Del meu comiat a la presidència d'ERC Manresa

Després de cinc anys intensos, divendres em vaig acomiadar com a President d’ERC-Manresa. Plego i no pas perquè no hi estigui bé o em senti cansat: senzillament, estic convençut que ara això és el millor per la nostra secció local. Des del primer dia —i fa més de vint-i-cinc anys que sóc a Esquerra!— considero que els relleus són imprescindibles en projectes polítics que volem àgils i participatius. I ho vull recordar: ara fa cinc anys em vaig embarcar en això de la presidència només per esperit de servei: mai abans havia ocupat càrrecs orgànics, de partit. Aleshores, però, amb els bons resultats de les municipals de 2015, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia, vaig destinar una part del mes de juliol a preparar una nova executiva que va avalar la pràctica totalitat dels militants. Rellevava en Marc Aloy de president que ja era un flamant regidor, i ho feia amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Es tractava de "ser l'eina políticament més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats". El trajecte passava pel compromís en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament en un primer moment. Però sobretot, perquè aquell nou grup municipal de set regidors i regidores no podien quedar en un resultat efímer —encara menys després de la sortida de Pere Culell— sinó reflectir una tendència, i això reclamava major dedicació i responsabilitat, seguint els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica. 

I doncs l'equip hi va ser, i va créixer i fins i tot va fer múltiples i diversos canvis, sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar vuit jornades electorals més, i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Precisament a les municipals és on vam obtenir-ne els millors: aquella victòria, ni que fos per un grapat de vots, indicava una responsabilitat creixent, alhora que deixava clar que l’any 2015 no havia estat una anècdota sinó que la majoria de manresanes i manresans una vegada i una altra es refiaven de la nostra proposta política, fos de país o de ciutat. De futur. I això és —el Marc ara ho sap més que ningú— responsabilitat, molta responsabilitat. Ja no volem ni volem ser un grup d'amics i coneguts que acabàvem les assemblees als Jamones o a la Bodega andalusa perquè en tres taules del fons hi cabíem tots i ens en sobrava. Ara som més, som molts i moltes, i és tota la ciutat qui ens reclama —abans que posicionaments i simbolismes— resultats. Ras i curt: la construcció de la futura república es fonamenta en la quotidianitat. Dels escocells i els embornals fins al pla d’igualtat per a l’educació pública.

Però tal i com vaig manifestar el desembre de 2019, quan tornés a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa —una assemblea virtual per efectes de la pandèmia, però assemblea al cap i a la fi— només seria per retre comptes i afavorir un relleu a la presidència de l’executiva. Haurà estat un any de pròrroga per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar el setembre del 2017 i veure’l alcalde en ferm. Em penso, doncs, que aquest estiu ja havia complert. Encara més, he conegut i avalo la proposta que ha fet en Miquel Leon, candidat com és a continuar aquesta tasca ingent que tenim al davant.

Ara després de tots aquests anys només em queda l’agraïment a tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos. Amb en Miquel Leon, Manel Tàpia, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o en la darrera de les executives, amb Mireia Vila, Mariona Descarrega, Sílvia Zárate... i en Miquel Àngel Alfaro! I amb el grup municipal, amb la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o el Marc Aloy, és clar. I tota l'executiva ampliada o les sessions mensuals obertes. La tasca no s’acaba mai!

Estic convençut que l’equip que liderarà en Miquel Leon i tots els seus components faran bo el trajecte fet fins ara, millor i tot. M’agrada veure créixer l’equip, i les renovacions que subtilment incorpora. Jo —ja li ho he dit— ni deixo la política ni plego d’Esquerra. Vull dir que estic a disposat com sempre a servir encara que no tingui càrrec. Baules com som d’una cadena. Treballant per una ciutat millor, més justa i més rica, i per un país més lliure.

No hi ha res més. En tots aquests anys espero haver estat útil, i em sap greu si a vegades he decebut o disgustat algú. A tots i totes us en demano excusa així com reitero les gràcies per la confiança i per tots els objectius i esforços compartits. Me’n vaig content per tot allò après, per tot allò que he rebut, i que sovint ha estat molt més que no pas el que jo he sabut donar.  I convençut que en el futur continuarem retrobant-nos!

A la foto, els sis assistents al local d’Esquerra per conduir una assemblea i votació telemàtica: Alba Alsina, Marc Aloy, Queral Torres, Miquel Leon, Ramon Fontdevila i Mireia Vila. La candidatura del Miquel està formada per Mireia Vila (secretaria d’organització), Manel Tàpia (secretaria de finances), Denís Llussà (imatge i comunicació), Mariona Descarrega (polítiques d’igualtat), Montserrat Clotet (política municipal), Glòria Almazan (ciutadania), Jofre Oliveres (Transició ecològica), Sílvia Sanfeliu (cultura), Xavier Bosch (estratègia) i els representants del Jovent Republicà (Queralt Torres) i del grup municipal (Mariona Homs). Un equip de primera!

Qui no coneix Àngel Miquel Gianfrancesco?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina recull una dotzena de botigues d'aquelles «de tota la vida», que vol dir moltes vegades botigues centenàries, algunes de les quals fins i tot protegides patrimonialment. La seva lectura, i especialment les fotografies de Francesc Rubí i Marc Prat, suposen per al lector un passeig  històric per la ciutat, fins i tot un punt sentimental, encara més si reconeixeu els establiments que s'hi recullen. En acabat, i per tancar el número, la secció "Qui no coneix...» presenta un manresà que va néixer 10627 quilòmetres al sud-oest, exactament a Junín, província de Buenos Aires. Es tracta d'Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi: va arribar fa trenta-dos anys i en aquestes tres dècades s'ha guanyat un lloc al cor de molts dels seus veïns. Encara més, des de la Plataforma dels aliments ha multiplicat el seu compromís al costat de sor Lucía, i plegats han fet de la seva cantarella argentina una eina de cohesió social, molt més enllà de la caritat. Per això es troba, volgudament i cada dia, al costat dels més pobres. Aquí el teniu, immortalitzat per Maria Picassó, dalt d'una citroën anant amunt i avall, incansable. I el més important: amb il·lusió!

Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi,
des d’Argentina amb amor

Si mai demaneu a qualsevol manresà quins argentins coneix us dirà, devotament, tres noms: en Messi, sor Lucía Caram... i en Gianfrancesco Rizzi. L’home en realitat es diu Àngel Miquel però són molts els qui el criden pel cognom després de 32 anys a Manresa. Nascut a Junín el 1948, de pares italians, va créixer enmig de cinc germans. Després la feina com a ferroviari del pare va moure la família fins a tocar Buenos Aires, a la ciutat de José C. Paz i és allà on, superada la primària, optarà pels estudis d’arts i oficis, en l’especialitat de teatre. No havia fet catorze anys que un dia la seva mare li comenta que Radio del pueblo buscava una veu jove per incorporar a la radionovel·la que ella escoltava cada tarda. Resolt a obtenir el paper, es planta sol i sense perdre’s al barri de Palermo, al cor de la capital, on es troba fent cua amb 500 candidats! Cal dir que el van triar a ell? Comença una nova vida com a home de ràdio. Passà a Ràdio Porteña i comença a fer bolos arreu del país amb la companyia radiofònica. «La ràdio era molt popular, i la gent anava al teatre a veure en viu els personatges!» Però un accident seriós de la furgoneta on viatjaven el fa canviar: té 20 anys i decideix limitar el cuc teatral en un grup amateur. I és aleshores que coneix l’apuntadora, Maria Pilar Lladó, una manresana que des dels vuit anys era a Argentina i amb qui es casarà el 1973 —i amb qui tindrà dos fills, l’Angel i el Javier. Treballa en una distribuïdora d’aliments i begudes però les coses al país no acabaven de rutllar. L’assalten fins a tres vegades a punta de pistola! I l’estiu de 1987 s’ofereix a ajudar en la mudança a una tia de la seva dona que tornava a Manresa. «Arribo amb deu cartes que em va fer el meu sogre per als amics amb qui havien format la colla del llamp, i les hi duc personalment». I és el gener de 1988 quan rep una trucada de Lluís Gilibets que li planteja incorporar-se al nou concessionari Citroën. S’hi va estar 25 anys, fins la jubilació, venent tants cotxes com va poder, amb habilitat i simpatia. Macanudo! Mai s’ha sentit migrant: abans de quatre anys ja el trobem involucrat amb els Tirallongues, la colla castellera que s’acabava de constituir. Després vindrà l’associació argentina, el 2002, aleshores que amb el corralitocada vegada arribaven més argentins. I encara, perquè tot lliga, participa a Ràdio Manresa des de fa 16 anys, a la tertúlia de la Goñi. L’hem vist almenys a mitja dotzena d’innocentades. I els dilluns encara fa classe de tango! I sempre predisposat a donar-vos un cop de mà... Potser per això des del 2009 també col·labora incansable amb sor Lucía. El primer cop es tractava només d’ajudar amb una furgoneta perquè havien fet una crida per recollir aliments i en van aplegar 2000 kg. Però és que al cap de quinze dies ja calia tornar-hi... La llavor de la Plataforma estava plantada! I el seu voluntariat també: des del primer local del carrer de Sobrerroca fins als actuals a la carretera de Vic, l’home hi va cada dia de cada dia. I somriu entre els més senzills convençut que amb el seu compromís, i el de tots plegats, aquí i allà, allà i aquí, un altre món és possible.

La guerra d'Armènia i l'Azerbaitjan

Va ser a finals de setembre que Armènia i l’Azerbaitjan van decretar la llei marcial després dels greus enfrontaments militars a la regió de l’Alt Karabakh o “República d’Artsakh”. Ho vaig poder llegir breument a l’Ara i també a Vilaweb, tot i que en general, aquest és un conflicte minimitzat per la premsa, potser perquè considera que fa molts i molts anys que dura i que, tot plegat, és un altre embolic llunyà per un tros més o menys gran de territori. El cas és que tot l’estiu, els combats fronterers entre Armènia i l’Azerbaitjan ja havien estat motiu d’inquietud però, tal i com vaticinava Vilaweb, ara mateix «l’abast d’aquesta nova escalada, amb la llei marcial decretada tant a Artsakh com a Armènia i l’Azerbaitjan, fa témer una veritable guerra oberta entre tots dos països i sobretot la intervenció de potències competidores a la regió del Caucas, Rússia i Turquia». Com que em sembla que és impossible d’entendre allò que hi passa en un apunt de diari, provo ara de consignar algunes idees que el facin més entenedor, i que comencin per un context històric sobre la dissortada Armènia al segle XX. Dissortada, sí, en aquest punt no puc ni vull ser neutre. 

A partir del genocidi turc de 1915, els armenis ja havien vist retallat la majoria del seu territori a favor de Turquia i sofert un tràgic intent d'extermini amb xifres tan esgarrifoses com sovint desconegudes: 1.200.000 víctimes i 870.000 deportats en massa. Dos anys després, i encara dins de l’Imperi rus, l’Azerbaitjan va reclamar la regió de l’Alt Karabakh —Nagorno Karabakh en rus, Artsakh en armeni— un territori poblat per armenis. Pocs anys després (1923), Armènia i l’Azerbaitjan encetaven una guerra que Stalin va resoldre a favor d’Azerbaitjan, segons que sembla per acontentar Turquia, i malgrat que la població armènia a Karabakh arribava al 90% i desitjava formar part d’Armènia. L’any 1936 la URSS redibuixava fronteres per a crear les repúbliques socialistes soviètiques de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaitjan, en un territori que barreja no només armenis i àzeris, sinó també georgians, russos, turcs i kurds. Per fer-ho més passador, també la URSS aleshores va crear la regió autònoma de l’Alt Karabakh dins l’Azerbaitjan, sempre de majoria armènia. El conflicte quedava aparentment somort, però la decisió ja va ser refusada per la nova república armènia soviètica. No serà fins a la descomposició de la URSS que el conflicte tornarà a esclatar.

L’any 1988 les autoritats de l’Alt Karabakh demanen passar de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan a la República Socialista Soviètica d’Armènia sense obtenir-ho; tres anys després (1991) Armènia i Azerbaitjan s’independitzen i és aleshores que els armenis d’Artsakh proclamen la unió amb Armènia. El resultat és una guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan que va acabar amb la mort de prop de trenta mil persones. i un alto-el-foc precari, signat el 1994, amb la intervenció de Rússia

Actualment, la “República d’Artsakh” controla la major part del territori de l’antiga regió soviètica de l’Alt Karabakh i la franja de territori que pertanyia a l’Azerbaitjan i que separava aquesta regió de la república d’Armènia. Però, per a la major part de la comunitat internacional, aquesta república forma part de l’Azerbaitjan. És a dir: Armènia ocupa un territori de l’Azerbaitjan que s’autoanomena “República d’Artsakh” I que la ONU no reconeix pas com a república independent. Però allò que és legal no té perque ser just, ens diu Virginia Mendoza a CTXT:«¿Qué sentido tiene hablar de ocupación cuando Artsaj ha estado históricamente (y aún hoy) poblada por armenios? ¿Acaso ocupa alguien su propia casa? Sí. Hemos visto que incluso eso ocurre. Pero no deja de ser tan paradójico como injusto». Em penso que, en la meva condició de català, ho puc entendre perfectament. No us sona la música?

L’Azerbaitjan reclama la legalitat internacional. I Armènia prioritza les persones que viuen en aquell territori, i que formen part del seu poble. I ja tenim una altra guerra... Si es volgués, n’hi hauria prou amb un referèndum per tal que els habitants del Karabakh-Artsakh decidissin el seu futur i els contendents manifestessin prèviament l'acceptació dels resultats. Ben a l’inrevés, però, ara els dos països multipliquen la inversió armamentista i es disposen a una guerra total, potser com a titelles de la tensió entre Rússia i Turquia, que competeixen clarament per ser la potència regional, de Síria a Txetxènia. Per això Turquia dóna suport explícit a l’Azerbaitjan, un país de llengua turca i musulmà, que té influència també al nord de l’Iran, poblat per àzeris. I Rússia juga a fer un arbitratge tou que, de moment, li permet vendre armes a tots dos bàndols… Mentrestant els morts creixen.

Si en voleu saber més...

Artsakh: la guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan encén encara més la regió més violenta del món
Vilaweb – Redacció 27/09/230120

Perquè s'ha intensificat el conflicte?

Diari Ara - 05/10/2020

Por qué luchan los armenios en Artsaj
CTXT - Virginia Mendoza Benavente  07/10/2020

Tercer aniversari d'aquell 1 d'Octubre al Serra i Húnter de Manresa

Avui ens havíem autoconvocat als col·legis electorals de Manresa, exactament a tots aquells que vam ser col·legi l'1 d'Octubre de 2017. I sí, era un altre d'aquells episodis sargit a correcuita però carregat de bona voluntat: retrobar-nos, i retrobar-nos ara, tres anys després: una mica més grans, una mica més escèptics, una mica més abonyegats. Hem tornat, doncs, al Serra i Húnter, i només puc dir que ha valgut la pena, i que potser ens convenia aplegar-nos una altra vegada sense lluir militància, només pel goig de recordar aquella jornada —que sí, que va ser històrica i inesborrable— i alhora conjurar-nos a continuar treballant. I doncs  l'estona que ha durat s'ha fet breu, certament. Enric Martí, com a president que fou del nostre col·legi aquell dia, ha començat a llegir un manifest consensuat dient que l'1-O fou probablement la victòria més gran que l'independentisme hagi generat mai. «No seria just, però, celebrar aquest aniversari sense reconèixer que la repressió que va començar el mateix dia 1 amb les porres de les forces d'ocupació, es va propagar a tots els estaments de l'estat espanyol i s'ha mantingut en el temps des de llavors i fins ara». I ha continuat recordant la inhabilitació del MHP Quim Torra que «repeteix el guió que es va encetar amb l'aplicació del 155, el mateix guió que ha dut a la presó o a l'exili representants legítims de la sobirania catalana, de l'activisme, de la cultura i que afecta de forma directa vora 3000 persones, i de forma indirecta a tots nosaltres». Només un bri de somnieig, per considerar que aquell dia l'estat espanyol va ser vençut. Potser sí, i potser també l'endemà. La resta, però, és coneguda. I amb tot, el text emfasitzava el record: «Que la unió en l'objectiu, que el recolzament i la complicitat entre tots els actors de l'independentisme i que el treball generós, a voltes públic, a voltes soterrat, de tots nosaltres, va dur urnes i paperetes. Recordem i celebrem la il·lusió dels nostres avis que van venir als centres, dels centenars de persones que van fer cua durant hores, de tots els qui vam defensar les escoles des del divendres per poder obrir diumenge les portes de la república que tots volíem». A la recta final un bri d'esperança «Celebrem també el nostre convenciment que encara hi som tots. Sabem que lluny del soroll mediàtic, molt per sota de les cúpules dels partits, darrera la façana de lemes gastats, tots nosaltres continuem determinats en la lluita. Celebrem que a Manresa i a tot Catalunya, la xarxa que va fer possible el referèndum existeix i es pot tornar a teixir. Ho vam fer fa tres anys. I seguim treballant potser de forma menys visible, més soterrada. Però la força dels nostres vincles viu de la proximitat i la confiança, i emergirem de nou per fer el pas definitiu cap a la llibertat». I mostrant aquella bona voluntat suara esmentada, el text acabava exigint als partits molt més respectuosament del que em podria esperar «que treballin per culminar el moviment d'alliberament. Nosaltres estem disposats a ser-ne part activa, per avançar cap a la ruptura democràtica, cap a la llibertat». I mentre enllestíem amb alguns crits de ritual i els tres fuets acordats, em mirava el grup i no em quedava cap dubte del compromís. I els he proposat de fer-nos una foto, mal que sigui per demostrar que encara hi som —tan diferents, tan semblants alhora. Avui tot just una trentena, demà altra vegada el 1816 que aleshores es van acostar a votar. I sense cap mena de dubte, la majoria absoluta que un dia hem d'aconseguir. Doncs això, abraçades de pandèmia i records abrandats, i aquest desig de continuar que encara batega. Perquè vam ser foc, i queda brasa.  

Quatre lectures molt recomanables

Era l'any passat, en un debat previ a les eleccions del 28A, a Manresa, on em convidaren com a representant d'Esquerra. Recordo que aleshores —provant d'assegurar alguns arguments— vaig tibar d'aquell llibre que m'acabava de llegir, Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, i que deia sense embuts que "no hi ha dreceres". Malgrat tot, el text valorava la imparable emergència del republicanisme català, després d'un llarg procés evolutiu i celebrava la formació d'un bloc social alternatiu a les elits dirigents tradicionals. Des d'aleshores ha passat més d'un any i em penso que aquest missatge continua essent imprescindible d'assumir. Que vol dir anar treballant amb perseverança i abandonar els cops d'efecte o —jo m'ho imposo— la dinàmica d'assenyar culpables, traidors i botiflers. Treballar per convèncer, i fer-ho amb arguments sòlids. Per això, aquesta setmana passada em va agradar el text que el mateix Joan Manuel Tresserras, publicava a NacióDigital, amb una contundència que no li és habitual. El repesco i comparteixo: la imminent sentència inhabilitant el MHP Torra o el tercer aniversari de l'1 d'octubre  —i el 2 i el 3...— de ben segur que ens remouran emocions i memòria. I tornarem al carrer. Però no és exacerbant sentiments que ens en sortirem. En fi, Tressserras assenyala tres lectures —i jo hi afegeixo la quarta, que no deu citar per modèstia i que és el text que inicialment comentava, Obertura republicana. Després vindrien El referèndum inevitable, de Carles Mundó i encara el Principi de realitat, de Jordi Muñoz. I al capdavall, aquest recentíssim Tornarem a vèncer (i com ho farerm) d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tots quatre volums molt recomanables i, a parer meu, ara mateix imprescindibles. Altrament, «si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil».

Política conservadora

«La gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa... no és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador»

El president Torra, a finals de gener, va donar la legislatura per amortitzada. Fixaria la data de la convocatòria electoral just després de l'aprovació dels pressupostos. Els pressupostos es van aprovar per Sant Jordi, en plena pandèmia. Però la urgència presidencial per tancar l'etapa de provisionalitat i obrir-ne una altra que hauria de permetre afrontar els reptes sobrevinguts amb un Govern menys "amortitzat" s'ha esvaït. Sembla que, a la vista de les dades demoscòpiques, les instruccions són ara d'allargar la situació tant com sigui possible. Potser fins a finals d'hivern.

No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.

Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.

Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.

Quan no hi ha projecte polític pot passar això. Quan et costa anys poder definir-te políticament en termes convencionals i no te'n surts. Quan crees estructures organitzatives successives, sobreposades, amb el corresponent ball de sigles, consells i direccions executives, i no acaben d'encaixar. Quan prescindeixes de mig país però reclames unitat al teu voltant a l'altre mig, mentre internament t'esqueixes. Quan la teva principal activitat de comunicació política de cara a l'opinió pública consisteix a fer aparèixer els teus estrictes problemes interns com a greus malalties del conjunt de l'independentisme o del país sencer. Quan, en comptes de contribuir a fer del sobiranisme republicà un espai social més gran, et limites a maniobres tàctiques per si n'obtens la porció més gran...

Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.

No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.

Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.

Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.

La nostra àvia aragonesa

Amb El Pou de la gallina a tots els quioscs, algú encara m'ho ha demanat: «d'on surt això de Binacet?». La idea de fer un reportatge sobre aquelles noies que ara fa cent anys venien a Manresa des del petit poble de Binacet, a l'Aragó, feia molts anys que em rondava. I és que nostra àvia Leonor era una d'aquestes noies que vingueren a servir. Ens ho havia explicat moltes vegades, probablement perquè els seus néts érem el símptoma més evident del seu encert. Havia migrat i havia treballat moltíssim, i tots els seus sacrificis només tenien un objectiu: que a la seva descendència no els faltés de res. I encara menys, que no haguéssim de tornar a migrar. Tot el contrari: calia arrelar i sortir-se'n com a ciutadans de primera. Bé, vaja, que la Leonor Monter (la primera a l'esquerra de la foto, a finals dels anys 50) és l'origen del reportatge. Per tota la resta, us haureu de comprar el Pou...

La nostra àvia aragonesa

Vaig créixer en una família amb pocs parents i, potser per això, la branca aragonesa sempre em va semblar un exotisme. Encara més quan amb el 600 la distància s’escurçava i el meu germà Manel i jo descobríem un món força més auster, que parlava diferent i, als nostres ulls infantils, fins i tot força rude —aquell tio Genaro que tornava de caçar perdius i les deixava a taula per plomar, bo i ensangonades, allà a la Casilla, amb tot de gossos bordant i una escopeta colossal de dos canons! No res, Binacet va quedar en el passat —cada vegada les visites s’espaiaven més— però allò que em sorprenia era la quantitat de gent del poble que la meva àvia trobava per Manresa, començant per la veïna d’escala, la Josefa Herbera, mare de Vicenç i Josep Forradelles. El cas és que sovint em deia: «Veus aquella? També és de Binacet!». Ella, Leonor Monter Ibarz, era la petita de sis germans i un germanastre, i era nascuda de 1905. Va arribar a Manresa el 1920, analfabeta i menor d’edat, destinada a servir a ca l’Armengou. Li encantava la ciutat, i veure com creixia —va arribar coincidint amb les obres del Kursaal— i tot i conservar records positius com ara beure llet munyint directament la cabra, ella aviat es va estimar més anar a sarsuela al Conservatori, si podia. Al cap de quatre anys d’haver arribat es casava amb Ramon Fontdevila, municipal que li doblava l’edat i amb qui el 1926 va tenir la seva primera filla, Rosa i, deu anys més tard encara, el seu fill Josep, el nostre pare. Ell mateix viuria a Binacet acabada la guerra, del 39 al 43, acollit pels oncles, perquè almenys allà no es passava gana. La seva mare, la Leonor, l’anava a veure regularment cada mes i, és clar, aprofitava per fer arribar teca a Manresa... i continuar servint: va passar per la Fonda España, del carrer Guimerà, i per cals Iglesias, a la plaça Clavé, i va acabar la vida professional netejant a la fàbrica Manubens. amb l’orgull de tenir-hi la filla de teixidora i, al cap dels anys, també el fill de pèrit mecànic. De tots ells, avui, només queda la nostra tia Rosa, amb 94 anys. Però a Manresa els vincles amb Binacet són amplis i sorprenents, i es concentren en cognoms com ara Sorinas o Mora, i Herbera, Monter, Villamate, Ibarz o Civiac, tots els d’aquelles noies que, abnegades i amb molts pocs recursos, un dia van decidir venir a servir.

Qui no coneix Montserrat Mestres?

El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre, que estrena pàgina web per subscripció popular, parla de quan les noies de Binacet venien a servir a Manresa. No en diré res més perquè s'escau que també jo signo el reportatge. Però va ser una molt bona experiència preparar-lo i, encara més, rebre des que es va publicar noves referències de fills o filles d'aquelles minyones. Però al capdavall, aquest Pou s'acaba com sempre, amb la secció «Qui no coneix...» que aquesta vegada commemora una jubilació: Montserrat Mestres. Ara fa vuit dies que s'acomiadava del seu equip de treball, i a finals de mes encetarà formalment aquesta nova etapa vital. Des d'aquí hi col·laborem de gust i recomanem, a tots els que la coneixeu, que la feliciteu.

                                                                                              
Montserrat Mestres,
l’ètica de la responsabilitat

D’entre les manresanes conegudes hi ha, sens dubte, Montserrat Mestres i Angla. I això perquè ha abocat a l’Ajuntament de la ciutat més de quaranta anys. Hi ha fet de tot des que hi començà com a càrrec de confiança, una joveníssima secretària de l’alcalde Cornet, aleshores que el país recuperava la democràcia municipal. Després ha exercit el gruix del temps com a tècnica de serveis socials, però tots recordem també el seu pas com a regidora, en el tercer govern tripartit de Jordi Valls. El cas és que entre una cosa i l’altra, a finals d’aquest mes de setembre la dona es jubila com a cap de servei d’Acció i Cohesió Social —que vol dir responsable de Serveis socials, Sanitat i Habitatge, i també Barris, i els programes transversals de Gent Gran, Joventut, Dona, LGTBI+, Cooperació i Nova Ciutadania. Poca broma! Tot plegat, una trajectòria fecunda que comença l’any 1956, d’ençà que va néixer i créixer en un pis del carrer del Born. Filla del pintor Manel Mestres i de Mercè Angla —una activista vocacional compromesa amb el seu entorn de parròquia, barri o ciutat—, la Montse afegirà a l’exemple dels pares el dels quatre germans, acumulant un compendi d’ètica i fins d’estètica entre el Quico i el Lluís —més grans— i el Jordi i el Jaume. Els aprenentatges més formals vingueren de les Dominiques, amb un darrer envernissat acadèmic al Peguera. Amb tot aquest bagatge, ella es plantejava ser —i ho hagués fet bé!— dissenyadora d’interiors però a darrera hora va triar estudiar Treball Social, a l’escola Torras i Bages. I és que la Montse, que havia deixat el cau dels escoltes, encarrilada per l’assistenta de Càritas Teresa Codinach va començar a acollir directament canalla d’algunes famílies poc afavorides, que aleshores se’n deia. Un repte entomat amb Dolors Terra i la seva cosina, Rosa Pintó. Allò de l’ètica de la responsabilitat: sempre provar de canviar les coses, per poc que es pugui i tan enllà com sigui possible. Cal dir que aquest ha estat el seu programa polític? Treballant pel bé comú, i sempre des del servei públic: combinant assistència i gestió. Trinxera i despatx. Defensant la condició de dona. I assumint críticament totes les contradiccions que en el camí apareixen, és clar. Perquè la seva vida ha estat un riu amb molt diversos meandres —la militància política en el socialisme, aquell brevíssim primer matrimoni, la maternitat amb en Francesc Padullés i fins en el paper d’àvia...— i de cada episodi n’ha fet descoberta i aprenentatge, rere aquests ulls grossos amb què qüestiona la realitat però que, també, la celebra. I és que, lleial i pencaire, amb la seva tossuderia ara fa vint anys obtenia la llicenciatura en Antropologia o, tot seguit, s’enfrontava a un càncer i en sortia airosa. «Tot això és aigua passada», mormola discreta, mentre encara dubta de l’oportunitat d’aparèixer en aquesta secció. I és aleshores que us parla del futur, somiant en tot allò que voldria fer, bo i jubilada. Una llista de coses tan llarga que és clar que no se l’acabarà... potser perquè no té altre objectiu que el de continuar activa, com sempre, i fins allà on pugui.