Qui no coneix Fina Dordal?

El meu confinament avui arriba a la quarentena, i no sembla que hagi d'acabar. Demà serà Sant Jordi i serà el santjordi més estrany que mai hagi viscut. Sense parades, sense roses al carrer. Després de 33 anys tampoc sortirà el Pou de la gallina! I això que tot just fa vuit dies, com un miracle, els subscriptors vam rebre el número d'abril, un número confegit des del qualificatiu de «servei essencial» el darrer diumenge de març, imprès i repartit finalment per pura tossuderia. La mateixa que va engegar la revista fa 363 números! En fi, aquest cop l'edició de maig sortirà el mes de maig, no cal fer-se'n mala sang. Mentrestant, faig públic des d'aquest bloc el «Qui no coneix...» que dedicàvem a Fina Dordal. Cal dir que també va ser una entrevista especialíssima? La Fina venia de ser premiada amb el «Maria Casajoana», però la pandèmia li va pispar el sopar i l'homenatge. O li va endarrerir sine die. Per això, fet i fet, em va semblar oportú de posar-la al tancament del Pou. Amb una llarga trucada que va anar seguida d'altres. No sé si de ningú més n'havia recollit mai tanta teca. I és que la seva vida, la vida de Fina Dordal, té replecs de sensibilitat elevada. No res, que no es despatxa amb un «Qui no coneix?», i que si ho fa, fa curt: una vida completa, intensa i generosa. Amb la il·lustració mensual de Maria Picassó: no us la perdeu!

Fina Dordal,

una vida cara al públic

I qui no la coneix la Fina? Fina Dordal i Pujadas. Nascuda a Manlleu el 1943, exactament el dia de la marededéu d’agost, amb tot el poble de festa major! Fou la petita de quatre germans i ben aviat es va posar el davantal a la xarcuteria familiar. També estudiava a les Vedrunes i, passada la primària, hi va continuar fent comptabilitat, taquigrafia i mecanografia. I és clar, com que la Fina sempre ha estat un dona inquieta, tan aviat la podíeu trobar fent teatre al Centre Catòlic, com ballant sardanes amb el Grup manlleuenc o trescant amb els del Centre excursionista. I és així que, en un d’aquells Aplecs del Matagalls, el 1960 va conèixer un manresà, en Joan Maria Jorba Mas. La Fina tenia tot just 16 anys, i al cap de quatre més de festeig ja es casaven a la Gleva! «I des d’aleshores vaig passar a exercir de manresana a plena dedicació i satisfacció». El cas és que de seguida arriben els fils —fins a quatre: Ignasi, Elisa, Ramon i Jordi. I al cap del temps també arriba la mare de la Fina, que serà el cop de mà imprescindible per tal que ella es reincorpori al món laboral. De primer a cal Sarrió, després a les oficines d’Aneto, a Artés. I en acabat l’assabenten que es prepara un diari a Manresa i pensa si no s’hi podria afegir... Dit i fet, la Fina recordarà sempre l’entrevista que li va fer Joan Montraveta, també aquells primers temps al costat de Gonçal Mazcuñan... i els 31 anys que hi va estar amb una fidelitat absoluta. «Vaig ser feliç al diari, hi vaig aprendre moltes coses i n’hi vaig viure de molt grosses!». La Fina era el bon dia rere el taulell de La Muralla, i ho va ser després a les noves instal·lacions, a Sant Antoni M. Claret, i així fins el moment de la jubilació, el 2010: més de tres dècades posant la millor cara a la recepció de Regió7! Per si no n’hi hagués prou, la Fina va recuperar la vocació teatral, i va tornar a fer Pastorets i ara també Innocentades, de primer als Carlins, després amb l’Espantall i, des de 1987, amb el grup d'animació de la Coordinadora visitant les residències d’avis per portar-los alegria. I no serà pas que la Fina no n’hagi passat de tots colors! Però el seu tarannà positiu sembla poder-ho envair tot: vídua i ara també jubilada, des de fa deu anys és a la junta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa, des d’on treballa perquè la gent gran tingui un envelliment actiu i valent, i ho fa amb tanta energia que fins la n’han fet presidenta! I abocada a fer el paper d’àvia, s’ha instal·lat a Artés, on els seus fills li han procurat vuit nets. Segur que és per tot això que la Fina acaba de rebre el premi Maria Casajuana, que atorga la gent d'ERC a Manresa amb motiu del Dia de la Dona, un guardó que havia de recollir, al costat de l’associació l’Olivera, d’ajuda mútua i lluita contra el càncer de mama, el darrer 12 de març en el transcurs d'un sopar al Kursaal. No va poder ser, i ara el guardó ha quedat a l’ombra d’aquest virus amb corona que tot ho capgira. Tant se val: si la truqueu us dirà que allò que avui més espera és poder tornar a sortir de casa. Perquè, feta a compartir sempre la vida amb els altres, la seva joia més gran serà retrobar-nos plegats.

Envellir confinats

Ahir —sis cops en quatre setmanes— vaig trencar el confinament per arribar al Bonpreu de Sant Vicenç. Sempre hi ha de tot i, tret del paper higiènic al principi, ara només es percep la pulsió acaparadora al sector de cerveses —no hi ha llaunes d'Estrella— o al prestatge dels guants o el llevat de pastisseria. Cap novetat que no sigui, això sí, que les cues són cada vegada més llargues. S'hi entra ordenadament i ens fan resseguir un circuït que ja arrenca al pàrquing. El cas és que jo ja hi era a les deu i, al meu davant, talment una processó, s'hi afileraven cinquanta persones. Ja es veia que la cosa aniria per llarg, i em vaig estar a llegir correus i whatsapps. També vaig fer alguna trucada i, al cap de la primera hora, ja embocàvem el tram de la façana: davant meu, tot just una dotzena de ciutadans pacients. Aleshores, bé perquè ja feia l'hora, bé perquè ja no llegia el telèfon o semblava estar-me als núvols, la senyora que anava al meu darrera va decidir intervenir. Com per dir alguna cosa. Es veu que, segons ella, la possibilitat que els avis no facin cua és l'origen de la nostra penitència. I potser és cert: al Bonpreu els avis arriben i se situen directament al costat de la porta d'accés, fins que el de seguretat els prioritza amb un «endavant», mentre sacsa el gel desinfectant amb què ens ruixarà les mans. En fi, la meva veïna de cua argumenta que seria molt millor que els avis tinguessin una hora pròpia que no pas això d'ara, que s'incorporen quan volen i —«pobrets», matisa displicent— resulta que ho endarrereixen tot. I aleshores la dona, no sé si volia ser una galanteria o què, m'etziba sense pietat: «Em penso que ja es pot fer a partir dels seixanta-cinc anys. Vostè també podria aprofitar-ho!». No goso discutir-ho, i encara menys dir-li l'edat. Miro a terra i em limito a mormolar, «no pateixi, que encara em trobo molt bé». I amb el cap provo d'evadir-me fins als primers prestatges, emmelat i disposat a omplir el carro fins a vessar.

En realitat tinc 58 anys, però a casa ja ho diuen que disfruto fent posat de vell. I que encara que el confinament no s'acabi, potser seria l'hora d'afaitar-me aquest borrissol barbamec, ara que és Pasqua. De fet, el coronavirus no és res al costat de la vellesa, que entre tots hem catalogat com la pitjor de les pandèmies contemporànies.

Marta Rovira torna a Manresa (Vivament compromesos)

Ara fa vuit dies que vam rebre la proposta com a secció local d'Esquerra: mantenir una trobada virtual durant el període de confinament amb algun representant parlamentari. I és clar, vam donar una molt bona acollida a la idea: al capdavall, una organització política hi és per fomentar l'intercanvi d'idees i, ara mateix, amb molta gent confinada a casa, és un bon moment per debatre sobre iniciatives per fer front a l’emergència sanitària. El fet és que en pocs dies Esquerra ha fet 70 sessions anomenades "Connectem-nos", arreu del país i, ahir, a Manresa, vam comptar amb una convidada de luxe, que es va poder incorporar a darrera hora: Marta Rovira, la nostra secretària general, des del seu exili a Suïssa!—i ja són dos anys! Amb ella, la diputada Núria Picas i, és clar, el nostre tinent d'alcalde primer, Marc Aloy.

La conversa va estar sobretot relacionada amb el coronavirus, traslladant la feina que està fent el Govern però també contratant iniciatives que fem des dels ajuntaments o al Parlament de Catalunya, i encara al Congrés i Senat o al Parlament europeu. Però la pregunta al capdavall fou com resoldrem els efectes posteriors d’aquesta crisi. Els ertos i l’atur, la minva d’oportunitats per a tothom, l'empobriment general... i també del risc de pèrdua de llibertats. Al costat d'un objectiu primer —trobar més testos, massius, ràpids, i dissenyar un altre tipus de confinaments— hi ha conceptes com ara la “renda per confinament” preludi de la “renda universal bàsica” que han de ser al centre del debat. El futur només pot passar per un veritable pla de xoc! 

Acabo. Marta Rovira també ens va parlar de la necessitat de seguir posant contra les cordes l’opacitat de la monarquia espanyola —a Suïssa es fan creus del paperot de la premsa espanyola!—  o de mantenir l’activitat antirepressiva, que mai no s’atura, com acabem de veure amb l’amenaça del Tribunal Suprem als funcionaris per evitar que els presos i preses polítiques puguin passar el confinament a casa. I tot plegat, el xat que havia de durar una hora en va ocupar gaiebé dues, i reuní vora quaranta persones en una comunió telemàtica impressionant. A la fi ens vam acomiadar amb un  amb un desig explícit: encara que la tasca que fa a Suïssa és impressionant, allò que més desitgem és que puguis tornar aviat, Marta!

- - - - - - - -   I com que ahir era el primer dia de mes, vam enviar el butllet´mensual d'ERC Manresa, amb un text de voluntat inspiradora, ara que l'epidèmia s'acarnissa al nostre voltant. Vivament compromesos. Admeto que conserva una flaire postconciliar però si no m'ho teniu en compte,  veureu que no és sinó la defensa dels ideals republicans, especialment ara que el món sembla estar en crisi. No queda altra fórmula: això o una regressió autoritària que, lluny d'arreglar res, només ens abocarà a una altra crisi que serà —segur— més greu encara.

Vivament compromesos

Des d’ERC Manresa també estem vivint aquesta pandèmia des del confinament. Des que el dimecres 11 de març vam desconvocar el sopar del premi Maria Casajuana, hem transformat les reunions de l’executiva en xats d’ordinador, i hem posat tots els nostres esforços a facilitar les coses, a difondre informació fiable i a col·laborar amb les institucions o aquelles iniciatives populars que busquen la participació solidària de tots i cadascun de nosaltres. També avui aprofitem per manifestar públicament el nostre agraïment més sincer a tots aquells que cada dia d’aquesta crisi treballen en hospitals, residències o centres assistencials. A tots els que en un súper o al volant d’un autobús garanteixen la mobilitat i els proveïments indispensables. És molta la gent que treballa al servei dels altres! Però no ens podríem quedar tampoc en els aplaudiments o la música als balcons: tota l’angoixa que aquesta epidèmia desperta —sanitària i també econòmica— l’hem de respondre amb alguns canvis, uns canvis que vagin més enllà de les polítiques habituals. 

Certament, la gestió de la crisi des de les institucions estatals només es pot qualificar de desencertada, inspirada per un ideal centralitzador, de formes castrenses, i amb un discurs tronat que recupera el tòpic de la unitat espanyola i avala actituds cada cop més autoritàries. Encara més: impedir un confinament a mida de la intensitat local de l’epidèmia segurament no ha fet sinó incrementar l’actual xifra de morts. I amb tot, aquest exercici crític ja el farem més endavant. 

Avui només us podem demanar que respecteu el confinament, que extremeu les mesures d’higiene i que ens tinguem a tots per compartir els neguits: als que heu conegut la malaltia, als que dissortadament heu tingut difunts familiars... Perquè no sabem pas ni com ni quan s’acabarà. Però, també, perquè estem convençuts que no n’hi haurà prou amb unes quantes setmanes més a casa o bé assajant una nova vacuna. Per nosaltres, la resposta al Coronavirus es fonamenta, més que mai, en els ideals republicans: només ens en sortirem pensant en tothom. Només ens en sortirem si sabem posar el bé comú davant de l’individualisme, si sabem avançar en la governança de la cooperació. I de retruc, si aconseguim la sobirania necessària com a país per afrontar aquesta crisi i la recessió que inevitablement l’acompanyarà. Diuen que fa molt temps que vam sobrepassar els nostres límits naturals. Que haurem d’aprendre a viure diferent, i segurament amb menys. Però, també, es tracta que aquest esforç sigui el de tots, no pas dels de sempre. Que de la crisi no en sortim més desiguals encara! A Manresa, la gent d’Esquerra, ens hi sentim vivament compromesos.

Pels que s'entretenen amb les fotografies: aquest només és un cop de pantalla del programa Zoom i, per tant, no hi ha pas quaranta persones, sinó la meitat! Que sempre teniu por de l'enganyifa!

L'aniversari de les germanes Subirana

Demà serà 1 d'abril, i no necessito cap recordatori per saber que és demà que ma mare faria 80 anys. No els farà, és clar, perquè ja en fa dos que es va morir, però una cosa no treu l'altra, i la data arrossega inevitablement records compartits amb els germans i la família. Faria 80 anys, que vol dir —també— que en farà 81 que es va acabar la guerra oficialment. El més bo del cas, però, és que la nostra mare, la Pepita, va néixer bessona bivitel·lina amb la Pilar, que és la més menuda de la foto. Ras i curt, s'assemblaven com un ou i una castanya, fins el punt que la Pepa feia valdre el dia 1 d'abril com a aniversari i la Pilar... el 2! Una cosa o altra devia ser perquè, fa 80 anys, la Caixa d'Estalvis de Manresa els va obsequiar amb 100 ptes en commemoració d'aquella data infausta. Cent pessetes que havien de celebrar la bessonada alhora que la nostra derrota com a poble! Tot això ho dic perquè avui m'ha fet il·lusió que em truqués la Pilar, confinada a Barcelona, des d'una solitud que aquest virus fa més rigorosa encara. Després de repassar com estem tots, inevitablement hem anat a parar a l'aniversari, aquesta xifra rodona i una mica imponent, dels 80 anys. Ella —qui ho canviaria ara?— ha tornat a defensar el 2 i jo no m'hi atabalo. Hi entrarà amb un punt de ciàtica però amb la voluntat de fer-ne molts més, amb el repte d'atrapar unes amigues que es veu que sí, que ja n'han fet 90 i passegen tan amples. Com la tieta Rosa —aquesta, la germana del nostre pare— que ja n'ha fet 92 i es prepara pels 93 amb entusiasme. En acabat ens acomiadem amb la Pilar, «dona records als teus germans, que no cal que pateixin per mi», en una fórmula que si no ens coneguéssim sona gairebé a retret. O ho és. Perquè envellir costa, i envellir enmig de pandèmies com aquesta del coronavirus encara més. Hi ha la por, i hi ha la solitud. Hi ha aquesta sensació que en cas de crisi, i enmig del marasme, als vells només els en toca si en queda. I queda poc de tot. Però té, la punyetera —quin caràcter!— demà en farà 80. O millor dit, demà passat!

La foto, feta a Barcelona, sembla del Nadal de 1940, en aquella postguerra duríssima. El meu avi Josep Subirana i Llehí era ben bé un pagès, fill de cal Valent, a les Escodines; l'àvia —Pietat Badia Feixas— havia arribat des de Cardona a viure amb el seu germà Lluís al carrer Caputxins. El matrimoni, del 39, no es va permetre mai gaires galindaines, i una excursió a Barcelona en aquell temps devia ser per ells d'una singularitat absoluta.

Aquest estrany dia de la poesia...

Enmig del marasme de les xifres, de les gràfiques comparades entre diagnosticats i morts, i tota la col·lecció d'opinions que les acompanyen, avui és 21 de març, dia de la poesia. Que bé! I quin repòs... I això que aquesta pandèmia del coronavirus sempre ha tingut un contrapunt literari, des del Decameró de Bocaccio, La pesta de Camus o l'arrencada d'El quadern gris, de Josep Pla. Però en un dia com avui m'estimo més buscar entre la meva tria i rescatar un Vinyoli, de quan feia classe de literatura i mastegàvem cada cop amb major desfici tots els versos de Vent d'aram. Com ara aquest, ideal per conviure en temps de crisi. Sense rendir-nos. Però —confinats i tot— disposats a guanyar-nos la mar llisa que ara enyorem, i aquest vol del gavià —serè, lluent, alegre i estival.

EL GUANY
Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                                Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.


La foto, de pasdepardal.cathttp://www.pasdepardal.cat/?attachment_id=1207
Més Vinyoli? Aquí!

Qui no coneix Lluís Matamala?

Escric aquestes ratlles confinat, com manen els protocols. Demà farà vuit dies! I em faig creus que el Pou de la gallina d'aquest mes de març encara va sortir i es va repartir amb normalitat. Bé, amb aquella normalitat relativa, que ja veia en Itàlia el mirall del nostre futur. I el futur ja és aquí: al Pou, Manresa és una ciutat de cinema, un autèntic plató contemporani. Però si proveu de sortir al carrer comprovareu esgarrifats i en directe que els carrers s'han quedat sense actors ni actrius. Sense la canalla i, encara menys, sense els avis que ara mateix el coronavirus té posats com a objectiu primer. En sentirem a parlar anys d'aquests dies! Mentrestant, amb la Maria Picassó us proposem de repassar la vida i miracles de l'advocat Matamala. Perquè encara hi ha qui conserva aquell desig de treballar per un món millor. Encara que costi...

Lluís Matamala,
treball i persistència

I qui no el coneix l’advocat Matamala? Lluís Matamala i Ribó! Va néixer a Gaià, l’any 1951, en una casa de pagès enmig d’una descendència de sis criatures. I d’entre tota la colla, un oncle capellà va animar-lo per anar a estudiar, intern, amb els germans de la Sagrada Família, a Begues. Van ser dos anys i, després, vingué el seminari conciliar de la diòcesi de Vic: cinc anys d’Humanitats al menor, i tres de Filosofia al major. Estudiar durant el curs, i a l‘estiu, treballar de valent. De pagès, de manobre, d’escorxador... i, ara a Cabrianes, amb la inquietud de promoure o bé iniciar caramelles, teatre o el moviment júnior i les colònies d’estiu. En acabat, a Barcelona, va començar la carrera de Teologia, però no passà del tercer curs: el món obrer l’atrau i decideix penjar els hàbits a favor d’una plaça d’escorxaporcs a Mafrica, que combina fent classes de llatí o català a les tardes, a Artés. Era a primers dels 70, quan es treballava a preu fet, sense drets i en règim d’explotació laboral pura i dura. Fou aleshores, de resultes d’una vaga, que bregant-se amb els temes jurídics es planteja estudiar per ser advocat. Dit i fet, la tardor del 76 comença els estudis de Dret en horari de vespre, tot compaginant la feina ara en una escola de Barcelona. Són temps d’una activitat frenètica: no en té prou que s’afilia a la USO —i n’esdevindrà secretari general al Bages— i també al PSC —i en plega arran del pacte amb el PSOE el 1977. En aquell moment ja s’havia casat amb Rosa Fargas, anava per pare de família i vivien a Sant Joan de Vilatorrada, on engega les festes del barri del Palillo. N’està orgullós: «Gairebé sempre he treballat deu o dotze hores diàries!». Quan enllesteix la carrera, l’estiu del 81, s’incorpora al bufet de Leopold Corbella, i aquell mateix mes de setembre defensarà una demanda de divorci, aprofitant la llei que s’havia aprovat tres dies abans. Divorcis, i en català! N’ha hagut de fer molts, moltíssims, fins esdevenir gairebé l’especialitat de la casa en quatre dècades, Això i els temes agraris, l’altra flaca del nostre home. Tot plegat li permet quedar-se el bufet d’en Corbella, al carrer Nou, i passar-lo al cap de set anys al Born i, set anys després, a tocar de la plaça Independència. Només a tocar! Prou que li sap greu, aquesta independència que mai s’acaba d’abastar tot i els molts esforços per tal d’aconseguir-la. Perquè al capdavall, el Matamala és un patriota dels de pedra picada, que s’estima el país i la llengua, la seva gent i la història. Que ha destinat esforços i recursos a multitud d’iniciatives: el seu despatx ha obert les portes a les més reunions diverses! Des de la Fundació Independència i Progrés —quan la independència era un objectiu de minories— fins a la plataforma contra la presó de Lledoners o el col·lectiu Manresa Decideix. I ara mateix, feliçment jubilat a Manresa, des de l’Assemblea Nacional Catalana. I tot sota un únic lema: pensar i actuar, que per això des dels temps dels romans hem trencat lleis i n’hem fet de noves, perseguint —incansablement!— un món millor.

No tenia mà ni cotxe ni tampoc temps o humor

Quantes setmanes fa que no escric cap apunt en aquest bloc? Gairebé un mes! D'ençà que em vaig carregar els lligaments de la mà esquerra el darrer dia de gener en una lleu col·lisió amb el cotxe, però de conseqüències absolutament desafortunades —per a mi, i encara més per al cotxe, avui desballestat. I bé, la sort va fer que dilluns passat m'alliberessin del guix i comprovéssim amb el metge que no, que no havia estat trencament sinó luxació tremenda. I que ara, quaranta dies després, amb una mica de rehabilitació i paciència tot tornaria, si no del tot, almenys força a lloc i sense necessitats quirúrgiques. En fi, des de dilluns també torno a conduir. Disposo d'un altre automòbil, nou i vermell, i recupero aquells nivells d'endeutament propis de la joventut: quatre anys pagant, allò que en déiem les lletres. 48 d'exactes. És clar que, mentrestant, el món no sembla (!) haver-se aturat. Hi ha hagut temporals rigorosos, el president Torra va dir que convocaria eleccions —però no ens ha dit la data. Els nostres presos i preses han començat a sortir dels seus centres penitenciaris, i el mateix Junqueras ja és —algunes hores cada setmana— a la Fundació Universitària de Manresa, preparant classes. I a Perpinyà hi va haver un festival amb Puigdemont de cap de cartell. I, per sobre de tot, ens ha arribat el Coronavirus. La pandèmia. I —ara sí!— tot s'ha aturat! Confinats a casa —som fins a cinc persones, tots rollo estudi o teletreball— qui gosaria dir que ni així tinc temps ara per a escriure? Doncs no, no me'n queda gaire. Tot el dia són un munt de notícies i correus, de whatts i telenotícies que ens lliguen a aquesta pesta calamitosa. En acabat, cuinar i rentar. I amb la perspectiva que el més gros encara no ha arribat! Confinat, doncs, sense anar a l'institut Guillem Catà, sense activitat local a Esquerra, i sense accés a la Residència d'avis del barri on encara col·laboro, em queda definitivament una agenda alliberada. Per llegir i —potser ja n'és l'hora— per escriure quatre notes que recordin aquests dies singulars. Seguint l'estela del meu amic Miquel Sitjar, que a l'Instagram hi penja una primera pàgina de llibreta d'aires planians, però arrels olotines: ell ja ha començat! Jo no aspiro pas a tant. Però, per si algú no sap de què parlem, us transcric l'arrencada d'El quadern gris, de Josep Pla. Memorable, i aquests dies repetidament esmentada a tertúlies i informatius. Són 102 anys d'història. I tot i que comença amb aquella primera epidèmia de grip,  Pla no parla de virus, no. Però sí de tota la resta de coses pròpies de la humanitat... Si el teniu a l'abast, aquests poden ser uns bons dies per capbussar-s'hi. Sobretot si, com jo, us podeu quedar a casa. I, efectivament, decidiu quedar-vos-hi.

Josep Pla
El quadern gris


— 1918
     8 de març. –  Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

      A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

      – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

      I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.
(...)