Nosaltres, els valencians...

Diu que és exactament avui que fa cinquanta anys que Joan Fuster va publicar Nosaltres, els valencians. El llibre inaugurava editorial -Edicions 62- i fou un èxit immediat, tant que en tot aquest temps mai s'ha deixat de reeditar. I amb tot, l'aniversari ens arriba coincidint amb la desaparició de El Temps als quioscs. Alguna cosa s'estronca. O no acaba d'anar malgrat la tossuderia d'homenots com Fuster. O Eliseu Climent. O des de Vilaweb, Vicent Partal. Tossuderia del sud i una mica més.

Ja diu Partal a l'Editorial d'avui que Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Joan Fuster. "És un llibre, tal vegada, de circumstàncies. Escrit en les condicions en què era possible d'escriure'l en ple franquisme, segurament que avui Fuster no l’escriuria igual. Però, més enllà de detalls prescindibles o discutibles, l'esperit del llibre és superb, un autèntic raig de llum que ha il·luminat i il·lumina generacions senceres de valencians, de catalans".

Heterodox com era, bé podem dessacralitzar Fuster, doncs. "Que el seu programa polític, que tal o tal punt, siga discutible, és una evidència. També ho és que no hi ha una sola manera de ser valencians i que des de posicions ben distants hom pot defensar el país i la llengua sense haver de concordar en el projecte polític final. Que pels uns Fuster és més transcendental que no pels altres, també és obvi. Però ningú que estime el País Valencià no pot passar per alt la seua fita, la pedra que ell va posar amb el seu esforç personal, sobre la qual s’ha bastit la major part del valencianisme contemporani".

"Això quant al País Valencià. Però Fuster va més enllà (...) i fa creïbles, miraculosament, els Països Catalans, aquest concepte esquiu durant segles al País Valencià i al Principat, i tanmateix imprescindible per a sobreviure en la mundialització. Sense Fuster, sense la seua obra i el seu compromís, és més que probable que moltes coses que fem cada dia no serien. Per exemple, aquesta reunió virtual que és VilaWeb, aquesta nació que parla amb si mateixa a través de les pàgines del nostre diari".

A Manresa, Fuster té una àmplia avinguda. I una cruïlla exacta amb una altra, la de Països Catalans, que ens recorda que compartim moltes coses. Que ens recorda que no podem viure d'esquena ni ignorar-nos els uns als altres. Que ens convé avançar plegats.

Doncs això, rellegiré Fuster i, per poc que pugui... tornaré a València.