Si fa tres dies vaig llegir la mort d'en Cesc Selves -tot just 58 anys, malaguanyat- avui mateix llegeixo la de Mossèn Miquel Codina -que ha arribat als 84. I penso en quaranta anys enrere, en els campaments de cada estiu al cau, totes les bronques i, també, totes les descobertes que vam fer plegats. Això era l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, que enguany acaba de complir mig segle. I per això, buscant entre les fotos que han circulat aquests dies, hi trobo aquesta, a Coll d'Ares, el 1974. Veníem de Sant Pau de Segúries, i ara que m'hi fixo podria fins recordar les cançons que cantàvem, les beneiteries que podíem dir en tot un dia de caminar. Però sobretot, em sorprenc de veure que a la foto hi són tots dos, el Cesc i Mossèn Miquel. La coincidència és un cop -com ho és veure que sóc just davant en Joan Bastardes, el primer de tots a deixar-nos. Em miro el Cesc, dret, al fons, i en Miquel Codina, al costat. I fins en Joan Corrons estirat a terra. I a tots aquells caps els agraeixo profundament la paciència -la infinita paciència- d'emportar-se una dotzena i mitja d'adolescents malxinats i, a més a més de cansar-los, provar d'aprendre a rumiar plegats. Hi penso i me'n faig creus, d'això i de la sort de coincidir-hi, d'haver rebut la seva generositat per tal de créixer i -ho creiem vivament- anar a fer un món millor. Potser no els ho vaig saber dir mai en vida, però no ho he oblidat, i els ho agraeixo profundament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada