Alcoi homenatja Ovidi

Llegeixo a Vilaweb que, aquest vespre, Alcoi homenatja Ovidi Montllor. Posen el seu nom al Passeig del Viaducte i, també, instal·len "una escultura de cinc metres, figurativa, a partir d'una de les fotografies més conegudes del cantant. El títol: 'Faré vacances'". I prou que els ha costat!, penso. Però, alhora, quedo alleugit i fins me n'agrada el títol...

Des de 1974 vaig tenir Ovidi fent binomi amb Alcoi per aquell disc inoblidable, auster d'aspecte -auster com l'Alcoi més industrial, paperer i esventat. Alcoi! Quin disc més extraodinari! El vaig escoltar i tornar a escoltar: no sempre l'entenia però a la fi me'l vaig saber sencer, sense proposar-m'ho. Només per un disc així ja s'hagués explicat el monument! I hi hagué més Alcoi encara... Vaig seguir l'Ovidi als concerts de joventut i en els seus discs sempre diferents, entre abrandats i un punt irònics -a cavall del discurs nacionalment d'esquerres i el punt irreverent de la filà de moros...  I no vaig parar fins anar a Alcoi -que s'hi ha d'anar expressament perquè, collons, de passada a Alcoi no hi passa ningú. I hi he pogut tornar més de quatre vegades, i amb fred o calor, m'agrada Alcoi. I m'agrada Ovidi -i com recita Ovidi!: des d'Estellés a Papasseit. Pura vitalitat per als que vam créixer porucs i amb l'ànima una mica de càntir... El recordo a Manresa, l'any 90 al Sielu -acabava de néixer la Clara, i encara em va impressionar més per tot l'esforç que destil·lava. En acabat, és cert, Ovidi fa vacances i, tal com volia, va tornar a Alcoi...  I jo m'he fet gran. Però sovint torno a Ovidi i, com més va, més m'agrada potser perquè, a la fi, l'he entès. Ell, la Teresa, els amants d'Estellés, aquesta impossibilitat d'acabar mai d'adaptar-se i aquest desig d'estimar que mai no mor. I per sobre de tot, aquest seu poble, "el meu poble, Alcoi".

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb un Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.

I sí, ‘El meu poble Alcoi’ gasta la múica de la cançó de Jacques Brel, Le plat pays. Però és fantàstica...