dimarts, 8 de maig de 2012

Qualitat i mancances de l'educació

Avui estic content: em sembla que he passat correctament l'entrevista de l'auditoria per a l'obtenció del Certificat de Qualitat ISO 9001 del nostre institut de secundària. Poca broma perquè les proves han durat dos dies i des de fa mesos que al centre s'hi està treballant. L'objectiu és aconseguir ser reconeguts com un centre ISO 9001 i, no cal dir-ho, només això ja ha estat objecte de debats des del primer dia. Quan vaig arribar al Guillem Catà la cosa ja feia més d'un any que durava, però jo vaig preguntar poc i em vaig deixar dur perquè el projecte em permetia redescobrir el funcionament contemporani dels instituts, després del meu llarg parèntesi polític de setze anys.

Estic content, doncs, perquè diria que m'ha anat bé això de treballar "la qualitat". Però sobretot em sembla que li ha anat bé al centre perquè, després d'aquell acord inicial per embrancar-nos en el projecte, hi ha hagut l'esforç de sistematitzar la nostra documentació, els nostres objectius, compromisos, metodologia i fins i tot les maneres de redreçar els errors que detectem a la nostra gestió. La terminologia és una altra, i només en deixo un tast: "Revisar l’estat de l’empresa i el seu grau de comprensió dels requisits de la norma, en particular en allò relatiu a la identificació d’aspectes clau o significatius del funcionament dels processos, els objectius i el funcionament de tot el sistema de qualitat".

Llegit en fred sona fatal, oi?. Però la música de fons ja fa anys que ens acompanya. "Dret a una educació integral i de qualitat" diu la LEC, tot reiterant un principi del nostre Estatut: “Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat". Qualitat, doncs. Però... la qualitat és feina, és major compromís i és complicitat en un projecte de futur.

A l'Institut Guillem Catà em penso que no planyem els esforços, i que ens n'estem sortint. Però al vespre, a casa, per un moment dubto de què servirà tot plegat si al costat d'aquesta empenta no trobem el suport necessari, la complicitat de les autoritats educatives. No estic parlant de 100 euros mensuals menys ni d'una hora setmanal més. No em queixo per mi: reclamo majors complicitats, un punt de fermesa en la defensa de l'Educació . I només rebem bones paraules. Discursos que en nom de la racionalització i la tisora volen que l'escola -i especialment l'escola pública- faci encara més per menys. I ara... amb qualitat!

I doncs, quants anys fa que fem més per menys? Quan vaig començar el MHP Pujol ja ens deia que el bon mestre sota un pi fa escola. I tant! Però l'objectiu no es pot quedar a trobar pins de qualitat... i retallar tota la resta! Aleshores repesco l'article d'en Jaume Cela i Juli Palou publicat al suplement Criatures de l'Ara. Perquè sé que malgrat tots els esforços -tota la vocació que aquest col·lectiu gastem- els resultats s'empobreixen. I això, no ens enganyem, és molt dolent per al futur dels nostres nois i noies. És molt dolent per al futur del país. L'article deia...

Dues mans
La gran majoria dels humans tenim dues mans i hi podem fer coses. Podem empènyer un cotxet amb una de les mans i menjar un gelat amb l'altra. Podem ensenyar els palmells com un indici de confiança. També podem tapar-nos la cara de vergonya, com haurien de fer algunes persones que proposen segons quines polítiques en l'àmbit educatiu. Si per un accident perdem una mà, fer qualsevol de les accions anteriors serà molt més difícil, tot i que hi posem moltes ganes, tones d'il·lusió, enginy de tota mena i una cantarella de bones intencions.

Una cosa semblant passa amb l'educació. Encara que ens vulguin fer creure que racionalitzar i retallar són sinònims, no ens enganyen. No hi ha cap mena de dubte que amb menys recursos la qualitat del servei que oferim se'n ressentirà. El ministre d'Educació trepitja fort. S'ha tret la careta i ha explicat les mesures d'estalvi que s'implantaran per reduir la inversió en educació. Si s'apliquen ho tenim cru per mantenir alguna cosa més que sessions magistrals amb llibre de text per subratllar. Si augmenten les hores lectives, si es redueixen les de preparació i de reunió, si augmenten les ràtios per classe i no es cobreixen les substitucions de menys de deu dies, no cal que ens plantegem fer gaires canvis organitzatius per molta il·lusió i empenta que tinguem.

Tampoc no ens enredaran amb allò que els problemes són oportunitats. Parlem clar, l'esforç per innovar en l'àmbit educatiu ha de comptar amb el finançament adequat i amb acords polítics que se situïn per sobre de les onades que provoquen els canvis de govern. Queda clar que a les polítiques neoliberals els importa un rave l'educació i l'escola pública i bona part de la concertada. Això que vol fer el ministre no té nom. Més ben dit, en té un però és molt lleig i a nosaltres ens agrada parlar de manera educada, que som mestres i públics.

Jaume Cela i Juli Palou.
Ara criatures. 28 d'abril de 2012,
La foto, de les jornades Catà en acció: la flashmob final. Educació amb ritme i, malgrat tots els peròs, de qualitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada