La dignitat de Joan Rovira, Maribel Sabater i "el Diamante"

Diumenge passat a Manresa vam multiplicar els actes de solidaritat amb totes les persones preses o exiliades polítiques. A Sant Domènec, en una sessió de tarda, vora tres-centes persones ens aplegàvem fent homenatge a totes les dones polítiques, preses i exiliades. D'entre els testimonis, recordo les cartes de Carme Forcadell i Dolors Bassa, llegides en veu alta. Però sobretot, la mare d'Anna Gabriel —Maribel Sabater— bregosa com ho fou el passat 10 de setembre a la plaça Major. I al final, abans de cloure l'acte, el to personalíssim de Joan Rovira, pare de Marta Rovira. Els continguts ja són a la premsa, però em penso que són els seus testimonis els que veritablement remouen consciències, els que ens interpel·len sobre les nostres mandres o deixadesa. Molt més enllà del tuit nocturn, tan llampant i cridaner com sovint eixorc. I nosaltres, què estem disposats a sacrificar?

En acabat, de Sant Domènec encara ens vam arribar fins a Lledoners, per ser puntuals, a tres quarts de vuit del vespre, com cada diumenge. Davant les parets de la presó, i mentre es feia fosc, vam escoltar les paraules del germà d'Oriol Junqueras i el seu relat, en primera persona, traspuava el compromís d'aquells que fins la seva llibertat han ofert. Què hi fan a la presó? I fins quan els hi tindran? Els que escoltàvem, enravenats per l'emoció i un punt de fresca, sabíem com era de bèstia la història. Perquè teníem el cotxe allà a la vora, i a casa ens esperaven per sopar, però allà davant, un estol d'homes fa mesos i mesos que té la llibertat privada. I són prou forts com per a vèncer el desànim i, encara més, per encomanar aquesta tossuderia que compartim. A la fi, i perquè aquesta és una història plural, encara vam poder escoltar a «el Diamante», que aquest mateix diumenge havia sortit de la presó. La seva pell fosca destacava en la samarreta blanca que gastava, i els seus elogis —la seva sola presència— ens van acabar de commoure. Ves què li anava a «el Diamante» la llibertat dels nostres polítics presos si no fos que els va poder conèixer i tractar, i que amb ells va poder compartir els nostres anhels de justícia i llibertat. "Llibertat presos polítics" va acabar exclamant, i tot el camp de Lledoners va respondre unànim. Només, des de Gavà, el discurs de Miquel Iceta espatllava el diumenge en termes gairebé miserables, fent una conyeta indigna des del socialisme que diu representar. Quina pena! Estalvieu-vos el youtube si no teniu el fetge prou gros: aquestes festes de la rosa ja només són un escarni als seus orígens. 

Qui no coneix Ana Mosella?

Després de les vacances d'agost, El Pou de la gallina d'aquest setembre parla dels manresans a Larraix. Manresans amb arrels en aquest poble de la costa atlàntica marroquí que, per poc que puguin, hi tornen cada estiu a passar-hi les vacances. Els detalls els deixaré per a un altre apunt, més endavant. Mentrestant recupero l'última pàgina, a la secció "Qui no coneix...", on retratem amb Maria Picassó una noia singular: Ana Mosella Perejil. És pels tatuatges que la recordareu! A la seva epidermis es combinen ofici i passió. I si us hi aveniu i agrada, us farà preu i proposta. Com ara aquesta que acompanya el text...

Ana Mosella,
quan la pell parla

Si no la coneixeu almenys la tindreu vista: Ana Mosella Perejil. Des de ben petita que dibuixava, però no va ser fins a la descoberta dels tatuatges que va encarrilar vida i inclinació artística. Avui, amb 28 anys, passeja per Manresa una imatge acolorida i crossfitera—art que belluga!— des de la closca fins als peus que la sostenen. Nascuda al Poblenou, l’Ana va ser la petita de dues germanes i va tenir una educació d’allò més convencional, a l’escola Ave Maria. Primerenca, tot just a tretze anys que ja feia pintura per encàrrec, aprofitant el marxandatge que li oferia la mare des de la fruiteria del barri on treballava. Després van venir els dos darrers cursos de l’ESO a les Dominiques i, evidenciant una personalitat tan sensible com inquieta, es va plantar familiarment per decidir —peti qui peti— que ella faria el batxillerat al Peguera. I que faria l’artístic! Cal dir que es va sortir amb la seva? Després, resolts batxillerat i selectivitat, a la fi trià un cicle superior d’il·lustració a l’Escola d’Art, on hi abocà hores i hores. Rebeca i molt independent, tant com la música que des d’aleshores l’acompanya, començava un itinerari vital trenat entre Manresa, Olesa de Montserrat, Castellar de N’Hug o Menorca, i sostingut sempre per tot de treballs diversos al ram de l’hostaleria o fins en una fàbrica de plàstic. I és aleshores que l’Ana farà el primer tattoo. S’estava en una casa okupa. «Prova-ho tu, que saps dibuixar», es veu que li van dir. I allò resultà interessar-li, i començà a investigar, i ella mateixa es va fer algun tatuatge... La feina en una pizzeria li deixava prou temps lliure, i cada vegada s’hi posà més seriosament fins a buscar un estil propi, que arrenca del tradicional americà. I sense comptar pas que mai se’n pogués menjar d’allò! Però vet aquí que en un concert coneix en Sergi i la seva vida fa un tomb: comparteixen viatges per anar a festivals de música o per tatuar-se i, a la fi, es conjuren per compartir el futur. La seva proposta va resultar decisiva: «Si deixes la pizzeria et compro una màquina bona i t’hi poses de veritat». Tal dit, tal fet. L’Ana es treu el títol higienico-sanitari que li certifica els coneixements bàsics per tatuar i passa del caos a l’ordre –que no és sinó una altra forma de caos. El Sergi no es cansa d’animar. I aleshores troben un local al carrer de Sant Miquel. Trenta metres quada rats que des de fa tres anys els omplen tota la vida. Blackfish Tattoo. I, si bé hi ha molta competència, també cada dia hi ha més gent que es tatua. L’Ana, doncs, és feliç fent allò que més li agrada —al cap dels anys no només ha tatuat el Sergi sinó també la pròpia mare. I amb el Ricky, que és un gos i fa pel tercer de la colla, es preparen les vacances voltant món i visitant d’altres estudis de tatuatge —Saragossa, A Corunha, Ourense, Brighton...— on els presenten com a artistes convidats i hi fan estada. D’això bé que podríem dir-ne deixar-s’hi la pell!

Record de Ginzburg per al curs que comença

Avui començarà el curs oficialment, superades totes les formalitats administratives i diverses presentacions prèvies. Tornarem, doncs, a les classes de cada dia, i ens retrobarem amb molts nois i noies delerosos de fer-se grans, més preocupats per un bon telèfon, la moda o la satisfacció immediata dels seus desitjos que no res més. I a pesar de tot, disposats encara a aprendre quatre coses "per al dia de demà", sense gaire esforç si pogués ser. Són allà, asseguts, provant d'esbrinar el teu rollo, les teves debilitats, les possibilitats de sortir airosos de quaranta setmanes de curs. També jo soc allà, content de tornar a començar, de tornar a intentar vuitanta, cent o cent vint vegades el gust per la lectura, la importància de la cultura, la necessitat de la bellesa i d'elevar l'ànima. I per si un moment tingués dubtes o me'n sentís cansat, recordo les lectures d'aquest estiu. De Rob Riemen, Per combatre aquesta època. El vaig descobrir en una entrevista d'Ada Castells, i només a la introducció es parla d'un home que Riemen jutja excepcional: Leone Ginzburg (1909-1944).
     "Com que es va adonar que només la cultura és capaç d'ajudar la gent a esbrinar la veritat sobre les pròpies vides i accions, va convertir la transmissió de la cultura europea en l'obra de la seva vida. 
     Però aleshores Mussolini i els feixistes van arribar al poder a Itàlia. Mussolini va exigir que tots els professors signessin una declaració de lleialtat, sota pena de perdre la feina. Dels mil cent professors que hi havia, només deu (!) es van negar a signar. Leone Ginzburg va ser un d'aquests deu. (...) Ginzburg es va unir a la resistència perquè sabia que la cultura i la llibertat no podien existir l'una sense l'altra. Tambe sabia que el feixisme —que sempre treu el cap en nom de la llibertat— l'únic que vol és destruir la llibertat. (...) Els nazis el van detenir de nou i el van torturar fins a la mort. Tenia trenta-cinc anys quan va morir. Una carta que va escriure des de la presó a la seva esposa Natalia, una carta que resultaria ser la seva última, acaba així:
     No pateixis gaire per mi. Imagina't que sóc un presoner de guerra; n'hi ha molts, sobretot en aquesta guerra, i la gran majoria tornarà a casa. Esperem que jo sigui dins aquesta majoria, eh, Natalia? Petons i petons i més petons. Tingues coratge.
     (...) Sòcrates ensenya que el coratge és la capacitat de conquerir no els altres, sinó un mateix, el coratge de ser savi i just, el coratge de cultivar la teva ànima. Qui no ho faci, no és lliure, i la vida sense llibertat, una vida buida i còmoda, és una vida sense sentit i en última instància sense amor".
     Avui comença un nou curs, i el curs avançarà si cada sessió que compartim ens fa una mica més lliures i responsables. Amb ànima. I coratge.

La foto és de divendres, després de quatre hores de jocs i presentacions entre la majoria d'alumnes del Grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme, a l'oficina jove del Bages.

Rob Riemen. El presentava Ada Castells, el mes de març, a l'Avui: Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és el fundador de Nexus, una institució que fomenta el debat filosòfic i cultural. Aquesta és la seva manera de lluitar contra el feixisme. I és que està molt preocupat, Riemen. Vivim en una societat que té tots els números perquè el monstre rebroti. Ens ho explica a Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Fa pensar. I, aquest, és el primer pas.

Agafi's fort el barret, senyora Jensen!

Hi vaig cada any, i és com una festa: la setmana del llibre en català. M'entretinc en una parada i una altra, i deixo passar les hores que mai són suficients com per acabar el recorregut sencer. I tot i que acostumo a portar una llista mental d'allò que m'interessa -d'allò que compraré segur- el més senzill és que acabi comprant d'altres llibres, fins i tot algun que al capdavall quedarà oblidat. Tant se val, són llibres, i sovint molt bons llibres, molts més dels que mai tindré ja temps de llegir. Enmig de tanta oferta, enguany he ensopegat amb un llibre preciós, d'aquells que de primer t'atrauen per l'edició —una joia, des del paper a les il·lustracions. Ja fa dos anys que va sortir: Agafi's fort el barret, senyora Jensen! Me'l vaig mirar detingudament, atret també per la tipografia i composició, i em va sorprendre que no es tractés d'una traducció escandinava o centreeuropea. No, no. L'autora és Diana Coromines i Calders, i les il·lustracions de Cinta Fosch. L'editora de Mosaics llibres va saber fer-me'n l'article i, pensant més en qui el podria regalar, de seguida vaig firar-me. En acabat, i mentre feia temps per anar a dinar, vaig recuperar la senyora Jensen de la bossa. "Hi havia una vegada una senyora molt i molt velleta que vivia a Dinamarca, un país del nord molt bonic a l'estiu però fred com un glaçó a l'hivern. La senyora Jensen, que de nom es deia Íngrid, feia anys que era vídua". I etcètera. Tot plegat 84 pàgines que al vespre ja m'havia empassat, pensant que Agafi's fort el barret, senyora Jensen! potser podia passar per un llibre infantil però que tampoc ho és estrictament. Només reclama una lectura amb ulls de criatura, que també va bé: hi surten nans, i el parc Tívoli de Copenhaguen, i fins una caixeta d'estrelles de la felicitat. Nadaleja, però només el punt necessari. I el text flueix suau com un raig d'aigua, i les il·lustracions són pura delícia... Em va agradar molt, i ara que els dies s'escurcen -ara que el fred i la fosca s'acosten— sé que la senyora Jensen em farà companyia, mentre enyoro aquells anys que, a casa, llegíem contes en veu alta i la canalla ronsejava abans d'anar a dormir. Pura felicitat: la vida que passa (com) al parc. No res: per regalar o per consum propi, per llegir en silenci o xiuxiuejant a les criatures, procureu-vos-el. I agafeu-vos el barret!

La Diada d'ahir, un altre pas endavant

La Diagonal és una avinguda ampla on hi cap tothom, deia el text que dilluns, a l'Ara, signaven conjuntament tots els presos polítics i exiliats. Ampla i també llarga. Més de sis quilòmetres que ahir vam omplir fins un milió de persones, subscrivint aquell desig de llibertat, justícia i democràcia que s'ha de concretar a la futura República Catalana. I enmig de les multituds, tot just sortits del metro, vam ensopegar amb un grup de manresans a la recerca del tram 22.  Som els de la foto i, més enllà de la fila que fem, em va fer gràcia fer-nos-la per la diversitat que recull. "La Diagonal és una avinguda ampla on hi cap tothom. Perquè els drets que reivindiquem ens pertanyen a tots i perquè la diferència és la condició indispensable que tenim com a societat per avançar democràticament". Però la serenitat i consens que sovint manifesten els nostres presos i exiliats acostuma a topar amb la vehemència dels nostres combats dialèctics, en les distàncies que ens imposem.

I sí, a redós de la Diada ha tornat a rebotre'ns l'estratègia entre el discurs de Paluzie a l'ANC ("Ens hem de continuar preparant per a l'única via possible: la unilateral") amb les promeses més voluntarioses del MHP Torra ("El nostre Govern s'ha compromès a fer efectiva la República") o les paraules d'Oriol Junqueras que, volent parlar clar, diu no veure dreceres cap a la independència ("Ens cal admetre on som i no on ens agradaria ser, i construir de nou aprenent dels errors comesos"). I és clar que l'opció per al diàleg i la negociació que des de juliol explicitem des d'ERC no és per tothom compartida, encara que la mateixa ponència política aprovada no renuncia a cap via democràtica i pacífica per assolir la independència. Però tant se val: en Joan Tardà és baquetejat cada dia a twitter, i la resposta artillera d'en Rufian contra "l'independentisme màgic" és contestada amb acusacions d'alta traïció o covardia. L'anonimat, a les xarxes, esdevé insult al tercer comentari.

Torno a la foto, feliços tots a primeríssima hora de la tarda. Tants caps, tants barrets. Les estratègies són diverses, però l'objectiu és comú. En acabat, el record pels nostres presos i preses, per als nostres exiliats, fa diferent la Diada i ens reclama uns majors consensos, evitar trencaments innecessaris. I perseverar tossudament, sense límits als nostres esforços, a l'alçada d'aquells qui generosament han posat la seva llibertat al nostre servei. Guardaré la foto, i recullo al text conjunt que deia al principi. Jo me'l crec.  "Avui reafirmem, una vegada més, el nostre compromís de convèncer i no pas vèncer, de construir i no pas fracturar, d'enraonar i no pas imposar. Com deia Pedrolo: "Entre la intransigència i la feblesa, la flexibilitat". Sense renúncies que ens desdibuixin i en el nostre cas amb el compromís d'esforçar-nos al màxim per trobar el camí per fer democràticament efectiva la República defensada dignament, pacíficament i cívicament l’1 d’octubre. Amb la tranquil·litat de saber que tot això ho estem fent junts i que no deixarem mai ningú enrere, i que aquestes dues condicions són les que ens portaran a la llibertat completa de tots els ciutadans d’aquest país, hagin nascut on hagin nascut i vinguin d’on vinguin".

Hi érem, malgrat tot. Ho hem tornat a fer, i ens en sortirem.

Record de Tolosa de Llenguadoc

Ens estàvem a la carrièra del Taur, a un cop de roc del Capitoli, en uns baixos senzills llogats per quatre dies, i des d'allà vam resseguir carrers i ponts, esglésies i claustres, llibreries i, al vespre, encara podíem anar a la filmoteca, just al costat, allà on el 39 s'hi va instal·lar l'exili socialista que fins i tot tenia un cinema, l'Espoir, i un pati prou ample al davant. Aquí, asseguts bo i a la fresca, vam posar a prova el nostre francès de secundària amb aquell Un homme et une femme, amb en Jean-Louis Trintignant i l'Anouk Aimée, que ja ha complert el mig segle. Segur que la podeu taral·lejar! L'argument s'escolava sota la fosca i bufava un ventet suau que tombava les primeres fulles dels plàtans —i en Trintignant em tornava a la memòria, ara envellit i tristíssim a Amour, que és el meu passat recent: el DVD que tinc encara conserva el retractilat perquè mai, però mai, vaig tenir el valor de passar-la a ma mare, tot i les vegades que me la va reclamar. Tot això serien quatre dies a Tolosa, això i el recorregut per tots els testimonis d'un exili dolorós destil·lat de les memòries —el passat ens empaita— de Gentil Puig: la seu de partits i sindicats, el casal català, l'hospital Varsòvia, el moll des republicans vora el Garona o els cinemes de la plaça Wilson, davant d'on s'aplegaven converses i anhels, debats d'un futur que els acabaria oblidant. Tot això serien quatre dies de vacances, dic, al calaix que també la memòria acabaria oblidant si no fos —ha esdevingut habitual— l'esforç tenaç de la Gendarmeria francesa. El radar que hi ha al St Paul de Jarrat (?) a la carretera entre Andorra i Tolosa, va enregistrar el nostre pas a 83 km, tres més dels permesos! Com una postal, va arribar ahir. En tinc també de Gap i Seta, i ja sé que són 45€, si els pago immediatament, és clar! Cal comptar que aquest és el rigor de la República? Si mai hi arribem, no sé si m'hi acostumaré.

Mundó i Jolonch, dos articles per aquest 17-A

Avui és 17 d'agost, i es compleix el primer aniversari dels terribles atemptats gihadistes de Barcelona. El record és inesborrable i, com deia ahir l'ex-conseller Carles Mundó a La Vanguardia, (La foto del 17-A) "Quan hi ha algun succés greu que ens commociona, tots recordem el que estàvem fent en aquell moment". Jo doncs, recordo vivament que era al costat de ma mare, de visita i davant la televisió, i que vam acabar vivint la tragèdia gairebé en directe. Avui, al cap d'un any, encara "no tenim por". Però la presència de Felip VI a Barcelona polititzarà un record que no hauria d'entelar-se mai. I és que encara queden moltes preguntes per respondre, la més important —torno a l'article de Mundó—, "conèixer quines eren les relacions entre el que va ser imam de Ripoll, considerat l’autor intel·lectual dels atemptats, i els serveis d’intel·ligència espanyols. Cap autoritat ha donat explicacions, i el més sorprenent és que els principals partits polítics tampoc no exigeixen saber què ha passat i rebutgen crear una comissió d’investigació al Congrés". 

Carles Mundó acabava el seu text vindicant Forn i Trapero ("La immensa majoria de ciutadans, quan pensem en aquells dies negres d’agost, recordem so­bretot les víctimes i les seves fa­mílies. I també reconeixem la bona tasca que van fer servidors públics com el conseller d’Interior, Quim Forn, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, avui injustament perseguits"). Però enmig del text hi havia una frase que ens retorna a la importància de l'educació: "Ha passat un any i encara perviu la incredulitat davant el procés de radicalització dels joveníssims terroristes reclutats a Ripoll". És això: com és que uns joves de Ripoll, ara fa un any, van triar el terror i la mort? Dels diaris d'ahir, doncs, també vaig retallar aquest altre article d'Anna Jolonch, a l'Ara: La responsabilitat de transmetre. El comparteixo vivament: "L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg". D'aquí dues setmans tornaré a l'Institut Guillem Catà: qui ens negarà la importància de transmetre valors? Qui pot obviar la consciència de diferència cultural? El text de Jolonch, si el voleu llegir sencer, el copio aquí:

La responsabilitat de transmetre

No hi ha raó ni explicació comprensible del mal i del fet que uns joves, molt joves i molt “integrats” -potser això és el que més ens costa- triessin l’absurd: el terror i la mort. Qualsevol intent d’aproximar-nos al que va passar, als atacs de Barcelona o Cambrils, s’ha de fer amb molta humilitat i un desig profund d’evitar que es repeteixi l’absurditat de tant dolor. I només des d’aquí, insisteixo, des de la humilitat, podem pensar i repensar quin ha de ser el paper de l’escola i els mestres davant del radicalisme i la violència que genera. No sabem si l’educació o la cultura poden impedir-ho, però hem de seguir fent com si això fos possible. Perquè l’educació sempre mira endavant i obre camins d’esperança per construir un món més habitable.

Potser per això, perquè havia compartit amb ells somnis per complir i un futur que havia de venir, la Raquel, que havia estat la seva educadora, va escriure aquella carta fa un any, en què ens parlava dels joves terroristes com ningú no ho havia fet. Eren els seus nois, els coneixia des de petits i plorava per no poder tornar a abraçar-los. La Raquel escrivia amb el cor trencat, des de la impotència i la tristesa: “Això no ha de quedar com una història més, hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no violència, transmetent el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills”.

I com es fa per transmetre el no odi? Potser aquesta és una de les preguntes urgents que ens hem de fer. Una pregunta que toca de ple la raó de ser de l’escola. Com ho farem, però, si seguim qüestionant que l’escola ha de ser transmissora? En els debats entorn de l’educació i l’escola trobem sovint que la qüestió de la transmissió crea controvèrsia. Tanmateix, avui més que mai, ens cal entomar la funció transmissora que tenen l’educació i els mestres. L’escola ha de donar els mitjans per apropiar-se una cultura, una llengua, incorporar una tradició, uns valors i alhora capacitar per emancipar-se. La transmissió i la pedagogia són al cor de la democràcia, una democràcia avui feble i vulnerada en un context de radicalismes i populisme.

L’educació arrela en la cultura i les tradicions de cada país. L’escola ensenya i transmet aquestes tradicions i és així com l’alumne adquireix un sentiment de pertinença al seu poble, la seva ciutat, la seva terra. Des del sentiment de pertànyer a una determinada comunitat cultural, l’escola ens dona arrels, que ens permeten adquirir consciència de pertinença al món, un món divers i multicultural. Encara que sembli una contradicció, només si tenim arrels podrem tenir ales per triar viure en llibertat. La ciutadania universal és el gran repte per a l’educació contemporània. Ens en parla una de les figures de la filosofia més destacades avui, Martha Nussbaum. L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg.

La responsabilitat de la transmissió cultural és probablement un dels trets més definitoris de la professió docent. Per això és tan perillós que immersos com estem en els debats sobre les metodologies actives i la innovació ens oblidem del debat més fonamental en educació, que no és altre que el de la responsabilitat de la transmissió d’una cultura i uns valors comuns. Seguint amb el pensament de Martha Nussbaum ens cal recordar que tota educació és educació per a l’empatia, és a dir, una ocasió per descobrir-me a mi mateix en l’altre i en el que tenim de comú més enllà del que ens separa. La Raquel avui ens segueix parlant de la “buidor identitària d’aquests joves, que els va portar a fer un crit de guerra”. Omplir aquest buit de sentit és el gran repte que tenim al davant. El mestre té un paper insubstituïble i, com ens recorda Franco Ferrarotti, “una hora de classe pot canviar una vida”. L’escola és el lloc on s’ha de descobrir la humanitat que ens uneix i on s’ha de cultivar el subjecte que hi ha en cada infant i en cada jove perquè esdevinguin autors de la seva pròpia vida.