Carles Mundó i el referèndum inevitable, a Manresa

Aquest vespre hem tingut Carles Mundó a Manresa. El qui fou conseller de Justícia els anys 2016 i 2017 venia de la mà d'Editorial Pòrtic i Òmnium Cultural a presentar el seu llibre El referèndum inevitable. Va sortir fa dos mesos i Pòrtic ja va per la tercera edició, tot un bon auguri per a la vetllada. Perquè tal com suposàvem, en Mundó ha omplert folgadament l'Espai Òmnium, a Sobrerroca, amb gairebé cent persones indiscutiblement convençudes, però de sensibilitats prou diverses.

Els que l'acompanyàvem li hem fet allò que en termes taurins ve a ser la quadrilla. I això perquè a l'hivern els constipats deriven en grips i bronquitis, i si abans va caure la periodista Pilar Goñi, directora de Canal Taronja, avui ha caigut també en Marc Aloy, primer tinent d'alcalde a Manresa, que s'havia preparat la cloenda. Tot plegat, doncs, hem d'agrair a la directora teatral Sílvia Sanfeliu que s'ha avingut a fer el paper de conductora —i ho ha fet extraordinàriament bé, fins i tot fent presents els seus besavis que formaven part d'aquell contingent de republicans a qui Mundó va fer possible la nul·litat dels judicis franquistes. I al capdavall, i a instàncies d'en Marc Aloy, jo mateix he provat de rellevar-lo atès que conec el ponent i s'escau que ja m'havia llegit el llibre... De la convocatòria inicial, doncs, només ha resistit l'advocat David Caselles, qui en el seu entorn ens ha fet avinent la pervivència internacional del Dret a l'Autodeterminació. No estem sols, que deia aquell!

Pel que fa als deu miniuts inicials que tenia en Carles Mundó val a dir que s'han quadriplicat, per a major gaudi dels presents: fet i fet l'home ha repassat el llibre sencer. La primera meitat, referida al judici, ha servit per expressar els seus dubtes inicials sobre la redacció del llibre, quan qüestionava a l'editorial que li ho proposava l'interès d'explicar «un partit de futbol del qual ja es coneix el resultat. T'ha d'agradar molt el futbol per llegir-lo!». Futbol al marge, la veritat és que el seu punt de vista sobre aquells mesos de sessions fa la lectura fàcil, i conté passatges que van molt més enllà d'una descricpció sumària: hi ha el punt d'emoció parlant dels companys encausats, de les 33 nits passades a Estremera a la mateixa cel·la que en Junqueras, els comentaris sobre Turull, Rull, Romeva o Bassa. Sobre els Jordis o Carme Forcadell. O d'ell mateix, quan escriu: «Com a advocat, al llarg de la meva via professional he fet centenars de judicis, però en aquest era jo qui responia directament davant dels set magisrats del Suprem». Avui s'ha referit, recollint aquell primer elogi de Sílvia Sanfeliu, al cas de la lletrada del Tribunal Suprem, que, després de deixar clar que no simpatitzava gens ni mica amb les idees independentistes, «em va voler donar personalment les gràcies per l'anul·lació del judici al seu avi, en aplicació de la llei de Reparació Jurídica de les Victimes del Franquisme que va aprovar el Parlament de Catalunya».

Amb tot, és la segona meitat del llibre on avui es podia concentrar el major interès: aquí el llibre fa un repàs del camí recorregut fins avui per l'independenisme. Un camí ascendent, que va del 10% del 2010 al 48% de la població el 2019. Mundó no dubta a qualificar aquests resultats «d'èxit polític» i ens demana de no desanimar-nos per no haver aconseguit, encara, l'objectiu últim, com qui diu, el cim de l'Everest. Falten pocs metres, però són els més difícils de tots...

Ho diu ell i està escrit al llibre: «No hi ha processos d'independència iguals perquè cadascun respon a les circumstàncies d'un context històric i polític. Per això és importat que sapiguem llegir bé quin és el nostre, acceptant sense complexos quines fortaleses i quines debilitats tenim per tal d'aprofitar al màxim totes les oportunitats, ja sigui les que som capaços de generar gràcies als nostres encerts o les que ens venen donades per errors que cometen aquells que rebutgen aquest objectiu polític». Més planerament, aquest objectiu «no porta unes instruccions com ara els mobles d'Ikea. Tampoc es tracta de trobar un botonet amagat que s'apreta i fa independència. Es tracta d'avançar, i avançar fixant-nos en allò que ha funcionat, amb encerts i també amb errors. Però sense màgia». Perquè de màgia, no n'hi ha.

Hi torno: de màgia no n'hi ha. I de simbolismes estèrils ja n'hem fet un tou. Mundó no burxa en el conflicte, i això que aquesta ha estat una setmana difícil —i tot just som dimecres vespre. No vol remenar tampoc els fets passats (*). Però recupera algun mite, com el de la unitat. «No hi ha ningú contra la unitat! Qui defensa públicament el contrari? Qui pot defensar la desunió? Ningú! Però així com estem d'acord en l'objectiu, també ens hauríem de posar d'acord en el diagnòstic. Aquest és el sentit de la unitat i ara, això, costa més, perquè hi ha qui confon unitat amb uniformitat». El to, però, no és derrotista, tot el contrari: «Allo que ens cal és moral de victòria, perquè ho tenim bé» O més bé que no sembla. Ara ja som a la recta final, i en Carles Mundó parla de la internacionalització, del creixement de l'independentisme a dues velocitats, de la necessitat de compartir percepcions —des de la Catalunya central potser hem de tenir més present el creixement de l'independentisme a l'àrea metropolitana, formada per cinc milions d'habitants. I de com podem fer amb diàleg i arribant a més gent. «La gran victòria de l'independentisme ja s'ha assolit perquè el seu discurs ha passat de ser testimonial i menystingut a ser un discurs central i a l'entorn del qual s'articulen els posicionaments i les estratègies de tots els actors polítics, a Catalunya i també a Espanya».

Al capdavall no he pogut pas afegir res de part meva, que no fos disculpar sentidament en Marc Aloy, qui enfebrat i des de casa —viu a un cop de roc!— es delia de ser amb nosaltres. He agraït la voluntat de comptar amb el municipalisme tal i com refelecteix el llibre i he animat als presents no només a procurar-se'l sinó a llegir-lo, i a seguir compromesos des de la diversitat de sensibilitats polítiques que omplia la sala, a seguir batallant, en una mena d'independentisme real, de la quotidianitat. En acabat, un parell de preguntes d'entre el públic i els primers assistents que desfilaven perquè ja eren les nou i no era cosa d'allargar-ho. I, abans que no es fes la cua rigorosa per a les dedicatòries, en Carles Mundó ha condensat la sessió amb una cita que quasi deu haver memoritzat i que jo mateix transcric mig de passada: «Ciutadans i institucions, També partits polítics. Plegats no tenim cap motiu per creure que no ens en sortirem, però perquè això passi hem de fugir del desànim, aprendre dels errors i insistir en les fórmules que ens acosten a l'objectiu desitjat. Estic convençut que podem fer que aquest nostre passarà de ser un referèndum impossible a un referèndum inevitable. Perquè tenim raons per guanyar i, malgrat siguin temps difícils, ens cal moral de victòria». Aplaudiments sincers. I si en voleu més detalls, procureu-vos el llibre: no en quedareu decebuts!

(*) A l'entrevista prèvia a la xerrada que li ha fet en Xavier Domènech, per a Regió7, l'actualitat s'hi fa absolutament present. Suposo que si no demà, la llegirem els propers dies,,,
La foto, de Ferran Martínez

Un dilluns de mal passar al Parlament

Tot el dia d'ahir que em vaig veure a venir aquest dilluns: una crisi oberta al Parlament entre les formacions independentistes que des del primer dia de la legislatura es devia anar coent. A les 7 en punt, però, les paraules de la Terribas al despertador m'havien mig fet pensar en un enèssim acord in extremis entre PdCat i ERC per tal que la maniobra judicial ordida per la JEC i rematada després pel Tribunal Superior quedés sense efecte. Això és, salvar l'acció política de la institució —pressupostos inclosos— i deixar en suspès la condició de diputat al MHP Quim Torra, que almenys fins a la sentència definitiva podia continuar exercint de MH President.

Antoni Bassas ahir diumenge, a l'ARA, ja vaticinava un dilema verinós: si avui el Parlament mantenia l’acta de diputat al president Torra —i Torra anava votant als plens, començant pel d’aquesta tarda mateix— les votacions serien impugnades i la política catalana es bloquejaria. «Si, per contra, la mesa del Parlament retira l’escó de diputat a Quim Torra, el que perillarà serà la continuïtat del govern de JxCat i Esquerra, perquè el 4 de gener els dos partits i la CUP van ratificar la condició de diputat de Torra en una votació al Parlament en què van dir que la Junta Electoral Central no podia passar per sobre dels nostres vots i de la sobirania del Parlament». En resum, o bloqueig o... crisi i bloqueig. Ja m'ho podia pensar que guanyaria la segona opció!

A les 3 i pocs minuts he vist començar la sessió, en directe pel Telenotícies. L'estratègia del President del Parlament, de deixar en suspens la condició de diputat del MHP —la «via Venturós»—. La immediata resposta agra del MHP retreient no haver estat informat (sic) i reclamant una defensa numantina al seu càrrec. Una desobediència al preu que sigui! Tot molt poc edificant, i d'una tristesa absoluta. Semblava irreal haver arribat a aquests extrems.

No sé si al capdavall això ens abocarà a unes eleccions anticipades que tampoc semblen fer il·lusió a ningú. Tot amb tot, la reflexió encara d'en Bassas em sembla del tot pertinent. Ell, ahir diumenge, acabava així la columna: «Algú pot dir que cal plantar-se davant un nou abús polític de la justícia. Probablement té raó, perquè és un abús. Però si es tracta de plantar-se davant d’abusos de la justícia, no hi ha hagut motius molt més greus des de fa mesos per fer-ho? És a dir, si, a la força, el Govern ha hagut d’empassar-se injustícies molt més greus (penso en les presons provisionals, la sentència dels presos, els bloqueig a Junqueras com a eurodiputat), ¿ara la batalla final es lliurarà per la pancarta? Al cap i a la fi, Torra va admetre que volia desobeir amb la pancarta. Buscava el pols. L'hi pot guanyar a l’Estat? No. Sap que a l’estiu serà inhabilitat en sentència ferma. L’Estat té la força. ¿Li està fent el pols només a l’Estat o també a Esquerra? Si manté el pols, què hi guanya? ¿Capital de credibilitat per a Junts per Catalunya? Què hi perd? ¿Uns pressupostos que Catalunya necessita, encara que no siguin exactament els que voldria JxCat? L’independentisme pot fer-se mal avui, i el millor seria que Junts i Esquerra trobessin la manera de sortir juntes d’aquest trencacolls. Tot el que no sigui això serà autolesionar-se».

Avui vespre, al 3/24, en dues entrevistes consecutives amb en Sergi Sabrià (portaveu d'ERC al Parlament) i Josep Costa (vicepresident del Parlament, PdCat) ja es veu que plegats no en sortirem, i que hi ha molt més que esgarrinxades: si en dos anys no hem bastit una estratègia conjunta, ara arriba l'hora dels retrets. Sabrià ha defensat lluitar pels drets polítics del president de la Generalitat i alhora protegir el Parlament, atès que qualsevol altre escenari implica «col·lapsar les institucions». La disjuntiva doncs es redueix a acabar amb la legislatura amb un altre episodi de desobediència simbòlica o plantar cara a l'Estat «blindant el Parlament». El mateix Sabrià s'encarrega de formular el retret: «No podem alimentar relats màgics. No podem obviar que ens enfrontem a un Estat molt poderós. Per assolir la república, ens cal actuar amb intel·ligència, pensant en clau de país i amb estratègia. I no en clau purament partidista per generar un relat que algú pensa que el pot beneficiar electoralment». Les paraules d'en Josep Costa, a continuació, no m'han semblat pas tan clares. I sense desdir-se d'aprovar els pressupostos o emmascarant si vol o no unes eleccions anticipades, ha sintetitzat la situació amb el mantra que fa culpable a ERC de tot. Sense citar ERC, és clar! En Costa és un incendiari que busca adversaris allà on hi hauria d'haver aliats. S'omple la boca de deshonor i conflicte, però allà on reclama valor i desobediència simbòlica (tan poc com va durar la pancarta del MHP!) només sembla buscar-hi la inhabilitació de Roger Torrent i aturar uns pressupostos que potser tampoc no el convencen, ni a ell ni al grup tan heterodox que representa.

Acabo amb la ferma voluntat de continuar construint espais de complicitat, ojectius compartits i arguments discutibles en aquest projecte que és la nova República catalana. Admeto també que d'incendiaris n'hi ha sempre a tot arreu, i que és bo detectar-los. Defenso a la fi que el número aquest de la pancarta ha estat de vol gallinaci, i que encara ho és més si es fa servir per arrossegar al MHP del Parlament de Catalunya. I m'ofenen aquells qui pretenen fer culpable de tot a Esquerra. 

I no dic res més: demà continuarem bregant amb voluntat de reparar danys i reflotar les restes de la nau. D'argumentar entre propis i estranys què ha passat i què ens pot venir encara. I de subratllar aquella tesi d'en Joan Manuel Tresserras que fa anys vam abraçar: «L'independentisme no ha d'esperar jugades mestres, sinó convèncer milions de persones, una per una». Ens queda feina, i a cada casa és bo saber qui té ganes de fer-la i qui només de fer-ho veure.

La foto d'avui dilluns a la portada de l'Ara és brutal i descarnada, quasi pedagògica. 

Quintana Torres i la Manresa de fa 50 anys al Pou

El Pou de la gallina d'aquest mes de gener ha estat un fenomen de vendes i el motiu sembla senzill: recull una bona col·leció de fotos d'Antoni Quintana i Torres de la dècada dels seixanta i setanta. Blanc i negre per revisitar aquella ciutat de les acaballes del franquisme. Des de la portada, és clar: aquest pas a nivell deixa bocabadats els més joves que no acaben d'entendre la circulació d'un ferrocarril des del baixador del carrer Guimerà fins al Passeig del Riu passant pel carrer del Bruc i Francesc Moragues. Quins canvis! El número del Pou conté els textos de Joaquim Garcia, Francesc Comas, Lluís Virós, Joan Morros, Josep Huguet o Pere Bascompte, i entre tots ells confegeixen no tant un record sentimental sinó l'aproximació a un temps de canvis que permet avaluar —digueu-me optimista— més encerts que no pas errades en la transformació urbana.

Dic tot això perquè, de fet, jo vaig tenir la sort de conèixer Antoni Quintana Torres. S'estava al barri, vora casa, al carrer de sant Magí. De jove, tot fent el butlletí de l'associació de veïns «el Totxo», ens trobàvem a la Copisteria del Bages -o Copigràfic. L'home fins i tot hi va voler col·laborar fent una carta! Però en Quintana allò que feia eren fotos i en tenia de molt bones, boníssimes. I va ser de grans, en el meu temps de regidor municipal, que vam fer un i dos i quatre cafès abans no es va decidir per lliurar el seu fons a la ciutat. Generositat absoluta, de part d'ell i també de la família que encara avui s'ho estima i ho difon a les xarxes (*). Perquè el material hi és i, amb paciència i bona vista, podeu anar resseguint els 40.000 negatius en línia a la web de l'Arxiu Històric Comarcal del Bages (ACBG, aquí). Allà són, tots pendents de catalogació. I com que des del Pou en volíem la resolució dels clixés originals, em vaig passar moltes hores d'aquest Nadal resseguint les miniatures de l'Arxiu des de la pantalla del meu portàtil per aconseguir la referència. En vaig veure més de la meitat, en una mena d'al·luvió colossal!

I tot i les dificultats i baixa resolució, tot i quedar-me a la meitat, el fons d'en Quintana Torres encara em va agradar més perquè vaig descobrir que el seu catàleg de la ciutat és també, de molt, el catàleg del barri que vam compartir. Pura emoció. El seu trajecte de casa a la feina —treballava a l'Anònima—, els detalls del parc de sant Ignasi, la vida parroquial, la inauguració d'algunes botigues o fins algunes festes, tot va  ser recollit àmpliament del barri de la Sagrada Família. Per això avui, a la necessaria difusió de l'obra d'en Quintana, s'hi afegeix un sentiment de deute irresolt: ens falta una gran exposició sobre la seva obra. I un bon llibre catàleg! I, per poc que es pugui, destinar recursos a catalogar el seu fons per tal que les futures recerques siguin més fàcils encara i a l'abast de tothom. L'interès és inqüestionable!


Vegeu a Instagram i Facebook la tasca que fa el seu fill Jaume, "Jaquito60". Fantàstica!

Qui no coneix Griselda Sirvent?

Aquest mes de gener El Pou de la gallina número 357 posa en portada el pas a nivell dels anys seixanta, a la cruïlla Bruc-Saclosa, quan els ferrocarrils catalans arribaven fins al Passeig del riu, per Francesc Moragues! "La Manresa de fa cinquanta anys" evidencia una transformació urbana notabilíssima, i el Pou la revisa gràcies als 40.000 negatius que Antoni Quintana Torres va cedir generosament a la ciutat. Un veritable tresor fotogràfic! Els lectors ho han celebrat: l'edició s'ha esgotat o és a punt d'esgotar-se a moltes llibreries! Al darrera de tot, al "Qui no coneix?", una presència esportiva: Griselda Sirvent. Metgessa i dona en un món molt poc feminitzat. La seva activitat, tal com genialment la il·lustra Maria Picassó, és un triple en pista i piscina. I el seu entusiasme és tan desbordant com la seva professionalitat!

Griselda Sirvent,
una dona a la banqueta

Griselda Sirvent Batalla, segur que us sona —i si us sona molt potser ja sabreu que, de fet, no és manresana, o que ho és per adopció, que ella va néixer el 1982 a l'ombra de l'Arc de Triomf, al cor de Barcelona. La Griselda creix en un entorn d’esport, teatre i sardanes. I fins enllestir el batxillerat, estudiarà sempre aplicadament als jesuïtes de Casp. I és que ella tenia una vocació des de menuda: volia ser metgessa. I en va ser, i tant! Fins i tot va renunciar a la natació que fins a l'adolescència li va ser una altra gran passió. I bo, després va passar per la Universitat de Barcelona i va fer el campus a l’Hospital Clínic, i en acabat optà per l'especialitat de Medicina física i Rehabilitació. Llicenciada en plena crisi, el 2011 es capbussava al món laboral amb només tres opcions per a la seva especialitat: Andorra, Mallorca... o Manresa. D’això ja fa vuit anys, abans no n’hagués complert trenta. I podem dir que, per sort, va triar Manresa. Des d'Althaia la destinen a la clínica de Sant Josep, on s'integra al CIMETIR (Centre Integral de Medicina de l'Esport, Trauma i Rehabilitació) o al Centre de disminuïts físics del Bages. I tot i que al principi ho combina amb guàrdies generalistes, la seva especialitat s'aferma també al Centre Hospitalari, amb avis que li fan aprendre els topònims locals. Aleshores, l’any 2014 el doctor Albert Estiarte li proposa acompanyar la selecció espanyola de waterpolo, júniors femenins, als campionats d'Europa. Després vindran els juvenils i finalment els absoluts, masculins i femenins. No va ser pas flor d’estiu: la Griselda ha estat a campionats d'Europa i del món, de Budapest a Corea, dins l’alta competició, i ara ja sempre acompanya l’equip estatal. Però al costat d’aquesta internacionalització cosmopolita, el seu pas per Manresa arrela mitjançant Xàldiga, on comença a fer colla. I la provisionalitat s’esvaeix completament quan troba parella, amb qui decideixen compartir vida i pis a la ciutat i... l’afició al bàsquet, al Nou Congost. El que vindrà ens recorda aquella tornada salsera de Pedro Navaja: si vas néixer per martell, del cel te’n cauran els claus! De manera que aquest darrer any la Griselda també s'ha incorporat a l'equip del Manresa Baxi com a metgessa. La recordeu a la banqueta? Acostuma a ser la primera dona en un món tradicionalment d'homes. I per ser francs, aquesta temporada li està resultant entretinguda. Però quan recorda la gent amb qui es fa i treballa, defensa que l’esport té a Manresa un equip mèdic de primera divisió. De tot i tothom aprèn, perquè de tothom rep suport. I és així que el seu entusiasme es multiplica i, si fos a fer, per ella no quedaria: tria Manresa i el Baxi, tria el Resa per tants anys com li vulguin tenir!

El coratge d'Oriol Junqueras

Divendres vaig ser als Jutjats de Manresa, en una breu concentració per acompanyar el pare d'Oriol Junqueras en una maniobra de breu recorregut, això és, demanar l'«habeas corpus» que, com era de preveure, va ser despatxat sense atendre per la jutgessa de guàrdia. L'argument esgrimia la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i reclamava la immediata llibertat d'Oriol Junqueras, precisament el dia després que el Tribunal Suprem espanyol ja s'hagués manifestat contrari a l'excarceració. En fi, per fer-ho més trist encara, plovia. I abans d'arribar al vespre, fins i tot el Parlament europeu li retirava la condició d'eurodiputat responent ja no sé si al Tribunal Suprem o a la Junta Electoral Central, en un recorregut espès i laberíntic. El cas és que —digueu-me il·lús— havia arribat a pensar que demà dilluns Oriol Junqueras podria ser a Estrasburg, i assumir al llarg del divendres que ni aquest episodi no quedava resolt em va entristir sobremanera. I la tristor alimenta els dubtes dels passos fets, de les decisions que semblaven encertades. En acabat, avui diumenge a la trobada habitual de Lledoners he recordat la necessitat de perseverança, i m'ha emocionat cridar amb tots els congregats aquest desig de «Junqueras, eurodiputat!». Però sincerament, hi havia poca convicció i fins un punt d'esma, i em penso que és dels dies que hem enllestit més depressa. Per això, un cop a casa, i abans de dinar, m'he entretingut a llegir l'Ara amb una entrevista al president d'ERC que s'anunciava a portada, enllestida amb urgència i lògicament il·lustrada amb una foto d'arxiu. I si en recullo la part central i la comparteixo aquí és perquè a mi m'ha anat bé de llegir. Ja és gros que sigui des d'una cel·la des d'on rebem el coratge! Però l'entrevista a Junqueras esbandeix dubtes i fa que tots aquells que avui som a casa, tranquil·lament i entre els nostres, ens imposem no defallir. Encara que el camí sigui llarg i tortuós. Perquè trigarem més o menys, però ens en sortirem segur!

(...)

Què va sentir quan va saber la decisió del tribunal espanyol?
Vaig pensar immediatament en els meus fills i la meva família. Però no ens podem aturar ni un segon. Cada nova injustícia m’omple encara de més força i energia per continuar i continuar lluitant. Qui voldrà viure en un estat com aquest? ¿De veritat que els ciutadans espanyols estan orgullosos que s’incompleixin la democràcia i les sentències europees? Per perseguir la dissidència són capaços fins i tot de no respectar la legalitat europea. No tenen ni idea de qui som, no ens rendirem mai.

La decisió del Suprem el desanima de cara a seguir intentant sortir de la presó?
No, no ens rendirem mai, mai. Però l’objectiu no és en cap cas sortir de la presó sinó aconseguir la llibertat del país. La presó d’alguns de nosaltres només és una etapa més en aquest camí cap a la república catalana. I tanta injustícia serveix per evidenciar als ulls del món que la democràcia a l’estat espanyol està en perill.

Com valora la decisió del Parlament Europeu de retirar-li la condició d’eurodiputat i com pensa fer-hi front?
Recorrerem la decisió del president del Parlament Europeu. ¿Com pot ser que un estat membre pugui imposar la injustícia per sobre de la justícia dictada per un tribunal europeu? On queda la Unió Europea? On queda l’autonomia del Parlament Europeu? En tot cas, no tinc cap dubte que aquesta batalla la guanyarem, la sentència del TJUE és absolutament clara. Com més triguin a rectificar, més dur serà el cop que rebran.

Quin és el pròxim pas que es planteja, ara que es confirma que no podrà ser eurodiputat?
Aquí no hi ha res definitiu. Ara és el moment de posar en marxa un altre cop totes les vies polítiques i judicials per seguir batallant perquè es compleixi la legalitat europea i es respecti la democràcia. Trigarem una mica més o una mica menys, però guanyarem i exerciré d’eurodiputat.

Es penedeix d’haver facilitat la legislatura a Espanya mentre la justícia espanyola continua comportant-se igual?
¿La situació seria millor amb un altre govern espanyol o en un escenari d’eleccions? No hi crec, en el com pitjor millor. És difícil que algú em convenci que era millor un govern amb PP o Cs a dins. És evident que ens separen moltes coses amb el PSOE, entre elles la manca d’humanitat que han demostrat respecte a la presó injusta, però també ho és que hem obert una porta que no s’havia obert fins ara i que tothom reclamava, que és la del diàleg, i que això només pot acabar amb una consulta.

Què n’espera de la presidència de Pedro Sánchez, després que Esquerra hagi facilitat la seva investidura?
Som escèptics i serem absolutament exigents amb el compliment dels compromisos, perquè els coneixem.

Entén les crítiques de JxCat, la CUP i l’ANC al pacte d’ERC amb el PSOE?
Sí, estem en campanya permanent, però tots reconeixen que és un bon instrument i que cal intentar aprofitar-lo. Pensi que Bildu, per exemple, va optar per la mateixa decisió que nosaltres. Sé que hi ha la voluntat de contribuir a fer que aquesta taula sigui útil per al país. I, de fet, el president Torra ja ho està intentant liderar. Per tant, estem convençuts que l’espai de Junts se sumarà a la nostra opció.

Què hauria de demanar la Generalitat en aquesta taula de negociació amb l’Estat?
Sempre hem estat molt clars en aquest sentit: l’amnistia de tota la causa general contra l’independentisme i, per tant, la fi de la repressió i el retorn a la política del conflicte i el dret a l’autodeterminació. Crec que la part catalana ens posarem d’acord molt aviat sobre el que hem de portar a la taula de negociació.

