A la manera negra, de Comadira

Potser ha estat l'hivern, que va arribar convuls a casa i al carrer. O potser són aquests dies incerts, amb tardes que s'estiren poc a poquet, guanyant temps i claror. Sol, amb un punt de tristor, celebro la malaltia que em deixa al llit per un moment. I llegeixo un cop i un altre aquest novíssim Manera negra de Narcís Comadira: per tal de fer sorgir llum de la tenebra. Com una declaració d'intencions, la carta d'homenatge que, només començar, Comadira dedica al professor Giuseppe Grilli, parla del pas del temps, de la felicitat i de la llibertat. I del temps que ens queda... Tot just un fragment amb perfum de Ferrater -la universitat de Venècia el té penjat sencer, aquí. No us encalleu si hi ha alguna paraula en italià que us és desconeguda, que el conjunt arriba directe.

A GIUSEPPE GRILLI
UNA CARTA D'HOMENATGE

Caro Grilli,
¿ricordi quell’estate a Mallorca?
Furono vere vacanze, eravamo
giovani e belli, mettiamo, tutti,
els grans i sobretot les nenes, adolescents,
la teva Guglielmina i la Laura, la nostra 

neboda, les dues una mica somnàmbules, 

absents dins del sol que cremava
i dins de la boira de la seva edat
tan incerta. Che sarà, che sarà,
che sarà della sua vita, che sarà...
cantava jo en silenci, mentre les mirava
mig nues a la platja, les seves pells de pètal, 

els pits incipients, les natges torbadores,
tot el cabdell d’infinites, meravelloses, falses, 

promeses de futur...
¿Recordes Felanitx, sec i silenciós,
amb totes les persianes tancades als migdies 

i aquella olor de pa calent i de saïm
que sortia del forn del carrer del mercat?

¿Recordes el batec del mar a s'Arenal
i aquella sorra fina enganxada a la pell
i els tamarells polsosos?
¿Recordes la cuineta de la casa del Port
on preparaves «menjar de gallina»
un vespre, i l'endemà, per venjar-te
de les crítiques de la Dolors i meves
i de l’Encarnación i de les nenes,
ens vas sorprendre amb un pastís
de melanzane inoblidable?
Giovani e belli eravamo, Giuseppe,
e la vita ci guardava ancora
con una confortevole pietà.
Quella pietà aveva un nome, illusione.

Jo et recordo anys abans als teus dominis 

napolitans, en aquell pis penjat dels núvols. 

La ciutat es movia als nostres peus;
des dels carrers de baix, tèrbols de vida, 

pujava un aire dens i perillós.
Era pel maig, em sembla,
aquell diumenge, el Napoli
va guanyar l’scudetto per primera vegada
i tot es va tornar de color blau,
els troncs dels arbres, les voreres,
els balcons i fins i tot els gossos.
Recordo aquella pasta que ens vas fer,
amb tomata i olives i pebrots vermells.
I aquell dinar meravellós
en una tasca on mai, jo sol, no hauria entrat, 

pro tu sabies on anaves. Vam menjar
uns spaghetti amb pèsols i popets, alla luciana, 

i un bacallà amb casaca, extraordinaris. 

Nàpols te’l dec i és un deute infinit.
La llum del golf i les ombres de Capri, 

Capodimonte i tots els seus tresors,
els frescos, les estàtues del vell Archeologico, 

el Fidelio al San Carlo
i, sobretot, la vida, que Nàpols, tan convulsa, 

bruta i desordenada, significa.
I el Vesubi, el formidabil monte,
amb el seu fumerol i la ginesta,
l’odorata ginestra leopardiana,
símbol de la tossuderia.
I exemple per florir encara aquests anys
que ens queden
qui su l'arida schiena...
(...)