divendres, 5 de juny del 2015

Dues assembles d'ERC Manresa

No, no puc explicar els continguts de les assemblees d'ERC. Encara menys quan són tan participades, llargues i amb moments d'una vehemència inhabitual com aquestes d'ara, quan cal plantejar-se la manera fer útil l'extraordinari resultat que vam obtenir el 24 de maig: 7 regidors i el 23% dels vots emesos. En fi, que no serà fàcil ni -és clar!- ho entendrà tothom. Però estem compromesos a canviar coses i hi estem des d'una perspectiva nacionalment d'esquerres. Com ho embastem tot plegat? L'única cosa que no podem fer es quedar-nos quiets, ni per càlcul ni per por. Doncs és així que, entre tots, provem de trobar la millor solució, encara que probablement no acostumi a ser la que el primer vespre desitjàvem. És la gran virtut dels partits assemblearis, oi? Doncs després de tres hores de debat és això: l'assemblea d’ERC aquest dimecres va validar arribar a acords de governabilitat amb CiU! Que, en detall, es concreta en condicionar la investidura de Valentí Junyent el pròxim 13 de juny a acords estratègics entre les dues forces i, també, en no entrar al govern. I ja està? No, home, no, encara vindrà una tercera assemblea! O tot allò que el temps, a cop de coincidències i compromisos, genera. I que jo ho hagi de veure. I viure!

El cas és que CiU ha guanyat les eleccions a Manresa i, per tant, que és qui té l’encàrrec de fer govern, però perd fins a dos regidors i es queda en 9, molt lluny de la majoria de 13 a la qual segurament aspirava. Rep, doncs, un missatge de desaprovació de la ciutat. Per això, i en primera instància, nosaltres vam avaluar un pacte de govern ERC (7) + CUP (3) amb l'inconvenient que necessitaria sempre el suport extern del PSC (3), una formació ara mateix contrària al procés nacional que Catalunya viu. Al capdavall, doncs, i amb la voluntat d’obtenir un govern estable que reforci especialment les polítiques socials, les de promoció econòmica, i es comprometi amb el procés per la sobirania de Catalunya, vam plantejar un primer pacte de CiU + ERC + CUP que... no va arribar mai a fructificar. M'arriba que l’actitud dels representants de la CUP amb setze punts presentats des del primer moment com a innegociables no ho feia gens fàcil, per més que no hi faltaven coincidències; l'exemple de la proposta del dinar universal a tots els nens de Manresa escolaritzats, fins i tot als que no tenen dificultats econòmiques, esdevenia l’exemple d’un impossible –el cost arribaria als 14M d’€- i a més a més, i per ser francs, molt més populista que no pas progressista.

Doncs ve-t'ho aquí, que una segona assemblea local d’ERC Manresa va ratificar aquest dimecres la voluntat de deixar el govern de CiU en minoria però, responsablement, garantint la governabilitat de la ciutat des d’una posició externa. Aquest és l’encàrrec de l’assemblea i, com a tal, és evident que no és un xec en blanc sinó que només es pot entendre com a resultat d’acords entre ambdues formacions. Dubtes? Els que vulgueu. Per això l'atzar, avui, em penso que em posa al davant aquest fragment d'en Tresserras, a l'Ara: "De fet, només arribem a dubtar seriosament d'allò que ens interessa i considerem important. És llavors quan ens podem esforçar per aclarir les idees, discernir entre opcions possibles, i prendre una determinació". La determinació ara mateix és presa: cal garantir, doncs, que tindrà alguna utilitat per Manresa i pel país. En això estem.

El text és el budell del comunicat oficial d'ahir tarda: un plaer de col·laborar-hi!

dimarts, 2 de juny del 2015

Creix el compromís d'ERC arreu del Bages

Fa quatre anys, per allò de mantenir actiu el meu compromís polític, vaig assumir la secretaria d'imatge i comunicació d'ERC-Bages. Això vol dir, tot sovint, provar de sintetitzar idees del grup o -també- resoldre anònimament alguns textos de circumstàncies. Al "Tomba que gira" n'hi he abocat prous. Com ara aquest, que recull contingudament les valoracions del 24M i on, prudent, hi estalvio detalls atrapats al llarg d'una setmana d'assemblees i reunions, de visites i de comentaris -alguns d'històrics, d'altres de malaltissos, tanta és la humanitat en que ens rabegem. Però, no és això també la política? Doncs vinga, el resum el publiquem així:

Després del 24M: ERC-Bages veu créixer el seu compromís

El diumenge 24 de maig, Esquerra Republicana va aconseguir a Catalunya els millors resultats des de 1979 en unes eleccions municipals, retornant amb força a les grans ciutats i també a l'àrea metropolitana. Ara mateix, doncs, ERC és la segona força municipal en implantació territorial arreu del país, i les 715 candidatures presentades han aconseguit doblar els nombre de vots respecte el 2011, creixent dels 257.000 als 512.000 (16%). El fenomen no és estrany al Bages, tot el contrari: els 13.847 vots de 2011 ara mateix han estat 21.656 (incloent-hi els municipis que ara pertanyen al Moianès), creixent del 18% al 28%, molt per sobre la mitjana nacional.

Diguem doncs, abans que res, que aquest és un resultat que genera obligacions, que reclama en aquests dies de confecció de pactes i governs, fer bons els nostres compromisos de campanya. Per tal d’arribar el proper 12 de juny amb el més alt grau de direcció o d’influència municipal que mai havíem conegut.

Estrictament, ara sense la nova comarca del Moianès, ens caldrà retenir aquestes dades: dels 30 municipis del Bages, ERC hem guanyat a 8 –repetim a Cardona i Santpedor, a Sant Feliu Sasserra, Avinyó i Gaià, i incorporem Fonollosa i Callús! En conjunt hem obtingut 19.071 vots, el 25,82% de les paperetes. Certament, CiU amb 3000 vots més conserva la primera plaça, però les distàncies ara ja són francament curtes.

Podem concloure que els resultats són molt bons, que ho són. Però, sobretot, són uns resultats que ens obliguen a fer-ho més bé que mai. D’una banda perquè ens apropen als grans objectius nacionals –el sobiranisme creix amb ERC, que amb la CUP i CiU arriba a dos terços dels electors bagencs. Però hi ha, també, una demanda evident en avançar en les polítiques d’igualtat i justícia social. De transparència i de participació. I al Bages, la irrupció de 94 regidors, 11 consellers comarcals i fins un diputat provincial, s’hi ha de notar!

Molt singularment a Manresa, també s’han doblat resultats, superant per primer cop el sostre municipal de 5000 vots. Les 6391 paperetes de l’equip de Pere Culell assenyalen una responsabilitat inaudita: esdevenir, amb set regidors, el primer partit d’una oposició nítidament d’esquerres. I, al mateix temps, fer governable un ajuntament que –acomiadats el PP i PxC- hauria d’atendre les principals emergències socials, i actuar com a cap de comarca i fins de la Catalunya central. I bé, ningú va dir que seria fàcil, i encara menys, reposat. Però s’endevina apassionant i amb una capacitat de transformació que trobàvem a faltar.

Tornem-hi: amb aquests resultats, ERC-Bages pot exhibir un punt de satisfacció. Però el camí és llarg i, ara mateix, té l’horitzó del 27S per revalidar i acréixer una majoria favorable a la independència i la justícia social. No hi haurà cabrioles, no farem jocs de mans: ens cal continuar sumant persones compromeses amb el país i amb la proximitat del municipi. Sabem que els nostres principals objectius encara estan pendents. Per això la celebració ha de ser discreta i el nostre tarannà incansable: som l’independentisme amb major preponderància de l'esquerra i esperit de canvi. Ara que el nou país és més a prop que mai, ni ens distrauran ni defallirem. I sabrem donar la resposta que mereixen tots aquells qui ens heu fet confiança. -

Visiteu la pàgina íntegra aquí

diumenge, 24 de maig del 2015

Cesc Selves, Miquel Codina, dos agraïments

Si fa tres dies vaig llegir la mort d'en Cesc Selves -tot just 58 anys, malaguanyat- avui mateix llegeixo la de Mossèn Miquel Codina -que ha arribat als 84. I penso en quaranta anys enrere, en els campaments de cada estiu al cau, totes les bronques i, també, totes les descobertes que vam fer plegats. Això era l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, que enguany acaba de complir mig segle. I per això, buscant entre les fotos que han circulat aquests dies, hi trobo aquesta, a Coll d'Ares, el 1974. Veníem de Sant Pau de Segúries, i ara que m'hi fixo podria fins recordar les cançons que cantàvem, les beneiteries que podíem dir en tot un dia de caminar. Però sobretot, em sorprenc de veure que a la foto hi són tots dos, el Cesc i Mossèn Miquel. La coincidència és un cop -com ho és veure que sóc just davant en Joan Bastardes, el primer de tots a deixar-nos. Em miro el Cesc, dret, al fons, i en Miquel Codina, al costat. I fins en Joan Corrons estirat a terra. I a tots aquells caps els agraeixo profundament la paciència -la infinita paciència- d'emportar-se una dotzena i mitja d'adolescents malxinats i, a més a més de cansar-los, provar d'aprendre a rumiar plegats. Hi penso i me'n faig creus, d'això i de la sort de coincidir-hi, d'haver rebut la seva generositat per tal de créixer i -ho creiem vivament- anar a fer un món millor. Potser no els ho vaig saber dir mai en vida, però no ho he oblidat, i els ho agraeixo profundament.

dijous, 21 de maig del 2015

Aquest diumenge és possible (24M)

Som a punt d'enllestir una altra campanya d'eleccions municipals. És la desena d'ençà 1979 i puc dir que sempre les he viscut atentament per allò que tenen d'incertesa, per la capacitat de generar adhesions, entusiasmes o rebuigs. Perquè obliguen a repensar les coses i busquen -fins i tot quan la victòria s'endevina impossible- idees per transformar la realitat més immediata. Precisament per això em va agradar, al seu moment, participar-hi encapçalant la candidatura d'ERC, a Manresa: cal recordar que vam fer un resultat inesperat? Una àmplia suma que abraçava el PSC, ERC, ICV i CUP va rellevar un pronòstic d'aparença inamovible. I ho va fer combinant idees i programes, entre persones de tarannà diferent però prou generoses com per provar d'entendre's. I em penso que aleshores va funcionar.

Ara, en aquest final de campanya, conec de prop l'esforç d'ERC per presentar fins a 32 candidatures al Bages, El procés per confegir els equips no és pas mai senzill: aconseguir compromisos per fer una llista, i situar-los ordinalment amb el risc d'aixafar ulls de poll. En paral·lel hi ha la confecció dels programes, la redacció d'un eslògan, la recerca de suports, el finançament i -oh!- aquests quinze dies finals convivint amb d'altres promeses impossibles i algunes ofertes absolutament buides…

En acabat, el cansament s'ajunta amb els grinyols més aguts i les topades amb els adversaris sovintegen. La por a perdre o potser l'estímul d'una victòria a l'abast. La necessitat de protegir la parròquia o l'oportunitat d'abastar-ne de nova. Tot això és la campanya, a vegades amb moments extraordinaris o d'altres més cantelluts, repartint estopa o entomant crítiques, generalment tot més gruixut del que estrictament caldria. No dic res: encara menys entre els que sabem que el proper diumenge ens hi juguem molt, bé sigui redibuixant polítiques socials, bé sigui prenent una embranzida nacional que aquest setembre voldríem definitiva. 

Però vull creure que més enllà d'alguns cops baixos que hem rebut, de les esgarrinxades i de tota la retòrica que la convocatòria genera, arribarem al dilluns capaços de recompondre sumes, coalicions productives amb compromisos ferms. No he estat mai partidari de "llistes úniques" però sé que en temps de fragmentació, cal saber sumar. Ho vaig llegir l'altre dia, d'en Josep Ramoneda: "La regla democràtica no és tenir un escó més que l'altre: és ser capaç d'agrupar la meitat més un". Doncs ho recullo abans no escoltem els resultats definitius d'aquest diumenge. I convidaria a tothom a rumiar-hi, des del municipi més petit fins al més complex: al costat dels continguts programàtics també calen dosis de generositat. ¿O no vam quedar que ens presentàvem al servei dels nostres conciutadans? 

I doncs, ara aprofitem les darreres hores a perseguir cada vot distret. Jo, és conegut, ho faré a favor d'ERC, a favor d’uns nous pobles i ciutats, en un país que volem nou. Perquè cada vot compta, és clar. Però també cada gest, cada paraula, cada estirabot. Perquè aquest diumenge poguem fonamentar la futura República Catalana des dels ajuntaments, per més plurals que surtin.

Nota 1: Un bri d'humor, el primer vespre de campanya electoral a Manresa: qui ho diu que ERC no entrarà amb força a la Casa Gran? La foto, de Ramon Navarro, la vam organitzar després d'unes quantes pizzes i abans no fossin puntualment les dotze! Nota 2: El Ramon Navarro ja m'ha tibat les orelles, "vam dir que no la faríem córrer!". De fet ho vaig dir jo, però ara, com el vescomte de Valmont, només sé dir que ben bé "no és culpa meva".

dissabte, 16 de maig del 2015

Excursió a l'Ateneu Popular 9 Barris

Potser ha estat aquest maig, tan calorós. Però la sensació era ben bé d'excursió de final de curs. I bé que ho podria haver estat, perquè, a la pràctica, la visita a l'Ateneu Popular Nou barris ha estat més que una sessió instructiva per als alumnes del 2n cicle d'Animació Sociocultural i Turisme. Una mena de compendi final que abastava i exemplificava en viu tots els debats del curs: què (caram) és la cultura? I l'animació sociocultural? Decoratius o transformadors? Democràcia o democratització? Públic o privat? I encara… i tot això, qui ho paga?. Doncs bé, veure el resultat de gairebé quaranta anys de "gestió ciutadana" a Nou barris és impressionant i, encara que segur que no és fàcil, és de segur un estímul a fer coses, i fer-les bé. Aquí sí que es pot parlar de desenvolupament i de cohesió social. I de la Cultura com a quarta pota del benestar, gestionada des de la corresponsabilitat. S'hi endevina una inversió de temps i d'il·lusions enorme, és clar. També molts debats -molta passió. Després, redescobrim el valor del terme "política" -de la micropolítica, de la proximitat, de l'assemblea de Nou barris. I es produeix la catarsi quan el Blai (Brauli?) que ja fa dues hores que ens acompanya, sintetitza tot l'esforç de gestió, formació i programació en una màxima que a l'institut Guillem Catà repetim sovint: "no és el què fem sinó sobretot com ho fem". Juro, juro que no estava preparat! En acabat, sota un sol que estavellava les pedres, hem tornat caminant fins a Torre Baró. El mercadillo de divendres encara aguanta, impertorbable. I mentre esperàvem un tren per tornar a Manresa en un bar fresc i proper, quasi sota les vies, m'ha semblat que el curs -aquest curs que, ara sí, ja s'acaba- havia valgut molt la pena. Ni que fos per com el fem, per com el podem fer. Aprenent i compartint descobertes. Vaja, una sort, tot plegat. 

dijous, 7 de maig del 2015

El Manel fa cinquanta anys

"Des de 1965 que tinc un germà, el Manel. No tinc records sense ell perquè va néixer que jo tot just venia de fer tres anys. De manera que vam créixer plegats, molts anys abans no arribés l’Oriol. Anàvem plegats a la mateixa escola entre setmana, i també plegats fèiem dissabtes i diumenges, al cau, o a Rajadell, amb els pares. Estiu i hivern. I així ens vàrem fer grans, jugant i estudiant. Rient molt, també amb força baralles: érem, fet i fet, molt diferents. Però teníem una primera dèria compartida: llegir i, en aquells anys, sobretot llegir tebeos…" Recupero el text de fa força temps perquè, precisament avui, el Manel fa cinquanta anys rodons. I és el mateix de sempre. Bé, el mateix no: és molt més gros. Però encara conserva aquell punt d'ingenuïtat del primer dia, imprescindible per deixar-se sorprendre de tot i tothom i, a la fi, fins fer-ne matèria d'humor -o improperi. Tot plegat, mig segle de moralitat en dibuixos: amables o cantelluts, sempre disposats a provar de canviar les coses. Cinquanta anys! Em sembla una sort d'haver-los pogut compartir.

La foto, del mateix maig del 65, al pis de la carretera del Pont de Vilomara, tots dos germans a la falda d'una Pepita de 25 anys. El fragment és del llibre i catàleg Manel Fontdevila, retrat del cronista

dissabte, 2 de maig del 2015

Qui no coneix Jordi Torra?

Va sortir per Sant Jordi, ara com fa vint-i-vuit anys: el Pou de la gallina. El tema, les eleccions municipals. Un tractament encertat que defuig les (impossibles) anàlisis de profunditat a favor d'unes converses disteses. 10 candidats entrevistats per 10 manresans. En general -no podria ser d'una altra manera- no hi destaquen grans idees. Però almenys apareixen propers, i es deixen retratar.  A la meva secció "Qui no coneix…", amb Maria Picassó hi presentem en Jordi Torra i Oliveres. La figura d'un filòleg em va semblar ideal per afrontar Sant Jordi. I és que Jordi Torra és molt més que un filòleg! Vindria a ser -per nom i per actitud- una síntesi perfecta de la Diada, amb la virtut que circula tot l'any. I la il·lustració? Llegiu-vos la peça, canalla! I veureu que la Maria Picassó l'ha encertada, com sempre!

Jordi Torra,
cavalcant amb Pompeu Fabra

Que no us despisti aquesta barba, molt més de predicador que no pas de sant: parlem d’en Jordi Torra, dels Torra i Oliveres -que entre els Torra i els torretes, quina nissaga a Manresa! Doncs en Jordi és el més petit dels de la plaça Catalunya. Recordeu l’alineació? Amb la Teresa, el Toni, el Lluís, la Marta i la Núria –malaguanyada!- i ell, el més petit de tots. El noi ja ha superat la cinquantena i perpetua la tradició familiar que els aboca a la cultura i –no trobareu major densitat- l’estudi i difusió de la llengua de Pompeu Fabra. La mare, Rosa Maria, ja era mestra. I el pare, en Josep, ha servat sempre la tradició familiar llibretera, sigui a la botiga o, quan va caldre, de viatjant. I bo, es podria dir que tots els germans els van anar a batejar a l’Òmnium, al carrer del Bruc, i encara avui se’n troba el rastre! I ja s’entén, doncs, que el Jordi s’apassioni pels temes lingüístics i –filem prim- encara més pels sociolingüístics. Ara bé, coses de la modernitat, l’home no s’ha dedicat pas a la docència sinó que s’ha anat guanyant la vida fent de corrector en el món de l’audiovisual. I és així que ha treballat per TV3 i per molts estudis de doblatge. La cosa ja fa anys que dura, i això l’ha fet responsable de la llengua de Bonanza o de la de Gent del barri. O, fins ara mateix, darrera de El gran dictat, que és un programa on gairebé hi deixa la salut. En fi, ceballut com és, el Jordi forma part del nostre independentisme seminal encara que, com els bons antibiòtics, també té un ampli espectre d'amistats. El seu caràcter afable no el priva de ser molt seriós i exigent. Però, i per entendre’ns, tampoc és un d’aquells torracollons de la llengua. Ras i curt: sap que tot a la vida té el seu registre. Lector impenitent, prioritza l’assaig i és devot de Joan Fuster i Josep Pla. També es distreu molt amb el bàsquet i és un campió de l’scrabble. Però sobretot, bon punt fosqueja, s’arriba fins la Taverna de Predicadors i s’aboca, tan ponderat com amb tot, al tast de cerveses.