Qui no coneix Montserrat Riu?

Aquest mes de febrer, que és el mes del judici més ignominiós que hem viscut els catalans, al Pou de la gallina, amb en Jaume Puig hi publiquem un extens reportatge sobre el mig any llarg que el centre penitenciari de Lledoners ha acollit -passeu-me el mot- els nostres presos. "Resposta unitària a Lledoners". Les fotos dels més diversos autors enriqueixen el text i una molt completa cronologia de cadascuna de les setmanes. Només per acabar, i fer-ho amb el "Qui no coneix..." de sempre, aquest mes hi trobareu la Montserrat Riu: mig segle entre argiles. I un dibuix molt singular de Maria Picassó, que ho arrodoneix i millora, un cop rera l'altre....

Montserrat Riu Rebolleda,

terra amb aigua i foc

Coneixeu la Montserrat Riu? És clar que sí, la ceramista d’ulls blaus, quasi transparents, sota un manyoc de cabell blanquíssim i unes mans de pell fina i esmolada, de tants anys com fa que remenen argila... El cas és que ella va resultar ser la més rexica de quatre germans al cor d’una família de transportistes. Filla del 1950, estudià a Casa Caritat i fins va fer el Comerç, per allò de ser una noia de profit. L’experiència laboral, però, es limità al despatx de can Juanola —sí, sí, al Photomaton del carrer Guimerà!— i després en un taller de policromia al carrer del Sol, entre marcs i retaules. Poca cosa més. És clar que a dinou anys també es posà a festejar amb en Carles Esclusa, i als 22 ja era casada –i ben aviat mare i tot. Primer de l’Emma, després de la Marta. I aleshores va passar allò, que va descobrir la ceràmica. Per sortir de casa, va començar a anar cada dissabte al taller de l’Angelina Prat, al carrer del Bruc. Li agradava, i li va agradar tant que la mestra la va animar a estudiar seriosament. Dit i fet! La Montserrat fa el pas de matricular-se a Vic, on acabaven d’inaugurar escola d’art, i hi va amb la Maria Gelabert i en Carles Esclusa, que hi farà escultura. Això era el 1975. Són els anys d’aprenentatge –arts aplicades, després l’especialitat. I abans d’enllestir, un altre tomb, potser el definitiu, quan arriba a l’escola d’art de Manresa en Paulí, el reconegut ceramista a qui la Montse ja coneixia de visitar a Codalet, vora Cuixà. «Va ser el meu autèntic mestre, i és amb ell que vaig aprendre més que amb ningú». Aleshores la Montserrat ja fa temps que tenia apariat un forn a un cop de roc de casa, i fins fa classes allà mateix o també per les escoles. Treballa, exposa i es belluga molt. Participa de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, o durant deu anys a la junta del Cercle Artístic de Manresa. Incasable, perseverant i creativa, s’ha passat la vida al barri, i allà mateix, al carrer de Sant Salvador, des de fa quatre mesos hi llueix un mural preciós, de notables dimensions, commemorant la capitalitat cultural de Manresa. Ara ella us dirà que es fa gran, i que les bombones de propà cada cop li pesen més, però el cert és que encara fa córrer un segon forn per a les cuites de rakú a Castellfollit del Boix. I mentre recorda la seva època d’exposicions aquí i a Andorra, i nord enllà, enyora la política dels ateliers d’art francesos que promocionen veritablement els artistes, mentre argumenta la unicitat de les peces per demostrar que la ceràmica no és una art menor. I en acabat, un Nadal i un altre, plogui nevi o faci sol, sempre la trobareu fent parada al carrer amb la seva darrera cuita. Convençuda que la terra és viva i que la forma la hi posem nosaltres —o que, almenys, ella ho provarà un cop i un altre, i fins el darrer dia.

Ara que el judici és a punt de començar

M'hagués agradat, ara fa pocs mesos, haver escrit un post commemoratiu de l'1 d'octubre i no vaig poder. Ni tampoc el dia 3 ni el 10. L'èpica se'm tornava elegia, com si alguna cosa hagués quedat despenjada d'ençà la tardor de 2017, quan la victòria semblava possible i fins immediata. No vaig saber escriure res, ni tampoc després, per l'aniversari de l'empresonament d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els d'Oriol Junqueras o Joaquim Forn. i encara els de Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Carme Forcadell...

Com que llevat de la Dolors i la Carme, tots ells eren a la presó de Lledoners, a un cop de roc de casa, he mantigut una regularitat quasi absoluta i un diumenge rere l'altre hi he fet cap. Hi he escoltat el més gran assortiment de paraules i cançons, hi hem presenciat enlairement de fanalets, banderes i pancartes. Tractors i esbarts, i per sobre de tots els perseverants músics per la llibertat. Puc ser franc? Lledoners ha estat un lenitiu en aquest trajecte tan costerut. Però.... no n'hi ha prou.

Perquè ja som a les portes d'aquest judici injust, i els nostres presos altre cop a Madrid. ¿Quin delicte hi havia a fer possible que es votés l'1 d'octubre? Perquè en tots aquests mesos de la presidència espanyola de Pedro Sánchez no es pot dir que les coses siguin diferents, i encara menys quan l'home se sap capità d'un govern fràgil i s'arronsa en sentir com borda la dreta més cavernícola de la península. L'atàvica catalanofòbia que es va fer clara amb aquell "a por ellos", ara ja és indissimulada. I és clar, nosaltres no que no ens arronsem. Seguim tossudament alçats en  la defensa dels nostres drets i les llibertats. Però —també amb la major franquesa— ens cal, també, una estratègia compartida, ara mateix absent.

Per això aquests dies, redactant amb en Jaume Puig un article per al Pou de la gallina, m'adonava de com és de greu no haver estat capaços d'arribar a una unitat d'acció -i el corol·lari ha estat la vaga d'aquest 7 de febrer posposada a correcuita al 21.... Un diumenge rere altre, a Lledoners s'ha denunciat l'empresonament, el desig republicà i el dret a l'autodeterminació o la independència. I la voluntat de votar com a instrument de resolució política a l’actual situació queda fora de dubte. Què més vindrà?

Diuen que el judici obre una nova etapa. Oriol Junqueras ens demana que sapiguem aprofitar-la, com si tots aquests mesos haguessin estat sobretot d'aprenentatge. "Som forts i estem convençuts que cada dia ho som més i en som més". Però, del mateix, necessitem una majoria social aclaparadora, perquè "una iniciativa que té el suport de més del 80% tard o d’hora s’acabarà imposant si es manté ferma en la defensa dels drets civils i democràtics". 

Aquest vespre presentem la revista al Casino de Manresa. La qüestió és si sabrem concretar, doncs, aquesta  nova “unitat estratègica”? Em penso que l'esperit de Lledoners prou l'alimenta. Sense retrets sinó molt generosament. Perquè vénen temps de major repressió encara, i de majors sacrificis. I només avançarem si sabem sumar —no cal barrejar-se: trobar els comuns denominadors i avançar! D'altra manera, ens encallem. I episodis com els de Lledoners, pacients i constants, no acostumen a ser fàcilment repetibles.

La importàcia de trobar-nos per compartir

Ahir ho va publicar Regió7 com a tribuna: la voluntat d'aprofundir a Manresa els espais de trobada i intercanvi, per tal que ningú se senti exclòs. És sobretot una crònica de la matinal d'ERC el dissabte 19 de gener, però també un reconeixement a la proposta de la diputada republicana Najat Driouech, amb qui em va agradar de retratar-me al final de l'acte. El text, que signo com a ERC Manresa, és aquest:

Trobar-nos per compartir

Ara fa pocs dies, al parc de la Font del Gat, Marc Aloy rebia els assistents sota un tímid sol de gener. Vora dues-centes persones en una reunió política de dissabte al migdia, i en un espai diferent, a cavall dels barris de Poblenou i Carretera de Santpedor. Al costat del seu discurs de ciutat verda o ciutat dinàmica, aquell dia va aprofundir en el de Manresa com espai de trobada. Una ciutat de barreja, d’igualtat, de comunicació entre persones diferents. I precisament allà, Aloy va dir que no anava a fer política per als barris sinó des dels barris, i es va comprometre a mantenir, cas que finalment sigui alcalde, sessions itinerants trimestrals obertes a tota la ciutadania. No li hauria de costar gaire: ara mateix com a regidor ja ho ha dut molt sovint a la pràctica!

I és que tot això podria reduir-se a un eslògan —“Ciutats republicanes, ciutats de progrés”— i és així que la resta de participants hi van incidir tots, començant pel mateix Pere Aragonès, vicepresident de la Generalitat, i la senadora Mirella Cortès. Però d’entre els presents vull destacar d’aquell dia els discursos de Gabriel Fernández, el regidor d’Acció Social de Sabadell, i de Najat Driouech, diputada al Parlament de Catalunya. Catalans de l’Uruguai i del Marroc, el Gabriel i la Najat van fer una reivindicació pública dels valors de l’esquerra als ajuntaments, uns valors que comencen per aquesta voluntat de trobar-se, que fan de la ciutadania l’eix fonamental del projecte d’ERC. Amb tota la seva diversitat, complexitat i riquesa de cultures, de creences o afectivitats: un país nou, fonamentat en pobles i ciutats que fem entre tots i totes, des de les entitats, empreses o els barris. També a Manresa. Volem fer política des dels barris per fer una ciutat millor.

Aquell mateix dissabte, en una reunió prèvia, la Najat havia compartit les inquietuds d’un grup de dones magribines de l’associació Al Noor i el seu missatge, reiterat al migdia al parc, és primordial per entendre la proposta: que ningú se senti exclòs. «La ciutat la construïm totes nosaltres també, amb valors com ara la igualtat de drets i de deures, de responsabilitats compartides. Es tracta que ningú se senti fora». El valor de la igualat, doncs, i el de la diversitat. Diversitat lingüística, diversitat d’orígens, sense avergonyir-nos de les nostres cultures. Els nostres parcs i places han de reflectir aquesta diversitat.

El dia s’havia llevat amb boira gebradora, però aquell migdia ens en vam tornar a casa reconfortats pel sol i, també, un objectiu: cal multiplicar els espais de trobada per tal de compartir inquietuds, reptes i experiències. Per multiplicar aquelles idees que ens permeten avançar. Perquè només des de la participació i la corresponsabilitat de tota la ciutadania podem teixir projectes que ens permetin fer un gran salt endavant. La diputada Najat Driouech ens ho concretava una mica més, des d’una perspectiva necessàriament feminitzada: «Cal fomentar la interacció: ens hem de conèixer i reconèixer, que és l’única manera de trobar-nos». Més enllà de la família, més enllà dels propis cercles, trobem-nos. Perquè les preocupacions que compartim són les mateixes: l’escola, la sanitat o el benestar. Des d’Esquerra Republicana n’estem convençuts, i us convidem a afegir-vos-hi. Perquè la nova Manresa, com la futura República, si no és per a tots, no serà per ningú. 

80 anys dels nacionals a Manresa

Han passat 80 anys i, potser perquè la data era la del nom d'un carrer al barri, per mi és inesborrable. Cada 24 de gener hi penso, i penso en la meva família i en aquesta ciutat que aquell dia va ser fatalment alliberada per un exèrcit feixista. 80 anys! I si fullejo el regió7 d'avui ja no se'n parla enlloc, és clar. Però a vegades em fa tot l'efecte que de resultes d'aquella data encara avui n'anem coixos. La pau va ser la por, i la por pot passar de generació en generació. I costa molt de vèncer. Com oblidarem aquell exèrcit per la muralla, pollós i analfabet, però arrogant, que duia per tota consigna aquell binomi mínim de "Franco-España"?

Del record dels 75 anys, un tomba que gira antic.
Aleshores se'n deien els nacionals, però per ser exactes eren les tropes franquistes. I avui fa 75 anys justos que van entrar a Manresa, al darrera de les últimes tropes republicanes que, al seu pas, havien provat de volar tots els ponts sobre el Cardener. De tot plegat ens en queda un bon testimoni amb les fotos de Llorenç Gamisans, àmpliament difoses a les pàgines de la Història gràfica de Manresa: les tropes de xoc marroquines ja eren a la ciutat a mig matí, amb els terços de requetès de Lácar i de Montejurra, sense que hi hagués cap resistència militar...

Simeó Selga i la Residència d'avis del barri

Me’n recordo perquè aquell dia ens va comentar que era el seu aniversari, i aquell 20 de febrer complia els 72 anys. Era l’any 1986, i el dr. Selga —el pediatra, l’activista, el diputat Simeó Selga i Ubach— ens acompanya amb ma mare, Pepita Subirana, a visitar el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, en un dels primers governs de la Generalitat restaurada. Una visita per tal que li expliquéssim aquell projecte tan nou que aleshores era, i que havia de ser la Residència d’avis al barri. Vam quedar que ens trobaríem allà al migdia —a la Maternitat?— i jo vaig fer de secretari i taxista a la Pepita per tal com ja treballava d’interí al nocturn de l’INS Verdaguer, a Barcelona, i formava part d’aquell nucli impulsor de la Residència d’avis al barri. I bé, recordo que l’interès que vam despertar semblava sincer, però encara ho va semblar més quan el director general, davant dels nostres maldecaps i reptes, va enllestir la trobada amb una proposta de subvenció per un milió de pessetes, pel cap baix. Un milió! Si ho veiem bé, només ens caldria demanar-ho formalment acompanyat del projecte. Això sí, la data de cobrament era incerta, però teníem la seva paraula. Un milió! Ras i curt: la meitat de tot el finançament inicial! En Selga estava content però no pas especialment: era la seva feina, aplanar camins i buscar solucions. Ens vam acomiadar d’en Selga i en Nualart, d’aquells dos convergents de la primera mena, més conciutadans noucentistes que no pas càrrecs de partit. Austers i educats, resolutius. I el cert és que aquella empenta va ser la definitiva davant l’Ajuntament Cornet i la Caixa de Manresa... Un any després el projecte ja havia crescut d’un a dos pisos —inauguració del servei el 1988—, i l’aportació de la Generalitat es resolgué exactament per dos milions. En fi, recordo tot això perquè és un orgull per la Residència d’avis Sagrada Família haver rebut al cap dels anys el premi “Simeó Selga” que convoca el Rotary Club Manresa-Bages. I ho és pel nom de la convocatòria que en el nostre cas ha estat sempre un referent. En Selga ens va obrir més portes, i sempre va ser a la nostra vora per acostar-nos contactes o fins per comprar números un Nadal i un altre d’aquelles lluminetes dels primers temps. En Selga hi volia ser –i de fet hi va ser molt anys i fins gairebé la centúria. Ma mare, la Pepita, el va tenir sempre per una bona persona des dels temps del voluntariat a Sant Joan de Déu. Tot un caràcter! Que el seu testimoni encara ens acompanyi avui només pot ser motiu de satisfacció. 

Passa el temps! La foto és de 1988, poc abans de la inauguració de la Residència. El dr. Selga, que és qui està parlant, ens va concertar una visita de Marta Ferrussola que va ser molt celebrada al barri. Ma mare, per allò de quedar bé, li va regalar una nina pepa, d'aquelles que ella cosia a mà. En fi, a casa, l'episodi Ferrussola va esdevenir un referent humorístic despietat, i durant molts i molts anys cada vegada que sortia en Jordi Pujol a la televisió, algú dels germans cridava: "Pepita, que surt l'home de la teva amiga Marta!"

Qui no coneix Rossend Coll?

Ahir diumenge, 20 de gener de 2019, la Residència d'avis Sagrada Família rebia el premi Simeó Selga, convocat per Rotary club Manresa. El va recollir un home de posat senzill i agraït, de paraula curta però —també— justa. En Rossend Coll, el mateix que aquest mes de gener ocupa el "Qui no coneix?" al número 348 de la revista El Pou de la gallina. Us sona, oi? Als temps de la parròquia o durant 25 anys a l'escola d'adults de Manresa. Pastor de ramats, sovint ha tingut els més rebecs. I és amb paciència que aguanta totes les proves que l'atzar o potser el mateix Altíssim li envien. Amb paciència i un bon acordió a les mans...

Rossend Coll i Pujols,
el pastor vocacional

Fa vora mig segle que la campa per Manresa, però el cert és que va néixer l’any 43 a Gaià, entre boscos i conreus, a la masia del Coll de Comadoms. Setè de vuit germans, molt aviat es va trobar pasturant cabres i ovelles. L’escola vindria després, a Sant Feliu Sasserra: dos trajectes diaris d’hora i mitja, sense encantar-se. A casa, la tia ja li havia ensenyat les beceroles, i en un parell de cursos va quedar a punt per ingressar al seminari de la diòcesi de Vic. Tot just tenia onze anys, i aquell pastor es capbussà en humanitats, filosofia i teologia fins el 1966! Massa llatí: el Sendo, que és com tothom l’anomena, decideix treballar de guixaire mentre s’està a la parròquia de Fals, on coneix de rector en Ramon Boixadé. I de seguida fa cap a Lió per tal d’orientar la vocació a imatge dels capellans obrers del moviment “el Prado”. Instal·lat al suburbi de Gerland, allà on el bisbe monsenyor Ancel hi havia fet de sabater, va poder viure tot el maig del 68 sense perdre’s cap manifestació: “Se’m va obrir el món”. Per això, quan torna al cap de deu mesos no només s’ordena diaca —pas previ al sacerdoci— sinó que es matricula a l’escola professional diocesana de Navàs, per obtenir l’oficialia elèctrica. Aleshores s’estava a la parròquia de Sallent, i poc després arriba a la Sagrada Família de Manresa, novament al costat de mossèn Boixadé. Això era l’any 70, i el cas és que el pastor feia de xispa... però no cantava missa. Li caldran cinc anys per decidir finalment secularitzar-se, i des d’aleshores assajarà el camí del sindicalisme o el del nou moviment veïnal. La vocació no decau doncs, més aviat es transforma. El Sendo es casa el 1977 amb Teresa Pujol —ai, la catequista!— i comença a preparar-se per la revàlida de mestre, aprofitant el seu magisteri eclesiàstic. Se’n surt i tria: el ramat ara serà el de l’escola d’adults, a Olesa des de 1981, i a Manresa des del 84, i fins el dia que es va jubilar, el 2009. Tot plegat vint-i-cinc anys resseguint els locals de les Saleses, la Font dels Capellans i finalment a Casa Caritat, i en tot el trajecte provant de ser útil per als qui tenien la inquietud d’aprendre. Pare d’un parell de criatures i avui avi de cinc néts, el seu compromís social s’ha canalitzat des de l’Associació de veïns i, també, en els trenta anys de la Residència d’avis del barri. Una fidelitat a prova de bomba, no exempta d’un cert escepticisme envers l’autoritat o els diners. I amb tot, per responsabilitat, ha acceptat des d’aquest octubre presidir —primus inter pares— el Patronat de la Residència d’avis Sagrada Família. Un altre ramat, i una altra pastura, que ell atén amb seny i il·lusió, talment fa sonar el diatònic en festes, concerts i caramelles, i fins puja als escenaris amb la colla dels Dilluns barreja. Sabeu que l’ha tocat sempre d’oïda? Potser perquè ara fa vint anys n’hi va ensenyar en Lluís Sabata, un vell vaquer de Santa Maria de Merlès: tot just un altre pastor amb qui ha sabut compartir tonada.

Record del Nadal al Catà

Com que formalment això de Nadal allarga fins la Candelera —i això vol dir el 2 de febrer!— faig un cap mas d'aquestes setmanes de festa per consignar els seus beneficis, que encara en té sortosament. Llegir, passejar, anar a veure algun espectacle o allargar els àpats entre amics i familiars en unes mesures impròpies del temps ordinari. De tot plegat, però, em quedaré en el record del 8è Nadal al Catà que enguany vam presentar al teatre Conservatori, tot just abans de començar vacances: els alumnes de l'institut amb els avis del Casal de la gent gran. Una desproporció, suma de desori i deliri en tres passis, agrupant més de 130 persones a l'escenari sota el paraigua del programa Art k'suma de la regidoria municipal de la gent gran. No és mai igual però tampoc mai és novetat: la combinació de fragments dels Pastorets d'en Folch i Torres, el poema de Nadal d'en Sagarra i una col·lecció de nadales populars o contemporànies. Més cantaires i més músics. Més recursos tècnics —perruqueres, estheticiens, fusters—. Una directora escènica, dues directores musicals, tres arcàngels i nou —sí, nou!— pecats capitals. Més públic i major ressó. Més i més i més de tot, per fer-ho curt. I encara que hi ha moments que la funció educativa sembla naufragar —massa corredisses, algun crit fora de lloc— el cert és que l'experiència ha valgut més que mai la pena. Ho dic a qui ho vulgui escoltar: hi ha canalla que mai no havia estat tanta estona al costat d'uns avis, i molts no hi havien pas fet mai res en comú! I hi ha molts avis que ja ni recordaven què caram és un adolescent sense brida... i no els ha desagradat gens de compartir hores d'assaig i espectacles al seu costat. Tots, tothom, hi hem après coses. En acabat, és cert, hi ha aspectes que grinyolen i, també, sé que econòmicament reclama un esforç força elevat. Però em costa pensar que haurà estat una experiència efímera i, si fos a fer, jo ara mateix triaria de tornar-hi. Amb més temps i una major coordinació. Estalviant una mica més i fent més eficients tots els esforços. Perquè val molt la pena! Si, més endavant, podeu mirar el reportatge fotogràfic que està preparant el professor Toni Galera a la web de l'institut, ja veureu que no parlo per parlar. I que aquests treballs, més enllà de l'emoció i la bellesa, poden tenir un rendiment formatiu i educatiu de primera magnitud. Vaja, que li tenen, segur. I és aquest rendiment allò que en justifica i explica l'esforç, i fins la passió que congrien. Jo no em puc estar de pensar en el proper...
(La foto, entre bambolines, en un moment de la representació).