dimarts, 30 d’agost de 2011

Manresa, la Festa Major de sempre

I el títol cal que el llegiu amb la millor de les entonacions. Sí, a Manresa acabem d’enllestir una altra Festa Major. La de sempre, és clar. La que va del Pregó o la cercavila, fins al Correfoc de dilluns. La que commemora solemne el Trasllat dels Cossos Sants o s'aplega badoca a l'Agulla, només per gaudir de vint minuts espasmòdics. Tot sembla el mateix de cada any, i dic sembla perquè, de fet, no ho és. I no ho dic pels continguts, sempre perfectament opinables -enguany ni m'agradava el cartell ni em semblaven del tot encertats alguns concerts. Però hi ha hagut un relleu pirotècnic al castell de focs o s’ha inaugurat el carrer del Balç... I a més a més, què hi fa que no ens agradi tal cosa o tal altra? Més enllà dels gustos particulars, sobretot ens calen rituals. I els rituals els hem de conèixer a l’avançada, i ens hi hem de reconèixer. Ve-t’ho aquí  la grandesa de la Festa Major. És evident que les festes majors ja no acostumen a ser mai més com les que vam mitificar a la nostra joventut -i si hi rumio un moment, què voleu, tampoc no les desitjaria, llevat d'alguna nit heroica o especialment afortunada: del meu arxiu particular, el ball amb els Comediants a la Caserna, un altre dia explico els detalls. Però hi torno, cadascú té els seus moments propis, és clar. I amb tot, ens calen rituals col·lectius: amb trencaments horaris i en la transformació de l'espai. En la ingesta -ho dic així, tècnicament- d'aliments i begudes. Tot plegat, la litúrgia de la festa. M'agrada, no hi puc fer més. Fins i tot em semblen escaients els articles dominicals i crítics d'en Pep Garcia, o aquell altre d'en Joan Barbé –del tot inevitable- recordant any rera any el concert de Mecano. Arriben una i altra vegada, coincidint amb el programa a la bústia i ens recorden –íntimament- que el temps passa, el dia s’escurça i l’agost és a punt d’enllestir-se amb la nostra Festa Major. I, al capdavall, reconec que avui els promotors de l’Alternativa, després de vint edicions, han aconseguit fer-la absolutament fonamental a l'hora de cronificar la litúrgia, a base de fer-ne un relat d’aires particulars i voluntat iniciàtica però reiterada també un cop i un altre. I a pesar que el seu sentit primigeni de “lluita i festa” sigui tan ambiciós -i per molts participants tan estratosfèric- com ho pugui ser, des de fa més de sis segles, el de “devoció i festa” que acompanyà el trasllat de les relíquies dels cossos sants. I doncs, l’objectiu es desdibuixa, sí. Però el tenim per necessari. Perquè fins i tot en les diferències o en els oblits, ens cal sentir-nos una sola comunitat.

La foto ja té deu anys però podria ser feta abans d'ahir. Me la va passar la malaguanyada Rossy López, una pionera de la fotografia digital a la ciutat. Els nostres nans són més que centenaris i em penso que són qui millor representaria, cas d'existir, allò que hom ha anomenat "el manresanisme".

A tomballons, publicat avui a Regió 7


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada