dimarts, 9 d’agost de 2011

Enemigues de l'ànima

Tot i que el vaig comprar puntualment abans d'acabar 2010, el cert és que no em decidia a llegir-lo. Va passar Nadal i va passar l'hivern, i cada cop que el començava no passava del quart conte. Perquè Enemigues de l'ànima és un llibre de contes, el segon llibre de contes que ha publicat Clara Soley. I no són un conjunt de relats amables sinó històries contemporànies servides més aviat crues -o sense gens de sucre. Fins i tot amb un punt de mala llet, si molt convé. Per això es va quedar a la pila dels "no llegits" i hi vaig pessigar a les cobertes, retallada, l'entrevista que va publicar l'Avui el 13 de gener al quadern Cultura: "La literatura t'ha de fer mal", hi deia Clara Soley. És bèstia però hi estic d'acord. I amb tot, jo aquells dies ja anava prou tou i no estava per més personatges contradictoris, mesquins o hipòcrites. Com si diguéssim que amb mi mateix ja tenia prou feina per explicar-me postura i impostura (i reprendre les classes de costura: passeu-me el garbuix). No res: al cap del temps he recuperat aquestes Enemigues de l'ànima, a ple estiu, amb molta claror i tota la distància que proporcionen les vacances de secundària. I m'ha entusiasmat un parell de tardes seguides: hi he pogut riure i també plorar -literalment. Com si reconegués moltes d'aquelles històries -molts profes, molts facilitadors, molts hospitals, molts desamors tractats sense manies o amb sarcasme i tot, però amb aquell punt de tendresa que te'ls fa propers, quasi diria coneguts. En acabat no voldria desanimar a ningú la lectura. Tot el contrari: Enemigues de l'ànima és un llibre de contes com el millor que pogueu tenir al cap. I per poc que us agradi el vertigen, no us ha de fer res emmirallar-vos-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada