Jo tampoc seguiré el mundial de Qatar...

...però els que em coneixen bé saben que això no té cap mèrit. No sóc allò que se'n diu futbolero ni mai he vist, si no és per compromís, un partit sencer de futbol. De petit vaig provar de fer la col·lecció dels cromos per intentar no ser un company rarot —era l'any 68, i la Lliga l'havia guanyada el València: fou tan estrany que no ho he oblidat mai més. No res, que col·leccionava els cromos d'esma, i amb el meu germà Manel ens feia riure un paio del Córdoba que es deia "Cepas" —i ho pronunciàvem a la catalana com interrogant-nos si de debò era possible que al món hi hagués algú que es digués Cepas i es deixés retratar per un àlbum de cromos. A casa ningú no va patir mai per cap gol a cap estadi. El Barça no m'emocionava especialment i només, per demostrar voluntat, en aquell quart de primària em vaig aprendre alguns noms de l'Athlètic de Bilbao, començant per aquell porter mític que va ser Iríbar. I és que, a l'hora del pati, si calia jugar a pilota jo ja tenia el lloc assignat: porter i només porter, a risc de perdre les ulleres d'un xut imprevist. Aquest és el resum i el final de la meva tradició futbolera. I si ho explico és perquè, a classe, amb els nois i noies del cicle d'Animació Cultural, aquests dies surt el tema de Qatar, del Mundial dels trons i de si s'ha de ser crític —poc, molt o gens— amb la convocatòria. Ja es veu que els meus posicionaments tindran sempre els peus de fang. Però —i acabo la digressió— precisament per això avui m'ha agradat llegir a l'Ara un article que jutjo valent, d'en Xavier Fina. Filòsof, gestor cultural i comentarista perico a les pàgines del diari. Doncs bé, en Fina es presenta sense embuts i diu que sí, que ell farà boicot absolut al Mundial. I com que he al·lucinat amb quina enteresa un home de futbol com ell les anava engaltant, doncs m'he decidit a retallar-lo, publicar-lo i fer-lo córrer. Amb més contradiccions encara que les que ell manifesta. I amb molt menys risc de subscriure-ho. Però content de llegir-lo i d'acompanyar-lo en el posicionament. 

(Ah! La memòria té els seus intersticis, i sí, conservo una foto rollo futbolista, amb els Ràngers de l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, el 1974, a sant Pau de Segúries. Si tinc la pilota a les mans és perquè, senzillament, continuava essent el porter com a solució de compromís. A l'altra punta dels agenollats, el meu germà Manel, un altre crack de la pilota...).

Jo sí que faré boicot absolut al Mundial

Xavier Fina Ribó 

(Diari ARA, 17-11-2022)

Qui estigui lliure de contradiccions, que tiri la primera pedra. Jo el primer. Ara bé, una cosa és tenir contradiccions i superar-les amb dolor i una altra que de 3 a 4 t’escandalitzis en nom de qualsevol dret i de 4 a 5 et posis a narrar un partit de futbol que es juga en un país que no respecta els drets humans. Especialment, si aquest partit es juga en aquell país precisament perquè no respecta els drets humans.

El grau d’hipocresia que estem veient aquests dies és difícil de superar. I no sé què em sembla pitjor: els que ho viuen amb el més absolut dels cinismes –“sempre els mateixos pesats amb la seva moralina i superioritat moral!”, diuen per completar el seu cinisme– o bé els que necessiten un rentat de cara i ens prometen que, a més a més dels resultats dels partits de futbol, ens oferiran informació sobre la cara fosca de Qatar. Com si no fos evident que durant un mes els amfitrions d’aquest campionat tindran un comportament exemplar.

Amb Qatar la hipocresia ve de lluny i té exemples ben nostrats. Amb graus diversos. Perquè ni de Xavi Hernández ni de Sergio García n’esperes res més enllà del seu negociat. Gran talent futbolístic, que ja és molt. Però no són cap referent moral ni polític. Una altra cosa són els elogis a Qatar de qui ocupa un espai central en el santoral patri i qui, del Parlament estant, ens deia l’hora a la qual ens havíem de llevar. O els negocis del bon patró trotskista. O els acords comercials del club dels valors.

M’agrada molt el futbol. El futbol de seleccions, però, no m’ha entusiasmat mai. Potser perquè no en tinc cap que em representi o perquè les exaltacions nacionalistes em carreguen. Ara bé, un Mundial de tardor fa de més bon veure. I, malgrat les meves rareses, m’agrada ser d’eixe món i poder participar de l’actualitat. En definitiva, que seguir el Mundial no és la il·lusió de la meva vida, però em vindria molt de gust fer-ho. Ara bé, no ho faré. Exerciré el meu dret de protesta i seré coherent amb els meus principis. No veuré ni un minut de partit, no faré ni un tuit, no en parlaré amb ningú, canviaré d’emissora quan en parlin, em saltaré les pàgines dels diaris que n'hi dediquin.

Amb mi, que no hi comptin. A mi, que no m’hi comptin. I aquest silenci inclou, òbviament, aquestes pàgines. Ens retrobem el 22 de desembre. Sense superioritat moral. O potser no: amb (una mica de) superioritat moral.

Set cartes més per a Maria Matilde Almendros

Ahir vam ser, amb els nois i noies d'Animació Sociocultural, a la inauguració de la placa a la casa on va néixer Maria Matilde Almendros. A les 12 del migdia, al començament del carrer Vilanova, no deixava de ser un acte a mig camí de protocol·lari i familiar. Potser per això, des de fa gairebé un any que Pilar Goñi, comissària d'aquest any Almendros, m'havia demanat de participar-hi amb la canalla del Guillem Catá. Calia fer una una «perfomance», ens deia, per anar més enllà d'un concís acte oficial. No cal dir que de seguida vam dir que sí des del cicle formatiu, que faríem alguna mena d'intervenció a l'acte. Però els mesos passaven i, quan l'estiu ja s'acabava, jo tenia un problema: què caram faríem? Confesso que l'estima per l'actriu i locutora ja feia anys que em durava, des que l'any 1999 vam inaugurar aquella placeta amb el seu nom, entre els carrers d'Antoni Gaudí i de Sant Joan d'en Coll, amb unanimitat del ple de la corporació municipal de la ciutat. Però ara em calia convèncer a tot un grup de joves de l'interès i el testimoni de l'homenatjada, i convidar-los a pensar una acció que realitzaríem al carrer. Com sempre, vaig sentir un punt de neguit previ. I com sempre, la canalla em van tornar a meravellar: després d'estudiar aspectes biogràfics i les valoracions de l'exposició feta a La Plana, algunes noies em van suggerir de recuperar el fenomen de les cartes radiofòniques que havia estat aquell «De España para los españoles» però, és clar, en una versió contemporània. Vivificàvem l'absència de Maria Matilde Almendros i la posàvem al dia a favor d'una visió volgudament jove i contestatària. Tota la feina va ser recollir una quinzena de propostes, garbellar els temes fins a deixar-ne set de consensuats i, finalment, acabar de sofregir-ho poc a poc en un cap de setmana. El resultat? Després de descobrir la placa i dels parlaments de Pilar Goñi en nom de la Comissió,  i de l'alcalde Marc Aloy, vam sentir tots aquella sintonia del programa de RNE, un acordió ensucradot de reminiscències «Amélie» definitivament hispanitzat per unes castanyoles. Expectació.  Aleshores la Raquel va sortir d'entre el públic i, aprofitant el micro, va presentar la lectura de les cartes. Silenci absolut. I a poc a poc,  en van venir sis més i, després de cadascuna, la carta es va penjar al costat de la plaça commemotativa. Puc dir que la valoració va ser molt postiva? Dilluns, a classe, ens caldrà avaluar l'execució, els recursos tècnics, el saber estar i unes quantes coses més —que per això els estudiants són estudiants. Però l'experiència s'ho va valdre, i ho consigno aquí per si mai ens n'oblidéssim. D'això se'n diuen aprenentatges significatius, i ens cal agrair la confiança plena de la comissària del centenari des del primer dia, la Pilar Goñi, i del mateix Ajuntament per haver-ho fer possible. I per si us quedés curiositat, el text de les cartes, és aquest:

Veu 1: Introducció

Benvolguda Maria Matilde: ara que ja has fet cent anys en la nostra memòria, volem aprofitar per enviar-te unes quantes cartes més, com ara aquelles que fa més de mig segle tu triaves per als teus oients. Avui seràs tu, doncs, la que escolti les nostres veus des de Manresa. Exactament des del carrer Vilanova, vora la casa on vas néixer... No són escrites des de l’estranger, ni totes les que les hem escrit som espanyoles, o ens en sentim. Això sí, som com aquells emigrants, i de fet com tothom: gent de pas, però amb alguns maldecaps que tu sabràs entendre de seguida!

Veu 2: Vides precaritzades

“Benvolguda Maria Matilde: necessitava fer aquesta carta i explicar-te la meva situació personal. Soc una jove que ja té l’edat de marxar de casa els pares però que no s’ho pot permetre. Tinc 25 anys i ja en fa 7 que treballo. He passat per la restauració, per l’atenció al client i ara finalment puc fer de mestra...  Potser és que fins ara em prenien el pèl, però el cas és que treballava per estudiar. Res més. A vegades fent moltes hores —i a vegades més i tot de les que deia el contracte. I els preus ara mateix no paren de créixer! Espero que ara que ja faig de mestra pugui independitzar-me en pocs anys. Tu saps de què parlo, no cal que diguis res. Teva, afectíssima”

Veu 3: Xarxes i trastorns mentals

“Estimada Maria Matilde, han passat molts anys des de que vas marxar. Ara el món sembla una mica més lliure i podem contactar amb tothom només amb una trucada, un correu electrònic o... ¿saps què és un whatsapp? T’encantaria! Però saps que passa? En aquestes xarxes socials triomfen vides irreals, romantitzades, en cossos perfectes, molt lluny dels nostres. Ara que tot podia ser més senzill, ara és quan hi ha més problemes de salut mental, d’ansietat i trastorns alimentaris. D’inseguretat i depressió. La pandèmia universal tampoc ens hi ha ajudat gens... Tu ja entendràs de què et parlo, no cal pas que diguis res. Una abraçada”

Veu 4: Encara migrem

“Querida Maria Matilde. Aunque los tiempos han cambiado, en realidad seguimos teniendo amigos y compañeros que emigran al extranjero. Para formarse o para trabajar, para hallar un futuro que aquí ven difícil, del mismo modo que lo han hecho vecinos nuestros en Manresa, o lo hicieron los tuyos en los años sesenta. Y si no fuera suficientemente duro emigrar, hay que sobrevivir en medio de racistas y supremacistas... Maria Matilde, ¿cual seria la fórmula para mejorar la vida de todos?  ¿Tu sabes de que hablo? No nos digas nada. Tuya, afectísima”.

Veu 5: El canvi climàtic

“Estimada Maria Matilde: t’ho puc fer resumit. Vols que t’expliqui la història de la Humanitat? Doncs que els rics són cada dia més rics i els pobres, més pobres. Però és que ara, a sobre, fot una calda de l’hòstia, que no et pots ni imaginar: mira que som a novembre i encara podem anar en màniga curta! Tot sembla anar malament i no sembla que ningú tingui ganes de posar-hi remei... mentrestant anem cremant benzina, consumint més que mai i caminant feliços cap a l’abisme com si la vida fossin unes eternes vacances pagades. Tinc por que no ens fotrem una gran patacada, tu ja en vas viure alguna. I no, no cal que diguis res. Una abraçada”

Veu 6: La guerra

“Benvolguda Maria Matilde: ja has vist quina llista de desgràcies. Hi ha les del teu temps i les del nostre, i tot se suma. Per si no n’hi hagués prou, hem tornat a obrir més guerres. Les silenciades de l’Africa o les evidents a Ucraïna: veure tanta crueltat em remou per dins. I la solució sempre són armes i més armes, al preu que sigui. L’orgull dels homes per sobre l’amor i la llibertat dels pobles. Odi i crueltat. I un hivern que, malgrat el canvi climàtic, diuen que acabarà per ser més fred que mai. Ho pots entendre? No, no diguis res. Teva, cordialment”

Veu 7: I a les dones ens cal lluitar una mica més encara...

“Benvolguda Maria Matilde, i encara una darrera carta per parlar-te de nosaltres, de les dones com tu i com jo. Tu va ser i vas saber ser forta en un món fet a la mida dels homes, i només per als homes. Ara, si t’hi fixes, veuràs que les coses estan començant a canviar però poc, i molt a poc a poc. Que no t’enganyin les formes: les dones encara servim per fer goig i fer créixer les famílies, només que ara a més a més fem vuit hores laborals. Nosaltres, que lluitem contra el patriarcat —el patriarcat més evident i també el més subtil— seguim el teu exemple discret, la teva valentia i tenacitat. No pas amb queixes sinó amb lluita i resiliència. Tu, més que ningú, saps de què parlo. També en això has estat exemple: veritablement ets una manresana il·lustre, il·lustre de debò! 

Moltes gràcies i... ja ho saps, no cal que diguis res. Teves, totes, de tot cor”.

Qui no coneix Pere Alier?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina parla dels tòpics manresans. La voluntat era bona i el resultar no ha decebut: teníem candidats a parlar de tot i, quan ho han fet, han estat ponderats. Al capdavall, són els nostres tòpics, i els deu textos que publiquem eviten de rabejar-s'hi. En acabat, la revista s'enllesteix amb un altre ciutadà il·lustre, d'aquella galeria que immortalitza Maria Picassó: tothom el té vist però ningú no l'acaba de conèixer. Un home que escapa als tòpics, hereu de la nissaga Vallès, senyor d'un pis majestàtic i —last but not least— treballador en el manteniment d'ascensors. Li voleu saber la història? Comença i acaba al mateix carrer Sobrerroca, i és aquesta: 

Pere Alier,
sons i silencis

 

Si sou dels que tot sovint passeu pel carrer Sobrerroca segur que el coneixereu, perquè hi ha viscut tota la vida: Pere Alier i Vallès. Estadant principal de la casa Vallès —aquesta on s’està El Pou de la gallina—ell hi ocupa la planta noble. Ben bé 400 metres quadrats que sumen segles d’història local, aleshores que el carrer acollia els prohoms de la ciutat i entre el Joc de la pilota i la Plaça Major s’arraïmaven jutges i notaris, hisendats, tot gent d’upa com el seu besavi, Josep Vallès i Ferrer, alcalde i primer president de la Caixa de Manresa! El barri ha canviat molt però al pis, entre cornucòpies i les mateixes cadires isabelines, el Pere hi fa vida amb la més gran naturalitat: hi ha viscut sempre i, segons que diu, no fa pas pensament d’anar-se’n. També li agrada molt el carrer, amb tot el tràfec que recorda des de xic, quan càndidament repartia estampetes de sant Ignasi, allà a l’oratori. Nascut el 1964, ell era el petit de tres germans i fins potser recordeu la botiga que els pares menaven al carrer d’en Guimerà. Articles de regal, tot de bon gust i delicat. Al Pere la botiga li agradava, però estudiar no tant, de manera que enllestida la primària va optar per l’electrònica a l’escola diocesana de Navàs. Cinc anys després i resolta la mili en quinze dies —d’alguna cosa havien de servir aquells peus cavus!— el Pere inicia una trajectòria laboral que va des del muntatge d’ulleres al suport elèctric d’una fàbrica de gasses. Fins que, al capdavall, s’incorpora a un equip de manteniment d’ascensors. Amunt i avall, de dilluns a divendres i caps de setmana de guàrdia. «I que duri!» us amolla, perquè la feina és distreta i a ell ja li agrada anar d’un lloc a l’altre. Tampoc és home de gaire paraules: busca l’avaria, la repara i us ho deixa net i llest tan aviat com pot. Però al Pere allò que de debò li agrada és la música. Posar música, punxar discos, escoltar-la. Tota la música. «La mare prou hagués volgut que aprengués instrument. Ella, que havia crescut a Barcelona, tenia la carrera de piano, feta al Liceu!». Ell no, però abans de dotze anys ja provava de fer el disc-joquei amb un parell de plats i els seus discos de vinil. Per això l’hauríeu de recordar: perquè el Pere és un melòman empedreït que s’ha passat la vida posant música des del silenci dels controls radiofònics. Mai ha xerrat pel micro. Però ha sortit a tots els crèdits finals de milers de programes, des de Ràdio Llamborda i després Ràdio Ciutat –aquí com a promotor directe!- i encara a Ona7, o Flash Ciutat, Ràdio Manresa... i fins fa ben poc a l’StylFM i a Styl clàssics. Quin tip de fer ràdio, sempre com a promotor o col·laborador! També va participar amb l’experiència aquella que va ser Tele7, la primera televisió manresana. I a tot arreu hi ha fet amics que l’han acompanyat després. S’enorgulleix que, com tècnic de so voluntari, va col·laborar als primers castells de focs piromusicals, «amb la pirotècnia Igual, dúiem la música en diferents cassettes!» o fins i tot al segon Correfoc, establint aquell cabdell infinit de la moscada o el tema darrer que és vacances, i que us acompanya la memòria de tots els finals de festa major! En acabat el Pere us parlarà dels seus viatges, de la teca i de la bona amistat que el lliga al Josep Maria Oliva després de centenars de programes “Carregats de romanços”. Plegats n’han fetes de molt grosses, i de tots colors, però ell sempre en calla més que no en diu. I amb la mirada afable d’uns ulls si-són-no-són blau-verds, respira a fons i viu la vida a glopets, cada dia. Serenament.

Envellir invisibilitza (sobre l'exposició Gent Nostra)

Ben just si s’hi haurà estat deu dies, però valia la pena de programar-la. Parlo de l’exposició Gent nostra, Fotografia i memoria oral que es va presentar dijous, a la Plana de l’Om: 25 fotografies de persones que viuen en residències de la Catalunya Central, acompanyades d’àudios on expliquen les seves vivències. D’entre les 25, quatre de la nostra Residència d’avis al barri.

La gràcia és que es tracta d’alguna cosa més que una mostra artística: al costat dels retrats de Santi Cabezas hi ha les converses que va fer brollar Pep Puig en tot de visites a Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, Igualada, Berga o Manresa. Unes converses gravades, que ara podem escoltar en talls de tres minuts. Converses indispensables per donar veu als avis i àvies que normalment no escoltem ni veiem. I és que les residències, com els avis, són  invisibles. Equipaments invisibles, sovint precaritzats i més sovint encara allunyats de tot arreu. L’objectiu de Gent Nostra, tal com va dir Pep Puig a la presentació, seria doncs el de visibilitzar i homenatjar les persones grans, per tal de dignificar la vellesa, la de les residències, la que no surt als anuncis de la televisió... Talment caldria fer amb totes aquelles persones que els atenen i hi treballen. Equips més invisibles encara, si això fos possible. 

La voluntat hi era tota, i a la inauguració hi vam assistir amb tres de les protagonistes manresanes, totes elles usuàries de la “Resi” del barri: Paquita Magem, Conxita Pons i Ana Mármol —i María Marín Martínez, que no ens va poder acompañar. Érem francament pocs però, si més no, vam poder escoltar la veu i les bones intencions de les regidores d’Infància, Joventut i Persones Grans, Rosa Maria Ortega, i la d’Acció i Inclusió Social, Mariona Homs. Però en girar cua i tornar cap al barri era inevitable reflexionar com caram canviarem la situació de la vellesa a les nostres residències. I com pagarem la despesa, i si mai tindrem els recuros que ens convindrien. Si serà mai possible revertir aquesta mirada trasparent —tan inconscient— sobre la vellesa: mireu-vos les fotos i escolteu els fragments, només heu de clicar la pàgina https://expogentnostra.cat/ Ras i curt: si no ho són, seran vint-i-cinc miralls on reflectir-nos-hi. 

L’exposició es pot veure fins diumenge 23, de 17.30h a 20.30h, a la la sala de la Plana de l’Om, a Manresa

Els tòpics no són innocuus

Totes les ciutats tenen els seus tòpics, i a Manresa, és clar, també. Des d'El Pou de la gallina, aquest mes d'octubre ens vam proposar d'escatir-ne uns quants donant veu a deu plomes ciutadanes. El resultat és aquest número que il·lustra la portada de Francesc Rubí. Són les escales de Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat i la foto vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa convivim amb una petita col·lecció de tòpics, alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes —la cèlebre dita de Manrússia i Manràqueix, com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei! Després en vénen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja... Naturalment la vida comunitària genera aquests reduccionismes que ens acompanyen en el dia a dia, com una cantarella, i ens estalvien el sentit crític. És la condició humana, i amb això ja estaria tot dit. Si no fos que aquests estereotips sovint poden acumular càrregues altament negatives, amb el risc d’alimentar actituds discriminatòries o directament adreçades a trencar la convivència. Al capdavall, com que alimentar els prejudicis no ha estat mai bo ni aquí ni enlloc, des d’El Pou de la gallina també vam organitzar una presentació pública al Casino que vaig tenir el goig de moderar: Víctor Feliu, Pere Fontanals i Tània Infante van parlar dels tòpics que els havíem encomanat però amb prou traça com per ampliar la imatge i matisar posicions. No ens hauríem pas posat mai completament d'acord, oi? Però sí almenys que vam coincidir en la necessitat de gestionar aquests llocs comuns. Com recorden els sociòlegs, els tòpics serveixen certament per unir a la gent però, alhora, també poden ser llavor de greus enfrontaments. Valorar la temperatura de sensació o fer broma sobre el grau de bellesa local, pot ser un bon passatemps. Però quan repetim acríticament els tòpics de la brutícia, foscor o inseguretat hauríem de pensar-nos-hi dues vegades. Almenys tant com tots aquells que aquest mes comparteixen el Pou: a tots cal agrair-los la predisposició ponderada. I en acabat, cadascú de nosaltres haurà de decidir, des del poder de les paraules, quins alimentem a les nostres converses, i quins rebutgem. A vegades n'hi ha prou fent un silenci.

Els nois i noies de la portada són alumnes del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turística de l'Institut Guillem Catà, i no cal dir que des d'El Pou de la gallina els agraïm molt la predisposició gairebé espontània a fer de models: han quedat preciosos!

La Mediterrània enllesteix la 25a edició

Han estat vint-i-cinc Mediterrànies, sí. I si no fos per les miques de pluja humida que hem tingut, podríem dir sense embuts que ha estat una altra gran edició d'aquella Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional que vam empescar-nos fa un quart de segle. Hi torno: hem viscut una gran edició perquè n'hi havia ganes, perquè calia recuperar el carrer —fet i fet, la cultura popular vol festa i plaça— i perquè el programa s'ho ben valia. El resultat és que hi ha hagut molta Fira i n'hi ha hagut per a tothom! Però al mateix temps, deixeu-m'ho dir, l'aniversari ha passat discretíssim. Una discreció probablement necessària, si es vol, però que a mi em deixa un dubte: no caldria documentar què ha passat en tot aquest temps? Els relleus gerencials, els artístics i els tècnics, de costat als polítics, no han deixat encara una reflexió d'allò que ha significat la Fira en el temps. Dels seus objectius primigenis, dels debats que comportà i de com els vam resoldre. I també dels riscos que sempre hi planen: seria tan senzill desnaturalitzar la Mediterrània! Hi torno: estic convençut de la bona feina feta fins ara, i de la que sens dubte ha de venir. Però dijous, quan brindàvem austerament amb una ampolla de cervesa a la mà —de cervesa Guineu, que per això fa el paper de patrocinadora— vaig pensar en els que no hi érem en aquest 25è aniversari. En els que no hi podrien ser —malaguanyats Carles Valero o Jordi Fàbregas, també en Juli Sanclimens— o els que no van poder venir: la Tere Almar, que és de viatge o en Joan Vidal i Gaiolà a qui l'endemà mateix vaig escriure «hem de buscar un dia per trobar-nos!». M'hagués agradat veure en Cisco Vila, en Joan Morros o la Pepa Ninou. També el Pep Garcia o en Jordi Valls. En acabat hi ha l'absència d'en Lluís Puig, l'home que va veure la «Fira de l'arrel» des del primer dia, encara avui lamentablement exiliat a Bèlgica... En fi, recordaria ara una molt llarga col·lecció de noms que estimo o recordo perquè en en els meus tretze anys de Fira Mediterrània, si alguna cosa és certa, és que hi vaig conèixer molta gent i en vaig aprendre moltes coses! Però com que ni sempre ho vam veure tot igual ni vam jugar les cartes de la mateixa manera, penso que estaria bé parlar-ne un dia, matisar posicionaments i deixar-ho per escrit. És clar que això no cal pas que sigui l'any 25 ni el 26 si fins ara, al capdavall, ningú ho ha trobat a faltar! Però m'ho proposo perquè, al marge del mercat i l'aparador, més enllà de les xifres i la festa, i totes les anèdotes que acumula cada edició, la Mediterrània ha reescrit els conceptes que gastàvem de cultura popular a finals del segle passat. Una evolució subtil, imperceptible fira a fira. Però que precisament per la seva utilitat al llarg del temps hauria de quedar documentada. Per prendre'n consciència i, en conseqüència, prevenir retrocessos i garantir-ne sempre la imprescindible evolució.    

La foto, protocolària i ordenada, presenta d'esquerra a dreta a directors generals, alcaldes, patronat actual de la Fundació, regidors de Cultura i directors artístics. És evident que no hi vam poder ser tots!

Moby Dick a Perpinyà

Dimarts vam anar a teatre a Perpinyà. Poca broma: són cinc hores de cotxe entre anar i tornar. Però l'obra tenia grapa i, a més, hi anavem de convidats (*). De manera que vam arribar amb temps i ens vam asseure a la platea del teatre de l'Archipel en temps i forma disposats a veure Moby Dick. Moby Dick és originalment una novel·la monumental que inclou "un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic", segons destacava Agustí Bartra en la presentació de l'edició catalana. Ara, la companyia Plexus Polaire n'ha fet una versió de teatre i titelles que aconsegueix plenament l'objectiu d'Hermann Melville: capbussar-nos en el mar i en la pròpia ànima a partir d'un individuu torturat i obsès com és el capità Ahab, disposat a tot per capturar la temible balena blanca. Una mena de comte Arnau endut per la venjança, que no tem ni a als homes ni a déu: ell i el seu vaixell, tan tossut i tan fràgil sobre els insondables abismes marins...  

L'espectacle, concebut a Noruega, hi ha rebut el premi Hedda a la millor creació visual. Del programa i en versió del meu francès macarrònic,  llegeixo que la directora Yngvild Aspeli va créixer íntimament lligada al mar gràcies a un avi mariner. «Aspeli amb la companyia Plexus Polaire plasma la batalla entre l'home i la natura al cor de l'obra d'Hermann Melville. Una formidable èpica que combina actors, cinquanta titelles, videoprojeccions i músics. Una barreja de gèneres accentuada per un joc d'escales, que va des de l'infinitament petit fins a l'infinitament gran, que submergeix l'espectador al cor d'aquesta grandiosa campanya de pesca de balenes. Una visió visualment impressionant». Doncs això, un gran espectacle en un univers apassionant. D'una gran potència poètica, malenconiosa i alhora visceral. I com diuen al nord, literalment superba. Ja m'agradaria que algun dia arribés aquí al sud.

(*) Convidats per l'Andreu Martínez Costa, actor i titellaire: això de la família també té els seus avantatges! Moltíssimes gràcies Andreu!