dimecres, 31 de gener de 2018

Tot el desgavell d’aquest mes de gener

Malgrat la victòria del conjunt republicà el 21-D, ja es veia a venir que patiríem: la lectura acurada del resultat d’aquell dijous ens permetia celebrar Nadal, cap d’Any i Reis i tot. Però el 47% dels vots que, valents, reteníem —i que ara mateix ens permetrien governar junts— esdevé insuficient per fer efectiva la independència. Jo, bé per prudència, bé per cansament, he callat un mes sencer. I bo, en acabat tothom sabia que vindria l’hora de reconstituir el Parlament, de triar-ne president i arromangar-nos tots plegats una altra vegada per tal d’abastar quatre objectius: garantir els drets del president Puigdemont, fer efectiva la seva investidura, nomenar govern i aturar el 155. El flamant MHP Roger Torrent, tot i discret en el seu primer discurs, s’hi va comprometre obertament, sense amagar que buscaria una investidura efectiva. Els actes simbòlics es van acabar el 27-O, em sembla, i no és pas que mai n’haguem rebut explicacions. Ara, doncs, som on som.

Per això els esgarips d’ahir, per bé que sorollosos, no ens han d’emboirar la mirada. Li ho vaig llegir al twitter d’Antonio Baños: “Qui no entengui que això és i serà una lluita llarga, intensa i plena de cops baixos del Reino, i que hem de tenir moral de combat, de resistència i de victòria, i que això demana perspectiva i persistència, no entén la fase en que hem entrat des del 21D. La calma ajuda. I molt”. La càrrega uns dies abans contra Joan Tardà, quan suggerí que potser Puigdemont s’hauria d’apartar, va multiplicar-se ahir contra una hipotètica deslleialtat del MHP del Parlament, a qui el seu ajornament a favor d’una investidura efectiva, era jutjada de traïció a l’únic candidat per a la Presidència de la Generalitat. I feia agres del tot les relacions entre ERC i JxCat.

El dilema em sembla clar, i l’afinava al vespre Eduard Voltas: “la investidura de Carles Puigdemont ara mateix només té sentit si l'estratègia consisteix en el bloqueig institucional, anant a eleccions tantes vegades com calgui, en una guerra de desgast sense cap palanca que no sigui el carrer i l'exili”. Perquè tal com ja advertia en Toni Soler diumenge, a la contra de l’Ara, o poc abans en Miquel Puig, no és veritat que es pugui investir Puigdemont i formar govern, perquè el TC suspendrà la investidura i per tant no hi haurà president i per tant no hi haurà consellers ni govern i.... I aleshores, què? Guerra de desgast al carrer i a l’exili, amb el MHP Roger Torrent, membres de la mesa i fins diputats amb càrrecs inhabilitats o de dret a la presó...? I llarga vida al 155! Fins a unes noves eleccions!? No vull creure que ningú faci càlculs amb aquesta tàctica, suïcida, encara més si l’acompanya el somni de bastir una nova hegemonia nacional, a risc de perdre-hi bous i esquelles. Com hi riurien els Albiols, Icetes i Arrimades! Perquè el bloc monàrquic, si mai suma 68, cregueu que en farà via!

I doncs, ara, estem disposats a aquesta estratègia de bloqueig? I si és així ¿l’han compartida obertament els representants de JxCat, CUP i ERC? Tal com han anat les coses les darreres 24h, a mi em sembla que no. I és d’aquest desentès que plora la criatura: són moltes les persones que ara mateix es dolen d’aquest desgavell, convençudes com estaven que tot faria baixada. Recordeu la campanya, amb aquell darrer anunci amb el MHP Puigdemont, passejant sota uns àlbers carnerians? Era publicitàriament rodó, i acabàvem escoltant “per la democràcia, per la restitució del govern, per la independència, per la llibertat, per Catalunya. Perquè torni el President s’ha de votar el President”. Pocs dies després, i contra molts pronòstics, Puigdemont encapçalava els resultats del bloc republicà. Jo mateix vaig saber felicitar-me’n públicament, a Manresa. El problema ha vingut després: la màgia del seu discurs no s’ha produït. I ell sap que si vingués –que no li ho recomano— l’empresonarien. Però, i doncs, què fem? Què en fem de tota la gent decebuda o trista que es pensava que ho teníem a tocar? Insistir en una proclamació simbòlica a qualsevol preu? Jo seré franc, de la mateixa manera que demano que tothom se sinceri: avui no ho crec pas.

Sense oblidar aquells qui ara mateix encara són a la presó o tenen el risc evident d’anar-hi a raure, estic convençut que amb JxCat sabrem trobar fórmules que permetin una investidura real i efectiva. I si finament no pot ser Puigdemont, estic convençut també que sabrem trobar-li un paper digne i rellevant a Brussel·les. Però aquí, des d’un nou govern, caldrà sargir novament complicitats, lleis i projectes entre JxCat, CUP i ERC. Amb el millor to que ho sabria dir: no cal que busquem ases per als cops. La solució l’hem de trobar nosaltres, entre partits i organitzacions cíviques. Parlar-la. Consensuar-la. I assumir-la, per dolorós que sigui. Tot el desgavell d'aquest mes de gener... s'ha de recompondre el proper mes de febrer!

Acabo amb aquell altre tuit, també d’ahir (Bernat Deltell) que recorda “als que esteu cansats, abatuts i derrotats, als que ara mateix penseu que no hi ha solució i que el color és el negre” que vivim un moment històric i que molts dels que ja no hi són pagarien per ser aquí amb nosaltres. Mirada llarga, generositat i coratge, doncs: ens queda molta feina. I visca la República Catalana!

- Les filtracions de whatts com les d'avui no ens ajuden, és clar. I tot el xivarri que els acompanya, encara menys. Calen idees i arguments, tota la resta és faramalla o intoxicació. No en feu cas!
-La il·lustració, un cartell per al 27-O celebrat l'adveniment -"polític"- de la República Catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada