dilluns, 17 de setembre del 2018

Record de Ginzburg per al curs que comença

Avui començarà el curs oficialment, superades totes les formalitats administratives i diverses presentacions prèvies. Tornarem, doncs, a les classes de cada dia, i ens retrobarem amb molts nois i noies delerosos de fer-se grans, més preocupats per un bon telèfon, la moda o la satisfacció immediata dels seus desitjos que no res més. I a pesar de tot, disposats encara a aprendre quatre coses "per al dia de demà", sense gaire esforç si pogués ser. Són allà, asseguts, provant d'esbrinar el teu rollo, les teves debilitats, les possibilitats de sortir airosos de quaranta setmanes de curs. També jo soc allà, content de tornar a començar, de tornar a intentar vuitanta, cent o cent vint vegades el gust per la lectura, la importància de la cultura, la necessitat de la bellesa i d'elevar l'ànima. I per si un moment tingués dubtes o me'n sentís cansat, recordo les lectures d'aquest estiu. De Rob Riemen, Per combatre aquesta època. El vaig descobrir en una entrevista d'Ada Castells, i només a la introducció es parla d'un home que Riemen jutja excepcional: Leone Ginzburg (1909-1944).
     "Com que es va adonar que només la cultura és capaç d'ajudar la gent a esbrinar la veritat sobre les pròpies vides i accions, va convertir la transmissió de la cultura europea en l'obra de la seva vida. 
     Però aleshores Mussolini i els feixistes van arribar al poder a Itàlia. Mussolini va exigir que tots els professors signessin una declaració de lleialtat, sota pena de perdre la feina. Dels mil cent professors que hi havia, només deu (!) es van negar a signar. Leone Ginzburg va ser un d'aquests deu. (...) Ginzburg es va unir a la resistència perquè sabia que la cultura i la llibertat no podien existir l'una sense l'altra. Tambe sabia que el feixisme —que sempre treu el cap en nom de la llibertat— l'únic que vol és destruir la llibertat. (...) Els nazis el van detenir de nou i el van torturar fins a la mort. Tenia trenta-cinc anys quan va morir. Una carta que va escriure des de la presó a la seva esposa Natalia, una carta que resultaria ser la seva última, acaba així:
     No pateixis gaire per mi. Imagina't que sóc un presoner de guerra; n'hi ha molts, sobretot en aquesta guerra, i la gran majoria tornarà a casa. Esperem que jo sigui dins aquesta majoria, eh, Natalia? Petons i petons i més petons. Tingues coratge.
     (...) Sòcrates ensenya que el coratge és la capacitat de conquerir no els altres, sinó un mateix, el coratge de ser savi i just, el coratge de cultivar la teva ànima. Qui no ho faci, no és lliure, i la vida sense llibertat, una vida buida i còmoda, és una vida sense sentit i en última instància sense amor".
     Avui comença un nou curs, i el curs avançarà si cada sessió que compartim ens fa una mica més lliures i responsables. Amb ànima. I coratge.

La foto és de divendres, després de quatre hores de jocs i presentacions entre la majoria d'alumnes del Grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme, a l'oficina jove del Bages.

Rob Riemen. El presentava Ada Castells, el mes de març, a l'Avui: Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és el fundador de Nexus, una institució que fomenta el debat filosòfic i cultural. Aquesta és la seva manera de lluitar contra el feixisme. I és que està molt preocupat, Riemen. Vivim en una societat que té tots els números perquè el monstre rebroti. Ens ho explica a Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Fa pensar. I, aquest, és el primer pas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada