Madrid, el Papa i la joventut

El tema l'han obert pel fèisbuc alguns militants d'ERC de Castellbell i el Vilar. Hi ha qui reprodueix i fa córrer la despesa pública que costarà la trobada papal d'aquests dies o, si més no, una xifra prou elevada que immediatament es contrasta amb el conjunt de retallades socials que estem vivint. I és clar, hi ha qui des del seu compromís parroquial també esgrimeix d'altres xifres eloqüents -les aportacions que fa Càritas en primer lloc. Hi ha el tercer qui en termes morals, s'afegeix a qüestionar els milions que ha costat en Cesc Fàbregas al Barça i hi comptabilitza el bé que podrien fer ara mateix a Somàlia... i endavant que no ha estat res. Però torno al Sant Pare: segur que és una qüestió de xifres? Jo em penso que no, tot i que estic d'acord que, en conjunt, això del Papa a Madrid ha estat ben bé un despropòsit. I no tant -o si voleu "no només"- per les despeses, que són ben opinables. Sinó perquè encara ara no he entès la finalitat d'aquesta JMJ ("Jornada Mundial de la Juventud"!) que avui s'acaba. I vaja, si aquesta és l'estratègia de la Santa Mare Església en el seu objectiu de "recuperar" catòlics, em penso que no se'n sortiran pas. Més aviat el contrari. La convocatòria d'aquesta JMJ a manera de festival multitudinari té un no-sè-què d'impúdic, com si es tractés d'una altra convocatòria a cavall de l'estiu i la joventut però en aquest cas combinant concerts amb confessionaris públics i via-crucis i misses al cor de la ciutat. Al remat, un bany de masses talment les estrelles del pop-rock, en un dissabte tòrrid a Cuatro Vientos... Em desconcerta: no hi ha missatge sinó esdeveniment. I ja no dic que em sorprèn la tria -el Papa podria ser mediàticament a llocs més calents que no pas Madrid. Però és que tot el programa sembla recordar temps passats -la presència d'autoritats, el paper dels reis d'Espanya, l'ocupació religiosa de l'espai públic, aquest nacional-catolicisme rànciament espanyol. Sense missatge ni compromís, tot queda en la forma, això sí, encertadament contemporània. Amb alguns eslògans superficials, quatre consignes benpensants, l'absència de posicionaments crítics -de què serveix sentir-se a prop dels aturats, dels "joves aturats" si no se'n denuncia el motiu? Fins i tot el ciutadà Juan Carlos es pot mostrar afligit, i això que ell no ha de patir!. Ras i curt, un escàndol. Que no sé si és gaire catòlic, però que jutjo ben poc cristià. I és que m'entristeix veure confosa l'espiritualitat amb l'assistència multitudinària a un parc temàtic de la fe...

La il·lustració és del meu germà Manel i forma part d'una sèrie d'acudits a Público aquest més agost, Bendito verano, referència potser a aquell Bendito país d'en Carandell. No cal que us facin gràcia tots, però segur que n'hi trobareu algun que us agradi...