Postal de Lanzarote

Aquest agost vam ser una setmana a TINAJO, al mig de l'illa de LANZAROTE amb la família de Canàries. Si dic família política encara ho complico més, de manera que oblidem la nissaga que ara mateix ens emparenta amb la Pinito del Oro, i anem al gra: miraré de conservar només quatre notes a raig de la nostra estada a Lanzarote per tal que, qui ho vulgui, ho aprofiti com més li convingui! Telegràficament, i mentre elimino paperets de la tarja de dèbit, en primer lloc cal comptar amb les ofertes clàssiques: el parc nacional de TIMANFAYA  (hi vam trobar molta cua i ho vam matar al centre d'interpretació, allà a la vora) o los JAMEOS DEL AGUA (túnels fets per la lava volcànica, impressionants; els meus parents em van dur a uns de menys coneguts i no sé si més interessants, però molt xulos, anomenats LA CUEVA DE LOS VERDES. De fet, el tema de Lanzarote són els VOLCANS i la terra negra que tot ho domina. COSES que em van agradar MOLT: passar un dia a la isla GRACIOSA, des del port d'Orzola, al nord de tot de l'illa. S'hi pot dinar o s'hi us passeu el dia a la platja, hi feu un berenar-sopar abans d'agafar l'últim barco de tornada a Lanzarote. També impressiona tota la regió de LA GERIA i veure els cultius de raïm: amb temps. sempre es pot parar en alguna bodega i prendre vi a copes o comprar ampolles de vi -però pesen molt per l'avió. Al nord, és xula la caleta de FAMARA que de fet és una cala enorme. Amb cotxe podeu pujar al Mirador del Río des de HARIA. Vistes impressionants de l'illa Graciosa i l'arxipèlag Xinijo (vàries illes petites o "xinijas"). De Caleta de Famara podeu tornar per LA SANTA i dinar a EL BARQUILLO, un restaurant popular a segona línia de mar i mig subterrani però molt bo i bé de preu. Per començar bé el dia (no sé on us estareu residents) a TAHICHE en direcció nord hi ha un forn que s'hi esmorza de nassos -inoblidable, es diu LEVAIN. Molt a la vora, la casa de CÉSAR MANRIQUE, molt recomanable: tot Lanzarote respira Manrique i el seu discurs, a cavall de la creativitat i l'agitació social, va fer forat en el seu moment. I que duri! Altrament Lanzarote seria ben bé una altra cosa! En fi, en una setmana també podeu anar a les platges del sud -camí fatal, però els cotxes són de lloguer: platja del PAPAGAYO. O més populars, tornant al nord, la platja d'ARRIETA —un bon dinar al costat mateix del poble, EL PISQUITO, recomanat pels mateixos illencs. Sempre bo i força econòmic. I acabo: si us deixeu caure per la capital, ARRECIFE, al costat del charco de san Ginés, el millor local per fer un entrepà de peix (sí, sí, a la brava!) o uns plats de matrimonio (peix i calamars ) són els del CHARCO VIVO, antigua casa Ginory. Què més? Prescindiu de dromedaris, busqueu algunes fotos del passat —rollo etnològic— i si teniu sort d'assistir a algun concert de festa major descobrireu la proximitat de la gent. I el clima, és clar! Jo, si fos a fer, aquest hivern hi tornaria!

Un estiu amb les Memòries d'Adrià

Em penso que feia temps que no llegia un llibre tan a poc a poc, i tan serenament, com si descobrís a cada pàgina la necessitat de llegir-lo, i de llegir-lo precisament ara, aquesta llarga epístola que, de la mà de Marguerite Yourcenar, un emperador vell i malalt com és Adrià escriu per al futur Marc Aureli. En fi, algú ja em va dir que el llibre no es podia pas llegir abans de la quarentena; jo, que ja en porto cinquanta-set a sobre, l'he trobat dens i rodó. El repàs de tota una vida  —el llibre és escrit en primera persona— permet acarar vellesa i mort amb una més gran serenitat. “Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d'abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts..."

Del recurs editorial que en feia Proa, el 1990, en salvo la síntesi que acompanya, i que parla d'una vida "dedicada a l'organització de l'Imperi i a realitzar, des de la convicció que (Adrià) és responsable de la bellesa del món, l'ideal platònic de l'emperador-filòsof". Presentada en sis parts, l'obra comença amb «Animula vagula blandula» a manera d'introducció. Són tot just vint pàgines, on Adrià enceta les seves meditacions: "Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir". No espereu trobar-hi una relació d'episodis bèl·lics o de govern. Tot això vindrà després en quatre parts de la biografia d'Adrià, però sempre i en cadascuna d'elles hi trobarem reflexions sobre art i política, sobre el sagrat i el profà, sobre cos i esperit, sobre la mort i l'amor, sempre tan trasbalsador: "De tots els nostres jocs, és l'únic que perilla de trasbalsar l'ànima, l'únic també en què el jugador s'abandona necessàriament al deliri del cos. No és indispensable que el qui beu abdiqui de la raó que encara li queda, però l'amant que conserva la seva no obeeix del tot al seu déu".

A continuació, quatre parts ressegueixen cronològicament l'itinerari vital de l'emperador: «Varius multiplex multiformis» («Variat, complex, canviant»), que anirà des de la mort de Trajà fins al seu accés al poder com a fill adoptiu: la seva joventut a Hispània, les guerres Dàcies o amb els Parts, governador a Síria.... Després vindrà «Tellus stabilita» («La terra estable») que assenyala l'inici del seu regnat, quan prova de ser moderat en les decisions i treballa per pacificar l'imperi, viatjant i desenvolupant tot d'infrestructures frontereres o cercant fins i tot millores en les condicions dels esclaus. Però és a la tercera part, «Sæculum aureum» («Segle d'or») on explica la història d'amor amb Antinous: amor i mort. Aprendre «que el dolor conté estranys laberints pels quals encara no havia acabat de caminar». La quarta part, «Disciplina augusta» cobreix el darrer període, des de la mort d'Antinous fins la seva vellesa: hi ha l'elogi de les ciutats, la revolta dels jueus, la crítica al cristianisme, la manca de fills propis o la malaltia i la necessitat de relleu...

Gairebé com a conclusió, les darreres vint pàgines porten per títol «Patientia» («Paciència»). Ara l'emperador es preocupa de la seva mort propera, després de renunciar al suïcidi. «La meva paciència també dona els seus fruits: sofreixo menys; la vida torna a ser gairebé dolça».  I, contra pronòstic, encara ens ofereix un bri d'esperança, a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats, en un món on el desordre i la catàstrofe sempre són a punt de triomfar. Som gairebé al final: «La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l'error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l'ordre. La pau s'instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los». 

L'estiu m'ha estat llarg i generós, i m'ha donat altre cop repòs. També un punt de consol: saber que esforços i desenganys, amor i desamor, victòries i derrotes, totes les absències que acumulem, totes tenen un sentit: exactament els que els sapiguem donar. En acabat és la Humanitat qui avança, amb encerts i errors, mai en línia recta: sempre a punt de recomençar.

- La imatge, amb un denari de plata d'Adrià, una de les darreres monedes que feu encunyar, ara amb el lema «Patientia»

- El fragment inicial de la novel·la, gairebé tot el prefaci, aquí.

Cinc dies de juliol pel Pallars Sobirà

No sé qui de la colla va portar la idea, però de seguida em va atraure: cinc dies pel Pallars Sobirà a partir d'una revisió del viatge a peu que van fer l'any 1956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Perquè, tot i que  sovint dic que no m'agrada caminar, vull dir que no m'agrada caminar per caminar. Ara bé, si s'ha d'anar a algun lloc, camino com el que més. Aquest cop es tractava de passejar pel Pallars Sobirà: pobles i paisatges. Gent. Història, art, literatura, botànica i geologia, de tot una mica, segons qui xerra, que de xerrar tots quatre ho podem fer una estona llarga... En fi, ja es veu que la trama literària a mi em feia d'esquer, i a més a més, l'empresa que hi ha al darrera (Ramat de camins) deixava un amplíssim marge en la tria del recorregut. De fet, de les tres propostes que fan habitualment, nosaltres ens en vam confegir una de pròpia sense que hi hagués cap mena de problema.

Divendres, 12 de juliol. De Manresa a Llavorsí tot just vam aturar-nos per estirar les cames al santuari d'Arboló, per allò de certificar l'entrada al Pallars Sobirà, passat Gerri de la Sal. Després, a Llavorsí, a l'hostal la Noguera només hi vam trobar amabilitat i facilitats, inclòs l'esmorzar de l'endemà, matiner i memorable. Allà a Llavorsí, ja ens havíem endinsat en les pàgines de la revisió del viatge d'Espinàs i Cela que n'ha fet Núria Garcia Quera, Nou viatge al Pirineu, (Sensus, 2012). En Jordi Griera exercia de lector a la mateixa plaça de Llavorsí i el text de seguida se'm va fer imprescindible. També al cambrer que, a l'hora de pagar, es va interessar per la referència bibliogràfica: "Demà me'l compro!". Nosaltres no li podíem pas deixar...

L'endemà amb la primera estricada encara em vaig animar més, incorporant la qüestió del front de la guerra a la reconstruïda Tírvia, on vam trobar el primer de molts interlocutors. La guerra, i encara després la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones hi va fer un trist paper —la primera església refeta va fer figa— i en més d'una façana s'hi conserven restes de metralla. En fi, de Tírvia passant per l'ermita del Roser, vam seguir cap a Araós, Ainet de Besan i Alins, remuntant la vall d'Àreu, que és on vam fer nit, a l'Hotel Vall Ferrera. A Àreu —un dels dos pobles catalans que no tingué cap candidat a les darreres municipals— el poble envelleix irreversiblement però tots els vilatans us atenen sempre amb bona conversa. Diguem que el sopar va ser també esplèndid, tant, que fins em va costar acabar-me la llonganissa a la brasa!

Diumenge vam enfilar els 1000 metres de desnivell des d'Àreu fins al collet de Tudela, per canviar de vall, cap a la de Cardós. La pujada va ser prou ràpida —un parell d'hores i mitja— però al capdamunt no hi vam trobar les vistes que totes les guies prometen, per mor d'una boira densa. Si més no refrescava, perquè la calor que vam passar era gran. El descens, per Ginestarre, tingué l'al·licient del taller tèxtil que fa més de vint anys hi va instal·lar Rosa Maria Tejedor, GinestArt. I encara després el seu company s'avingué a obrir-nos l'església, d'un absis magnífic —i sí, l'original és al MNAC. Vam poder parlar de neu, d'escoles i de fronteres i contraban. La nuvolada i uns trons que al capdavall no van ser res, ens van fer seguir cap a Esterri de Cardós i Arrós i, després d'un àpat de manteniment —no goso dir-ne dinar— ens vam arribar dalt d'un jeep a Ribera de Cardós.

A Ribera, l'Hotel Cardós ens va acollir amb la singularitat pròpia de l'establiment, fonamentat en una col·lecció de col·leccions. El propietari ho recull tot amb voluntat museística i el resultat és una mena de Cafarnaüm amable, on sobresurten els pessebres però, també, una bibiloteca generosa d'espai i títols. L'establiment es veu que ha comptat amb un estadant de la categoria de Ramon Solsona, i el propietari assevera que allí mateix va començar a escriure la novel·la Allò que va passar a Cardós. Si voleu, a la mateixa recepció us en ven un exemplar en edició de butxaca, cosa que vaig declinar tot i  regraciar-li, atès que a casa ja el tenim. Encara més: va resultar que tots quatre l'havíem llegit. Oh! Aleshores sortí tot, la història, els civils, totes les galeries subterrànies de la hidroelèctrica i... el final. El final de la novel·la que no acaba d'agradar —al propietari menys, amb una vehemència que em va sorprendre. Sigui com sigui, voltar món i parlar de llibres és un plaer indescriptible. I com que la tarda era llarga, prescindint del reclam d'una piscina, em vaig entretenir amb un volumet que el mateix hoteler em va fer a mans: Maleïda, un llibret de Bernat Gasull publicat el 2016 que ressegueix les passes de Jacint Verdaguer en el seu viatge de 1882 pel Pirineu: feia quatre dies que se n'havia estrenat el documental, també a Manresa, i em vaig arrapapar en un sofà de la gran biblioteca.

Gasull, exhumant llibretes del propi Verdaguer que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya, refà el seu viatge de l’estiu de 1882: l'autor volia pujar la Maleïda —Aneto— però sobretot trepitjar el Pirineu, de cap a cap i a peu, per escriure Canigó. El viatge començà a la Seu d’Urgell, al peu del Cadí, i passa per Sant Joan de l’Erm, les comes de Rubió i el pic de Salòria, Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu... i cap a la Val d'Aran. A mi, però, ja se m'havia fet l'hora de sopar i abans de fer un tomb pels búnquers d'entrada a Ribera —l'obsessió del general Franco era malaltissa, de totes totes— vaig tornar el volumet al propietari sospesant la follia verdagueriana d'emprendre aquests recorreguts amb un equipament rudimentari, la sotana arromangada, uns guies sovint poc experts i cartografia gairebé inexistent. Ras i curt, amb GPS, Quètxua i Goretex, les descobertes d'avui són molt més amables i a preus democràtics.

Dilluns 15 vam passar de la vall de Cardós a la d'Àneu, pel coll de la Bana i, de baixada, per Estaron i Sant Pere de Burgal, fins arribar a Escaló. Tot plegat sis hores llargues que exigeixen una certa disciplina mental: més que superar desnivells, que hi són, compta la resistència. Per sort el camí fou pròdig en cirerers tan abandonats com els vilars que travessàvem. I en el meu cas el premi era el monestir de Sant Pere de Burgal, el de Jo confesso, de Jaume Cabré: m'hagués agradat també sentir-me rebut pel germà Julià de Sau, el mateix que havia estat fra Miquel dominicà, aquell qui amb la Capsa Sacra ben agafada tancà el monestir després de segles de missa i cants diaris... Si més no, la instal·lació contemporània permet observar a distància el conjunt de pintures que reprodueixen les originals del Mestre de Pedret—exacte, al MNAC— i també una certa idea del conjunt monàstic. Després, a casa, recupero el fragment cabrerià que em ballava pel cap tota l'estona, el confiteor. Això és, el jo confesso.

«Per asserenar-se, per dir adéu de manera definitiva a tants anys de vida benedictina, entrà a la capella monacal. S'agenollà davant l'altar, aferrat a la Capsa Sacra. Per últim cop a la vida va mirar les pintures de l'absis. Els profetes i els arcàngels. Sant Pere i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols i la Mare de Déu lloant, amb tots els arcàngels, el sever Pantocràtor. I va sentir-se culpable, culpable de l'extinció del petit monestir de Sant Pere del Burgal. I amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Domine. Confiteor, mea culpa. Deixà la Capsa Sacra a terra i s'inclinà fins a besar el sòl que tantes generacions de monjos havien trepitjat en lloança del Déu totpoderós que el contemplava impassible.» 

Pel camí havíem fet net d'aigua i —amb la culpa, amb la culpa, amb la grandíssima culpa....— a Sant Pere del Burgal no hi vam trobar cap font. Tant se val, al cap de poca estona arribàvem a Escaló, a l'Hotel Castellarnau per a major detall, amb la piscina municipal al costat: hi vaig buidar tres ampolles de vichy en poca estona i aleshores em va semblar que recuperava l'esperit i la pau. Érem a la vall d'Àneu i a la tauleta de nit, el llibre de Ferran Rella oferia companyia de la bona: El Pallars Sobirà. Amb ell vaig arrodonir la preparació de l'endemà dimarts, que feia cap a dos pobles d'alçada, Estaís i Jou, cap a la banda d'Espot. A Estaís tot just vam ensopegar amb un bon home, cofoi de viure encimbellat al Pirineu: "Estaís, baixant del cel, el primer pis". En fi, després de carenar cap a Jou vam davallar altre cop fins la Noguera Pallaresa per la Guingueta i, ara pel costat dret, arribar a Escalarre —dinar i migdiada: un poble consirós com mitja comarca, atès que aquells dies s'hi havia d'haver celebrat el festival de música que les autoritats finalment no van autoritzar. Enmig de tantes expectatives perdudes i reserves anul·lades, sota un sol sec vam rematar la tarda cap a Esterri d'Àneu, evitant la carretera, i pujant i baixant com desesperats fins arribar al pont, i d'allà a l'Hotel Trainera, talment en Cela i Espinàs. En Ferran Rella, ànima cultural de la vall i fill de casa Foro, no era al poble —tots fem vacances!— però totes les visites prèvies que ja hi havia fet en companyia seva van omplir el sentit de la passejada nocturna.

I anem per enllestir-ho: el darrer dia, com a cirereta, quedava pujar fins al Port de la Bonaigua. Set hores, tot costa amunt. Amb aquell sentiment de ser al darrer dia, vam atacar amb força cap a València d'Àneu i després el refugi de Gendar de Sorpe, temps ha un bar de l'antiga carretera a la Vall d'Aran. Reposats i frescals vam travessar magnífics boscos d'avets i encara ens encantàrem al formidable salt de Comials. Aigua avall! I poc després del migdia ja érem al santuari de la Mare de Déu de les Ares. Puc dir que ens vam entaular al refugi? I sí, faltaven encara vora 300 m. però l'escudella fumejava i la brasa semblava superior. Que ho fou, no he pas d'enganyar ningú. Enriolats vam acordar que això, que del Port de la Bonaigua cap a Salardú potser ho faríem un altre any. I que tant se val que celebréssim aquests sis estius trescant. I que si de cas ja podíem anar parlant del setè. I que si són verdes, si són madures, el que havíem de fer després del cafè era anar a buscar corrent el cotxe que dormia a Llavorsí, si volíem arribar a sopar a Manresa. Cosa que vam fer amb la més gran de les naturalitats i amb l'ajuda d'un taxista d'aquells que per un preu raonablement mòdic—amablement i puntual— ens proporcionava a tots quatre Ramat de camins. Que quedi consignat, doncs, tot plegat per al record.

El Sant Pere de la foto no pot pas ser el de Burgal: vaig fer la foto des del mòbil i la proximitat només era pensable a Ginestarre. Això sí, tot obra del Mestre de Pedret. Tan bonic com impressionant.

Cela i la desobediència

Tot i ser juliol, i sentir llunyans els dies d'institut, encara hi continuo pensant. M'han arribat els horaris, i preparo algunes lectures del proper curs amb un primer maldecap, això és, com connectar els alumnes de literatura amb Maragall, ara que tenim programat Visions i cants. Fra Garí o el comte Arnau! Suposo qu la redempció per amor podria trobar en les seves trajectòries algunes fites on orientar-se. Però parlar de pecat, de contenció dels sentits o del memento mori (*)...  No ho sé, però està clar que ho tornarem a provar, com ho provem amb la Mila de Solitud, o la Carola Milà de la Capmany. Com la noia del Dimecres de cendra: estem fets per a viure, no per renunciar a la vida! Amb errades, revolts i desenganys. Amb ganes de canviar les coses...

Ara només caldrà amanir-ho, i em penso que ja en tinc ganes. I mentrestant —i ara vegeu si vé a tomb!— m'arriba un retall de l'Ara criatures de dissabte passat, on Jaume Cela parla de "Pedagogia de la desobediència". Sencer, el podeu llegir aquí. Però jo en tindré prou amb conservar un parell de fragments i l'epíleg, que ens diu que aprendre a desobeir "serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política". Perquè a vegades cal desobeir. I perquè segur que cal acceptar la desobediència dels nostres adolescents, imprescindible per higiene mental, sentit crític i maduresa. I perquè els educadors també la pifiem sovint! O volem uns futurs ciutadans passius i acrítics? En Cela ho planteja així:

"Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.
     No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat."

La foto és amb els alumnes de 1r i 2n d'Animació Sociocultural, en una sortida de primavera a Montserrat. Per descomptat que ell no és Fra Garí, però el xoc entre uns nois i noies "amb els ulls plens de terra" i la voluntat espiritual acostuma a ser recordada. Sense por ni pecats. Perquè tampoc és fàcil desobeir.

(*) Memento mori: recorda que moriràs! Com que ahir precisament es va morir Rutger Hauer — el famós replicant de Blade Runner— he recuperat la pel·licula i ara rumio si no seria prou adient per començar el curs i Maragall. Ho recordeu? "He vist coses que els humans no podrien creure ... Atacar naus en flames més enllà d'Orió ... He vist raigs C brillant a l'obscuritat prop de la porta de Tannhäuser ... Tots aquests moments es perdran en el temps, com ... les llàgrimes sota la pluja. Temps de morir."  Per al crític de cinema Mark Rowlands es tracta del monòleg sobre la mort més emotiu en la història del cinema. Per als més llargs, gentilesa de Wikipèdia, la versió anglesa: "I've seen things you people wouldn't believe... Attack ships on fire off the shoulder of Orion... I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate... All those moments will be lost in time, like... tears in rain. Time to die."

Qui no coneix Rosa Porquet?

Cada mes de juliol El Pou de la gallina s'acomiada dels lectors fins a setembre, en un únic exercici anual de vacances. Això vol dir que a l'agost no hi ha revista. Si serveix de consol, el darrer exemplar va arribar amb un "Tema del mes" de Laura Serrat de molt bon llegir: Joves i salut mental. Al capdavall, el número es tanca amb una manresana amb 25 anys d'història al CAE, convençuda dels valors de l'educacio en el lleure. Una dona de caràcter, apropiadíssima per aquests dies de colònies i campaments, de travesses per dalt de les muntanyes. Rosa Porquet. Llegiu, i si no l'heu reconeguda en la il·lustració de Maria Picassó, veureu de seguida que sí que la coneixíeu. I que està com sempre!    

Rosa Porquet,

una història de lleure

Si fos el cas que el nom no us digués res, podeu quedar-vos amb el cognom. Porquet. Gent de caràcter, tots fets i nats a les Escodines, en una escala que arrenca amb el Pere i passa per l’Anna, la Mireia i la Rosa. Rosa Porquet i Prat: la del CAE, sí! Més de mitja vida compromesa amb l’educació no formal. La Rosa, que és de 1972, va estudiar als Infants i després, seguint el periple de les monges del Sagrat Cor, acabà la primària a la nova escola de la Parada. I, un cop de roc més ençà, va enllestir BUP i COU al Pius Font i Quer. Sense ensurts, al caps dels cursos reglamentaris es llicenciava amb 23 anys en Pedagogia a l’Autònoma. Fet i fet, una bona noia, transparent i riallera, a qui molts anys abans l’atzar havia dut de colònies amb l’esplai de Vic-Remei, potser perquè allà el seu cosí hi feia de monitor. L’experiència va tenir els aires d’un episodi iniciàtic, a Joanetes: —«Recordo que l’endemà d’haver tornat vaig necessitar telefonar a tots els companys de colònies perquè ja els trobava a faltar!». La Rosa no se’n sabia avenir, i a partir d’aleshores seguí entusiasmada un itinerari com a nena, com a noia i com a monitora també. Fins que va acabar la carrera i li va sortir la possibilitat de fer cursos al CAE per als futurs monitors. Cal recordar que ja no se n’ha mogut? D’això ara en fa 25 anys, i en aquest temps hi ha pogut fer de tot i força però, molt especialment, dues dècades com a responsable de formació. Després també va estudiar Psicopedagogia, es va casar, se’n va anar a viure a Santpedor i hi va tenir dues criatures. I entre una cosa i una altra encara avui, com l’endemà de Joanetes, la trobareu convençuda del potencial que té educar en el lleure, un espai ideal per adquirir les competències bàsiques que ara mateix també el sistema escolar reclama. Amb l’única pega que, atès que es tracta d’educació no-formal, es fa molt feixuc demostrar amb evidències tècnico-administratives els beneficis del mètode davant dels poders públics. Vehement com és, la Rosa reclama aleshores a les administracions que hi vagin, «que vinguin a veure com fem les coses, i s’adonaran que no tot és pot reduir a una qüestió de terminis o la d’un paper en concret». Després es torna a enriolar, i diu que potser és massa emocional, i que sort en té del Nasi Muncunill, que al CAE li fa com de parella, amb un vessant més cerebral. I una cosa porta l’altra: ara s’interessa per la programació neurolingüística, la grafologia o el creixement personal. I al costat dels eneagrames o la crisi dels quaranta-i-tants, us enalteix els dos fills que són l’Oriac i la Bruna. Això, i la pràctica de l’esport, que és molt més que una teràpia, corrent dos i tres cops per setmana: la Rosa ve de fer una altra mitja marató de muntanya i se sent radiant. I se sap forta i entusiasta talment ho són aquells qui cada dia se saben triar camí i, si fos a convenir, drecera i tot.

50 anys d'escepticisme a la Lluna

Ja fa dies que se'n parla, però és avui que fa cinquanta anys que un home va trepitjar la Lluna. Jo, com tots els nens i nenes d'aquella època, només recordo les imatges televisives en un blanc i negre més dolent de l'habitual encara, i els noms dels tres herois americans, Amstrong, Aldrin i Collins. Però sobretot allò que recordo són les paraules del meu avi Josep, fullejant el diari —a cals avis encara no tenien televisió. L'home se m'adreçà directament, i sense manies em va fer saber que tot allò no era cert. "No t'ho creguis pas, Ramon, és tot mentida". Però, i les notícies, i les fotos, i els coets? De debò era mentida? El meu avi va provar d'argumentar algun aspecte més científic com ara que la Lluna, la superfície de la Lluna, "cremava". Li ho havia explicat el seu mestre —l'únic que va tenir, el sr. Malé de les Escodines. No em semblava gaire convincent, la veritat. Jo només tenia set anys, però el primer que em sorprenia era que el comentari fos exclusiu per a mi. Una deferència que em semblava excessiva en aquell món d'adults... Com que la meva cara devia conservar la imatge del dubte, el meu avi va renunciar al capítol científic i directament va passar a blasmar la credulitat humana, que acostumava a sintetitzar  en una tesi d'aparença imbatible: "Que en són de rucs!". Una tesi que, si bé m'apartava del gruix de carallots que omplen la Humanitat, en realitat em posava en una situació compromesa de creure'l o... callar. Vaig callar, és clar. Però sempre més —quan van arribar les col·leccions de cromos, les pel·lícules...— em va quedar el dubte de si tot plegat era cert, o de si ho era tant com aparentava. En acabat, m'aconsola llegir avui en Josep Ramoneda a l'Ara, descrivint una situació molt semblant, el mateix 21 de juliol de 1969, a Olot. Una senyora gran se li adreça i li pregunta "Vostè que és persona de lletra també s'ho creu?". Ramoneda en fa la prova d'una virtut i un defecte dels humans: "la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat". En fi, com que m'estimo molt el meu avi Josep Subirana, primitiu i pagès, absolutament terrenal, ho deixaré més en l'àmbit de la desconfiança de la que em sento hereu, i hi afegiré aquesta voluntat de pensar més i afrontar la realitat. Que a vegades costa més que no pas anar —i tornar— de la Lluna.

La foto és de Rams del 64, i és de les poques que tinc del meu avi. El crepat de la meva mare evidencia la certesa d'aquells anys seixanta que ens havien de dur fins a la Lluna. I l'estigma Subirana és aquest posat escèptic que compartim tots tres, com volent dir: "ja pots comptar si han anat a la Lluna, i tant, ja hi pots ben comptar!"

Dues copes Àfrica, a la Madeleine

Durant tota la tarda havíem resseguit el centre de París i, quan vam arribar a la plaça de la Madeleine, ja era feta l’hora de sopar. De manera que ens vam entaular en un cafè d’aquells de cantonada i vam demanar dues hamburgueses amb amanida i patates. Era dissabte, i hi havia força gent, però amb la Clara mai ens fa por d’esperar, xerraires com som de mena. I és així que mentre passava l’estona no vaig poder evitar fixar-me, dues taules més enllà i sota un televisor de grans dimensions, l’arribada de dues copes acolorides de fruita que en aquella hora vespral em van semblar francament apetitoses. En el meu francès escolar em vaig adreçar al cambrer per interessar-me sobre aquelles ”coupes" que es feien servir dues senyores a manera de postres. “C’est la coupe Afrique, monsieur!”. Oh! La copa Àfrica! Tot fou escoltar el nom que la meva imaginació ja volava envers l’antic imperi colonial que fou França. La copa Àfrica, doncs, acolorida de verds, grocs i vermells, va fer curta l’hamburguesa i guarniment, mentre la conversa atacava voluntariosament aspectes més analítics, com ara la impossibilitat de mantenir la monumentalitat metropolitana en condicions sense el recurs de l’antic espoli. En fi, el vespre s’ensenyoria de la Madeleine mentre jo, de cua d’ull, provava de repassar l’oferta de postres. Em temia, potser, un preu exagerat, alguna sorpresa, no ho sé, especialment després d’adonar-me que a la llista de postres... la copa Àfrica no hi constava! Es tractava, doncs, d’un combinat llampant ? Intrigat, vaig tornar a inquirir el cambrer, ara demanant si potser la copa Àfrica portava alcohol. “Alcohol?” —s’estranyà l’home. “Non, pas d’alcohol...”. El cambrer aleshores semblà afegir a les meves limitacions idiomàtiques unes greus dificultats d’expressió. El cas és que, per no allargar-ho, immediatament vaig fer la comanda: —“Doncs, si us plau, porti’ns dues copes Àfrica”. —“Què diu que vol? Dues... copes Àfrica?”. —“I doncs, sí, com les de les senyores!”. El cambrer quedà perplex abans de riure obertament. Les senyores havien pres una “salade de fruits” i, pel que fa a la “meva” copa d’Àfrica... era la que es jugava a la pantalla de cinquanta polzades que tenien aquelles clientes sobre el cap. Egipte contra República Sudafricana, futbol de tota la vida. Eren els darrers minuts, i van guanyar els meridionals per un a zero. El titular subratllava que Egipte, per primer cop a la història, no havia arribat a quarts de final de la Copa d’Àfrica. La mateixa que ens recordava el cambrer cada vegada que passava pel nostre costat: “Coupe d’Afrique... sans alcohol!”. Pel que fa a la “salade de fruits”, francament, ja es veu que no em va semblar gran cosa.

Mengem massa, que deia en Capri. I mengem pels ulls. La il·lustració és un oli immens amb voluntat realista de Leon Lhermitte, Les Halles (1895) exposat al Petit Palais de París.  I la pomposa "salade de fruites" no és sinó u na Macedònia...