Quatre anys al Guillem Catà

… i el cas és que arriba febrer, i aleshores algú em recorda que ara fa quatre anys que sóc a l'institut. Que ja fa quatre anys que sóc al Guillem Catà. Quatre anys! Tan lents i tan ràpids: passen els cursos i la canalla es fa gran. M'agrada veure'ls créixer -i m'agrada després retrobar-los pel barri, desmenjats, sense la corda que els lligava al centre. Els uns se surten de tot, a d'altres els costa més, però no n'he conegut a cap sense una història que valgui la pena de ser viscuda. Encara que siguin històries ben bèsties! I bo, m'agraden els nanos i m'agraden les classes, i aquest quart curs he fet més sort encara: he incorporat deu hores del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. Animació i gestió cultural per una trentena de nois i noies que afinen més que no sembla. Més desperts, més crítics, més diversos i també més esverats que cap dels cursos que mai no havia tingut. Doncs bé, són aquesta mena de trastos els que em preserven el punt d'entusiasme necessari per acarar el dia. I perquè encara que sigui un luxe guanyar-se les garrofes parlant de cultura, o parlant de literatura a batxillerat -que ho és de luxe, i molt gran- no deixa també de ser un plom conviure entre preceptes de compliment formal, sovint d'utilitat dubtosa, per tal de documentar cada episodi del curs. Per tal d'acabar-lo amb unes estadístiques més o menys homologables, tranquil·litzadores, que no qüestionen res, que no es fan cap pregunta. Quin joc d'ous, tot plegat! I és aleshores que m'esborronen els quatre anys passats. Això... i el risc d'acostumar-m'hi.

Els nois i noies de 2n d'ASCT, en una matinal de pràctiques a Montserrat, aquest novembre.