La Caravana del Bages per la Independència

Amb l'adhesió de trenta municipis, i sis punts de partida diferents, avui hi ha hagut la Caravana del Bages per la Independència organitzada per les assemblees territorials de l'ANC - Assemblea del Bages per la Independència. Sis columnes de cotxes i encara dues més formades per motards i ciclistes, respectivament. Tot plegat, més de cinc o sis-cents vehicles que ens hem reunit al migdia al Parc de l'Agulla de Manresa. Activisme dominical per tal de fer popular la futura independència del país. Un assaig -un altre!- per tal de crear xarxes entre municipìs, madurar les organitzacions, veure qui és qui i amb què comptem. I preparar-nos al fer el salt...

Per qüestions estrictament familiars, amb M. ens hem incoporat a la Caravana a Castellbell i el Vilar, a les 10 del mat. Ha arribat la columna que ja venia de Monistrol, esmorzada i amb discurs de l'alcalde d'allà. A Castellbell i el Vilar hi hem tornat -discurs de l'alcaldessa, coca i xocolata de ca la Margarida. I després cap a Sant Vicenç de Castellet -aquí el manifest i discurs d'alcalde no han tingut acompanyament gastronòmic. Però sí que és veritat que en menys de cent minuts, vejats miracle, un alcalde d'ERC, una del PSC i un de CDC han assumit el manifest i el projecte d'independència que el país necessita. Aquesta podria ser la primera victòria de l'ANC a la nostra comarca. Després, hem enfilat el camí de Manresa passant pel Pont de Vilomara, municipi que per no estar adherit no ha tingut ni alcalde ni manifest ni, què sé jo, unes patates xips i vermut...

Al migdia la calor ja es feia notar, i al Parc de l'Agulla per tercera vegada hem escoltat el manifest amb referències a l'espoli fiscal i el preu de trobar-nos sota l'administració colonial espanyola. Fet i fer, a cada català ens costa 7 euros cada dia això d'Espanya, xifra que es considera l'exemple màxim de depredació en un estat de la Unió Europea. En fi, al Parc de l'Agulla hi ha hagut música, un desplegable colossal que ha pintat l'Esteve Porta, i encara una nodria presència de grups de cultura popular i fins hereus i pubilles!. D'entre el repertori escoltat no em puc estar de destacar la cançó del Conte medieval, de Els Esquirols, revisada per la veu d'en Titot i la guitarra d'en David Rossell. M'ha semblat una tria extraordinària.

Perquè tot plegat podria passar per un matí de costellada i per això també, poc abans no anéssim a trobar el dinar, ha anat bé d'escoltar el discurs de Laura Vilagrà, vicepresidenta de l'Associació de Municipis per la Independència, i alcaldessa de Santpedor. Guanyar musculatura organitzativa de poc serviria si no hi poséssim discurs!. Això és, reclamar no només la constitució d'un nou estat, sinó recordar que massa vegades els catalans, quan ens amenacen, ens arrosem. M'ha agradat contrastar el to festiu i dominical amb un advertiment serè: "la independència és un camí difícil" i ho és perquè necessàriament implica un canvi social i polític, també econòmic. És clar que només hi tenim a guanyar! Però cal vèncer la por, perquè ja és a tocar el dia de plantar-nos, de dir que prou, i això vol dir desobeir, fins i tot quan provaran d'espantar-nos. Per això ens cal sumar més gent i vèncer la por. I estic convençut que n'hi ha molts a punt, molts i molts més que no pas avui ens hem aplegat a l'Agulla. I hi anem arribant: participant i fent festa. A peu o dalt d'un cotxe. Alegres, és clar. Però necessàriament valents: la independència només pot ser transformadora! Al capdavall, deia la tornada de la cançó:

"Ai de poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l´haurà de pagar amb suor".