Victus

Vaig acabar l’any amb la lectura de Victus, d’Albert Sánchez Piñol. I deixo constància que em va semblar un llibre francament extraordinari, des del primer al darrer capítol, i molt especialment per aquesta voluntat d’explicar 1714 des d’una perspectiva nova: la de la defensa de la ciutat a mig camí de la follia i l’heroisme per part els seus habitants. La Barcelona menestral, la popular, la de cada dia… filtrada per la veu i el record de l’enginyer militar Martí Zuviría, i recollida a Viena per una austríaca pacient que sap escriure el castellà, Waltraud. Perquè la novel·la és en castellà, sí, tal i com la va escriure Sánchez Piñol. I funciona en castellà, reforçant el to aventurer del protagonista, a mig camí d’aquelles “Historias Selección Bruguera” –dit amb el més gran dels respectes- i les reflexions filles de l’antropòleg que mai deixa de ser l’autor.

El reclam editorial no enganya: «¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.». Però hi ha molt més. La historia personal d’en Martí Zuviría –fill de Barcelona, estudiant als carmelites de Lió i, des del segon capítol, alumne de l’enginyer Vauban- és també un itinerari per la guerra de Successió espanyola farcit d’informació rigorosament històrica. I el pocapena d’en Martí Zuviría coneixerà el Marquès de Vauban, però també el duc de Berwick –Jimmy!-, Ballester i els seus miquelets o Antonio de Villarroel. I, molt més domèstic, farà una mena de família amb els impagables Nan i Anfán -un nen i un nan!- i l’Amelis, una preciosa prostituta. Només sobre el paper, i ja són cinematografia pura!

Victus són sis-centes pàgines organitzades en tres blocs –Veni, Vidi, Victus- que comencen amb una primera reflexió: “Si el hombre es el único ser que posee una mente geométrica y racional, ¿por qué los indefensos combaten al poderoso y bien armado? ¿Por qué los pocos se oponen a los muchos y los pequeños resisten a los grandes? Yo lo sé. Por una palabra.” Doncs per aquesta paraula que sabrem al final, i per i tots els esdeveniments que la precedeixen, els lectors devorem Victus. I el recomanem vivament, especialment ara, en aquests dies que Catalunya viu. No és estrany que hagi estat escollida novel·la del 2012!. Perquè no hi ha cap guerra com la de fa tres-cents anys, és clar, però sí l’enfrontament amb Espanya, i aquell tarannà que ens defineix com a poble. I a Victus hi ha comentaris premonitoris si tenim en compte que va sortir els primers dies del mes d’octubre...

Només a la pàg. 129: “... ¿Ven lo que les decía? En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.” Per rematar, parlant dels catalans, deu línies després: “He aquí nuestro peor defecto. No saber lo que queríamos, más allà de solazarnos en el reducto de lo pequeño. Esto no, aquello tampoco. Ni Francia ni España, però incapaces de construir un edificio político propio. (...) Nuestras clases dirigentes, en particular, eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia (...) Y cuando pienso en nuestra historia, lo que me viene a la cabeza es la más angustiosa de las preguntas: ¿qué causa más melancolia, el “podríamos haber sido” o el “no deberíamos haberlo intentado”? Nosotros sufrimos las dos amarguras. El problema de los catalanes es que nunca supieron qué deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente”. I exactament dues-centes pàgines després: “En la mentalidad del común de los catalanes anida un principio moral único, tan defectuoso como enternecedor: siempre estàn seguros de tenir la razón de su parte. (...) Lo extraordinario del caso catalàn es lo que deducen de ello: puesto que tienen la razón, el mundo acabarà por dársela. Naturalmente, las cosas no son así”.

No sé si són així sempre o si serem capaços de canviar-ho. Però aquest Victus s’aixeca com un repte per a tots plegats i encara més –els de 1714 no queden gaire ben parats...- per tots aquells que en pretenen el lideratge i l’autoritat. Com deia en Joan-Josep Isern el mes d’octubre a Vilaweb, “Sánchez Piñol (...) confecciona el retrat monumental d’un poble valent i sofert, per una banda, i d’una classe política --la internacional d’aquell moment, però també la local-- farcida d’inútils, d’aprofitats i d’impresentables, per l’altra”. A veure si a la fi en tindrem esmena...