25 anys després, repensar el Catà

Ara que ja no he de tornar a l'institut endreço els papers, penso en el proper curs del Guillem Catà i -molt lentament- preparo alguns canvis. Em sembla extraordinari, tot aquest temps per dedicar-m'hi. I encara més, ara que al carrer fa una calor que estavella les pedres. Doncs això, que buido la maleta. El quadern de notes, quatre papers amb idees per al proper 25è aniversari i, encara, la revista de final de curs: 100 pàgines que expliquen la feina feta gairebé en termes d'hiperactivitat compulsiva. Abans no ho desi tot a lloc rellegeixo l'editorial, escrita cada any des de la millor de les intencions. També aquesta vegada: al cap de vint-i-cinc anys d'història ¿no seria un bon moment per repensar les coses? D'equip n'hi ha i, fixeu-vos-hi a la foto, aquest final de curs, dalt del cim de la Gallina: oi que fem cara de fer-ho possible!?


Més complicitats, millor educació

Som a les portes de l'estiu, amb el curs a punt d'enllestir-se arreu del país. I tot i les condicions adverses que estem vivint, els resultats al Guillem Catà són més que acceptables: nois i noies que creixen plegats, que comparteixen coneixements i experiències, que aprenen. Ho diuen els indicadors i es percep també amb un sol cop d'ull a les 100 pàgines d'aquesta revista. Hi ha viatges i jornades de formació, xerrades, les activitats més diverses, algunes tan innovadores com la Big Band del Catà. O el nou mural exterior. la nova cantina… Oi que l'Institut és ben viu?

Però els resultats no han de dissimular les dificultats en què treballem, econòmiques i socials, de tota mena. Encara menys quan hi ha el risc d'anar cremant els que hi fem el paper d'educadors. Conviure amb uns adolescents desconcertats o, inevitablement, amb els maldecaps de les seves famílies, no acostuma a ser una tasca senzilla. Ho escoltàvem fa pocs dies del pedagog Jaume Funes: "No és fàcil educar enmig de forts dilemes sobre el que cal i no cal fer, el que serveix i el que no, el que s'espera un i el que l'alumnat necessita. No és fàcil trobar la manera d'ocupar-se de l'alumne que ho pertorba tot, de personalitzar normes i aprenentatges, d'ensenyar currículums saturats i poc menys que inútils en una societat de la informació…" I doncs es fa urgent tornar a donar sentit al bé públic de l'educació i, deixeu-nos-ho reclamar avui, també als professionals que ho fem possible. Ben al contrari de la llei Wert: ens cal més llibertat i, sobretot, molta més complicitat. Mentrestant, és clar que continuarem provant de fer bé la feina, d'avançar, de compartir la tasca educativa amb el nostre entorn per tal que sigui precisament aquesta educació la millor eina d'emancipació dels nostres alumnes.

La comunitat educativa del Guillem Catà conservem la il·lusió de fer la feina ben feta, molt més enllà de les lleis, les avaluacions i els programes de qualitat educativa. Però intuïm que cal repensar les coses, que no n'hi ha prou amb aquesta bona voluntat. I doncs, el futur del Catà encara s'ha d'escriure! A tots els que us hi heu esforçat, l'enhorabona. I als que ens hi continuarem trobant aquest setembre, us convidem a repensar el centre un altre cop, entre tots, per tal d'encarar el proper curs amb més encert i entusiasme encara.

A la biblioteca "Rovelló"

Ara fa unes setmanes, a casa vam rebre un correu de Josep Maria Aloy on ens anunciava la inauguració d'una biblioteca especialitzada en literatura infantil i juvenil, a Manresa. Fins a 8000 títols. Jo que li responc que sí, que hi aniríem, i que on era. I aleshores, amb M. vam saber que la biblioteca és a cal Gravat, just als baixos de la casa on s'està amb la família!

Un garatge transformat en una biblioteca és una extraordinària notícia i, quan veus el goig que fa, encara és més gran l'alegria. Perquè la instal·lació impressiona des que et rep el gran mural d'en Valentí Gubianes. Les il·lustracions aquí i allà, els prestatges i la il·luminació natural fan tota la resta. I encara més que en feia aquest dissabte quan l'acte d'inauguració comptà amb la presència de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, parlant sobre el paper dels clàssics a la literatura infantil i juvenil. Vam fer-ne una veritable festa matinal.

La biblioteca es diu "Rovelló", d'una banda perquè conté tota l'obra de Josep Vallverdú de qui en Josep  Maria Aloy n'és biògraf. I singularment perquè conté una joia: precisament l'original de la novel·la Rovelló "tal com en Vallverdú la va escriure fa més de quaranta anys". Que deu ser tal i com jo i el meu germà Manel la vam llegir entusiasmats aleshores a "la Galera"… 

Acabo: més enllà de celebrar la instal·lació, és clar, me'n queda el discurs de Laura Borràs. Ja me n'havien fets molts elogis, però en directe guanya més encara. Un doll d'entusiasme (llegiu-lo aquí en detall!) per revisar el concepte de clàssics, per acarar les lectures obligatòries amb les matemàtiques… obligatòries. Una hora llarga amb continguts, algunes rialles i molta emoció; amb la memòria del seu pare que ens recorda que som temps, i que a tots el temps se'ns acaba. Amb la dona de Lot, sense nom i convertida en sal. Amb la vindicació de les quatre hores setmanals de literatura catalana per al batxillerat humanístic. O, a la fi, els versos de Benedetti (Corazón coraza) abocats a aquelles noies que estudiaven magisteri i que, li deien, a elles no els agradava la poesia! No era veritat, és clar. No acostuma a ser mai veritat perquè, al capdavall, des que tenim la paraula que tots necessitem literatura.


Corazón coraza

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

La foto no només recull la cloenda de l'acte sinó que també presenta la magnitud del mural d'en Gubianes. El poema "Corazón coraza", de Mario Benedetti (Uruguai 1920-2009) pertany al seu llibre Noción de Patria (1962-1963).

27S. La llista bizantina

Encara no falten ni tres mesos pel 27S i la convocatòria, lluny de ser clara i engrescadora, sembla voler complicar-se fins a extrems inversemblants. I això que el full de ruta signat el 14 de gener tenia voluntat clarificadora! Però no, no n'acabem de sortir. Per això, amb el desig d'ordenar les idees, em retallo tres fragments -Ramoneda primer i després Tresserras, a l'Ara, i també el que ahir signaven conjuntament  Oriol Junqueras i David Fernandez, a El Periódico. Amb un posicionament inicial: jo defenso l'opció de llistes separades però, també, respecto qui pensa que és preferible la llista unitària.

I és que la discussió sobre aquest tema bascula entre l'ideal i la realitat. I la realitat és que el país té partits, formes de fer i sensibilitats diferents. Ningú se n'escapa: tampoc l'ANC o Òmnium, a qui el MHP ha posat en un destret demanant-los el suport -a veure com s'acaba la consulta aquest cap de setmana!. I doncs, no és l'hora encara d'anar a cercar els indecisos? Perquè diantre aleshores ens barallem entre els convençuts, en nom d'una unitat impossible!?

La unitat ha de fer-se present entre tots aquells qui encapçalin el seu programa amb un primeríssim punt, el de la nostra Independència. I això té data, és clar. 28 de setembre. La resta són bizantinismes, alguns tan extraordinàriament elaborats com la darrera proposta del mateix Junqueras: una llista única… sense gent de partit. I amb un únic encàrrec: formar un Govern de transició que culminés les estructures d'estat, fes una declaració d'independència, aprovés una constitució i, encara, convoqués després unes eleccions al primer Parlament de la nova República Catalana. Agosarat, oi? Jo penso, però, que tot plegat podria ser una mica més senzill. I ens hi entendríem millor.


Josep Ramoneda
La querella de les llistes 
Ara, 23 de juny de 2015

En un primer apartat de l'article Ramoneda situa Artur Mas a l'entrevista que venia de fer-li Mònica Terribas a TV3. Li qüestiona que el seu discurs sobre el moment excepcional que viu el país esdevingui una digressió sobre la seva figura i el seu destí, i es pregunta "Si ell és el líder que ens ha de dur a la terra promesa, ¿com pot ser que transfereixi la responsabilitat de fer i liderar una llista a unes organitzacions de la societat civil?" La segona part de l'article és aquí, sencera i contundent:

2 . LA LLISTA. En aquesta carrera sense retorn, que alguns veuen com una immolació del president a l’altar del 27-S, Artur Mas està convençut que la carta guanyadora és la llista única. Va ser la seva proposta estrella en l’estela del 9-N i els altres partits sobiranistes van dir que no. Després va venir la llista no nata del president i ara la llista amb el president, delegada a organitzacions de la societat civil. La teoria és que la unitat fa bola de neu, genera adhesions dels esperits dubtosos i posa en marxa una espiral de silenci que redueix les veus de refús. Ho puc entendre com a estratègia defensiva del president per limitar les seves pèrdues, però no hi veig la virtualitat mobilitzadora. Els partidaris de la independència són massa diferents per estar còmodes en una sola llista. Junqueras ha introduït l’eix dreta/esquerra en el debat sobiranista amb la seva proposta d’Aliança per la República Catalana. Per què no? Si hi ha acord en l’objectiu, per què no s’hi pot arribar des de representativitats diverses? Per què s’ha d’obligar uns o altres a votar a qui no votarien mai? Aquest cop no hi ha ambigüitats. Qui voti qualsevol de les llistes on vagin Convergència, Esquerra o la CUP sap que vota independència. La diversitat suma. La llista Mas posa en un compromís l’ANC i Òmnium perquè els obliga a escollir entre el pare i la mare; és un atac directe a Esquerra Republicana que revela una lluita manifesta pel lideratge del procés; i no pot dissimular la voluntat de fer passar discretament Convergència a millor vida. Artur Mas està transmetent una imatge sacrificial que, més que aportar vitamines al procés, transmet sensació de final d’etapa.

- - - - - - -

Joan Manuel Tresserras
Cap a la gran victòria electoral de l'independentisme
Ara, 24 de juny de 2015

L'endemà mateix, també a l'Ara, Tresserras rebla la idea. En recullo el títol i el cos central, que comença per plantejar les dues opcions:

(…)
Uns volen aglutinar en una única representació tot el sobiranisme independentista per remarcar-ne el desig compartit de sobirania i llibertat. Altres volen representacions plurals i diverses perquè totes les expressions del sobiranisme independentista hi tinguin cabuda, ningú se’n pugui sentir exclòs i s’acabin sumant el màxim de voluntats. Quins són més lleials a la causa de l’emancipació del país? Quins contribueixen millor a soldar la seva unitat social?

El 27 de setembre, a les eleccions al Parlament de Catalunya, els independentistes i tots els catalans i catalanes que no tenen por del futur disposarem d’una gran oportunitat de generar un mandat democràtic. Un mandat perquè el nou Parlament i el Govern sorgits de les urnes encetin immediatament el camí cap a l’estat propi i la sobirania política plena. El 27 de setembre serà la primera ocasió que tindrem per fer valer el dret a decidir, tan majoritàriament reivindicat per la societat catalana. I resultaria sorprenent i paradoxal que, en unes circumstàncies tan excepcionals, el resultat electoral fos favorable als que no reconeixen aquell dret, o a aquells altres que diuen que el reconeixen però que no mouen ni un dit ni tenen pressa per fer-lo efectiu. El 27 de setembre, doncs, constitueix l’oportunitat per a una gran victòria democràtica del procés.

El més sorprenent i paradoxal, però, seria que algunes persones que han fet professió de fe independentista i han donat suport a les diverses manifestacions d’aquests darrers anys, o hi han participat, ara dubtessin o renunciessin a fer valer el seu vot. Amb l’excusa que els altres -sempre són els altres- es mouen per partidisme. Amb l’excusa que els líders o les formacions polítiques principals no han fet el que havien de fer. Amb l’excusa que la manera d’anar a les eleccions no és la que ells haurien triat o haurien trobat més efectiva. Amb l’excusa que la manera de convertir-les en plebiscitàries no els acaba de fer el pes. O amb l’excusa de si no serà prou clara la lectura dels resultats que faran els cercles polítics i mediàtics o els serveis d’intel·ligència de Madrid, Berlín, Bangkok, Moscou, Londres, Washington, Pequín o Antananarivo. Ha costat molt arribar fins aquí. Fins ara no hem pogut disposar de cap escletxa democràtica comparable. Cal, doncs, que col·laborem en les campanyes de les entitats més transversals i contribuïm a fer tan grans com sigui possible la victòria electoral i el mandat democràtic.

Ningú ni cap formació, per molt pedigrí o rellevància que hagi acumulat, pot tenir la pretensió de representar tot sol tot el país, o tot l’independentisme. Al moviment independentista s’hi pot adscriure qui vulgui i quan vulgui. Però ningú ni cap formació se’n pot apropiar. Ni els més antics, ni els més nous. Ni els més avançats socialment, ni els més conservadors. I ningú -des de cap posició- pot exigir als altres independentistes que renunciïn a les seves altres conviccions polítiques o que les aparquin. La suma no vindrà d’agregar impostures transitòries sinó d’agregar autenticitats. De sumar qui som cadascú de veritat. De sumar vots sencers, cadascun amb tota la seva complexitat i significació. Anem a unes eleccions que seran plebiscitàries perquè seran encara més democràtiques que qualsevol elecció anterior; perquè hi podrem expressar, també, allò que fins ara mai no havíem pogut expressar, perquè ens ho havien negat.

- - - - - - -
Finalment, el text que David Fernández i Oriol Junqueras van publicar ahir a El Periódico. El recullo sencer convençut del seu interès i, també, com a resposta a aquells retrets que li pengen al president d'ERC el desig de poltrona, el sorpasso al poder a qualsevol preu o -fins i tot- anàlisis de comportament fets per psiquiatres de futbolín. En els caràcters no hi puc ni vull entrar, però em penso que la lleialtat del president d'Oriol Junqueras a Catalunya i al seu govern tots aquests anys queda fora de dubte. ¿O no assumeix, ni que sigui des de l'oposició, fer governable el país? No va i vam assumir també els nous termes del 9N? No vam signar el full de ruta del 14 de gener? I amb tot plegat, els resultats de les elecions municipals aquest maig són tosudes, inequívoques: el país reclama polítiques d'esquerra en un futur independent. Per quins set sous no hauríem d'enfilar precisament cap aquí els nostres esforços? Només 87 dies. Tot just demà.


Oriol Junqueras (ERC) i David Fernández (CUP)
Tot just demà
El Periódico, 2 de juliol de 2015

Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar democràticament sense defallir pas; a desllorigar els nusos que ens atrapen. I com mai abans viurem, en els mesos que vindran, la reiteració oficial de tot el contrari. Però, diguin el que diguin, el procés polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una majoria clara que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat singular- entrarà ben aviat en fase resolutiva.

Mentrestant, pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els canvis d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil -massa fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les bases del canvi polític i social que vivim i per negar, un cop més, la possibilitat que el nostre poble decideixi lliurament com construir el nostre futur compartit. En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social -ni més ni menys- en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social. Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal renunciar a res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó d'alternatives. Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la justícia social que necessitem. I perquè generar justícia social és el que ens farà un país raonablement lliure de debò. Clar: un país és la seva gent.

La polaritzada tesi esgrimida, en tot cas, és prou falsa: ni ningú podrà ser d'esquerres en una autonomia intervinguda ni un país no pot ser lliure si no ho és la seva gent. I a més, com demostren les darreres eleccions municipals, l'independentisme -ideològicament plural- gira a l'esquerra. Com a estratègia de poder i en un bucle prefabricat, ara es pretén retornar a vells esquemes superats, a discursos caducats i insostenibles i, afortunadament, ficticis i ficcionats: aquella dissort terriblement falsa que pretén induir que el catalanisme sempre seria de dretes i que l'espanyolisme és intrínsecament d'esquerres. Que els ho preguntin a Fainé o a Oliu.

Paradoxalment també, nous espais polítics que pretenen la raonable i necessària ruptura democràtica amb l'anomenat règim del 1978, la neguen precisament allà on més sòlida, forta i arrelada és. Com a punt de no retorn, la societat catalana fa anys que ha deslegitimat i desautoritzat la natura autoritària de l'Estat espanyol. Només cal veure que el bipartidisme estatal resta, a Catalunya, en mínims històrics, i que PP i C's són la sisena i setena força municipal al nostre país. Si en algun racó el règim ha fet aigües és a Catalunya. Gràcies, ¿com si no?, a la força i determinació de la gent.

Hi insistirem un i mil cops. El procés polític català és -en si mateix- un procés democràtic, democratitzant i democratitzador, d'arrel constituent i nascut fonamentalment de les més àmplies i transversals mobilitzacions del nostre poble des del final de la dictadura franquista. La independència, que n'ha ocupat el relat central, és la veritable clau de volta per poder decidir lliurement i sobiranament el nostre futur i millorar les condicions de vida i treball de la majoria social. Sense sobirania, ni d'esquerres ni de dretes: simplement intervinguts, només supeditats, tan sols subordinats. Necessitem sobirania -és a dir, ens urgeix la democràcia- per poder sortir-nos-en de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, que deixa l'auge de les desigualtats, l'atur cronificat, la pobresa colpidora i els desnonaments en alarmants rècords històrics. Enmig, maldestrament, de la implosió de la corrupció vinculada al finançament il·legal dels partits polítics, a la bombolla financera i especulativa patida, al frau fiscal o a l'economia delictiva global de casino.

Reconstruir és i ha de ser el verb del futur. Reconstruir el país del sotrac de la crisi, refer-nos socialment i democràticament i avançar cap a models polítics i socioeconòmics avançats. Una lluita sencera que ens reclama i interpel·la més que mai: la recuperació de la plena sobirania política enfront un estat demofòbic -que no només prohibeix urnes, sinó que ens impedeix aturar el fracking, combatre la pobresa energètica o fixar impostos als dipòsits bancaris-, de la sobirania econòmica enfront uns mercats globals voraços i de la sobirania popular enfront unes elits que han deixat el país tal com el tenim. Sobirania, doncs, política, econòmica i popular. Sobiranies al servei de la majoria per poder decidir-ho i reconstruir-ho tot.

Fa molt de temps que en els escaires del temps esperançadors que vivim, els sotasignants compartim una llarga reflexió comuna i una triple i arrelada convicció, que pràcticament esdevé programa polític de futur: independència, pobresa zero, corrupció zero. Des de les fondes conviccions republicanes, una resposta per superar les tres crisis que vivim -nacional, socioeconòmica, política- amb més democràcia i des d'una nova ètica política basada en la decència comuna.

El doble caràcter plebiscitari i constituent de les properes eleccions del 27 de setembre és innegable i neix directament d'una prohibició curta, certament, però també d'una llarga esperança. La prohibició és prou coneguda: la negativa permanent de l'Estat espanyol a habilitar marcs democràtics resolutius i reconèixer el dret a l'autodeterminació del nostre poble. L'esperança, també: milers i milers de persones activades -milions, cal dir-, omplint carrers i empenyent, convençudes que no hi ha més lluita pel futur que el present. Des de la consciència col·lectiva que només amb més democràcia -amb l'instrument democràtic que és la independència- farem més democràcia.

Sovint, enmig de tot camí farcit de tensions i contradiccions, en la ingent tasca sempre inacabada de construir un país lliure i just, perdem perspectiva. Però des d'un enfocament català de dimensió sud-europea cal treure cap i esbossar un tímid somriure: som el que anem sent. Som un procés fet entre totes i tots, des de la nostra pluralitat complexa, i així volem que continuï sent. Som una aclaparadora majoria que avui s'implica i es compromet amb l'obertura d'un procés constituent català que haurà de posar les bases d'una societat catalana més lliure, més justa, ecològicament sostenible i èticament compromesa amb els reptes d'un segle XXI global. Un país independent -un país diferent- que esdevingui també recer i refugi democràtic en un món global incert i inquietant. El país solidari que sempre s'ha construït des de l'esforç compartit, l'esperança comuna i l'ànima cooperativa.

Independència, ho hem dit sempre: punt de partida, no d'arribada. El que estem fent no és pas fàcil i queda encara moltíssima feina per fer. Però el 27-S, efectivament, ens la juguem. No triem només futur, sinó la possibilitat de tenir-lo i construir-lo. El 27-S tenim la clau per obrir tots els panys: avançar cap a la plena llibertat política i obrir les portes al major canvi democràtic i social, aquell que reclama una realitat injusta i desigual que ens colpeja i interpel·la cada dia. Assentant les bases de la futura república catalana i retornant la capacitat de dir i decidir a tota la ciutadania. Perquè el país som totes i tots i aquí no sobra res ni ningú.

El canvi, doncs, només és possible amb majories democràtiques, com tan recentment ens han demostrat el País Valencià i les Illes Balears. El canvi depèn ara de nosaltres. I és avui, com mai abans, a les nostres mans. Només això és una primera victòria cabdal: que ja fa temps que hem decidit decidir. Ara només cal triar -un cop més i encara- llibertat, democràcia i justícia. Materialitzar en canvi polític el canvi social que ja som. Habilitar el que reclama la majoria del nostre poble per al futur que vindrà, tot just demà.

Fem-ho, doncs, i fem-ho ara i fem-ho bé. D'això es tracta.

Pels qui ens van precedir en la lluita, en condicions molts pitjors.

Pels qui vindran, en condicions molt millors.

Per això val tant la pena.

També signen l'article Elvira Duran, Anna Gabriel, August Gil Matamala, Elisenda Paluzie, Eduardo Reyes i Gabriela Serra.

ERC Manresa, retalls de quinze dies de juny

Dues setmanes són prou dies com per deixar reposar els efectes de les negociacions posteriors al 24M entre CiU i ERC -entre ERC i CiU- a la ciutat de Manresa. A l'apunt anterior tot just relatava la segona assemblea d'ERC, aquella que ratificà la voluntat de la primera: deixar el govern de CiU en minoria però, responsablement, garantir la governabilitat de la ciutat des d’una posició externa. Ho féiem convençuts, d'una banda, que seria útil per Manresa -condicionàvem el nostre suport a la investudura a un accent social que trobàvem a faltar. I proposàvem iniciar un itinerari que desitjàvem comú amb la CUP, segons el qual ens podíem anar coneixent i -també- conèixer com es concretava l'organigrama, el futur Pla de ciutat i al capdavall el pressupost de 2016. És evident que la fórmula no tenia precedents, i que, com en els festeigs, deixava obert el futur al cap d'uns mesos.

Diguem, per ser ara una mica més prolixos, que aquella segona assemblea del 3 de juny escoltà la defensa d'entrar decididament a govern sense més armes i bagatges que la concreció de regidories i els elements comuns dels nostres programes. Es veu que els dos primers contactes més o menys formals amb CiU havien estat molt més seductors que els de PSC o la CUP! L'opció, però, fou jutjada severament d'inoportuna, arriscada i fins ineficient. I no passà d'obtenir quatre vots (sí, només quatre). Manteníem, doncs, la posició de garantir externament la governabilitat. Després, a la part resolutiva vam incorporar a la troica negociadora -Culell, Estefanell i Vinyes- un perfil sindical més bregat en aquests afers -Cristina Cruz, retinguin aquest nom. I, per obrir massa la boca... jo mateix. Vaig assentir per obediència, és clar, però també perquè aquestes històries -no puc evitar-ho- em fascinen. Ja hi trobaria prou la penitència.

La penitència vingué immediatament, aquella mateixa nit, en la redacció d'una nota de premsa desgraciada (com és que ja no quedava equip de premsa!?), una nota que gairebé donava per fet el vot a Junyent sense més ni més: me'n vaig anar a dormir a les dues amb el titular de ManresaInfo, "ERC regala l'alcaldia a Junyent". Començava una feina urgent: preparar els termes d'un acord d'investidura amb CiU si no volíem passar per autèntics beneits.

Amb en Marc Aloy, doncs, president de la secció local, vam començar el dijous una cursa contrarellotge per definir propostes i punts d'acord en un text inicialment resolt a l'hora de dinar de divendres -resolt en lloc de dinar, per ser exactes-. Minuts després els presentàrem en forma d'índex a la 3a reunió amb CiU, a les quatre de la tarda, a l'Hotel 1948. I com que ni la Cristina ni en Joan Vinyes podien venir, amb en Pere i la Mireia vam incorporar de facto la presència de Marc, no programada però francament desitjable. En resum, aquell primer dia ja davant dels textos gastà un to cordial, els punts foren acceptats i, doncs, a la fi els vam fer a mans el desplegament de l'índex, ço és el document sencer, amb l'objectiu d'estudiar-lo, discutir-lo i consensuar-lo. Amb dues premisses sobre la taula que jo mateix vaig voler posar: si no hi havia acord no ens faríem retrets -assajàvem una cosa que mai havíem fet a Manresa, i ningú hi havia d'entrar per càlcul o tacticisme. I la segona, i que també semblava important, que aquestes converses no condicionarien ni es vinculaven a d'altres acords, com ara el del Consell Comarcal.

Dilluns, després de cap de setmana reelaborant el document en correus oberts entre regidors i d'altres col·laboradors, a ERC vam repetir reunió d'electes i executiva local. El resultat era un text molt més ric. I com que dimarts els de CiU van aportar un document francament senzill, vam acabar resseguint plegats el nostre. Abans de les nou -dues hores i mitja- ja havíem fet molta feina, la preliminar del preàmbul i la final dels acords, i del cos central resolt els tres primers apartats -en faltaven tot just dos i una declaració nacional. La resta, doncs, s'enllestí dimecres i, també, la concreció de com explicaríem l'acord, allò que ara en diríem "el relat".

En fi, a CiU sempre va conservar el tercet Junyent-Llobet- Serracanta. Per part nostra arribàrem al quintet. El document s'havia anat polint en termes de contingut i -moltes vegades- fent especial atenció en l'aspecte lèxic. Que si és un "gir", que si és "major èmfasi", que si és "un nou repte"… Amb el Marc gairebé diria que ens ho vam passar bé -ell duia el portàtil i a la fi en Serracanta també duia el seu i tot. I en Toni Llobet també va fer valdre la seva condició de filòleg repetidament. Precisament, la terminologia dels anteriors tripartits fou resolta a favor d'una de nova, atenent -ai!- que no sempre el nom fa la cosa. La Taula del tercer sector, el Pla d'actuació municipal o el Pla integral del Nucli antic es podrien desdibuixar nominalment. Però em penso que la seva concreció descrita al pacte és el resultat del nostre compromís en la governabilitat. Això i el Pla local d'habitatge, les multes als bancs amb pisos desocupats, la reestructuració de Fòrum o els nous programes adreçats a resoldre el problema de la fam a Manresa, esepecialment entre els infants. El document sencer, és aquí. I, lluny de tacticismes de partit, em penso que de la seva aplicació en depenen moltes coses importants, diferents dels darrers anys. En fi, diré encara que en tots tres dies, només vam veure aigua o cafè. I que a part de les fotos oficials, vaig fer-ne una de pròpia al mateix temps que demanava permís. Amb actituds reals.

El dimecres nit vam validar els resultats de la comissió en una tercera assemblea d'ERC -només 23 persones: el ritme setmanal és poc agraït. En qualsevol cas, consignar que l'acord va ser unànime, que en vam relatar els detalls -i també els desacords. I al capdavall l'endemà dijous, tots plegats vam escenificar la signatura del document final (una mica pompós, això de "l'acord del carrer del Balç", però què voleu, a vegades surt com surt). Hi havia els set electes d'ERC i vuit de CiU, excepció feta d'en Calmet. Junyent va defensar la legitimitat de l'acord -a Manresa no n'hi havia precedents, és així. I la sensació entre els d'ERC era d'un cert compromís -però els acords polítics ja ho tenen, que no sempre són confortables. El dissabte vindria l'episodi de la investidura i començaria una tasca de seguiment que ja d'entrada tots sabem que no serà fàcil. Ni agraïda. Però això, em penso, ja serà un altre episodi i, a més a més, del tot públic. A veure si ho enfilem bé: en depèn l'accent social que entre tots hem acordat d'impulsar-hi. I encara la desdramatització d'unes relacions que ara mateix, a Manresa reclamaven aquesta normalitat. També a nivell nacional: podem treballar plegats. I això no vol pas dir barrejar-nos ni deixar de ser cadascú qui és… oi?

Més enllà d'alguns escarafalls d'altres formacions d'esquerra, si es volen fer noves interpretacions ideològico-gramaticals de l'acord a Manresa no em sé estar de citar l'article de Josep Ramon Mora que, en una deferència, aquest dissabte a Regió7 parlava dels pactes a la ciutat. Preguntes per a després del pacte. No cal estar-hi d'acord, o estar-hi del tot d'acord. I així que el tingui el deixaré lincat. Perquè la seva lectura -una altra visió- hauria de ser gairebé obligada. Té la virtut de fer pensar. I pensar és sempre molt i molt convenient. Pensar, actuar, revisar, comunicar… i fer-ho amb generositat, motivant el grup i adoptant compromisos. Tot just set punts per una política participativa i de voluntat transformadora: no hi ha millor sedàs per a detectar impostures. Torno al debat d'en Mora: "per això". O "malgrat això". Continuem…

Qui no coneix l'Ayala?

El van presentar dimecres, el Pou de la gallina d'aquest mes de juny. El tema central, dedicat a les persones amb discapacitat intel·lectual, el signa Joan Piqué i és de lectura més que recomanable, amb les històries de diverses famílies per veure com afronten la vida quan apareix una dificultat d'aquest tipus. Molt més enllà, al "Qui no coneix…", amb Maria Picassó hi presentem Susanna Ayala, l'Ayala, la dels gravats mínims i la dels murals colossals. L'Ayala radical, popular i inquieta, obstinada a canviar les coses ni que sigui a cops de pintura en gibrells o galledes!

L'Ayala,
fecunditat de l'art intensiu

Dir-se, es diu Susanna Ayala i Riu, però tothom la coneix per l'Ayala. I a fe que és coneguda, ella i la seva obra. Perquè l’Ayala és sobretot una artista popular, de fons i formes radicals, que fins sap treballar amb materials de rebuig. Tot just amb unes tisores, tres colors i un tros de cartró en tindria ben bé prou per subjugar-vos. Encara més si hi podeu afegir un manyoc de cotó, un tros de fusta, un xic de cola i pintura... Artista integral, doncs, dibuixa, estampa i pinta, potser perquè ja en tenia la soca –o com n’hauríem de dir dels oncles, Montserrat Riu i Carles Esclusa? La Susanna, crescuda a cavall de la Font dels Capellans i Vallcebre, acabarà per deixar els estudis superiors d’agricultura intensiva a Tàrrega. I no és fins gairebé la trentena que posarà els peus a l'Escola d'Arts, en un primer curs d'Il·lustració. Després vindrà serigrafia, gravat... la resta és coneguda. Un any van ser els cartells d’Imagina’t, l’altre els de la Festa Major. Amb l’alè de Montse Pérez i Francesc Torres entoma l’aventura de viure –de sobreviure!- de la creativitat. Ara sola, també fent tàndem amb en Pep Pérez, amb qui entrarà de dret al Museu de la ciutat. Entremig, un itinerari fecund arreu de Manresa de fins a nou pisos de lloguer, Viladordis inclòs, i el naixement de la seva filla, la Salut. L’Ayala! Quan convé és minimalista en el gravat o a les il·lustracions del recentíssim Pipiripip. Però, si s’escau, també pot treballar amb el broc gros, enfrontada a parets de dimensions colossals. I és ella que tresca com un mico, per enfilar-se a les més altes bastides, o va a genollons, a peu de vorera, pinzell en mà. Incansable, sempre us rebrà amb un somriure i cargolant un fil de cigarret. Potser per això els seus murals destil·len tot l’optimisme que hi aboca: al carrer de la Mel, al Passeig amb la Muralla, o al lateral de l’Aranya, vora la Passera de les Escodines. O al seu barri d’infantesa, al carrer Rosa Sensat! I el cas és que encara li queda corda: perquè abans la ciutat no es tornés grisa, l'Ayala, com els seus amics pintors, la volen de colors. I, obstinats, ens la fan viva.

Dues assembles d'ERC Manresa

No, no puc explicar els continguts de les assemblees d'ERC. Encara menys quan són tan participades, llargues i amb moments d'una vehemència inhabitual com aquestes d'ara, quan cal plantejar-se la manera fer útil l'extraordinari resultat que vam obtenir el 24 de maig: 7 regidors i el 23% dels vots emesos. En fi, que no serà fàcil ni -és clar!- ho entendrà tothom. Però estem compromesos a canviar coses i hi estem des d'una perspectiva nacionalment d'esquerres. Com ho embastem tot plegat? L'única cosa que no podem fer es quedar-nos quiets, ni per càlcul ni per por. Doncs és així que, entre tots, provem de trobar la millor solució, encara que probablement no acostumi a ser la que el primer vespre desitjàvem. És la gran virtut dels partits assemblearis, oi? Doncs després de tres hores de debat és això: l'assemblea d’ERC aquest dimecres va validar arribar a acords de governabilitat amb CiU! Que, en detall, es concreta en condicionar la investidura de Valentí Junyent el pròxim 13 de juny a acords estratègics entre les dues forces i, també, en no entrar al govern. I ja està? No, home, no, encara vindrà una tercera assemblea! O tot allò que el temps, a cop de coincidències i compromisos, genera. I que jo ho hagi de veure. I viure!

El cas és que CiU ha guanyat les eleccions a Manresa i, per tant, que és qui té l’encàrrec de fer govern, però perd fins a dos regidors i es queda en 9, molt lluny de la majoria de 13 a la qual segurament aspirava. Rep, doncs, un missatge de desaprovació de la ciutat. Per això, i en primera instància, nosaltres vam avaluar un pacte de govern ERC (7) + CUP (3) amb l'inconvenient que necessitaria sempre el suport extern del PSC (3), una formació ara mateix contrària al procés nacional que Catalunya viu. Al capdavall, doncs, i amb la voluntat d’obtenir un govern estable que reforci especialment les polítiques socials, les de promoció econòmica, i es comprometi amb el procés per la sobirania de Catalunya, vam plantejar un primer pacte de CiU + ERC + CUP que... no va arribar mai a fructificar. M'arriba que l’actitud dels representants de la CUP amb setze punts presentats des del primer moment com a innegociables no ho feia gens fàcil, per més que no hi faltaven coincidències; l'exemple de la proposta del dinar universal a tots els nens de Manresa escolaritzats, fins i tot als que no tenen dificultats econòmiques, esdevenia l’exemple d’un impossible –el cost arribaria als 14M d’€- i a més a més, i per ser francs, molt més populista que no pas progressista.

Doncs ve-t'ho aquí, que una segona assemblea local d’ERC Manresa va ratificar aquest dimecres la voluntat de deixar el govern de CiU en minoria però, responsablement, garantint la governabilitat de la ciutat des d’una posició externa. Aquest és l’encàrrec de l’assemblea i, com a tal, és evident que no és un xec en blanc sinó que només es pot entendre com a resultat d’acords entre ambdues formacions. Dubtes? Els que vulgueu. Per això l'atzar, avui, em penso que em posa al davant aquest fragment d'en Tresserras, a l'Ara: "De fet, només arribem a dubtar seriosament d'allò que ens interessa i considerem important. És llavors quan ens podem esforçar per aclarir les idees, discernir entre opcions possibles, i prendre una determinació". La determinació ara mateix és presa: cal garantir, doncs, que tindrà alguna utilitat per Manresa i pel país. En això estem.

El text és el budell del comunicat oficial d'ahir tarda: un plaer de col·laborar-hi!

Creix el compromís d'ERC arreu del Bages

Fa quatre anys, per allò de mantenir actiu el meu compromís polític, vaig assumir la secretaria d'imatge i comunicació d'ERC-Bages. Això vol dir, tot sovint, provar de sintetitzar idees del grup o -també- resoldre anònimament alguns textos de circumstàncies. Al "Tomba que gira" n'hi he abocat prous. Com ara aquest, que recull contingudament les valoracions del 24M i on, prudent, hi estalvio detalls atrapats al llarg d'una setmana d'assemblees i reunions, de visites i de comentaris -alguns d'històrics, d'altres de malaltissos, tanta és la humanitat en que ens rabegem. Però, no és això també la política? Doncs vinga, el resum el publiquem així:

Després del 24M: ERC-Bages veu créixer el seu compromís

El diumenge 24 de maig, Esquerra Republicana va aconseguir a Catalunya els millors resultats des de 1979 en unes eleccions municipals, retornant amb força a les grans ciutats i també a l'àrea metropolitana. Ara mateix, doncs, ERC és la segona força municipal en implantació territorial arreu del país, i les 715 candidatures presentades han aconseguit doblar els nombre de vots respecte el 2011, creixent dels 257.000 als 512.000 (16%). El fenomen no és estrany al Bages, tot el contrari: els 13.847 vots de 2011 ara mateix han estat 21.656 (incloent-hi els municipis que ara pertanyen al Moianès), creixent del 18% al 28%, molt per sobre la mitjana nacional.

Diguem doncs, abans que res, que aquest és un resultat que genera obligacions, que reclama en aquests dies de confecció de pactes i governs, fer bons els nostres compromisos de campanya. Per tal d’arribar el proper 12 de juny amb el més alt grau de direcció o d’influència municipal que mai havíem conegut.

Estrictament, ara sense la nova comarca del Moianès, ens caldrà retenir aquestes dades: dels 30 municipis del Bages, ERC hem guanyat a 8 –repetim a Cardona i Santpedor, a Sant Feliu Sasserra, Avinyó i Gaià, i incorporem Fonollosa i Callús! En conjunt hem obtingut 19.071 vots, el 25,82% de les paperetes. Certament, CiU amb 3000 vots més conserva la primera plaça, però les distàncies ara ja són francament curtes.

Podem concloure que els resultats són molt bons, que ho són. Però, sobretot, són uns resultats que ens obliguen a fer-ho més bé que mai. D’una banda perquè ens apropen als grans objectius nacionals –el sobiranisme creix amb ERC, que amb la CUP i CiU arriba a dos terços dels electors bagencs. Però hi ha, també, una demanda evident en avançar en les polítiques d’igualtat i justícia social. De transparència i de participació. I al Bages, la irrupció de 94 regidors, 11 consellers comarcals i fins un diputat provincial, s’hi ha de notar!

Molt singularment a Manresa, també s’han doblat resultats, superant per primer cop el sostre municipal de 5000 vots. Les 6391 paperetes de l’equip de Pere Culell assenyalen una responsabilitat inaudita: esdevenir, amb set regidors, el primer partit d’una oposició nítidament d’esquerres. I, al mateix temps, fer governable un ajuntament que –acomiadats el PP i PxC- hauria d’atendre les principals emergències socials, i actuar com a cap de comarca i fins de la Catalunya central. I bé, ningú va dir que seria fàcil, i encara menys, reposat. Però s’endevina apassionant i amb una capacitat de transformació que trobàvem a faltar.

Tornem-hi: amb aquests resultats, ERC-Bages pot exhibir un punt de satisfacció. Però el camí és llarg i, ara mateix, té l’horitzó del 27S per revalidar i acréixer una majoria favorable a la independència i la justícia social. No hi haurà cabrioles, no farem jocs de mans: ens cal continuar sumant persones compromeses amb el país i amb la proximitat del municipi. Sabem que els nostres principals objectius encara estan pendents. Per això la celebració ha de ser discreta i el nostre tarannà incansable: som l’independentisme amb major preponderància de l'esquerra i esperit de canvi. Ara que el nou país és més a prop que mai, ni ens distrauran ni defallirem. I sabrem donar la resposta que mereixen tots aquells qui ens heu fet confiança. -

Visiteu la pàgina íntegra aquí