Carles Mundó acabava el seu text vindicant Forn i Trapero ("La immensa majoria de ciutadans, quan pensem en aquells dies negres d’agost, recordem sobretot les víctimes i les seves famílies. I també reconeixem la bona tasca que van fer servidors públics com el conseller d’Interior, Quim Forn, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, avui injustament perseguits"). Però enmig del text hi havia una frase que ens retorna a la importància de l'educació: "Ha passat un any i encara perviu la incredulitat davant el procés de radicalització dels joveníssims terroristes reclutats a Ripoll". És això: com és que uns joves de Ripoll, ara fa un any, van triar el terror i la mort? Dels diaris d'ahir, doncs, també vaig retallar aquest altre article d'Anna Jolonch, a l'Ara: La responsabilitat de transmetre. El comparteixo vivament: "L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg". D'aquí dues setmans tornaré a l'Institut Guillem Catà: qui ens negarà la importància de transmetre valors? Qui pot obviar la consciència de diferència cultural? El text de Jolonch, si el voleu llegir sencer, el copio aquí:
La responsabilitat de transmetre
No hi ha raó ni explicació comprensible del mal i del fet que uns joves, molt joves i molt “integrats” -potser això és el que més ens costa- triessin l’absurd: el terror i la mort. Qualsevol intent d’aproximar-nos al que va passar, als atacs de Barcelona o Cambrils, s’ha de fer amb molta humilitat i un desig profund d’evitar que es repeteixi l’absurditat de tant dolor. I només des d’aquí, insisteixo, des de la humilitat, podem pensar i repensar quin ha de ser el paper de l’escola i els mestres davant del radicalisme i la violència que genera. No sabem si l’educació o la cultura poden impedir-ho, però hem de seguir fent com si això fos possible. Perquè l’educació sempre mira endavant i obre camins d’esperança per construir un món més habitable.
Potser per això, perquè havia compartit amb ells somnis per complir i un futur que havia de venir, la Raquel, que havia estat la seva educadora, va escriure aquella carta fa un any, en què ens parlava dels joves terroristes com ningú no ho havia fet. Eren els seus nois, els coneixia des de petits i plorava per no poder tornar a abraçar-los. La Raquel escrivia amb el cor trencat, des de la impotència i la tristesa: “Això no ha de quedar com una història més, hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no violència, transmetent el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills”.
I com es fa per transmetre el no odi? Potser aquesta és una de les preguntes urgents que ens hem de fer. Una pregunta que toca de ple la raó de ser de l’escola. Com ho farem, però, si seguim qüestionant que l’escola ha de ser transmissora? En els debats entorn de l’educació i l’escola trobem sovint que la qüestió de la transmissió crea controvèrsia. Tanmateix, avui més que mai, ens cal entomar la funció transmissora que tenen l’educació i els mestres. L’escola ha de donar els mitjans per apropiar-se una cultura, una llengua, incorporar una tradició, uns valors i alhora capacitar per emancipar-se. La transmissió i la pedagogia són al cor de la democràcia, una democràcia avui feble i vulnerada en un context de radicalismes i populisme.
L’educació arrela en la cultura i les tradicions de cada país. L’escola ensenya i transmet aquestes tradicions i és així com l’alumne adquireix un sentiment de pertinença al seu poble, la seva ciutat, la seva terra. Des del sentiment de pertànyer a una determinada comunitat cultural, l’escola ens dona arrels, que ens permeten adquirir consciència de pertinença al món, un món divers i multicultural. Encara que sembli una contradicció, només si tenim arrels podrem tenir ales per triar viure en llibertat. La ciutadania universal és el gran repte per a l’educació contemporània. Ens en parla una de les figures de la filosofia més destacades avui, Martha Nussbaum. L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg.
La responsabilitat de la transmissió cultural és probablement un dels trets més definitoris de la professió docent. Per això és tan perillós que immersos com estem en els debats sobre les metodologies actives i la innovació ens oblidem del debat més fonamental en educació, que no és altre que el de la responsabilitat de la transmissió d’una cultura i uns valors comuns. Seguint amb el pensament de Martha Nussbaum ens cal recordar que tota educació és educació per a l’empatia, és a dir, una ocasió per descobrir-me a mi mateix en l’altre i en el que tenim de comú més enllà del que ens separa. La Raquel avui ens segueix parlant de la “buidor identitària d’aquests joves, que els va portar a fer un crit de guerra”. Omplir aquest buit de sentit és el gran repte que tenim al davant. El mestre té un paper insubstituïble i, com ens recorda Franco Ferrarotti, “una hora de classe pot canviar una vida”. L’escola és el lloc on s’ha de descobrir la humanitat que ens uneix i on s’ha de cultivar el subjecte que hi ha en cada infant i en cada jove perquè esdevinguin autors de la seva pròpia vida.
Potser per això, perquè havia compartit amb ells somnis per complir i un futur que havia de venir, la Raquel, que havia estat la seva educadora, va escriure aquella carta fa un any, en què ens parlava dels joves terroristes com ningú no ho havia fet. Eren els seus nois, els coneixia des de petits i plorava per no poder tornar a abraçar-los. La Raquel escrivia amb el cor trencat, des de la impotència i la tristesa: “Això no ha de quedar com una història més, hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no violència, transmetent el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills”.
I com es fa per transmetre el no odi? Potser aquesta és una de les preguntes urgents que ens hem de fer. Una pregunta que toca de ple la raó de ser de l’escola. Com ho farem, però, si seguim qüestionant que l’escola ha de ser transmissora? En els debats entorn de l’educació i l’escola trobem sovint que la qüestió de la transmissió crea controvèrsia. Tanmateix, avui més que mai, ens cal entomar la funció transmissora que tenen l’educació i els mestres. L’escola ha de donar els mitjans per apropiar-se una cultura, una llengua, incorporar una tradició, uns valors i alhora capacitar per emancipar-se. La transmissió i la pedagogia són al cor de la democràcia, una democràcia avui feble i vulnerada en un context de radicalismes i populisme.
L’educació arrela en la cultura i les tradicions de cada país. L’escola ensenya i transmet aquestes tradicions i és així com l’alumne adquireix un sentiment de pertinença al seu poble, la seva ciutat, la seva terra. Des del sentiment de pertànyer a una determinada comunitat cultural, l’escola ens dona arrels, que ens permeten adquirir consciència de pertinença al món, un món divers i multicultural. Encara que sembli una contradicció, només si tenim arrels podrem tenir ales per triar viure en llibertat. La ciutadania universal és el gran repte per a l’educació contemporània. Ens en parla una de les figures de la filosofia més destacades avui, Martha Nussbaum. L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg.
La responsabilitat de la transmissió cultural és probablement un dels trets més definitoris de la professió docent. Per això és tan perillós que immersos com estem en els debats sobre les metodologies actives i la innovació ens oblidem del debat més fonamental en educació, que no és altre que el de la responsabilitat de la transmissió d’una cultura i uns valors comuns. Seguint amb el pensament de Martha Nussbaum ens cal recordar que tota educació és educació per a l’empatia, és a dir, una ocasió per descobrir-me a mi mateix en l’altre i en el que tenim de comú més enllà del que ens separa. La Raquel avui ens segueix parlant de la “buidor identitària d’aquests joves, que els va portar a fer un crit de guerra”. Omplir aquest buit de sentit és el gran repte que tenim al davant. El mestre té un paper insubstituïble i, com ens recorda Franco Ferrarotti, “una hora de classe pot canviar una vida”. L’escola és el lloc on s’ha de descobrir la humanitat que ens uneix i on s’ha de cultivar el subjecte que hi ha en cada infant i en cada jove perquè esdevinguin autors de la seva pròpia vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada