sempre ha tingut inclinació als humans desordres- en fi, només aleshores Blanquerna podrà fer-se ermità. La novel·la és un dels primers i millors exemples de narrativa medieval, construïda a l'entorn d'un veritable heroi i protagonista. Amb l'únic dubte de quan va ser escrita, si abans o després d'aquella autèntica renúncia papal fins avui coneguda, la de Celestí V.

Sempre m'ha agradat molt la història de Blanquerna, i sempre l'he trobada altament pedagògica. Per això el gest de Benet XVI en el seu moment em va semblar interessant, tot i que algú el titllés de poc valent o incomprensible. No estic en condicions de parlar d'Església, és clar, però jutjo convenient la renúncia encara que sigui -o encara més si ho ha estat veritablement- el símptoma de la impotència de Benet XVI a l'hora d'emprendre reformes. Perquè de reformes, a l'Església, li'n calen força. De profundes i d'urgents... A veure si l'Esperit Sant avança una mica amb aquest Francesc I!

Tornem al segle XIII. A la mort de Nicolau IV, l'abril de 1292, els cardenals no es posaven d’acord a qui escollir Papa. Sense la pressió dels mitjans de comunicació van trigar... dos anys! I a la fi coincidiren en l’eremita Pietro da Morrone, que amb 79 anys d’edat era reconegut pel seu ascetisme. I bé, després de molts dubtes, Pietro da Morrone acabà acceptant el càrrec amb el nom de Celestí V. Segons l'Oriol Junqueras historiador, Celestí V "des del primer moment, queda atrapat en la xarxa d’interessos francesa, traslladant la seu de la Cúria a Nàpols (...) Quatre mesos i mig després de la seva coronació, aquell ancià eremita –convertit en una titella de la política internacional– renuncia oficialment al soli pontifici, amb un document redactat ad hoc pel cardenal Benedetto Caetani, que onze dies després és escollit Papa amb el nom de Bonifaci VIII". No n'hi va haver prou: per ordre del nou Pontífex, el dissortat Pietro da Morrone no pogué tornar a la vida ermitana ja que fou arrestat i morí a la presó...

I Ramon Llull? Doncs bé, el cas és que en el seu breu pontificat, Celestí V havia rebut la visita de Ramon Llull i això ha estat motiu de debat sobre la data de la redacció del Blanquerna. Segurament el 1283 a Montpeller, sí.  Però la novel·la, ¿fou modificada després de la renúncia de Celestí V?. O fou Celestí V qui, sota la influència del Blanquerna, finalment es decidí a plegar pocs anys després? Sigui com sigui, la història és bona. I dóna ales als agosarats: contra la norma, contra la rutina, contra els acords tàcits, un gest valent ni que sigui inversemblant. I un gest també altament crític amb aquells que no se'n van ni amb aigua calenta...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada