ERC, diumenge a la Plana de l'Om

Només una campanya electoral com aquesta, a tocar de l'estiu, pot plantejar-se celebrar un acte a la Plana de l'Om. Va ser aquest diumenge, i a les set de la tarda: un cartell de primera per agrupar els més fidels però, també, de provada eficàcia a l'hora de retenir els passavolants. I l'acte va funcionar sencer, des de la música per obrir fins al discurs final de Joan Tardà, amb més i més gent que s'hi encantaven. Vam fer curt amb les 400 cadires, i els més pacients es van estar més d'una hora als laterals, els de més sort arrepenjats a la paret. Ahir tots els mitjans en van fer versió sencera: qui més qui menys destacava la intervenció de la senadora Mirella Cortès, de la candidata Carolina Telechea o el senador i jutge Santi Vidal. I aixecant el to, a la recta final, Ester Capella ("el 26J omplim les urnes de llibertat", contestat amb crits d'independència). I, és clar, el tancament de Joan Tardà, amb un discurs sobiranista inequívocament social. D'esquerres, vaja. Tardà no es va estar de demanar als companys de la CUP "que ens ajudin", sense retrets, qualificant els propers mesos de "els més difícils" i que reclamaran la més gran unitat d'acció entre els independentistes. "Després d'aquest estiu els independentistes ens hem de posar d'acord per rellançar el procés". Per si no quedava clar, encara va tenir temps de demanar un aplaudiment per al MHP Puigdemont, de l'acreditat tàndem Puigdemont-Junqueras. Però ara toca guanyar. "Si a CDC els va bé, no ens sap cap greu... Però volem que als republicans ens vagi millor!".

Al capdavall, i sense treure ni un bri de força a la convocatòria, jo em quedaré amb el moment en què l'Adriana Delgado, diputada i també presentadora diumenge a la tarda, va llegir una carta que ens havia fet arribat en Juan Gonzàlez, un amic del Xup, bregat en més de mig segle de batalles socials. El Juan s'asseia al costat de la Teresa Sánchez, que és la candidata manresana a les llistes al Congrés, i tots dos podrien semblar poc rellevants protocol·làriament, discretament instal·lats al lateral de la segona fila. Però em sembla que encarnen millor que ningú el canvi que ha fet l'independentisme en aquest país, i hi afegiria que per sort. El propi Tardà diumenge citava Carod per enterrar dogmatismes i sectarismes. Per definir el catalanisme com un moviment de persones diferents que caminen juntes perquè creuen que es pot millorar el país i fins i tot alliberar-lo. Que se senten i se saben protagonistes de la història.

Doncs bé, la carta del Juan —del Juan de los pájaros— va ser llegida sencera per l'Adriana Delgado, que ho va fer magnífic: "Ya están lo partidos políticos en plena campaña electoral, sobre todo los grandes partidos". El Juan repassava la llista de desastres del PP però, des de la seva catalanitat incontestable, es destapava així: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text adreçant-se als responsables de PP, PSOE i C's per pregutar-los el per què de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. No cal ni dir que va triomfar.

Fet i fet, retinc que la seva opció -talment la de la Teresa que s'embolica amb nosaltres per tot allò que calgui- doncs vol dir alguna cosa més que una papereta a les urnes des del Xup o bé Sant Pau: em penso que comença a ser possible el projecte de país que defensem, la futura República catalana. Feta de gent molt diversa però que, precisament, compta amb tothom. Visquin on visquin, vinguin d'on vinguin. Pensin i parlin com vulguin. Perquè -Tardà dixit- de les banderes no se'n menja. Però el projecte que ens aplega ha de fer millor les nostres vides. Més justes i més riques. Més lliures.

Teresa i Juan: moltíssimes gràcies!

Sant Ignasi i Oriol Pérez, exercicis musicals

Ahir vaig ser al Museu Comarcal de Manresa -MCM- perquè sabia que s'hi presentaven els "Exercicis Musicals", un recorregut per les sales del Museu amb una tria de peces que s'acompanyen de música i, també, de reflexions d'Ignasi de Loiola a l'entorn de la seva experiència a Manresa, el 1522. Hi vaig anar, també, perquè la proposta la signava l'Oriol Pérez i vaig aventurar que la cosa no seria un nyigui-nyogui amb voluntat catequística o -molt pitjor encara- d'entreteniment casolà. Així doncs, Exercicis musicals? Espirituals? Hereu com sóc de la tropa clerical diocesana, confesso que les maniobres del de Loiola sempre les he tingut per subtils i complexes però, és clar, tan manifestament cotrareformistes també que sempre em guanya la prevenció. I bo, tornem-hi amb sant Ignasi!

Els exercicis musicals comencen al claustre. I si podeu posar en silenci la ment -i el mòbil-, si podeu deixar a fora neguits i cabòries, començareu un recorregut de formes austeres però amb la força del contrapunt de Bach. "El que omple i satisfà l'ànima no és saber molt sinó sentir i assaborir les coses internament" (EE, 2). Qui gosaria penjar-s'ho al Facebook? Dos minuts i ja sabia que allò era un encert, que m'agradaria. El discurs del programa és breu, "hem volgut generar sensacions i emocions per a produir un coneixement que no ve de l'aplicació del discurs racional, didàctic o informatiu". I la tria de la música és tan fonamental com la dels textos. Rodona. A la cinquena estació, davant l'Adoració dels pastors, de Joan Grau, la Sonata núm.9 de Biber. "Mirar i contemplar el que fan, així com és el caminar i el treballar, per tal que el Senyor sigui nat en suma pobresa i, al cap de tants treballs, de fam, de set, d'injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi" (EE, 116). Si no esteu batejats, tranquils, també funciona.

Recupero del programa, a casa: "L'objectiu que ens proposem s'haurà acomplert tant si al final del recorregut hom es reconeix en allò que ha viscut com si entén que hem posat al seu abast elements per a interpretar críticament una determinada experiència humana". I el final és potent. Davant tres Viladomats de costat (Trinitat, Visió de la Storta i Pentecosta, amb Monteverdi, Bach i John Taverner), podeu deixar passar l'estona que us plagui, a veure si se us obren els ulls de l'enteniment, amb la il·lustració i claredat que aconseguí sant Ignasi. No us ho perdeu, i abandoneu-vos a la visita sense presses. Amb auriculars i tauleta digital, la visita serà només vostra! I encara que tinc els meus dubtes sobre el seu atractiu turístic -bé, ara ja no me'n queda cap de dubte-, doncs això, que a vegades no ho podem pas fer tot turístic i domèstic, que deia el Sisa. I que ja està bé que el Francesc Vilar, amb el Jesús Galdón i el Jordi Piñero, i l'App d'en Xevi Olivé, s'hagin embrancat amb l'Oriol Pérez. Oriol Pérez i Treviño! El seu diàleg amb Ignasi de debò que satisfarà moltes ànimes.

Aquest 26 de juny és decisiu del tot!

Ara fa una setmana que tornem a estar de campanya electoral. Disciplinat, vaig ser a la primera encartellada i a la xerrada de presentació de la candidata de la Catalunya Central, divendres a cal Rubiralta. Vaig ser també a la parada de Crist Rei i al Mercat de la Font dels capellans, dimarts. I ahir dimecres vam enllestir el butlletí digital que no té altre voluntat que la d'argumentar a favor de l'opció d'ERC. Els vídeos de la xarxa són -segur- molt i molt millors. Però des de Manresa i el Bages no sabríem participar de la història passivament. I us convidem a ser diumenge a la Plana de l'Om -amb en Tardà, Vidal, Vergés i Cortés. Amb tots aquells que volem sumar i créixer, i que mai renunciarem a la nostra dignitat de poble.

Aquest 26 de juny és decisiu del tot!

Ho hem de tornar a repetir: a Catalunya aquest 26J ens hi juguem molt, perquè el seu resultat serà cabdal a l’hora d’emprendre els propers mesos. Per això des d’ERC a Manresa, i al Bages, i al país sencer, ens tornem a mobilitzar per millorar resultats a cada barri, poble o ciutat. Perquè ara mateix som l’únic canvi possible. I perquè ERC és l’opció que mai renunciarà a la dignitat del poble de Catalunya.

Ara fa pocs dies, Gabriel Rufián va ser a Manresa. La campanya encara no havia començat però aquest diputat a Madrid s’interessa per la gent i, molt especialment, per aquells que com ell se senten el país seu, per molt diversos que siguin els orígens. Rufián va ser a Sant Pau, amb la candidata Teresa Sanchez, i també al Xup, amb la senadora Mirella Cortés, en un parell d’actes de proximitat que expliquen molt bé la intenció d’ERC ara mateix: arribar a tots els racons del país. I arribar a tothom amb quatre banderes: la de la fraternitat, la de la justícia social, la de la catalanitat compartida, i la de la democràcia.

Rufián és clar i es fa entendre: “Somos la izquierda que no se rinde”. Després hi posa exemples, com quan recorda una xicota de joventut i els seus trajectes fins a Manresa per denunciar la manca d’inversions en infraestructures, que ens perjudica a tots sense distingir cognoms: “El Estado español debe 4000 millones de euros en inversiones en RENFE. Otero de Sanabria, con 28 habitantes, tiene una flamante estación de AVE. Y aquí se tarda lo mismo que hace 100 años para llegar de Barcelona a Manresa!”. Ens cal, decididament, un estat propi.

Diumenge 26 cal guanyar

Per això des d’ERC diem el 26J és més important del que ens pugui semblar. I que cal anar a guanyar, o d’altres aprofitaran per donar per finiquitat el procés. Cal mobilitzar-se i esdevenir la primera força independentista. La que ja no demana permís ni esperarà cap més legislatura. La que s’obre a tothom a sumar-se al procés constituent català perquè, ara com sempre, i en paraules de Rufián, “estaremos al lado de cualquiera que quiera dignificar la vida de la gente, viva donde viva”. Perquè si votes Esquerra Republicana votes independència i votes a favor de la justícia social. Per tothom. I sense sorpreses.

Diumenge 19, Tardà a la Plana de l’Om

Potser ja l’heu escoltat aquests dies. Però en Joan Tardà en directe és imbatible, com quan explica el final de la pel·lícula sobre com quedarà l’Estat espanyol el 27J. “Tenim un spòiler per aquesta pel·lícula. El PP guanyarà les eleccions a l’estat espanyol. I els que vulguin governar ho hauran de fer amb el PSOE de Sánchez o de Susana Díaz. Nosaltres els repetim que no tornarem a demanar permís”. No us el perdeu! En Joan Tardà, Santi Vidal, Alba Vergés i Mirella Cortés, diumenge a la Plana de l’Om, en l’acte central de Manresa i el Bages per aquesta campanya!.

Al capdavall, si voleu canviar la situació actual de Catalunya, si volem dir prou al tracte rebut pel govern espanyol, us tornem a demanar el vot per Esquerra: som els que volem el canvi, l’únic canvi possible. Que no ens enredin ni ens vinguin amb línies vermelles i referèndums impossibles! Diguem-ho clar: el canvi que ens durà la llibertat només serà a través d'Esquerra. Fes-ho córrer!

Qui no coneix Josep Alabern?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de juny publiquem, amb la Maria Picassó, un altre "Qui no coneix…". Però aquest cop la tria bé mereix una explicació: en Josep Alabern, a la ratlla dels 75 anys, ha estat en poc més de dos mesos un home multipremiat. I ha parlat no només amb la seva habitual murrieria sinó, també, amb el punt de franquesa que dóna l'edat. Així que, per a qui no el tingués tractat, potser ha sorprès. Però tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo una mica, no ens ha vingut de nou. Sabem que és un d'aquells homenots planians, indispensables i també irrepetibles. Monumentals. El teniu present, oi?

Josep Alabern

Abasta, saneja i distribueix 

les nostres aigües, 

i n’és l’autèntic senyor

D’entre la gent coneguda a Manresa destaca, per caràcter, constància i còrpora, en Josep Alabern i Valentí, que el proper juliol ha de complir setanta-cinc anys. Un trajecte llarg, i ara també reconegut: en tres mesos l’hem escoltat com a pregoner de les Festes de la Llum, com a manresà més manresà al Pou de la gallina i, encara, com a premi Memorial Companys en reconeixement a la seva acció social en favor de les classes populars mitjançant... l’aigua! L’aigua, sí, que ell ha defensat sempre i davant qui sigui com un servei públic innegociable. Fins el punt que mai se n’ha comprat una ampolla! Enginyer des del 66, ben bé que podria passar per hereu directe d’en Guillem Catà. ¿No el recordeu anant a treballar cada dia, fent i desfent el Passeig fins a la Plana de l’Om? Es desplaça parsimoniós i un punt solemne, amb el ritme que imposa l’edat i el consum regular de toscans. És el director-gerent d’Aigües de Manresa des que l’empresa municipal es constituí l’any 81 –i ell ja hi era, com a director tècnic des del 69: on trobaríeu avui mig segle de fidelitat?! I és també el secretari de la Junta de la Sèquia, amb la confiança plena de tots els regants que hi veuen el fill del siquiaire que va ser son pare... Però l’Alabern ha estat i és moltes coses més! Per això fa un horari llarg, farcit de converses i silencis, trenant enginyeria i filosofia, rumiant no pas la següent jugada sinó dotze de més endavant, que per això ha tingut sempre flaca pels escacs! En fi, l’Alabern atén gent i feina, una cosa darrera l’altra, fins que llustreja o ja és fosc, que no veu mai l’hora de plegar. Ni el dia! Mentre pugui ser útil, s’ha proposat romandre en actiu. Amb idees per al Museu de la Tècnica, per al Parc de la Sèquia o per qualsevol tema que li pugui interessar. ¿O no acaba de dur fins a Manresa la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya? La CONGIAC, una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals, és ben bé el reflex de l’obra alaberniana! Deixem-li corda mentre en tingui, doncs, i discretament rumiem si no convindria immortalitzar-lo a les portes de Manresa, coronant aquella font suara seca i que reclama, de temps immemorial, un bon doll d’aigua i una escultura de les seves dimensions. En acabat, seria oportú que ho decretés el municipal govern: ja no es diria mai més la font de Neptú, seria la font de l’Alabern. 

ERC Manresa, un any després d'aquelles municipals

Ho hem comentat manta vegades: els resultats extraordinaris d'ERC Manresa el 24 de maig de 2015 van generar un grup municipal important, reflex d'un canvi d'hegemonia arreu del país, que es va comprometre en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament. En acabat, hem passat un parell més de convocatòries electorals i fins i tot, després d'una anàlisi serena, hem formalitzat la participació en el govern municipal de la ciutat, per tal d'avançar més decididament en els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica, tots ells indissociables. No cal dir que això és un repte i també un risc: governar implica una avaluació permanent que posa a prova la capacitat d'ERC Manresa a l'hora de generar idees i complicitats, d'esdevenir agents necessaris en la transformació de la ciutat i del país. Però eren un repte i risc indefugibles, que no admetien més dilació. Fet el pas, ara la recomanació és sobretot la de no adormir-se. Perquè ja ha passat un any d'ençà les darreres municipals, i cent dies de govern a la ciutat...  Al butlletí d'ERC-Manresa ho vaig comentar així: 

Els cent primers dies
Després d'una llarga gestació, ERC-Manresa es va incorporar formalment al govern de la ciutat el primer de febrer, al costat de CDC. Això vol dir, més que menys, que ja han passat cent dies. I han passat depressa, com acostuma a passar el temps polític: al costat de les mancances en recursos econòmics o humans -la plantilla i el pressupost!- la veritat és que allò que acostuma a trobar-se més a faltar sovint és el temps; el temps i... les idees. Sigui com sigui, després d'aquestes primeres setmanes de gràcia on les nostres regidores i regidors han ocupat prou espai informatiu, han arribat també les primeres ensopegades, els malentesos o -ai!- les descobertes impensables, com ara el cas del Parc central. No cal avançar-se a les valoracions que, formalment, farem en assemblea abans de les vacances d'estiu. Estic segur que seran diverses i amb molts matisos. Però, fins aleshores, sí que voldria destacar almenys dues coses: d'una banda, el nostre compromís, que és ferm i a prova de les tempestes governamentals. I de l'altra, la implicació del conjunt de regidors que, ara mateix, és en cos i ànima i que, sens dubte, esdevindrà un equip cada vegada més rodat i eficient. Enmig dels esgarips o alguna sorpresa, doncs, nosaltres hem vingut a treballar. Aportant idees noves i fins un punt de major dinamisme. Han passat cent dies, tot just. I, doncs, si hem de fer cas als primers resultats, bé podem dir que la nostra colla apunta maneres…

La foto, del Facebook d'ERC, avui mateix. No es pot negar que els set regidors i regidores fan cara d'equip. I mira que construir equips és allò que costa més! 

El Catà i Canal Taronja, a Perspectiva escolar

Va ser tot just aquest mes de gener que Antoni Poch es va posar en contacte amb el nostre Institut. Coordinava el monogràfic que Perspectiva escolar ha publicat aquest mes de juny sota el títol provocador de "Es ven la Tour Eiffel" i ens demanava un article sobre com tractem el tema de la comunicació. Potser perquè, en un món hiper-connectat, la informació no sempre compleix la seva funció i, més aviat, pot ser una eina per anar aixecant camises… El mateix Antoni Poch, a la presentació, ens recorda que "Aquest monogràfic no s'inscriu en cap competència ni en cap disciplina, tot ell és transversalitat, dintre i fora de les aules", i al capdavall amb una intenció primera, "deixar de combregar amb rodes de molí, deixar de portar un lliria cada mà i optar decididament pel pensament crític, que no té res a veure amb ser criticaire. I això es pot ensenyar? Al costat d'algú que ho practica, se n'aprèn. El pensament sense l'ació queda coix. Fa temps que se sap. Amb altres paraules, no es tracta d'altra cosaque de l'educació com a pràctica de llibertat. Us sona, oi?"

En fi, m'estalvio dir que poder participar en aquest número de Perspectiva escolar ha estat per a mi un autèntic plaer, gairebé excessiu. Però, honestament, només hi he traslladat la nostra experiència dels darrers quatre anys. I reitero l'èxit de la proposta, enguany, després de deixar tancat l'article. El mes d'abril les entrevistes a Àngel Buxó (consultor en RRHH), Joan Calmet (regidor de Turisme a l'Ajuntament de Manresa), Jordi Basomba (gerent de Manresana d'Equipaments escènics) o Jordi Pesarodona (comediant, fundador de Gog i Magog, i regidor de Cultura a Sant Joan de Vilatorrada) van permetre repetir l'interès entre els alumnes del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. I avançar en allò del pensament crític... i el sentit comú.  Moltes gràcies a tots els qui ho fan possible!


La premsa a l'aula:
l'experiència de l'Institut Guillem Catà

Perspectiva escolar núm. 387. Maig-juny de 2016

Les nostres programacions acostumen a ser clares: atès que avui la major part de la informació circula a través dels mitjans audiovisuals i les telecomunicacions, els nostres alumnes hauran d’assolir la competència digital, aprendre a gestionar la informació i, encara, tenir una actitud crítica davant l’allau de notícies que reben quotidianament. Ara... a veure com ho fem! 

Perquè les programacions ho aguanten tot, és clar, però la realitat d’un institut –en el nostre cas, l’Institut Guillem Catà, a Manresa- és tossuda: la majoria dels nostres adolescents no gasta gaire interès per cap altre actualitat que no sigui pròpiament la seva. I doncs, estan absolutament enganxats a les xarxes socials. No poden concebre la vida sense Internet i un smartphone a la mà... però d’informació real no en remenen gaire. Tampoc provenen d’un entorn on la lectura de premsa sigui un hàbit, i rarament segueixen un informatiu a la televisió o la ràdio.

En aquestes circumstàncies, la voluntat d’aprendre a gestionar la informació i mantenir-hi una actitud crítica ha trobat en l’oferta del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central un primer assaig. Es diu “Premsa a les escoles” i la presència d’un periodista real, permet realitzar una xerrada i debat per adoptar posicionaments més crítics amb les informacions que es difonen a través dels mitjans. A continuació, un petit taller sobre com s’elaboren les notícies permet destriar quines ens ajuden a ser ciutadans conscients del lloc i el moment en què vivim, al costat d’altres que són o bé pura guatlla o en el millor dels casos, publicitat. En termes del ponent (aquest curs, Abel Gallardo) “Cal una opinió pública ben informada per millorar la nostra societat democràtica”.

Tot amb tot, i al costat d’aquesta fórmula monodosi, des de fa tres anys també fem un taller periodístic en format televisiu a Canal Taronja. Es diu “Aula Taronja” i els dos primers anys el vam adreçar als alumnes de 4t d’ESO i –en la darrera edició- en vam fer una versió per als estudiants del Cicle Superior d’Animació Sòciocultural, a punt d’incoporar-se al món laboral i amb la necessitat de tractar l’àmbit informatiu.

El cert és que a “Aula Taronja” l’experiència es multiplica i, al costat de tres sessions teòriques –les notícies, els mitjans i, encara, la publicitat- el taller té tres o fins i tot quatre sessions més fonamentades en entrevistes en directe, a l’aula. Només això, amb la presència d’artistes, o responsables polítics o directors d’un centre assistencial o cultural, per posar quatre exemples, ha permès establir un diàleg a priori impensable. Perquè els nois i noies es preparen algunes preguntes, és clar, però els temes agafen volada de seguida, i la feina és transformar-ho després en qüestionari per al dia formal de gravació. Per si no n’hi hagués prou, cada grup es prepara un debat sobre temes d’actualitat que cal defensar o rebatre argumentalment –independentment de quin sigui el posicionament particular de cadascú.

Però és que al final de tot plegat hi ha la gravació d’un programa real, que es passarà diverses vegades per Canal Taronja. I això permet treballar en grups de cinc persones, on cada nano, també, adopta compromisos diferents. Producció, presentació, redacció... La gravació també es fa al centre, amb la participació de la mateixa directora del Canal Taronja (Pilar Goñi). I aquell dia tot el centre es belluga! Els convidats tornen una altra vegada –els ho agraïm moltíssim!- i se sotmeten a les entrevistes finalment elaborades per cada grup. I, per arrodonir-ho, es graven els diversos debats amb la participació –som un centre prou gran- de les alumnes de perruqueria i estètica que aquell dia arrodoneixen pràctiques.

Ho recullo de les valoracions de la canalla “De fet, ens ha aportat una experiència camaleònica que ens ha obert una àmplia varietat de coneixements sobre el periodisme i, dins d'aquest, sobre tres aspectes que caracteritzen als nostres tres entrevistats d’enguany: la salut, el consum i comerç, i la participació cívica dels manresans. Nosaltres, els participants, considerem aquesta proposta gairebé com un experiment laboral, on alguns de nosaltres ens agradaria dedicar-nos en un futur encara confús”. (Laura V.)

Acabo. Amb el projecte “Aula Taronja” hem aconseguit diversos objectius, no només els programàtics, sinó per als alumnes participants, organitzats en grups, on cadascú té una tasca diferent i alhora imprescindible per al funcionament del programa. Descobrir les dificultats per expressar i discutir opinions contràries. I, al capdavall, recuperar aquella idea que ens cal escoltar, entendre i participar... des de la informació. Els objectius de la programació encara queden lluny, però l’experiència viscuda fins ara ha estat inesborrable.

Qui no coneix Tere Comas?

El Pou de la gallina del mes de maig es publica, des del primer número, per Sant Jordi. De manera que el d'enguany fa dies que corre. Però consigno que també aquesta vegada, amb la Maria Picassó, publiquem un altre "Qui no coneix…" que s'emporta Tere Comas, farmacèutica entre moltes altres coses, totes elles bones, és clar. La Tere és la vuitena de la nissaga Comas-Riu: tots plegats, nou píndoles musicals!

Tere Comas,
Química i música balsámica

A Manresa hi ha moltes farmàcies però, de farmacèutiques com la Tere, potser cap més. La coneixeu? Segur que sí! Maria Teresa Comas Riu, la vuitena dels nou germans Comas–Riu –ara no els barregeu amb els Garcia Comas o els Comas Closes, de la mateixa vorera i carrer: això ja vindrà un altre dia! No, no, parlem d’una nissaga de farmacèutics. N’eren el pare, un figuerenc anomenat Jaume, i la mare, Anna Maria Riu. I n’era l’avi, Baldomero Riu, i fins el pare de l’àvia i tot. No res, que del Jaume i l’Anna Maria en van néixer el Jordi, la Glòria, la Maria, l’Anna, la Conxa, la Jose (de Josepa: respecteu-li la o tancada i la essa sonora!) i encara el Ricard, la Tere i el Jaume. Tots van fer música, sense excepció. I Farmàcia, tres. Si el Jordi se’n va anar a fer les amèriques, el Ricard gairebé que no surt de sant Domènec (Farmàcia Riu). I la Tere va emprendre la vida acadèmica a Barcelona. Doctora amb una tesi sobre química inorgànica, va estar deu anys fent classe a la Universitat. Però, en poc temps, la mort del pare, el casament i la primera de tres criatures precioses, la faran farmacèutica de les de taulell i trinxera a la placeta Clavé. Perquè la Tere concep la farmàcia com un espai d’acollida més que no pas de venda, com ho testimonia una clientela feta d’avis i nouvinguts. I és que sempre ha tingut un esmoladíssim sentit social, el mateix que de jove la va dur a fer de monitora a la Mion. No n’hi havia prou ni amb la ciència ni amb l’art –deu anys de viola a l’Obrador instrumental! Calia treballar des de la base. A la Mion la Tere hi coneixerà un món nou i, d’entre les novetats, també en Joan Vilamala –sí, sí, el dels Esquirols, que també era el mossèn del barri! I bo, la Tere i el Joan es casaren: si a cals Comas-Riu els semblava que ja ho havien vist tot, es veu que encara no. Potser per aquells designis inescrutables que ressenyen els llibres sagrats... El cas és que al cap dels anys la Tere ha sabut fondre vocació i coneixement i, en una nova fórmula magistral, escampa música, alegria i ciència per a consol i lenició dels nostres mals.