Culell, Simó i Comín: coincidències

Dissabte passat vaig ser al vermut que ERC Manresa oferia al teatre Kursaal. I el reclam superava amb escreix la previsible oferta de patates rosses i olives: tres parlaments per situar amb claredat on som en el camí cap a la independència i, encara, quin paper hi poden tenir els nous ajuntaments. Amb un afegitó: recuperàvem Pere Culell, candidat a l'alcaldia de Manresa, després de tres setmanes de baixa per una desafortunada hèrnia discal. Com deia aquell, no som de pedra -ni tampoc voldríem ser-ho.

Doncs bé, en Pere Culell va ser el primer a xerrar, i a convidar-nos a repensar la ciutat des d'una perspectiva d'esquerres, això és, compromesa a impulsar polítiques que facin de Manresa una ciutat més justa socialment. La lluita contra la pobresa i la recuperació de l’activitat econòmica creadora d'ocupació, esdevindran així prioritàries al programa.

També em va agradar Anna Simó, és clar, que va afalagar ERC Manresa com a exemple d'actitud, bé fos al govern, bé a l'oposició. "Amb les virtuts que necessita la política del país per avançar: responsabilitat, honestedat i eficàcia, els elements bàsics per fer de la política una eina útil al servei de les classes populars". L'Anna Simó també va tenir un record pels seus anys al govern d'esquerres a Catalunya, quan els companys consellers -i socialistes- tornaven desenganyats de Madrid. Va citar Tardà -"som els camàlics de la història"- i abans de cloure l'acte emfasitzà la importància de les municipals del 24 de maig com a pas previ de les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya: “Són les eleccions de la nostra vida!”, exclamà vehement, alhora que defensava el paper d’ERC com a eina clau, ara per arrossegar CiU cap a posicions majoritàriament favorables a l’Estat propi. “Ho hem fet per responsabilitat, perquè malgrat les diferències de model social que tenim, només amb la col·laboració d’un ampli ventall de forces polítiques aconseguirem l’estat que necessitem per fer un país millor”.

I amb tot, a mi em deleixen les novetats. I aquell migda la novetat era en Toni Comín, que el dia abans des de l'entitat "Socialisme, Catalunya i Llibertat" s'havia compromès a construir aliances municipals amb ERC. Comín, ex-diputat socialista ("Qui ens ho havia de dir, Anna?!") reflexionava en veu alta:  “Quan hi ha grups humans que trien el mateix camí, al final es troben: uns veníem de la tradició socialdemòcrata d'esquerres i els altres de la tradició independentista i, per tirar endavant un mateix projecte, era lògic que ens trobéssim”, I ens recordà que podríem ser dels països més pròspers del continent, amb el major desenvolupament social de la UE. Amb major equitat, amb més cohesió socisal. "I durant anys, ens pensàvem que podíem fer-ho mitjançant pactes amb l'estat espanyol". Avui, amb un punt de desengany, recorda que "ho volíem fer sense marxar, però avui és més probable recórrer aquest camí de justícia social amb independència que no pas sense". I per si encara no havia quedat clar, independència abans que res per a millorar la tasca municipal. "perquè els ajuntaments n'han de ser els principals beneficiaris". Vaig celebrar que tingués un pensament també per aquell extint pla de barris que, en el futur, Catalunya podrà repetir en majúscules. Però sobretot recordo aquest binomi d'Independència al servei del progrés i la justícia social de fa vint anys -gràcies Carod!- tant com el goig de continuar participant en un projecte obert, inclusiu i adreçat a tothom. Un espai de trobada que fa dues dècades ja imaginàvem possible, potser indecisos a compartir. Doncs ara més que mai, és bo explorar i explicitar les coincidències. Per convèncer a més gent, per sumar més sensibilitats. Per tirar milles definitivament. Per això em va agradat molt en Toni Comín, el gest i les paraules.

 
I tot plegat, tres parlaments, una hora curta. Després l'aperitiu. Vam coincidir amb uns i amb d'altres, just per tafanejar una mica i també fer córrer goma. Al carrer no va parar mai de ploure. Encabat, em vaig prendre dos vermuts, i vaig tornar a casa content. Em penso que aquest mes de març ja em convenia. O convenien.

La foto és de Marta Salmeron: des del primer minut es veu que és una crack de la comunicació!

Bach, la Passió segons sant Mateu

Vaig ser al Palau de la Música, diumenge passat, per escoltar-hi la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, sota la direcció de Jordi Savall. D'això ja en fa vuit dies, i encara em sembla que la sento, com si m'acompanyés en aquest final de Quaresma. No tinc cap capacitat per analitzar l'estol d'intèrprets que hi participaven: un devessall de solistes, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i, també, el Cor Infantil dels Amics de la Unió, de Granollers, a la primera part. Però el conjunt em va semblar brillant, amb tota la força que destil·la una obra d'aquesta envergadura. I amb el text bilingüe a la mà -la versió catalana de Miquel Desclot- vaig passar tres hores de pura joia, fins al cor que ho acaba:

Ens asseiem amb ull plorós
i a la tomba us diem suau:
reposeu en dolça pau!

Reposa, cos llangorós!
Que la llosa sepulcral
faci de coixí perfet
a l'esperit inquiet,
que hi trobi repòs total i els ulls
es cloguin en el goig final.

La Passió sempre ha estat tragèdia, i per això em commou una i una altra vegada cada cop que torna la Quaresma. Però, a mig camí del sagrat, la de sant Mateu i Bach sempre em trasporta fins a l'Accattone de Pasolini. I és en aquest trànsit que m'encongeixo a la cadira: intuir per un moment que la nostra redempció, tot allò sagrat, és just a pla carrer, a costat nostre. Això m'impressiona, això i tota la música de Bach.

Qui no coneix Dolors Pardo?

Des de dimecres passat que circula: el Pou de la gallina d'aquest març, amb La Manresa més verda per tema del mes. Al Cul del Pou, "Qui no coneix…", hi presento Dolors Pardo Circuns. Els cognoms ho diuen tot: la recordeu, a la Parcir? Doncs ja està: una presència tan discreta com eficient. I a ritme de vals! La il·lustració, genial com sempre, de Maria Picassó. I al contingut -passo uns dies molt atrafegats!- m'he permès la llicència de retocar-ne alguna pífia per indicació expressa de la protagonista. Li'n dono es gràcies, és clar, i millorem el publicat. Queda exactament així:


Dolors Pardo Circuns

ballant entre pedres i lletres

Per poc que sovintegeu llibreries, que aquesta dona us ha de sonar: fa més de 30 anys que aixeca la persiana de la Parcir, que es diu aviat. I mira que, de jove, la Dolors volia ser arqueòloga! Per això va estudiar Història i, amb la carrera feta, cada estiu s’aplicava voluntàriament a la disciplina de remoure el passat d’entre les pedres. El passat i... el futur: perquè va ser entre les lloses d’un sepulcre amb fongs de 1500 anys, que va trobar company, marit i soci: Antoni Daura. I ja hi vam ser. Com que de l’arqueologia al nostre món només n’ha viscut Harrison Ford, el negoci familiar els va atrapar. I el negoci eren els llibres: cal recordar que la Dolors és filla d’aquell editor i venedor inoblidable que va ser en Marià Pardo? Llibres i enciclopèdies a domicili, i tot en còmodes terminis! La Dolors, doncs, n’ha estat la fusió biològica d’aquell acrònim. Marià Pardo. Paquita Circuns. Pardo+Circuns: Parcir! De primer al carrer Barcelona (1973), nou anys després al carrer Guimerà: dos-cents cinquanta m2 de llibreria que, d’ençà la darrera reforma incorpora aquella aventura del “Petit Parcir” a Carrasco i Formiguera. I, doncs, què us fa falta? Si no ho tenen us ho troben, que per això la Dolors haurà estat sempre una professional del llibre i la recerca, ara a cop d’ordinador. I en aquell equip ningú no hi plany les hores, de dilluns a dissabte! Només, això sí, cada vegada que poden la Dolors i el Toni abandonen el to formal dels llibreters de raça i surten a ballar fins perdre l’alè: sí, sí, han estat divuit anys competint fins arribar a la primera categoria absoluta! Dominant els estàndards –valsos, tangos i slowfox- i fins atrevint-se amb els llatins, coronant pòdiums, si bé avui s’ho agafen amb més calma... I tot, tot, després de dos quarts de nou del vespre, una vegada atesos els clients, o perseguides les comandes. En acabat, recuperada la bufera, vindrà la pau del vespre a casa: és, de llarg, la millor estona per llegir. Cada dia.

Joan Margarit, a Manresa, "Des d'on tornar a estimar"

Dijous Joan Margarit va ser a Manresa, a la llibreria Parcir, presentant el seu darrer llibre de poemes: Des d'on tornar a estimar. A les vuit, la sala era plena, amb gent a peu dret. En Jordi Estrada en va fer la presentació i, tot seguit, l'autor va fer lectura d'una selecció de poemes del nou recull. No pas tres o quatre sinó una tria considerable, tot alterant l'ordre que ocupen a l'edició. I em va agradar molt, moltíssim: l'amor i la mort. L'art, la literatura. I ara, per sobre de tot, també l'envelliment. La construcció de la memòria, la tria del record. La percepció serena del final. S'hi va estar més de tres quarts, amb un entusiasme encomanadís, reiterant aquests versos del primer poema del conjunt: Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d'allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida. En transcriuria dues dotzenes. Però, d'entre tots, i a les acaballes del volum, recullo aquest:

Coneixement 

Cavar entre les pedres, els terrossos

i les arrels que mai no arrencaràs.

Però aquest és el preu del que és profund.

Cavar és religiós.

És una forma de bondat.

Cavar de nit. Després agenollar-se

i aixecar els ulls a les estrelles

sabent que cal buscar-ho tot a terra:

com construir una casa, com escriure un poema.

I fins i tot des d'on tornar a estimar

en aquest temporal de la memòria.

Per als alumnes de l'Institut, una tria més gran: aquí.

Quatre anys al Guillem Catà

… i el cas és que arriba febrer, i aleshores algú em recorda que ara fa quatre anys que sóc a l'institut. Que ja fa quatre anys que sóc al Guillem Catà. Quatre anys! Tan lents i tan ràpids: passen els cursos i la canalla es fa gran. M'agrada veure'ls créixer -i m'agrada després retrobar-los pel barri, desmenjats, sense la corda que els lligava al centre. Els uns se surten de tot, a d'altres els costa més, però no n'he conegut a cap sense una història que valgui la pena de ser viscuda. Encara que siguin històries ben bèsties! I bo, m'agraden els nanos i m'agraden les classes, i aquest quart curs he fet més sort encara: he incorporat deu hores del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. Animació i gestió cultural per una trentena de nois i noies que afinen més que no sembla. Més desperts, més crítics, més diversos i també més esverats que cap dels cursos que mai no havia tingut. Doncs bé, són aquesta mena de trastos els que em preserven el punt d'entusiasme necessari per acarar el dia. I perquè encara que sigui un luxe guanyar-se les garrofes parlant de cultura, o parlant de literatura a batxillerat -que ho és de luxe, i molt gran- no deixa també de ser un plom conviure entre preceptes de compliment formal, sovint d'utilitat dubtosa, per tal de documentar cada episodi del curs. Per tal d'acabar-lo amb unes estadístiques més o menys homologables, tranquil·litzadores, que no qüestionen res, que no es fan cap pregunta. Quin joc d'ous, tot plegat! I és aleshores que m'esborronen els quatre anys passats. Això... i el risc d'acostumar-m'hi.

Els nois i noies de 2n d'ASCT, en una matinal de pràctiques a Montserrat, aquest novembre. 

Qui no coneix Anna Rius?

El van presentar dimecres al Casino i ahir ja va arribar a casa: el Pou de la gallina d'aquest febrer, amb un ampli reportatge sobre "la Manresa degradada". L'objectiu no és altre que reclamar la necessitat urgent d'un pla d'actuació al centre històric de la ciutat. Això i "sobretot fer-hi una neteja a fons"! Amb molta menys ambició, al secció del Cul del Pou "Qui no coneix…" hi presento una dona compromesa i riallera, tan discreta com la feina que ella i tantes de la mateixa corda fan cada dia: Anna Rius, treballadora social. La coneixeu, oi? Anna Rius, feliçment capturada pel traç de Maria Picassó. És aquesta:

Anna Rius,
la discreta constància del treball social
No la coneixeu l’Anna Rius? I és clar que sí! Penseu-hi: quantes vegades no l’haureu vista a ballar? A dalt de l'escenari, dels seus molts anys a l’Esbart, a l’Agrupa, ara a plaça per festa major, ara a la innocentada, en un teatre. I bé que hagués pogut ballar sempre, si hagués volgut, que prou hi tenia traça. Però l’Anna tenia allò que se’n diu –o se’n deia- vocació. I per vocació anava a ser mestra, que per això havia passat pels Infants i les Dominiques i rematà el batxillerat al nocturn del Peguera. Aleshores, just l’estiu abans de començar la carrera, va descobrir per atzar el treball social. I tal dit, tal fet, no li va caldre encomanar-se a ningú: s’hi va matricular a Barcelona i en tres anys ho va tenir enllestit. I ara arriba allò de la constància: l’Anna va anar a fer les pràctiques al Centre Hospitalari i ja no se’n va moure. Fa trenta anys que hi és! Ara s’està a Althaia, és clar, i l’empresa no és ben bé la mateixa. Però la seva continuïtat disciplinada li ha permès arribar a la cinquantena amb entusiasme, atenent cada any més de 400 històries. Quin tràfec! I ella aguanta, seguint l’exemple d’una companya encara més veterana: Teresa Codinach. Plegades, n’han vist de tots colors, atenent aquells avis que no es valen després d’un procés d’hospitalització. Tractant les famílies, concertant residències, cercant suports a l’administració... no és pas una tasca senzilla! En acabat, l’Anna, tan manresana i discreta, quan va voler volar ho va fer alt i lluny: va anar trobar el company a París. l amb en Saïd van fer tres noies precioses –la Nor, l’Alia i la Dounia- i tot això, i allò, fent valdre sempre el cognom: somrient. Anna Rius i Roses, des de la infantesa a la plaça Catalunya, passant pels Carlins, i per Tabola, i l’Agrupació, i a tot arreu on ha estat, responsable i compromesa. Buscant solucions. Ara tot just amb un somriure, ara amb una rialla sonora que us la fa franca i decidida. Inoblidable.

ERC-Bages, municipis per l'Educació

Aquests darrers dies de gener han estat intensos: arreu del país s'estan tancant llistes per a les properes eleccions municipals, el 24 de maig. Al Bages, ERC preveu arribar a fer-ne 31, que en són moltes, gairebé per abastar la totalitat d'ajuntaments. Un grapat de gent i d'idees, sovint amb molta il·lusió, per aconseguir el millor programa per cada poble o ciutat. Que no vol dir només sumar vots, sinó sumar complicitats en un projecte compartit, tan ampli com sigui possible per començar-lo a aplicar el 25 de maig. Amb l'alcaldia o sense. Des del govern o -hi estem prou fets- des de l'oposició. Però avançant en un trajecte que ja duu la flaire de la futura República Catalana. Circulen les fotos per la xarxa: a Navàs i al Pont de Vilomara, a Sant Vicenç, a Sallent i a Sant Fruitós, a Castellnou i a Castellgalí. Gent nova i gent amb experiència per pobles on sempre hem estat presents i pobles on ens estrenem amb entusiasme. Però com que no n'hi ha prou amb l'entusiasme, des del grup d'Educació ara fa uns mesos vam concebre una matinal de dissabte per parlar de la força de l'educació, i de com pot ser present amb cara i ulls a tots els programes municipals. Que no tot són les aules ni tot es competència del Departament! I per omplir els candidats d'idees i recursos vam convidar en Pep Bargalló i en Josep Ma Freixenet. D'això ja en fa una setmana. I, després de quatre hores, em penso que vam aconseguir els objectius. Pel butlletí d'ERC-Bages de febrer hi publico aquest resum:

Municipis per l'Educació 

El dissabte 24 de gener, des del grup d'Educació d'ERC-Bages van programar una jornada que aplegués representants de de les properes candidatures municipals d'ERC. L'objectiu era parlar d'Educació, és clar, però sobretot, mirar que les diferents candidatures d'ERC al Bages aprofundeixin més en aquest discurs. Perquè estem convençuts que l'Educació és una eina bàsica si es volen impulsar politiques de transformació social. Ras i curt: estem convençuts que més enllà de les competències del Departament, cada municipi pot impulsar moltes propostes seguint aquest fil conductor. I el resultat va ser francament estimulant: aquella matinal de dissabte, a la sala Vilà i Valentí de Sallent, gairebé ens vam aplegar una cinquantena d'assistents!

Va engegar en Josep Bargalló, exconseller d'Educació i exconseller en cap, parlant del marc legal i d'aquelles possibilitats d'actuació que sí que tenim des dels municipis. No cal dir que va ser una primera hora molt interessant, que va valorar el paper dels ajuntaments en l'ensenyament des dels temps de la Mancomunitat fins l'actualitat. Del seu discurs, viu i ple d'informació, ens vam quedar amb dues idees: la conveniència, en primer lloc, de canviar la gestió educativa a la futura República Catalana. Els exemples d'Escòcia i alguns països escandinaus avalen un plantejament de proximitat per a la gestió del sistema educatiu, on els ajuntaments hi tenen molt a dir. I encara, en segon lloc, una autocrítica per tal com es va passar del Pacte Nacional per l'Educació a la Llei d'Educació -LEC. "Es van perdre propostes molt positives. I, amb tot... era la primera Llei d'Educació que es feia després de més de dues dècades de govern autonòmic!".

Després, Josep Maria Freixanet, alcalde d'Olost del Lluçanès va presentar les experiències d'un petit municipi que treballa educació i cultura com a eines creadiores de comunitat. Amb l'objectiu d'esdevenir municipi educatiu, Olost treballa de costat als mestres i les famílies, vincula el lleure a l'ensenyament i fins proposa mancomunar serveis entre municipis… A la recta final, les experiències a secundària amb cultura popular o el programa compartit entre Santpedor i Castellnou del Bages van exemplificar les possibiliats del tema, i la necessitat de trenar complicitats. A la cloenda, Pilar Sala -presidenta del grup d'Educació també ara mateix candidata a l'alcaldia de Sallent- encara va bregar amb les possibilitats dels instituts-escola -previstos a la LEC però absolutament obviats aquests quatre anys per l'actual Departament- o el finançament d'escoles bressol o de música. Un debat ric que va arribar fins el migdia, amb el compromís de fer arribar els documents exposats a totes les futures candidatures d'ERC al Bages.

A la foto, Josep Bargalló, discernint entre el marc legal dels municipis i les seves possibilitats en l'àmbit educatiu: hi ha camp per córrer!