El Manel fa cinquanta anys

"Des de 1965 que tinc un germà, el Manel. No tinc records sense ell perquè va néixer que jo tot just venia de fer tres anys. De manera que vam créixer plegats, molts anys abans no arribés l’Oriol. Anàvem plegats a la mateixa escola entre setmana, i també plegats fèiem dissabtes i diumenges, al cau, o a Rajadell, amb els pares. Estiu i hivern. I així ens vàrem fer grans, jugant i estudiant. Rient molt, també amb força baralles: érem, fet i fet, molt diferents. Però teníem una primera dèria compartida: llegir i, en aquells anys, sobretot llegir tebeos…" Recupero el text de fa força temps perquè, precisament avui, el Manel fa cinquanta anys rodons. I és el mateix de sempre. Bé, el mateix no: és molt més gros. Però encara conserva aquell punt d'ingenuïtat del primer dia, imprescindible per deixar-se sorprendre de tot i tothom i, a la fi, fins fer-ne matèria d'humor -o improperi. Tot plegat, mig segle de moralitat en dibuixos: amables o cantelluts, sempre disposats a provar de canviar les coses. Cinquanta anys! Em sembla una sort d'haver-los pogut compartir.

La foto, del mateix maig del 65, al pis de la carretera del Pont de Vilomara, tots dos germans a la falda d'una Pepita de 25 anys. El fragment és del llibre i catàleg Manel Fontdevila, retrat del cronista