ERC ha de contribuir a la governabilitat de l’Estat i negociar els pressupostos generals?
Nosaltres no hem negociat una investidura sinó un instrument per fer seure Espanya i Catalunya en una taula de negociació. Ara cal veure com es compleixen els compromisos. Si no, la legislatura no té gaire sentit que continuï. En tot cas, Esquerra Republicana no som aquí per treure’n quatre partides, això forma part del passat i mai hem defensat aquesta manera de fer. El nostre interès és sempre ser útils als ciutadans de Catalunya. És el nostre deure i obligació.

Està satisfet amb el segon grau que les juntes de tractament han donat als presos polítics?
Nosaltres no hi entenem, però els nostres advocats ens diuen que és el tractament habitual en penes de presó tan altes. No podem fer de tot una batalla partidista. L’anomalia és ser a la presó per haver fet un referèndum, no que tinguem un grau o un altre.

L'entrevista completa, aqui.

La foto és de Miquel Àngel Alfaro

ERC, 25 anys després del meu compromís

I hem arribat a cap d'any. Enllestim el 2019 i afrontem el 2020 amb tota l'energia que sigui possible, perquè no serà un any fàcil. Només cal fixar-se en les darreres hores: la possibilitat de subscriure un acord amb el PSOE espanyol ha despertat tota mena d'alarmes —i alguns histerismes. Però cal serenitat i fermesa: mantenim l'escepticisme i no som ingenus, perquè el PSOE no dona prou mostres de credibilitat, però som davant una oportunitat que podem aprofitar. Al capdavall, tot just hem fet allò que vam dir que faríem: fer seure el govern espanyol a una mesa de negociació per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, un objectiu per al qual vam rebre el suport d’un milió de vots. I encara vam fer també una consulta a la militància on es va avalar l’estratègia amb un 94,6% de suport, tot plegat certificat per un Congrés nacional com no recordo anteriorment! Ens sentim responsables de posar la nostra força al servei del país. L'acord sobre una mesa de negociació entre governs, una mesa de negociació que representi el país és fonamental. Una mesa que ja ha estat dit, no serà la mesa d’Esquerra Republicana, serà la mesa del govern de Catalunya, la mesa de país, on es puguin portar tots els grans consensos. Estem intentant donar resposta al Sit and talk que plegats hem reclamat al carrer!

I al cap d'aquest any recordo també aquest compromís que no és absent de riscos. Però que obliga a jugar-te el capital polític. A provar-ho. Talment fa 25 anys. 1994. Aleshores vaig dir que sí a ser dins una candidatura d'ERC. I a la tardor vaig acabar per encapçalar-la. I poc temps després vam arromangar-nos en un primer pacte "de l'olivera" a Catalunya. Amb socialistes, iniciativeros i els cupaires d'aleshores. Si ens en van caure de garrotades! Fins ens vaticinaven que no duraríem sis mesos...

No res: tanco 2019 amb el record d'una primera entrevista a Regió7. Han estat 25 anys de reunió setmanal, de pencar a les institucions o al carrer. De comprometre's amb encerts i fracassos. Però per això fem política: per transformar la realitat. O per provar-ho. Tossudament.

Molt bon cap d'any i un agraïment profund a tots aquels amb qui hem compartit aquests anys. I encara més gran amb tots aquells que voldran compartir, des d'un lloc a altre, els propers!

En termes justos, ara m'adono que fa més de 25 anys. La pàgina de Regió7 que signa Anna Vilajosana és del 20 d'octubre de 1994, i explica l'assemblea del dia abans. Jo encara era un "independent" per afavorir el trànsit entre l'Esquerra Nacionalista de Manresa (ENM) i la renovada ERC.

L'executiva d'ERC Manresa es renova

Enmig del marasme nadalenc m'adono que no he parlat gens de l'assemblea d'ERC Manresa del dimarts 17 de desembre. D'això en fa quatre dies, però és important. En primer lloc per complir terminis —totes les seccions locals d'ERC tenen sis mesos per reconstituir-se després de les eleccions municipals, i el termini era esgotat. En segon lloc, per buscar un equip que prengués el relleu d'aquell que va aconseguir la victòria de Manresa el mes de maig: de fet, bona part d'aquell executiva ara mateix forma part del govern de la ciutat i, doncs, difícilment podria atendre les tasques pròpies d'una organització política amb caràcter assembleari. I en tercer, i també important, perquè jo havia manifestat sempre que seria president, si m'ajudaven, fins a quatre anys. Un mandat i després renovació. I bé, el cas és que des de l'estiu en Marc Aloy m'havia insistit que l'acompanyés en aquest període transitori entre les eleccions i el seu accés a l'alcaldia, passat l'any que vam pactar amb Valentí Junyent. Ell s'espera a la casa gran i —vindria a ser el tracte— jo continuo presidint fins aleshores la secció local. No cal dir que al setembre ja li vaig dir que sí, només amb la lògica condició que havíem de trobar també la complicitat dels nostres amics i militants. I al capdavall —tot el dia estem d'eleccions!— la convocatòria es va fer pel dia 17, quatre dies abans del 28è Congrés nacional d'ERC. De la nostra assemblea en recordaré un resultat de ple consens —a la búlgara, que en dèiem— i fins i tot algun elogi en termes de persona més mediadora que no presidencialista i —poc que em coneixen— d'home «sense arestes». En fi, tot sigui per la bona causa del país i la ciutat. La proposta d'executiva és profundament renovada i conté un compromís personal: resolt el relleu a l'alcaldia manresana, després també es produirà el meu a la secció local. Fins aleshores, doncs, una pròrroga pactada. O el que ve a ser un relleu en dos temps. D'aquell vespre n'adjunto el discurs que no vaig llegir però que em va servir de guió. Vaig dir més coses —sóc xerraire de mena—i suposo que alguna bestiesa per distendir la solemnitat del moment. De tot plegat, doncs, en queda aquest text i la foto de l'equip que encapçala el post. Compromesos a fer feina i a cedir pas quan ens arribi l'hora!

ASSEMBLEA D’ERC MANRESA 

Dimarts 17 de desembre de 2019

«Avui, com fa quatre anys llargs, torno a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa per presentar-me com a candidat a presidir-la. Ho vaig fer l'estiu de 2015 mogut abans que res per la voluntat de ser útil. De trenar un equip amb un grup municipal que era el més nombrós que mai havíem aconseguit en unes eleccions municipals d'ençà 1979 i que, paradoxalment, semblava abocat a esfilagarsar-se. I doncs l'equip hi va ser, i va créixer sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar en quatre anys vuit jornades electorals més -nou eleccions, per ser exactes- i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Els millors, en el cas de les dues darreres comtesses. (*).

Vuit jornades electorals. I amb un fil conductor que passa per fer política, i fer-la des del debat i l'argumentació. Des d'una indubtable voluntat de diàleg, des d'una tossuda recerca d'acords. Segur que no heu oblidat el Referèndum de l'1 d'Octubre! I doncs els èxits no sempre són immediats, d'acord, però consoliden el nostre discurs republicà i d'esquerra i, encara més, un tarannà que suma adhesions perquè també ha sabut ser generós: o no vam saber sumar amb Junts x sí? Avui encara no ens hem aixecat de cap taula de diàleg, i defensem que un futur referèndum el guanyarem utilitzant la política, perquè el farem —en paraules de Carles Mundó— inevitable. Perquè sumarem una majoria inapel·lable.

Torno a Manresa. Hem obtingut els millors resultats, sí, ni que fos per un grapat de vots, i això indica un camí ascendent i, encara més, una responsabilitat com no teníem des dels anys trenta: la majoria de manresanes i manresans ens coneixen, ens tenen en compte i fins i tot molt sovint es refien de la nostra proposta política, sigui de país o sigui de ciutat. De futur. No sé si parlar encara d'hegemonia, l'hegemonia es guanya cada dia de cada dia i també els diumenges i festius. Però de responsabilitat sí que en parlo, i molta. Tanta, que ja no se'ns permeten sortides fàcils o simbòliques: hem de ser els més rigorosos, els més audaços, els més oberts... i els més generosos i tot. Ho deia fa quatre anys: ja no volem ser un grup d'amics i coneguts autoreferenciats: som aquí per treballar, i treballar per a tota la ciutat.

Potser per això, també, aquests darrers quatre anys no tot han estat flors i violes: a mig mandat, la crisi del Vermell ens va abocar a un exercici de realisme no exempt de dolor. Però, i al mateix temps, ens va desbrossar aquella tardor el camí per aconseguir un ampli consens a l'entorn del que ha estat el nostre candidat a les municipals del mes de maig, en Marc Aloy, imminent alcalde de la nostra ciutat. Fet i fet, de les estones adverses, dels neguits i desacords fa quatre anys que n'obtenim aprenentatges, i fins i tot victòries. Podríem haver fet més, i millor, sens dubte, però jo me'n dono per ben pagat.

D'aquests quatre anys, encara, només voldria afegir uns agraïments, uns agraïments que són sincers: agraïments, a tota la gent d'aquests anys, als que s'hi han anat incorporant, als que van fer GM i als que s'han sumat a la darrera candidatura. A tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos.

Amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o —last but not least— Miquel Àngel Alfaro. Als regidors que foren Pere Culell i Mireia Estefanell, també en Jaume Torras i la Maria Àngels Santolària. I ara mateix la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o Marc Aloy. I tota l'executiva ampliada (**) o les sessions mensuals obertes que són uns invents que hauríem d'exportar perquè ens permet molt sovint fer una sessions molt més riques i participades i comptar amb aportacions lliures del compromís setmanal, però predisposades a col·laborar sempre: implicats. Des d'en Pep Huguet a l'Alba Alsina, en Joan Lluís Santolària, el Marc Vila, en Jofre Oliveras, en Pere Porquet, el Marc Muncunil o en Jordi Vidal. I tants com -excuseu-me'n- ara mateix oblido perquè en temps de campanya els noms se'ns multipliquen i tothom és capaç de posar-s'hi, tots i totes trobem l'hora de ser-hi!

I un pensament exprés per Enric Aloy, que avui també ens acompanya: va ser ell i no ningú més qui em va empènyer en aquest repte que mai havia considerat possible. No sé com se li va acudir, perquè no sóc exactament allò que es diu ni un home de partit ni una persona predisposada a l'obediència. En acabat, si alguna cosa he fet bé deu ser perquè al costat del meu mal caràcter o un punt excessiu d'orgull, hi pesen els anys. Potser és el benefici d'envellir, tampoc ho tinc del tot clar. Sigui com sigui, l'Enric m'hi va abocar, acompanyar i assessorar, i confesso que no li ho retrec, sinó que li'n dono explícitament les gràcies. Amb els uns i amb les altres, no es pot demanar més: a tots els companys i companyes de l'executiva local, a tots els amics i simpatitzants, a tothom qui ens col·labora, moltes, moltíssimes gràcies.

Ara, per als propers anys, la tasca és ingent, i complexa. I si he decidit tornar-me a presentar com a candidat a presidir la secció local d'ERC Manresa és per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar ara fa dos anys. Això vol dir ser al seu costat en aquest període transitori fins al moment que, el proper estiu, esdevingui alcalde de la nostra ciutat. No em sap pas greu, tot el contrari. Però també sé que els càrrecs necessiten estímuls i renovació. És per això sense d'altres candidatures, avui m'agradarà de presentar-vos un equip ampli i renovat que cobreixi no només aquest primer any que jo em plantejo, sinó els quatre que conformen un mandat municipal. La tasca és gran i reclama esforç i rigor...

-Hi haurà la necessitat de donar suport al Grup municipal d'ERC Manresa, perquè el nostre vessant institucional serà percebut com el responsable principal —sinó únic— de tot allò que passi a la ciutat. I la nostra tasca com a partit és la de fer costat, bé sigui explcant l'acció de govern, bé suggerint propostes que estalviïn errors o malentesos.

-Perquè, és clar, al capdavall d'aquest mandat ens hem de proposar no només guanyar sinó d'obtenir més regidores o regidors que cap altre. Aconseguir l'alcaldia i amb un marge, si pot ser, més folgat. Les emocions són per al cinema.

-I doncs, cal redactar un bon pla de treball, que és el procés que m'ofereixo a impulsar: ens cal arribar a més gent, i quan es produeixi el meu relleu m'agradaria que l'equip tingués dibuixat un programa de mandat. Per afrontar les compteses electorals, és clar, i per guanyar-les i tot. Però especialment per fer política, i fer-ne fer. Ser l'ordit que canalitza inquietuds i la trama que aguanta les estrebades. No vénen temps fàcils, ni per al país ni per a les propostes polítiques dels que ens volem republicans i d'esquerres. Transformadors.

-I per això ens hem de proposar que l'executiva no quedi només en una reunió setmanal. Un cop al mes oberta a persones interessades enriqueix el nostre grup. Els propers dies, tornarem a connectar amb aquells qui potser us vindria de gust tornar-h o incorporar-vos-hi per primera vegada.

-I una dèria: fa 25 anys que almenys vinc aquí un cop per setmana llevat del període que vaig poder ser al govern de la Generalitat. De debò, ni me n'he adonat. I el cas ésd que hi ha gent que encara en fa més d'anys, i tant! Per a tots ells, i per tots els que han de venir, em penso que tindria molt de sentit escriure la història d'ERC a Manresa. No només la dels anys 30, sinó la nostra, la d'ara: hem estat prou tossuts com per capgirar la realitat, i ens ha costat quatre dècades, però finalment hem retornat la ciutat als ideals d'aquella època carregada d’esperança. Fem el llibre d'història? O encara millor: provem de fer història! La ciutat s'ho mereix, i nosaltres ens ho hem conjurat per aconseguir-ho:

Aquesta és l'Executiva que us proposem, fruit de les converses dins la mateixa executiva que fins dimecres passat ens vam reunir. I amb un consens tant en la proposta com en la resposta que ja de per sí la fa un equip imbatible. Els, les coneixeu a totes i tots:

MIREIA VILA, Secretaria d'Organització
MANEL TÀPIA, Secretari de Finances
JOSEP TOMÂS, Secretari d'Imatge i comunicació
TERESA SÁNCHEZ, Secreatia de Gent Gran i Barris
MARIONA DECARREGA, Secretària de Dona
SÍLVIA ZÁRATE, Secretaria de nova ciutadania
MUNTSA CLOTET, Secretaria de Política municipal
FERRAN MARTINEZ, Secretaria de Militància
MIQUEL LEON, Secretaria de Planificació estratègica
SÍLVIA SANFELIU, Secretaria de Cultura

i els càrrecs propis del JOVENT REPUBLICÀ i President del Grup Municipal (Marc Aloy) i jo mateix en la condició de President: fins la propera tardor serà un any curt, però el trajecte d'aquesta executiva es percep llarg. I SUMEM TRETZE persones, de les quals a l'espera del representant de Jovent, consignem ara mateix la paritat de 6+6. Per a tots plegats, doncs, aquest vespre us demano el vot favorable.

De tot cor, moltes gràcies.
- - -


(*) Per si us vaga de fer memòria després de les municipals de 2015:
27-IX Parlament amb Junts x Sí
20-XII espanyoles

2016
26/VI rep. espanyoles, ERC Manresa 7808 vots! guanyem!

2017
1/X Referèndum
21/XII Parlament Cat post 155

2019
28/IV Espanyoles avançades
26/V Municipals i europees
10/XI Rep. espanyoles, ERC 9964 vots torna a guanyar a Manresa.

 _ _ _

(**) M'agradaria repetir la llista de l'executiva ampliada, amb Alba Baltiérrez, Alba Alsina, Ignasi Perramon, Pep Huguet, Joan Lluís Santolària...