Unes altres Caramelles del Vilar

Enllestim març amb aquest diumenge de Pasqua extraordinari i lluminós. A Castellbell i el Vilar hem tornat a fer Caramelles. Amb noves cançons i més músics. I hem començat més puntuals que mai per poder anar a tots els barris, des del Vilar fins el Burés, la Bauma i finalment al Borràs -a la Residència d'avis, la xocolateria d'Enric Rovira i encara l'Ajuntament, on coincidim més o menys cada any amb la colla dels bastoners. Ja sé que no som la millor colla del món, ni a Castellbell i el Vilar tenim les caramelles més multitudinàries. Són, però, les caramelles que som capaços de fer, amb esforç i tossuderia. Un any i un altre. Amb altes i baixes. Perquè ens ho passem bé, i perquè ens ve de gust. Perquè no hi ha millor manera d'acabar l'hivern que assajant caramelles fins i tot amb el veí tarota, amb els que són més grans i els que són més joves. Els de missa i els del renec perpetu. Els uns i altres, plegats, refilant el Glòria, glòria, al·leluia i encara, com qui no vol, una havanera adaptada als temps, un valset... Un entusiasme que s'encomana encara més quan demà compartirem la mona i reprendrem les cançons ("Per això amb les caramelles  / volem cantar als quatre vents / per acabar l'havanera: / Ja volem ser independents!"). Després serà dimarts, tothom reprendrà la seva feina, els seus neguits i maldecaps i, com un miracle, descobrirem que ja és abril. I tot plegat haurà tornat a valdre la pena i voldríem creure que, l'any vinent, hi tornarem a ser.

La foto és un registre de malalties i absències: la Maragda, l'Asunción i el Mili, el Maties i l'Assumpta, el Ramon R, la Maria M, la Pepita, la Montserrat de l'estació, la Mireia amb la guitarra... Segur que, amb la mona, demà ja en tenim uns quants de millorats!

   

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Setmana Santa s'escola amb un airet suau de primavera i la lectura, gairebé un any més tard del seu èxit, d'aquesta novel·la esbojarrada a càrrec d'un avi centenari. Consigno en primer lloc que el relat de Jonas Jonasson fa bo tot el temari d'història contemporània que em van fer aprendre a l'institut: Allan Karlsson, tècnic en explosius, recorre tot el segle XX d'una punta a l'altra del planeta i es troba -poca broma!- amb Franco, Truman, Stalin, Churchill, Mao i Kim-Il Sung. Boig o murri, mai vol parlar de política i la seva formació és absolutament bàsica. Però no s'arruga i va fent... Mai com ara podríem dir que el protagonista sovint es fa el suec. Encara més quan aquest recorregut cronològic cavalca amb una altra història, datada el 2005, en què efectivament el vell Allan, s'escapa per la finestra de la Residència d'avis a Malmköping. I això tot just minuts abans no comenci la festa de centenari que li han preparat! Aleshores, talment hagués entrat a la dimensió desconeguda, l'acció s'envola i en poques pàgines el trobarem arrossegant una maleta milionària, bevent molt més aiguadent del que seria raonable i fent uns amics del tot imprevisibles.

Potser no sempre fa petar de riure, però L'avi de 100 anys... baixa bé i depressa. Sense més pretensions. El seu èxit -més de trenta traduccions en un any, abast planetari i pel·lícula en perspectiva- porta en català el segell de La Campana que a la contraportada subratlla: "Segons l’Allan tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: «Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més», però tot es pot arreglar amb una ampolla d’aiguardent i ganes de deixar-ho tot enrere i mirar el futur".  Jo encara ho faria més planer i em quedo amb la dedicatòria de l'autor, Jonas Jonasson al seu avi, tot un elogi a la narrativa...

El meu avi tenia el do de captivar el públic quan s'asseia al banc de les mentides, lleugerament inclinat endavant repenjant-se en el bastó i amb la boca plena de rapè.
-¿I això va pasar de veritat, avi?- dèiem els néts bocabadats.
-La gent que només explica la veritat no val la pena d'escoltar-se-la- deia l'avi.

Informe apressat per en Ton Cabra, que fa deu anys que es va morir

Avui torno a pujar fins a Calders, Ton. Recordarem plegats que ahir, exactament, va fer deu anys que ens vas deixar. I també com t'hem trobat a faltar, en tot aquest temps, en una cosa o en una altra. Perquè encara ara no m'ho acabo, Ton, que ens haguessis de deixar tan aviat... I amb tot, aquests deu anys han anat teixint una discreta serenitat amb la que et parlo mentre enfilo tots els revolts de la carretera que m'acosten fins al poble. I aleshores penso si no deus saber ja, Ton, que això ha canviat força en aquesta dècada. Allà on vas deixar una festa hipotecària de pisos, cotxes i vacances ara hi ha una crisi de collons, i els indicadors assenyalen que la pobresa al país ha crescut desbocada. Hi ha, això sí, una embranzida nacional també fa deu anys impensable. La manta ja és una mica més gran però, tu m'ho diràs, em temo que encara curteja i, a més a més, els que la tiben en volen tenir l'exclusiva, talment fóssim 2003. Des d'ERC ara som caps de l'oposició i alhora -terra de meravelles!- socis parlamentaris, que prou li pesa al senyor Duran. Diria que en Junqueras t'ha d'agradar, el discurs i l'exemple. I als carrers hi ha estelades per tot. Però, hi torno, no hi ha diners per a res, hi ha un 26% d'aturats i la Generalitat és pobra de misericòrdia, que dia rere dia retalla despesa, toca l'os i no s'atura. I els damnificats, ja pots comptar, els de sempre: més pobres, desnonats, amb menys serveis i un tuf de corrupció que no se n'acaba d'anar mai. En fi, com que Madrid se sap a la recta final del saqueig, enlloc de complir pactes envia més campanyes de la por, i ningú sap com espetegarà -perquè aquesta mateixa setmana el President Mas ja afluixa molles i diu d'obrir ponts amb el govern pepero d'Espanya, i que si són verdes, si són madures. I si seguim així diria que a tots se'ns s'acabarà la paciència però callo, perquè seria ficció, i estic segur que tu ho sabràs veure abans que no pas jo. I té, com que ja sóc a Calders Ton, m'estimo més baixar del cotxe i sortir a passejar, i acabar la conversa en silenci. Tornar una altra vegada al 2003, amb el mateix sol tendre de primavera, recordar-te amb tot l'afecte que desprenies per la gent i pel país. Si n'hauries fet de feina! Sempre amb més amor que orgull: estimar la feina, trobar precioses fins les coses més petites. Saber donar-se en vida, i fins saber morir. Tot això penso ara Ton, mentre baixo pel camí enformigonat del cementiri i, per un moment dubto -deu ser això la Pasqua?- de si sento només les meves passes o són, encara, les nostres.

Benet XVI, Celestí V i Ramon Llull

Després de tants anys explicant als meus alumnes de literatura catalana el Libre d'Evast e Aloma e de son fil Blanquerna, el Blanquerna de Ramon Llull, ara ve que Benet XVI ens el fa absolutament versemblant. I això que costa de creure que algú renunciï al Papat tot provant de trobar el camí de Déu en actutud eremita! Blanquerna ho fa, fins i tot contra el criteri d'uns cristianíssims pares que el voldrien casat amb la veïna Natana. Natana no només no doblega les rectes intencions de Blanquerna sinó que ella mateixa acabarà prenent un camí de santedat! Però, tornem a Blanquerna, abans de poder ser ermità, vulgui o no vulgui, haurà de ser monjo, abat, bisbe i... Papa. Només aleshores, després d'endreçar la santa mare Església -que de manera natural sempre ha tingut inclinació als humans desordres- en fi, només aleshores Blanquerna podrà fer-se ermità. La novel·la és un dels primers i millors exemples de narrativa medieval, construïda a l'entorn d'un veritable heroi i protagonista. Amb l'únic dubte de quan va ser escrita, si abans o després d'aquella autèntica renúncia papal fins avui coneguda, la de Celestí V.

Sempre m'ha agradat molt la història de Blanquerna, i sempre l'he trobada altament pedagògica. Per això el gest de Benet XVI en el seu moment em va semblar interessant, tot i que algú el titllés de poc valent o incomprensible. No estic en condicions de parlar d'Església, és clar, però jutjo convenient la renúncia encara que sigui -o encara més si ho ha estat veritablement- el símptoma de la impotència de Benet XVI a l'hora d'emprendre reformes. Perquè de reformes, a l'Església, li'n calen força. De profundes i d'urgents... A veure si l'Esperit Sant avança una mica amb aquest Francesc I!

Tornem al segle XIII. A la mort de Nicolau IV, l'abril de 1292, els cardenals no es posaven d’acord a qui escollir Papa. Sense la pressió dels mitjans de comunicació van trigar... dos anys! I a la fi coincidiren en l’eremita Pietro da Morrone, que amb 79 anys d’edat era reconegut pel seu ascetisme. I bé, després de molts dubtes, Pietro da Morrone acabà acceptant el càrrec amb el nom de Celestí V. Segons l'Oriol Junqueras historiador, Celestí V "des del primer moment, queda atrapat en la xarxa d’interessos francesa, traslladant la seu de la Cúria a Nàpols (...) Quatre mesos i mig després de la seva coronació, aquell ancià eremita –convertit en una titella de la política internacional– renuncia oficialment al soli pontifici, amb un document redactat ad hoc pel cardenal Benedetto Caetani, que onze dies després és escollit Papa amb el nom de Bonifaci VIII". No n'hi va haver prou: per ordre del nou Pontífex, el dissortat Pietro da Morrone no pogué tornar a la vida ermitana ja que fou arrestat i morí a la presó...

I Ramon Llull? Doncs bé, el cas és que en el seu breu pontificat, Celestí V havia rebut la visita de Ramon Llull i això ha estat motiu de debat sobre la data de la redacció del Blanquerna. Segurament el 1283 a Montpeller, sí.  Però la novel·la, ¿fou modificada després de la renúncia de Celestí V?. O fou Celestí V qui, sota la influència del Blanquerna, finalment es decidí a plegar pocs anys després? Sigui com sigui, la història és bona. I dóna ales als agosarats: contra la norma, contra la rutina, contra els acords tàcits, un gest valent ni que sigui inversemblant. I un gest també altament crític amb aquells que no se'n van ni amb aigua calenta...

Sense perdó (ni de Déu ni de Clint Eastwood)

Tot i les habituals fidelitats periodístiques de casa, avui la nostra filla C. s'ha presentat també amb "El Periódico de Catalunya" ja que per 2,99 euros t'hi afegien el DVD Sin perdón, un western que signa Clint Eastwood com a director i protagonista i que, de fet, és considerada com una de les millors del gènere. Amb Gene Hackman i Morgan Freeman, Clint Estwood multiplica el personatge de la nostra infantesa, que fins ha estat matèria d'una cançó dels Antònia Font al disc Lamparetes.

Qui dubta d'en Clint Eastwood 
mirant el Gran Cañón del Colorado?
niguls allargassats i vermellosos,
i el cel se penja una estrella i se fa de nit,
i en Clint, només il·luminat per sa foganya,
s'encén es puret i guarda un secret,
i guisa un conillet a la llauna.
S'adorm, somia trens i mercaderia,
en indis cheyennes damunt una colina
a sa llum de sa lluna,
se desvetlla, s'aixeca, orina i no té son,
i pensa “vaquerada western, cabrons,
ja veureu quan s'inventin es cinema”
escura, adesa i tira per sa carretera cap a Denver.

Tot pintava bé, en fi. I com que ja ens hi hem fet, a les caràtules en castellà -ni Unforgiven ni Sense perdó, què hi farem!- poc em podia imaginar l'escarni que el DVD contenia. Això és, Sin perdón amb l'àudio en castellà i alemany i, atenció! subtítols en vint idiomes més, tots ells respectabilíssims -holandès, suec, danès, noruec, finès, islandès, hongarès, txec, croata, polonès, turc, grec o hebreu i la llista continua... Al darrera de tot plegat, la sensibilitat de la Warner ens recorda que sense estat no només ens hem de doblar nosaltres les pel·lícules -que ja ho va fer TV3- sinó que les hem de consumir dins del guetto. Tot plegat, un argument més per avançar -sense perdó ni marrada- cap a la independència...

ANC, catalitzador necessari

Ara fa un any veníem de constituir l'Assemblea Nacional Catalana i aleshores vaig publicar a Regió7, "ANC, fent camí cap a la independència" senzillament per celebrar una reunió de "sis o set mil persones d'idees o tradicions diferents. Però definitivament conjurades en un objectiu transversal, unitari: ens cal la independència..." M'estalvio de repetir l'article, però un any després reconec que ni en el millor dels meus somnis hagués pensat en una progressió tan ràpida. Fins la Diada, és clar!. Ara, un any després, aquesta voluntat d'esdevenir Estat ja és clarament majoritària i fins el Parlament ha declarat, solemne, que Catalunya és subjecte polític. Però la funció de l'ANC no desapareix, tot el contrari: convé -i convé que continui creixent- aquest espai de trobada o, com diu Joan Manuel Tresserras, aquest catalitzador. "Una ANC unida i ferma, capaç d'inspirar i activar l'onada cívica del sobiranisme social, dissiparia dubtes i seria un factor determinant a favor dels horitzons més diàfans". L'article és d'avui, a les pàgines de "Debat" del diari Ara. I l'incorporo a la carpeta de retalls...

ANC: civisme i sobirania

JOAN M. TRESSERRAS

L'Assemblea Nacional Catalana ha fet un any. Aquest dissabte, a Girona, l'Assemblea podrà fer balanç de la feina feta i revisar el motor, el desgast de les rodes, l'estat dels filtres i nivells. En un any han passat moltes coses. El canvi d'escenari polític a Catalunya respon, evidentment, a causes socials molt profundes, a forces que s'acumulen al llarg de molts anys i triguen a manifestar-se. La metxa sola, sense pólvora, no fa esclatar res. La bombeta, sense l'energia que l'encén, no il·lumina. L'ANC no ha estat el protagonista únic responsable del canvi de cicle. Però n'ha estat el catalitzador. Ha estat l'instrument nou, necessari, de lliure adscripció, situat al cor de la política, però al marge del sistema polític de partits en sentit estricte. Ha estat la llavor organitzativa que ha sacsejat l'entorn i ha pres la iniciativa. La que ha trobat l'epicentre propagador. La que ha sabut concentrar i canalitzar l'energia que es perdia quan la dispersió general de trajectòries no trobava l'aglutinador que ho convertís tot en un moviment ciutadà. L'ANC va tenir la capacitat d'aplegar, en una conjuntura crítica, l'activisme sobiranista que havia fet possibles les consultes populars a favor de la democràcia, la justícia i les llibertats; a favor del dret a decidir. L'ANC, sense haver d'arrossegar el llast del descrèdit de la política formal, va saber organitzar l'actuació de moltes persones per tot el país. Va plantejar un objectiu general de divulgació, d'extensió i de conscienciació. I va establir un objectiu precís, la mobilització en el moment adequat. Per això, l'Onze de Setembre del 2012 quedarà com una fita històrica de primera magnitud. La immensa manifestació per reclamar l'estat propi va ser un missatge poderós d'un gran impacte internacional. Ho va modificar tot dins de la política catalana i va situar el contenciós català amb l'Estat en l'agenda dels mitjans d'arreu. Tot això, amb la gent, ho va fer l'ANC acabada d'estrenar. L'Onze de Setembre va quedar clar que, a Catalunya, aquella organització popular era la veritable avantguarda multitudinària del civisme.

Un èxit tan immediat posa, inevitablement, el llistó molt alt. De manifestacions com aquella no se'n poden fer cada quatre dies. Ni es pot estar enviant permanentment missatges amb accions espectaculars per cridar l'atenció global i, al mateix temps, marcar el terreny de joc a les formacions polítiques locals. Des d'aquest punt de vista, una de les principals virtuts de l'ANC ha estat la humilitat i un notable sentit de la discreció. Mantenint la presència pública però sense reclamar protagonisme ni atenció constants. Consolidant el perfil sobiranista però vinculant-lo a les causes socials més sensibles i peremptòries. No cal fer-ne apologia. Hi hagut moments o accions segurament millorables. Però fa un any, els més ambiciosos haurien signat arribar on som en un lapse tan breu. Aquest és l'esperit que molta gent esperem que presideixi l'assemblea de Girona: humilitat, generositat, disposició propositiva, complicitat i camaraderia, imaginació i rigor, flexibilitat i fermesa. Satisfacció pel gran èxit assolit i plena consciència dels defectes que cal corregir i del molt que queda per fer. La temptació personalista o el risc de confrontacions internes són presents en moviments de tota mena, però són un fre i és fonamental saber controlar-les. Dissabte, a Girona, la gent de l'ANC tindrem l'oportunitat de demostrar el grau d'intel·ligència col·lectiva que acompanya el compromís compartit. I podrem intuir si aquesta avantguarda multitudinària transversal del civisme té vocació d'esdevenir la plataforma popular més activa i decisiva en la reclamació de l'estat català, i en la corresponent transformació social i democràtica del país.

Fa un parell de dies, un dels empresaris culturals més destacats del nostre país em va preguntar si, a parer meu, el sobiranisme estava preparat per acceptar una derrota en la consulta. Volia saber si un mal resultat provocaria una depressió profunda dins del sobiranisme militant i una desbandada general prolongada. Li vaig comentar que l'aposta per la via democràtica, en contrast amb l'obstruccionisme unionista, em feia tenir confiança, en cas de consulta, en una gran victòria del sobiranisme. I que procuraríem estar preparats i fer-nos dignes d'aquell resultat. Una ANC unida i ferma, capaç d'inspirar i activar l'onada cívica del sobiranisme social, dissiparia dubtes i seria un factor determinant a favor dels horitzons més diàfans.

Ramoneda, sobre la mort de Chávez

La coincidència de tres dies engripat amb la mort del president de la República bolivariana de Veneçuela, Hugo Chávez, ha ocupat bona part dels telenotícies que, en contra d'allò que és habitual, he pogut seguir. I bo, és evident que Hugo Chávez ha tingut fins el darrer moment grans defensors i també grans detractors, però sobretot molta gent que s'esplaia a dir-hi la seva amb una catxassa que fa feredat. Vull dir que opina des de la distància, amb arguments tòpics i sovint des del més absolut desconeixement,  encara que, tot plegat, tampoc no sembla que preocupi gaire a ningú. Si allò era una democràcia, si això nostre tampoc no ho acaba de ser. Si va canviar les condicions de vida de tanta gent, si... I és que un posicionament senzill és impossible. Per això avui, tanco grip, tema i diumenge amb una altra columna dominical d'en Josep Ramoneda que, a la contra de l'Ara, -Raons- em permet identificar amb tota naturalitat:

El fantasma de Chávez

Sempre m'ha provocat repulsió la fascinació de certa esquerra pels uniformats. Sempre m'ha horroritzat el culte a la personalitat, incompatible amb una societat lliure. Sempre m'ha molestat aquest estil casernari i groller de personatges com Chávez, que es presenten com a capdavanters del poble i tracten la gent com si fossin nens. Però sempre m'ha semblat lamentable també el simplisme amb què des d'Europa es tracten aquests fenòmens. Chávez va fer visibles els pobres i els va donar reconeixement. Per això l'han votat fins al final. Per molt que no ho vulguin reconèixer els que no tenen els perdedors en el seu camp de visió. El règim chavista és un cas peculiar de govern d'esquerres amb petrodòlars. Això li ha permès donar compensacions a les seves bases, buscar la complicitat d'altres països (sovint amb aliances completament equivocades) i crear una boliburgesia que li deu l'accés al privilegi. Aquesta ha estat la seva força.

Chávez legitima i legalitza els privilegis dels seus amics i busca el control social a través dels mitjans de comunicació audiovisual. Els sectors protegits són diferents, però els procediments, salvant totes les distàncies, s'assemblen molt als del berlusconisme, model triomfant a Europa en les últimes dècades. Berlusconi no va expropiar cadenes de televisió perquè ja les havia comprat totes, només li va caldre apoderar-se de les públiques. Europa té tendència a veure amb ulls diferents el que passa fora i el que passa a casa.

La mentalitat dictatorial situa sempre la voluntat del cabdill per sobre de tot. L'elecció de Maduro com a successor és la imposició del caprici del comandant per sobre de la Constitució que ell mateix va promoure. Com més aviat el chavisme sigui història menys perill hi haurà que esdevingui un fantasma que persegueixi el país indefinidament, com el peronisme a l'Argentina. ¿Fins quan podrà mantenir el chavisme la seva unitat? En bona mesura dependrà de la boliburgesia. Els rics de Chávez, sense Chávez ja només seran rics. I ja se sap que uns rics sempre s'acaben trobant amb els altres rics.

Josep Ramoneda

Alcoi homenatja Ovidi

Llegeixo a Vilaweb que, aquest vespre, Alcoi homenatja Ovidi Montllor. Posen el seu nom al Passeig del Viaducte i, també, instal·len "una escultura de cinc metres, figurativa, a partir d'una de les fotografies més conegudes del cantant. El títol: 'Faré vacances'". I prou que els ha costat!, penso. Però, alhora, quedo alleugit i fins me n'agrada el títol...

Des de 1974 vaig tenir Ovidi fent binomi amb Alcoi per aquell disc inoblidable, auster d'aspecte -auster com l'Alcoi més industrial, paperer i esventat. Alcoi! Quin disc més extraodinari! El vaig escoltar i tornar a escoltar: no sempre l'entenia però a la fi me'l vaig saber sencer, sense proposar-m'ho. Només per un disc així ja s'hagués explicat el monument! I hi hagué més Alcoi encara... Vaig seguir l'Ovidi als concerts de joventut i en els seus discs sempre diferents, entre abrandats i un punt irònics -a cavall del discurs nacionalment d'esquerres i el punt irreverent de la filà de moros...  I no vaig parar fins anar a Alcoi -que s'hi ha d'anar expressament perquè, collons, de passada a Alcoi no hi passa ningú. I hi he pogut tornar més de quatre vegades, i amb fred o calor, m'agrada Alcoi. I m'agrada Ovidi -i com recita Ovidi!: des d'Estellés a Papasseit. Pura vitalitat per als que vam créixer porucs i amb l'ànima una mica de càntir... El recordo a Manresa, l'any 90 al Sielu -acabava de néixer la Clara, i encara em va impressionar més per tot l'esforç que destil·lava. En acabat, és cert, Ovidi fa vacances i, tal com volia, va tornar a Alcoi...  I jo m'he fet gran. Però sovint torno a Ovidi i, com més va, més m'agrada potser perquè, a la fi, l'he entès. Ell, la Teresa, els amants d'Estellés, aquesta impossibilitat d'acabar mai d'adaptar-se i aquest desig d'estimar que mai no mor. I per sobre de tot, aquest seu poble, "el meu poble, Alcoi".

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.

Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb un Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.

I sí, ‘El meu poble Alcoi’ gasta la múica de la cançó de Jacques Brel, Le plat pays. Però és fantàstica...

Qui no coneix Montse Roldán?

Ahir dimecres es va presentar el número de març de El Pou de la gallina, amb un debat a l'entorn dels desnonaments (tema del mes, una portada amb grapa). Al "Cul del Pou", hi publico, al costat de les extraordinàries il·lustracions de Maria Picasso, un altre "Qui no coneix..." dedicat a la Montse Roldán. Al Pou sembla que la Montse hi estigui abonada però, francament, és una activista gairebé icònica del paisatge manresà. La recordeu tots oi?

Montse Roldán
una dona de molts braços

Ve-t’ho aquí una dona que es belluga! Els que la vam sentir llegir el manifest de l’11 de setembre, l’any 2010 a Manresa, vam veure una dona compromesa amb el seu temps i el seu país. I no és habitual, encara més si recordem que va néixer a Tiedra, a Valladolid. El cas és que la Montse Roldán (Maria Montserrat Roldán!) és dona de caràcter, i abans dels vint anys ja havia tombat per Mollerussa, Bellvís, Camarassa, el Grau de Gandia i fins Badalona seguint els destins d’un pare guàrdia civil. A la nostra ciutat els Roldán hi van fer arrels, i abans de complir vint anys ella ja era dependenta a cal Jorba, autèntic bressol de manresanitats. D’allà al Centre Excursionista de la Comarca de Bages i, resolts alguns utilíssims cursets d’escalada, el matrimoni amb en Jordi Cirera. Quins temps! Un pis a la plaça Pedregar, el deler per la bona cuina de casa i el gust per la muntanya. Tot amanit amb aquest neguit que no l’abandona! Després, per la via de l’educació física, més de vint anys per escoles. I els més diversos àmbits de voluntariat, des de les ADF fins encara el Club Gavines: quasi tres dècades compromesa a fer suport als interns de les presons catalanes. Quanta gent no havia dut (de visita!) la Montse a la Model? I quants presos no hi va anar a veure? Ara, l’energia la concentra a Lledoners. I, mudada aquella tofa de pèl negre per una augusta cabellera platejada, la Montse Roldan arribarà aquest abril als setanta anys. Trasplantada del Barri antic a Vic-Remei, encara té braços per col·laborar, en viu i en directe, amb la Plataforma d’aliments de Manresa. I vegeu miracles: no es cansa!

Catà en acció, noves descobertes

Dilluns vam presentar les 2es jornades de dinamització educativa Catà en Acció que es realitzaran des d'avui i fins divendres a l'institut Guillem Catà, de Manresa. Un petit daltabaix que posa a prova el funcionament d'un centre de secundària i, també, la seva capacitat de generar complicitats: tots just dos dies on canvien els horaris i els espais al voltant d'una oferta de més de cinquanta activitats. Es tracta que els nois i noies puguin anar d’un lloc a l’altre moguts només per la voluntat de descobrir que, de fet, és la voluntat d’aprendre. Com que ja és el segon cop que ens hi emboliquem, fins i tot hi hem posat lema: l'esforç per la superació.

L'esforç per superar-nos, sí. Per fer millor les coses. No és pas senzill i, a l'escola, encara menys. Perquè seria fàcil de confondre el tema amb una qüestió de notes, de resultats trimestrals. No parlem, doncs, d'unes qualificacions sinó de descobrir quins són els interessos i les capacitats dels alumnes. Parlem d'acompanyar-los per tal que millorin i es desenvolupin tant com sigui possible.  I parlem de fer-ho plegats, des de l’escola i l’institut, en unes jornades o al llarg de la nostra vida. Treballar per superar-nos, per millorar-nos i fins per provar de ser feliços.

Avui dimecres, doncs, ja ha estat un dia diferent. Amb la gravació matinal d'un debat al Canal Taronja. I aquest vespre, amb la inauguració prevista, a l'Auditori de la Fundació CaixaManresa, a càrrec del MHP Jordi Pujol; a continuació una taula rodona moderada pel periodista Gonçal Mazcuñán, reunirà el judoka Maurici Casasayas amb l'empresari Sebastià catllà, l'atleta Núria Picas i la dissenyadora de moda Míriam Ponsa... Demà i demà passat tindrem tallers, xerrades, sortides i fins espectacles, amb la participació d'historiadors com Francesc Comas, pastissers com Marc Muñoz, el mag Jordan Bosco o el mentalista Lluís Pardo. Singularment, el divendres al migdia amb l'activitat "el barri es mou", hem convocat la suma d'esforços dels alumnes de les escoles La Font, Ítaca, Espill i el propi Guillem Catà per tal de construir un petit monòlit al peu del carrer Rosa Sensat a favor de l'educació i de la seva importància. I el divendres al vespre -rebentats- acabarem les jonades amb un festival dels "Catacracks", les joves promeses del centre...

Diumenge, a Manresa, a la presentació de la pel·lícula Entre maestros, el seu inspirador Carlos González ens deia en un debat final que "educar és treure obstacles a l'autoconeixement". Que per educar calia transferir poder als alumnes ("empoderar-los") per tal que es reconeguin, i que els educadors havíem de fer-ho posant-hi el cor, directament. Sense por, tot just amb la llibertat que dóna l'aula... I bé, aquest Catà en acció tot just durarà tres dies. Però em sembla un exercici fantàstic per establir noves complicitats. Per descobrir l’institut des d’una altra perspectiva que ens ajudi a avançar més enllà de temaris i programacions. Que permet reconèixer-nos tots -educadors, nanos i pares- membres de la mateixa comunitat educativa. Que ens ajuda a treballar des del cor, més i millor, plegats. I que ens assenyala línies de futur fins fa poc impensables...

La foto, de ritual per als mitjans de comunicació manresans: de dreta a esquerra, en Ramon Pons, president de l'Ampa, la tècnica Marta Muñoz i la coordinadora de les jonades Maite Garcia -dues cracks d'aquesta història- amb la directora del centre Marta Codina i el professor responsable de 2.0, el matemàtic David Jordà. Al darrera un equip ampli treballant des de l'octubre...