dimecres, 12 de setembre del 2018

La Diada d'ahir, un altre pas endavant

La Diagonal és una avinguda ampla on hi cap tothom, deia el text que dilluns, a l'Ara, signaven conjuntament tots els presos polítics i exiliats. Ampla i també llarga. Més de sis quilòmetres que ahir vam omplir fins un milió de persones, subscrivint aquell desig de llibertat, justícia i democràcia que s'ha de concretar a la futura República Catalana. I enmig de les multituds, tot just sortits del metro, vam ensopegar amb un grup de manresans a la recerca del tram 22.  Som els de la foto i, més enllà de la fila que fem, em va fer gràcia fer-nos-la per la diversitat que recull. "La Diagonal és una avinguda ampla on hi cap tothom. Perquè els drets que reivindiquem ens pertanyen a tots i perquè la diferència és la condició indispensable que tenim com a societat per avançar democràticament". Però la serenitat i consens que sovint manifesten els nostres presos i exiliats acostuma a topar amb la vehemència dels nostres combats dialèctics, en les distàncies que ens imposem.

I sí, a redós de la Diada ha tornat a rebotre'ns l'estratègia entre el discurs de Paluzie a l'ANC ("Ens hem de continuar preparant per a l'única via possible: la unilateral") amb les promeses més voluntarioses del MHP Torra ("El nostre Govern s'ha compromès a fer efectiva la República") o les paraules d'Oriol Junqueras que, volent parlar clar, diu no veure dreceres cap a la independència ("Ens cal admetre on som i no on ens agradaria ser, i construir de nou aprenent dels errors comesos"). I és clar que l'opció per al diàleg i la negociació que des de juliol explicitem des d'ERC no és per tothom compartida, encara que la mateixa ponència política aprovada no renuncia a cap via democràtica i pacífica per assolir la independència. Però tant se val: en Joan Tardà és baquetejat cada dia a twitter, i la resposta artillera d'en Rufian contra "l'independentisme màgic" és contestada amb acusacions d'alta traïció o covardia. L'anonimat, a les xarxes, esdevé insult al tercer comentari.

Torno a la foto, feliços tots a primeríssima hora de la tarda. Tants caps, tants barrets. Les estratègies són diverses, però l'objectiu és comú. En acabat, el record pels nostres presos i preses, per als nostres exiliats, fa diferent la Diada i ens reclama uns majors consensos, evitar trencaments innecessaris. I perseverar tossudament, sense límits als nostres esforços, a l'alçada d'aquells qui generosament han posat la seva llibertat al nostre servei. Guardaré la foto, i recullo al text conjunt que deia al principi. Jo me'l crec.  "Avui reafirmem, una vegada més, el nostre compromís de convèncer i no pas vèncer, de construir i no pas fracturar, d'enraonar i no pas imposar. Com deia Pedrolo: "Entre la intransigència i la feblesa, la flexibilitat". Sense renúncies que ens desdibuixin i en el nostre cas amb el compromís d'esforçar-nos al màxim per trobar el camí per fer democràticament efectiva la República defensada dignament, pacíficament i cívicament l’1 d’octubre. Amb la tranquil·litat de saber que tot això ho estem fent junts i que no deixarem mai ningú enrere, i que aquestes dues condicions són les que ens portaran a la llibertat completa de tots els ciutadans d’aquest país, hagin nascut on hagin nascut i vinguin d’on vinguin".

Hi érem, malgrat tot. Ho hem tornat a fer, i ens en sortirem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada