dimarts, 25 de setembre de 2018

La dignitat de Joan Rovira, Maribel Sabater i "el Diamante"

Diumenge passat a Manresa vam multiplicar els actes de solidaritat amb totes les persones preses o exiliades polítiques. A Sant Domènec, en una sessió de tarda, vora tres-centes persones ens aplegàvem fent homenatge a totes les dones polítiques, preses i exiliades. D'entre els testimonis, recordo les cartes de Carme Forcadell i Dolors Bassa, llegides en veu alta. Però sobretot, la mare d'Anna Gabriel —Maribel Sabater— bregosa com ho fou el passat 10 de setembre a la plaça Major. I al final, abans de cloure l'acte, el to personalíssim de Joan Rovira, pare de Marta Rovira. Els continguts ja són a la premsa, però em penso que són els seus testimonis els que veritablement remouen consciències, els que ens interpel·len sobre les nostres mandres o deixadesa. Molt més enllà del tuit nocturn, tan llampant i cridaner com sovint eixorc. I nosaltres, què estem disposats a sacrificar?

En acabat, de Sant Domènec encara ens vam arribar fins a Lledoners, per ser puntuals, a tres quarts de vuit del vespre, com cada diumenge. Davant les parets de la presó, i mentre es feia fosc, vam escoltar les paraules del germà d'Oriol Junqueras i el seu relat, en primera persona, traspuava el compromís d'aquells que fins la seva llibertat han ofert. Què hi fan a la presó? I fins quan els hi tindran? Els que escoltàvem, enravenats per l'emoció i un punt de fresca, sabíem com era de bèstia la història. Perquè teníem el cotxe allà a la vora, i a casa ens esperaven per sopar, però allà davant, un estol d'homes fa mesos i mesos que té la llibertat privada. I són prou forts com per a vèncer el desànim i, encara més, per encomanar aquesta tossuderia que compartim. A la fi, i perquè aquesta és una història plural, encara vam poder escoltar a «el Diamante», que aquest mateix diumenge havia sortit de la presó. La seva pell fosca destacava en la samarreta blanca que gastava, i els seus elogis —la seva sola presència— ens van acabar de commoure. Ves què li anava a «el Diamante» la llibertat dels nostres polítics presos si no fos que els va poder conèixer i tractar, i que amb ells va poder compartir els nostres anhels de justícia i llibertat. "Llibertat presos polítics" va acabar exclamant, i tot el camp de Lledoners va respondre unànim. Només, des de Gavà, el discurs de Miquel Iceta espatllava el diumenge en termes gairebé miserables, fent una conyeta indigna des del socialisme que diu representar. Quina pena! Estalvieu-vos el youtube si no teniu el fetge prou gros: aquestes festes de la rosa ja només són un escarni als seus orígens. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada