Som a punt d'enllestir una altra campanya d'eleccions municipals. És la desena d'ençà 1979 i puc dir que sempre les he viscut atentament per allò que tenen d'incertesa, per la capacitat de generar adhesions, entusiasmes o rebuigs. Perquè obliguen a repensar les coses i busquen -fins i tot quan la victòria s'endevina impossible- idees per transformar la realitat més immediata. Precisament per això em va agradar, al seu moment, participar-hi encapçalant la candidatura d'ERC, a Manresa: cal recordar que vam fer un resultat inesperat? Una àmplia suma que abraçava el PSC, ERC, ICV i CUP va rellevar un pronòstic d'aparença inamovible. I ho va fer combinant idees i programes, entre persones de tarannà diferent però prou generoses com per provar d'entendre's. I em penso que aleshores va funcionar.
Ara, en aquest final de campanya, conec de prop l'esforç d'ERC per presentar fins a 32 candidatures al Bages, El procés per confegir els equips no és pas mai senzill: aconseguir compromisos per fer una llista, i situar-los ordinalment amb el risc d'aixafar ulls de poll. En paral·lel hi ha la confecció dels programes, la redacció d'un eslògan, la recerca de suports, el finançament i -oh!- aquests quinze dies finals convivint amb d'altres promeses impossibles i algunes ofertes absolutament buides…
En acabat, el cansament s'ajunta amb els grinyols més aguts i les topades amb els adversaris sovintegen. La por a perdre o potser l'estímul d'una victòria a l'abast. La necessitat de protegir la parròquia o l'oportunitat d'abastar-ne de nova. Tot això és la campanya, a vegades amb moments extraordinaris o d'altres més cantelluts, repartint estopa o entomant crítiques, generalment tot més gruixut del que estrictament caldria. No dic res: encara menys entre els que sabem que el proper diumenge ens hi juguem molt, bé sigui redibuixant polítiques socials, bé sigui prenent una embranzida nacional que aquest setembre voldríem definitiva.
Però vull creure que més enllà d'alguns cops baixos que hem rebut, de les esgarrinxades i de tota la retòrica que la convocatòria genera, arribarem al dilluns capaços de recompondre sumes, coalicions productives amb compromisos ferms. No he estat mai partidari de "llistes úniques" però sé que en temps de fragmentació, cal saber sumar. Ho vaig llegir l'altre dia, d'en Josep Ramoneda: "La regla democràtica no és tenir un escó més que l'altre: és ser capaç d'agrupar la meitat més un". Doncs ho recullo abans no escoltem els resultats definitius d'aquest diumenge. I convidaria a tothom a rumiar-hi, des del municipi més petit fins al més complex: al costat dels continguts programàtics també calen dosis de generositat. ¿O no vam quedar que ens presentàvem al servei dels nostres conciutadans?
I doncs, ara aprofitem les darreres hores a perseguir cada vot distret. Jo, és conegut, ho faré a favor d'ERC, a favor d’uns nous pobles i ciutats, en un país que volem nou. Perquè cada vot compta, és clar. Però també cada gest, cada paraula, cada estirabot. Perquè aquest diumenge poguem fonamentar la futura República Catalana des dels ajuntaments, per més plurals que surtin.
Nota 1: Un bri d'humor, el primer vespre de campanya electoral a Manresa: qui ho diu que ERC no entrarà amb força a la Casa Gran? La foto, de Ramon Navarro, la vam organitzar després d'unes quantes pizzes i abans no fossin puntualment les dotze! Nota 2: El Ramon Navarro ja m'ha tibat les orelles, "vam dir que no la faríem córrer!". De fet ho vaig dir jo, però ara, com el vescomte de Valmont, només sé dir que ben bé "no és culpa meva".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada