dissabte, 7 de febrer de 2015

Qui no coneix Anna Rius?

El van presentar dimecres al Casino i ahir ja va arribar a casa: el Pou de la gallina d'aquest febrer, amb un ampli reportatge sobre "la Manresa degradada". L'objectiu no és altre que reclamar la necessitat urgent d'un pla d'actuació al centre històric de la ciutat. Això i "sobretot fer-hi una neteja a fons"! Amb molta menys ambició, al secció del Cul del Pou "Qui no coneix…" hi presento una dona compromesa i riallera, tan discreta com la feina que ella i tantes de la mateixa corda fan cada dia: Anna Rius, treballadora social. La coneixeu, oi? Anna Rius, feliçment capturada pel traç de Maria Picassó. És aquesta:

Anna Rius,
la discreta constància del treball social
No la coneixeu l’Anna Rius? I és clar que sí! Penseu-hi: quantes vegades no l’haureu vista a ballar? A dalt de l'escenari, dels seus molts anys a l’Esbart, a l’Agrupa, ara a plaça per festa major, ara a la innocentada, en un teatre. I bé que hagués pogut ballar sempre, si hagués volgut, que prou hi tenia traça. Però l’Anna tenia allò que se’n diu –o se’n deia- vocació. I per vocació anava a ser mestra, que per això havia passat pels Infants i les Dominiques i rematà el batxillerat al nocturn del Peguera. Aleshores, just l’estiu abans de començar la carrera, va descobrir per atzar el treball social. I tal dit, tal fet, no li va caldre encomanar-se a ningú: s’hi va matricular a Barcelona i en tres anys ho va tenir enllestit. I ara arriba allò de la constància: l’Anna va anar a fer les pràctiques al Centre Hospitalari i ja no se’n va moure. Fa trenta anys que hi és! Ara s’està a Althaia, és clar, i l’empresa no és ben bé la mateixa. Però la seva continuïtat disciplinada li ha permès arribar a la cinquantena amb entusiasme, atenent cada any més de 400 històries. Quin tràfec! I ella aguanta, seguint l’exemple d’una companya encara més veterana: Teresa Codinach. Plegades, n’han vist de tots colors, atenent aquells avis que no es valen després d’un procés d’hospitalització. Tractant les famílies, concertant residències, cercant suports a l’administració... no és pas una tasca senzilla! En acabat, l’Anna, tan manresana i discreta, quan va voler volar ho va fer alt i lluny: va anar trobar el company a París. l amb en Saïd van fer tres noies precioses –la Nor, l’Alia i la Dounia- i tot això, i allò, fent valdre sempre el cognom: somrient. Anna Rius i Roses, des de la infantesa a la plaça Catalunya, passant pels Carlins, i per Tabola, i l’Agrupació, i a tot arreu on ha estat, responsable i compromesa. Buscant solucions. Ara tot just amb un somriure, ara amb una rialla sonora que us la fa franca i decidida. Inoblidable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada