dissabte, 11 de juny de 2011

A tomballons

Avui es constitueixen a tot Catalunya els ajuntaments fruit de les eleccions del 22 de maig. I per pura coincidència, a Regió7 estreno davantal: a tomballons. Es podria dir que serà com un fill imprès d'aquest tomba que gira. El primer, va dedicat al relleu de l'alcaldia de Manresa.

"... i barca nova"

Em penso que va ser el mateix dia de la Llum que en Marc Marcè em va proposar d’escriure pel diari. I bo, tot i que la idea m’agradava molt, li vaig demanar de deixar-ho per després de les eleccions municipals. Que no acabés fent literatura de campanya electoral! I com que em va dir que cap problema, a la fi ve que m’hi poso. Per parlar de la política i de la cultura. O de tot allò altre que em surti, ja ho veurem. Però avui, per començar, inevitablement m’atrapa el proper relleu a l’alcaldia de Manresa. I és que aquest dissabte formalitzarem el cinquè alcalde de la democràcia...

Algú ha dit també que és la fi de la fórmula tripartita, i bé que ho sembla. En tot cas no es tracta d’una fórmula química de les que sempre funcionen. Però, quan funciona, funciona (ara en Marc Marcè ja es deu penedir de l’oferta!). Vull dir que aquests pactes o d’altres a vegades funcionen... i a vegades no. I com que no són científics, quan no funcionen s’han de canviar. Els mateixos electors se n’encarreguen i no només el diumenge electoral: ja feia mesos que n’hi havia símptomes... Jo encara defenso un projecte progressista de ciutat i de país, i potser els que ens vam aplegar l’any 95 (PSC+ERC+ICV i AUP) vam coincidir en una ciutat adormida, una organització desballestada i un dèficit dels que també feien por (més de 1100 milions de pessetes, feu el càlcul en pessetes constants, dividiu per 166,386 i ja m’ho direu). Però coincidíem en un projecte de ciutat i una voluntat de canvi que va generar moltes i bones oportunitats. I això que ningú ens donava ni sis mesos de coll! I no vas ser tampoc fàcil convèncer l’assemblea local d’ERC per embarcar-nos en un pacte a tres bandes!. Fins i tot vaig haver de citar Llull i recordar que quan hom s’ha compromès no s’hi val a deixar-se vèncer per la por. La por a dissoldre’ns, la por a treballar “pel soci gran”... No vam tenir por, a la fi. I durant anys, amb tots els riscos que els pactes tenen, sí, vam conciliar una massa crítica prou ample per prendre decisions compartides a Manresa.

Ara hom esgrimirà la crisi, l’urbanisme, la xenofòbia, el darrer govern nacional... però hi ha molt més que això, i és quan els lideratges es desdibuixen. La fórmula, ja ha estat dit, era la de sempre però no convencia, no semblava tenir per objectiu cap altra cosa que continuar. I continuar costa, i més encara quan no s’endevina cap on es va. Quant de temps fa que, sense explicitar-ho, les respectives assemblees havien abjurat d’un nou pacte? I sense discurs ni complicitats internes, –sense “relat” diran els politòlegs- la cosa feia temps que no rutllava ni convidava a participar-hi. A la traca final, la candidatura del PSC per aquest 2011 reclamava a crits l’ensulsiada... ( i aquelles fotos i l’eslògan? quin despropòsit!). No cal fer números de qui paga més pel desastre perquè, hi torno, em penso que més que una qüestió de números, ho era de
projecte i lideratges.

I és que vivim temps difícils, i malgrat que la ciutat serà governada per un bipartit de convergència i d’unió, de cap manera vull que Manresa hi perdi. Dic, doncs, que m’alegraré dels seus encerts i em doldré dels seus fracassos. I que els animo a retenir la complicitat dels electors més enllà del 22 de maig. Barca nova, doncs. A la ciutat li convé un punt d’entusiasme encara que el vent vingui de cara: a la crisi reconeguda, les noves lleis del govern català ja estan complicant més i més les coses per a tots els ciutadans. Els mateixos ciutadans que, si aquests nous governs no se’n surten, sabrem tenir a punt el relleu...


(Els pactes a dues, tres o quatre bandes exigeixen sempre una bona cintura, allò que en diem "saber-la ballar". El dibuix, del meu germà Manel, també aparegué a Regió7, en un acudit de l'any 2002. I entre en Valls i en Mora, jo sóc el que té pinta de Mortadel·lo...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada