diumenge, 7 d’octubre de 2018

A Larraix, per a El Pou de la gallina

Ja és sabut: aquest mes d'agost, amb en Jaume Puig ens en vam anar tres dies llargs a Larraix, al Marroc, per veure l'estiu dels manresans que generalment cada any, i responent els seus orígens, hi passen les vacances. El reportatge es va publicar al número de setembre de El Pou de la gallina que ha estat als quioscs fins fa quatre dies. Ara ja n'hi ha un de nou i doncs, em penso que no espatllarem cap venda. "Manresans a Larraix" provava de recollir una visió nova de molts dels nostres veïns que —des de Larraix, Tànger, Nador...—van venir a Manresa ara fa vint o vint-i-cinc anys, i que s'hi han establert. A Manresa hi van trobar feina i un espai vital, i hi han construït les seves famílies. De tot això en volíem parlar al El Pou des del mateix Marroc, quan les arrels d'aquests nous manresans es tenyeixen de nostàlgia però, alhora, amb nosaltres es van avenir a reflexionar en veu alta sobre el seu futur a Manresa.

Diguem també que la recepció a Larraix va ser formidable des del primer minut. Ho teníem un punt més fàcil potser, atès que molts dels nostres contactes s'originaven entre els meus alumnes de l'Institut Guillem Catà. Però vull consignar que amb en Jaume Puig ens van atendre a tot arreu magníficament, i fins amb atencions tan solemnes com ara és prendre el te en una casa particular o —inoblidable— participar de la Festa del sacrifici. L'escenografia davant l'Atlàntic també té el seu mèrit —el port, les platges...— així com els testimonis d'una rància espanyolitat que tothora us acompanyen. En aquest últim cas es tracta de pura decrepitud però, de la mateixa manera, d'unes molt notables possibilitats de futur bon punt comencin a turistitzar espais. Només cal dir que ens estàvem al Gran Hotel España, per tractar-se del més cèntric i al mateix temps amb aquell aroma del Protectorat que va finiquitar-se el 1956.

En fi, a Larraix gastronòmicament el peix hi és bo i a preus econòmics, i l'ambient de nit familiar i distès, afectat de l'omnipresència de visitants del nord que s'hi retroben de vacances. I tot i que no falta qui parli català, suposant que no parleu àrab, amb castellà o francès us sortireu de tot i, encara, trobareu prou joves que es preparen en llengua anglesa. Us podeu moure en taxi a preus moderats —per estalviar uns quants dirhams, l'experiència del bus també esdevé inoblidable. I, llevat de les mesquites que a tot Marroc són vetades als no musulmans, per tota la resta dels vostres passeigs us sentireu ben rebuts i acollits, sense cap mena de recança. No vam arribar a anar a banyar-nos a la platja Peligrosa —tres dies i mig no donen per gaire més— però ens vam fer un tip de caminar d'un lloc a l'altre. Les olors, els colors i el pas del temps, d'una laxitud prou diferent a la nostra, marcaran la vostra estada el dia que us decidiu a fer-hi cap. Sobretot si esteu de sort i us hi espera algun amic o conegut...

I al capdavall consignar els agraïments com ja vam provar de fer constar el dia de la presentació al Centre Cultural del Casino. Sense elles i ells no hagués estat possible! Iman Attabi Lahchiri i tot el clan Lahchiri. En Saad Boulhafa, amb els seus pares i germà Amin amb qui vam compartir el xai. En Monir Baghdadi, Yasmina Chardal, Ismael Lachiri Rodriguez, Rachid Serroukh, Abderahim Sghir, Wafae Charkaoui, Yousra Rbii, Yousra El Mzahem, i encara tants d'altres que em deixo o amb qui finalment no vam poder coincidir (Nàdia Abarkan, Ossama Akhazzan, Oussama Chouati, Mohamed i Zineb Mghtini...) Tots els que des del primer dia, i d'una manera o altra, van fer que tot fos més fàcil —o més bonic. També, des de Manresa, amb informacions i consells rellevants: Francesc Xavier Navarro, Josep Tomàs, Joan Vilarmau, Josep Lluís Mateo o Josep Ramon Mora. A totes i tots, moltes gràcies. Per tota la resta, al proper post penjo l'article sencer!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada