Juan de los pájaros, rebel sense treva

No va ser fins 1995 que vaig conèixer el personatge. Aleshores estava escrivint la història del moviment veïnal a Manresa -un capítol sencer per al primer volum de la Història gràfica, dedicat a la Transició-  i en unes fotos mal documentades del Xup apareixia aquest "Juan de los pájaros", al costat del Vizcaíno. Des d'aleshores que també li sé el nom formal, Juan González Reina, nascut l'any 32 a Estepa. El Juan és un d'aquells lluitadors que se sentí compromès amb el barri i, de retop, també amb el país. El cas és que dijous passat l'Ignasi Perramon em va adreçar un sobre amb un llibret dedicat que he devorat en un parell d'hores: la vida del Juan sota el títol "Un rebelde sin tregua". No és cap exageració. Una història prologada per Joan Tardà i Pere Culell, compilada amb gravacions i retalls, amb fotos també. L'Ignasi hi ha d'haver dedicat una bona estona però el resultat s'ho val perquè et sembla que escoltes el personatge en primera persona. Les estades per diversos cortijos, la sort d'aprendre de lletra, la pega d'un pare cabut. I encara, aquest deixar enrera Andalusia per plantar-se a Catalunya -primer Vic, després Manresa, pencant en la construcció o al tèxtil, i incorporant-se a la lluita antifranquista. De tot en trobareu detall, també del seu desengany amb el PSUC i de la seva col·laboració amb el PSAN amb qui fins i tot participà a la candidatura de les primeres eleccions democràtiques de 1979! La defensa del barri, de l'escola, dels jubilats... fan del Juan de los pájaros una trajectòria fecunda i al mateix temps singular: la seva opció independentista, al capdavall, és absolutament política per tal com veu en una futura República la possibilitat d'un país més just i igualitari. Exactament el que ell somiava quan es va plantar a l'estació de França amb 22 anys! No res. Si el coneixeu no deixeu pas de felicitar-lo. Segur que us completa la història d'aquest rebel sense treva que no es desdiu de continuar lluitant a pesar de les limitacions que la edat li imposa...

La foto és del juny de 2016, després d'un míting a la Plana de l'Om. Enmig de militants d'Esquerra, el Juan queda abraçat amb en Joan Tardà.

El Museu Casteller de Catalunya, per exemple

Ahir vaig ser a Valls, d'una esgarrapada, plegant de l'institut. I això perquè en Jordi Bertran ens convidava, amb la Tere Almar, a fer una visita d'obres a Món Casteller, el futur Museu Casteller de Catalunya que ell coordina des de fa quatre anys. Tot i que des de 2007 he pogut anar seguint el camí d'aquest projecte, reconec que el resultat que vaig poder visitar ahir em va semblar absolutament extraordinari. Món casteller serà, tal com han volgut els seus impulsors, un espai d'experiències distribuïdes en un recorregut per tres plantes, i un magnífic terrat que ho corona. Un viatge a partir d'aquell lema claverià que és "força, equilibri, valor i seny". Puc recordar que l'itinerari ha estat llarg i tortuós? Anys i panys buscant la fórmula entre administracions, sumant consensos amb les colles, convocant concursos per la redacció del projecte arquitectònic, museogràfic... no n'hi ha hagut pas poques d'ensopegades! I això que al darrera tothom hi creia, tots coincidíem en la necessitat d'aquest museu. Però a vegades l'objectiu és difícil -i com més ambiciós, més que costa! Ara, amb les parets alçades entre les places del Blat i de l'Oli, l'edifici de Dani Freixes senyoreja al cor del barri: tot fa olor d'encert i de nou, tot és a punt per a la recta final que l'ha de permetre inaugurar la propera primavera. Per això, quan torno a casa i escolto la ràdio -quan llegeixo tants titulars esbiaixats, tants de whats neguitosos!- m'imposo la mateixa disciplina del Museu Casteller: la nostra República exigeix discutir tant com calgui, però també cercar consensos i posar-se a construir. Amb l'esforç de cada part, també amb renúncies, segur. Al cap i a la fi, qui n'haurà estat l'artífex sinó tot el poble? Ai! Això cal, i també una mica de control en l'emissió de missatges confusos, que tant mal ens estan fent. En acabat, temps i treball: l'objectiu bé que s'ho val. Cadascú des del seu lloc. Incansables. Insubornables. Força, equilibri, valor i seny. Tindrem Museu Casteller abans d'un any, sí. I en acabat, també vindrà un dia que tindrem República. I tant com sé que no serà fàcil, més convençut estic que ho farem possible!

ERC Manresa, balanç i reptes de futur

Ahir vam fer córrer entre amics i militants un text que assenyala els darrers mesos d'un mandat municipal i la perspectiva d'un de nou en un escenari que mai havíem conegut. El nostre conflicte amb monàrquics i unionistes espanyols evidencia els vents de canvi que ara bufen. I això reclama fermesa i treball propositiu. No pas resistencialisme sinó voluntat de servei per transformar la realitat més propera, de cada barri, poble o ciutat. El resultat és una invitació a sortir de casa i participar-hi amb nosaltres...

ERC Manresa, balanç i reptes de futur

Dissabte passat l’executiva ampliada d’ERC Manresa vam realitzar la reunió semestral de seguiment del nostre treball a la ciutat. Perquè malgrat els companys empresonats, la repressió quotidiana o la nostra indignació, és imprescindible continuar avançant. Aquest cop, però, la trobada incorporava novetats, i això perquè l’any vinent hi torna a haver eleccions municipals. Així que, més enllà d’avaluar la tasca dels nostres representants a l’Ajuntament o, també, la dels nostres socis de coalició, la reunió va incorporar una segona part orientada a l’organització de la propera comtessa electoral.

Pel que fa a la coalició amb CDC –dos anys complerts des del 2 de febrer- la percepció és que estem avançant en el gruix dels compromisos adoptats a la campanya electoral de 2015. Aleshores ens vam presentar amb un programa fonamentat en 40 accions per transformar la ciutat. I bo, hem fet coses –només faltaria!- i hem col·laborat en d’altres fins a encarrilar o superar ara mateix més del 80% d’aquells objectius. Hem fet coses, i també n’hem après moltes, fins i tot com a resultat de conflictes. A l’horitzó hi continuem dibuixant aquesta nova República, fonamentada en uns municipis de benestar avançat, diversos, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. I per abastar-ho ERC es proposa, també a Manresa, tenir una major presència i lideratge.

L’any vinent, doncs, no n’hi haurà prou amb una relació de 40 propostes que, per la nostra gestió actual, podríem duplicar i triplicar. Certament caldrà continuar millorant la qualitat de Manresa, la dels serveis adreçats a les persones i la dels barris, amb una atenció especial al Centre Històric. Avançar en habitatge, en dinamització econòmica o l’Anella Verda. I encara, millorar la connectivitat amb l’àrea metropolitana o repensar actuacions atenent l’envelliment de la població. Per a tot trobarem propostes però em penso que allò més difícil, i al mateix temps més necessari, és saber trenar algunes idees força que reflecteixin un projecte de futur per Manresa. Una aposta que vagi més enllà d’un mandat, que superi les llistes d’actuacions, i redibuixar un horitzó transformador, que generi complicitats i fins un punt d’entusiasme.

És aquest el repte que ens esperona, i que ens torna a posar a prova com a organització: repensar la ciutat des d’una mirada netament republicana i una ètica que es vol d’esquerres. I com que ens agrada treballar des de la participació i transparència, per aconseguir-ho ens hem proposat d’obrir la nostra formació a totes les persones que tinguin ganes de dir-hi la seva, des discutir i proposar, fins a prendre les darreres decisions programàtiques. Amb encerts i amb ensopegades, que ja és així com ho hem anat fent sempre: no pas una qüestió entre militants i representants institucionals, sinó oberts a tots aquells agents més actius de la ciutat. Convençuts que aquest treball és la millor manera de fer política. A Manresa i a cada ajuntament del Bages, talment a tot el món.

Al capdavall encetem una campanya de llarg recorregut i, també, de grans expectatives. El resultat no serà només un candidat o una llista ordenada de persones, sinó un programa de futur, amb propostes i idees, i un equip ampli al darrera que hem de saber compartir amb la ciutat. I això, subratllem-ho, vol dir feina, canvis, generositat i aquell compromís que ha de caracteritzar ERC com a partit. Un compromís que també és de país. Perquè, més enllà de simbolismes, només pencant plegats i des de la proximitat construirem la nova República. Continuarem, doncs, arromangats com sempre. Ens hi voldreu acompanyar?

Ramon Fontdevila i Subirana
President d'ERC Manresa

Casaldàliga, un exemple

Llegeixo a Regió7 la crònica que recull l'homenatge que es va dedicar a Pere Casaldàliga, dissabte, a l'església del Pi, a Barcelona. M'hagués agradat ser-hi, com m'hagués agradat haver conegut personalment aquest bisbe extraordinari que ha destinat la seva vida a lluitar per la justícia, a "humanitzar la humanitat", i a fer-ho al costat dels més pobres ni que això, sovint, li hagi posat en risc la pròpia vida. En un món amb tantes desigualtats, el testimoni de Casaldàliga ens interpel·la -la meva poruga comoditat, totes les renúncies, tots aquells silencis... i ens anima a rebel·lar-nos, i a lluitar. Un home senzill, nascut a Balsareny fa noranta anys i bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler. Mai més no ha tornat -ni tornarà, que és allà on vol ser enterrat el dia que finalment es mori. Tan lluny i tan a la vora! De tota la seva obra i pensament -ha estat sempre un molt bon comunicador- recullo fins a vint-i-cinc frases amb què el diari Ara, diumenge passat, o el digital Catorze, aquesta setmana, s'afegien a l'homenatge d'aquests dies:

1- En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.

2- Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida.

3- On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.

4- El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.

5- Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.

6- Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

7- En aquest món no hi ha ningú inútil.

8- Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

9- La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

10- Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

11- La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.

12- Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.

13- La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.

14- L'expressió no-violència no ha de ser sinònim de passivitat.

15- La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.

16- La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió.

17- El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.

18- No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat. 

19- Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

20- L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

21- No n'hi ha prou de ser creient, també s'ha de ser creïble.

22- És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.

23- Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.

24- La causa indígena m'ha fet més català. Les tribus prohibides m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. 

25- El fet de ser català m'ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m'ha ajudat a no caure en l'imperialisme cultural.

I una de torna, ara que ens anem fent grans: "Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més perquè escoltes la vida, no els sorolls... I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu.

Al capdavall, hi ha un textd'aquests dies  que m'ha semblat preciós, i que animo a llegir sencer. És el de David Fernández, a Vilaweb, En el nom d'en Pere. Si més no, quedeu-vos amb el darrer fragment, útil per a creients i ateus que encara conservin l'esperança per a un món millor:

"Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.

Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:

«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»

Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.

Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món."

Qui no coneix Carme Currius?

Aquest febrer, El Pou de la gallina presenta un tema del mes que ressegueix les petjades que el pas del temps ha deixat a la pell de la nostra ciutat: una col·lecció de plaques que, sense pretendre ser exhaustiva, sí que recull un bon grapat de testimonis patrimonials i turístics. El rigor de l'article contrasta amb la darrera pàgina de la revista. Qui no coneix la Carme Currius? Riallera i directa, la Carme sap que cada gener, passats Reis, cal atacar el Carnaval. I ella ho fa a cop de roba i tisora, apamant trossos i retalls que esdevindran disfresses. I la resta de l'any? Ui, per poc que la conegueu sabreu que no para. I n'està contenta, talment l'ha dibuixada magníficament Maria Picassó!

Carme Currius,
entre lycra, cotó i cretona

Pel nom pot ser que no us soni, però aquesta fesomia... I doncs, no cal pas ser modista per reconèixer-la. Només que us convingui un pessic de roba i segur que la recordeu, allà a la casa dels Trossos, al carrer del Cós, a tocar del Bruc. Ara mateix, a les portes del Carnaval, no n’hi ha pas poca de gent que fa cua per guarnir-se! I és que amb els tutorials d’internet, i màquines a preu de ganga, cosir avui és moda. I la Carme —Carme Currius i Vilaginés— té la tela que els convé. Filla del Jaume i de la Palmira, després de fer la primària al Sagrat Cor i deixar esclatar l’adolescència i el batxillerat al Peguera, va decidir que ella estudiaria disseny i patronatge. Tallar, embastar, emprovar i cosir! Per a major estímul, la mare acabava de parar botiga al carrer de la Mel –la primera casa del Trossos- i la Carme d’ençà els divuit anys hi farà mitja jornada cada matí. Dos anys després, el 1982, comença l’anar i venir a Barcelona cada tarda. Els primers passos foren a l’escola de Felicidad Duce, aleshores octogenària, en un ambient devot del gran Balenciaga. Però, entre disseny, patró i puntada, la Carme descobreix també la llibertat, i s’escapa a resseguir carrers i botigues, a conèixer gent i idees. El seu caràcter entusiasta es multiplica, i al cap de quatre anys ja ha deixat els estudis a favor de la recerca i la producció. De primer a Textures, un taller creat per Rosa Escalé i Montserrat Selga per tal de teixir, estudiar i fins fer cursos de tèxtil. I ben poc després, l’any 1986, munta un taller on fer les pròpies confeccions, que són de punt i triomfen un estiu i un altre a les botigues de Sitges. Retalls cada matí, taller cada tarda i, als migdies, fent el paper de comercial, gairebé que li acaben la corda. Encara més, bo i casada, i mare del Roc i després de la Cristina... És aleshores, amb més idees que no pas temps, que s’associarà amb la seva cunyada Consol i la seva cosina Nuri, i fundaran la Línia parentela! I per allò de trobar solucions quan hi ha una ensopegada, diversifiquen cotó i punt, i s’introdueixen al món de la lycra: comencen a vestir esportistes i clubs, grups de dansa, de hip-hop i fins de correfocs d’arreu de la Catalunya central, i més lluny i tot si convé. Cal dir que ha estat un no parar? Trenta-set anys fent dotze o tretze hores diàries, «i tot a base de boca-orella. Mai hem sortit a buscar feina!». Però li agrada —pensar, dissenyar, tallar, cosir...— i encara més tractar amb la gent. I és que entre cotó, lycres i cretones, la Carme sap atendre a tothom, sigui una reposada entusiasta del patchwork o la més atrevida trapezista del circ. I sap que el secret no és tant treballar sinó passar-s’ho bé treballant. Això sí, bon punt el divendres s’acaba, ella se’n va a fer coreografies al Kursaal. Perquè li agrada sortir, i li encanta la festa. I us la podeu trobar un dia, a la impensada, a París –hi ha fet cap més de vint vegades!— o encara, sota un tros de roba acolorit, als propers balls de carnestoltes.

Set anys al Guillem Catà

Divendres vam ser tot el matí a Cardona, amb el grup dels de 2n del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turisme (ASCT). Feia un fred que pelava, però els grups van anar fent les presentacions turístiques, i vam acabar al castell, arrecerats al capdamunt de la torre de la minyona. I mentre enllestien una dramatització sobre una princesa captiva per amor (un episodi d'interculturalitat francament mal resolt) vaig pensar que era una sort poder ser allà, amb aquella canalla, d'excursió, avaluant aprenentatges i capacitats. I és que ara -primers dies de febrer- faig comptes que de tot això ja en fa set anys, set anys de tornar a fer de profe, d'anar cada dia al Guillem Catà, de barrejar-me entre nois i noies carregats d'energia, de sentiments, de dubtes i de rialles, per fer llengua i literatura, per fer cultura... per fer tot allò què convingui. I encara que cada dia l'acabo més cansat, em fa feliç de ser-hi, d'aprendre-hi jo també tantes i tantes coses. De compartir tot aquest temps que ells, joveníssims, omplen d'expectatives. Per a tots ells, doncs, el més gran dels agraïments.

Tot el desgavell d’aquest mes de gener

Malgrat la victòria del conjunt republicà el 21-D, ja es veia a venir que patiríem: la lectura acurada del resultat d’aquell dijous ens permetia celebrar Nadal, cap d’Any i Reis i tot. Però el 47% dels vots que, valents, reteníem —i que ara mateix ens permetrien governar junts— esdevé insuficient per fer efectiva la independència. Jo, bé per prudència, bé per cansament, he callat un mes sencer. I bo, en acabat tothom sabia que vindria l’hora de reconstituir el Parlament, de triar-ne president i arromangar-nos tots plegats una altra vegada per tal d’abastar quatre objectius: garantir els drets del president Puigdemont, fer efectiva la seva investidura, nomenar govern i aturar el 155. El flamant MHP Roger Torrent, tot i discret en el seu primer discurs, s’hi va comprometre obertament, sense amagar que buscaria una investidura efectiva. Els actes simbòlics es van acabar el 27-O, em sembla, i no és pas que mai n’haguem rebut explicacions. Ara, doncs, som on som.

Per això els esgarips d’ahir, per bé que sorollosos, no ens han d’emboirar la mirada. Li ho vaig llegir al twitter d’Antonio Baños: “Qui no entengui que això és i serà una lluita llarga, intensa i plena de cops baixos del Reino, i que hem de tenir moral de combat, de resistència i de victòria, i que això demana perspectiva i persistència, no entén la fase en que hem entrat des del 21D. La calma ajuda. I molt”. La càrrega uns dies abans contra Joan Tardà, quan suggerí que potser Puigdemont s’hauria d’apartar, va multiplicar-se ahir contra una hipotètica deslleialtat del MHP del Parlament, a qui el seu ajornament a favor d’una investidura efectiva, era jutjada de traïció a l’únic candidat per a la Presidència de la Generalitat. I feia agres del tot les relacions entre ERC i JxCat.

El dilema em sembla clar, i l’afinava al vespre Eduard Voltas: “la investidura de Carles Puigdemont ara mateix només té sentit si l'estratègia consisteix en el bloqueig institucional, anant a eleccions tantes vegades com calgui, en una guerra de desgast sense cap palanca que no sigui el carrer i l'exili”. Perquè tal com ja advertia en Toni Soler diumenge, a la contra de l’Ara, o poc abans en Miquel Puig, no és veritat que es pugui investir Puigdemont i formar govern, perquè el TC suspendrà la investidura i per tant no hi haurà president i per tant no hi haurà consellers ni govern i.... I aleshores, què? Guerra de desgast al carrer i a l’exili, amb el MHP Roger Torrent, membres de la mesa i fins diputats amb càrrecs inhabilitats o de dret a la presó...? I llarga vida al 155! Fins a unes noves eleccions!? No vull creure que ningú faci càlculs amb aquesta tàctica, suïcida, encara més si l’acompanya el somni de bastir una nova hegemonia nacional, a risc de perdre-hi bous i esquelles. Com hi riurien els Albiols, Icetes i Arrimades! Perquè el bloc monàrquic, si mai suma 68, cregueu que en farà via!

I doncs, ara, estem disposats a aquesta estratègia de bloqueig? I si és així ¿l’han compartida obertament els representants de JxCat, CUP i ERC? Tal com han anat les coses les darreres 24h, a mi em sembla que no. I és d’aquest desentès que plora la criatura: són moltes les persones que ara mateix es dolen d’aquest desgavell, convençudes com estaven que tot faria baixada. Recordeu la campanya, amb aquell darrer anunci amb el MHP Puigdemont, passejant sota uns àlbers carnerians? Era publicitàriament rodó, i acabàvem escoltant “per la democràcia, per la restitució del govern, per la independència, per la llibertat, per Catalunya. Perquè torni el President s’ha de votar el President”. Pocs dies després, i contra molts pronòstics, Puigdemont encapçalava els resultats del bloc republicà. Jo mateix vaig saber felicitar-me’n públicament, a Manresa. El problema ha vingut després: la màgia del seu discurs no s’ha produït. I ell sap que si vingués –que no li ho recomano— l’empresonarien. Però, i doncs, què fem? Què en fem de tota la gent decebuda o trista que es pensava que ho teníem a tocar? Insistir en una proclamació simbòlica a qualsevol preu? Jo seré franc, de la mateixa manera que demano que tothom se sinceri: avui no ho crec pas.

Sense oblidar aquells qui ara mateix encara són a la presó o tenen el risc evident d’anar-hi a raure, estic convençut que amb JxCat sabrem trobar fórmules que permetin una investidura real i efectiva. I si finament no pot ser Puigdemont, estic convençut també que sabrem trobar-li un paper digne i rellevant a Brussel·les. Però aquí, des d’un nou govern, caldrà sargir novament complicitats, lleis i projectes entre JxCat, CUP i ERC. Amb el millor to que ho sabria dir: no cal que busquem ases per als cops. La solució l’hem de trobar nosaltres, entre partits i organitzacions cíviques. Parlar-la. Consensuar-la. I assumir-la, per dolorós que sigui. Tot el desgavell d'aquest mes de gener... s'ha de recompondre el proper mes de febrer!

Acabo amb aquell altre tuit, també d’ahir (Bernat Deltell) que recorda “als que esteu cansats, abatuts i derrotats, als que ara mateix penseu que no hi ha solució i que el color és el negre” que vivim un moment històric i que molts dels que ja no hi són pagarien per ser aquí amb nosaltres. Mirada llarga, generositat i coratge, doncs: ens queda molta feina. I visca la República Catalana!

- Les filtracions de whatts com les d'avui no ens ajuden, és clar. I tot el xivarri que els acompanya, encara menys. Calen idees i arguments, tota la resta és faramalla o intoxicació. No en feu cas!
-La il·lustració, un cartell per al 27-O celebrat l'adveniment -"polític"- de la República Catalana.