La mesquita dels manresans

Avui hem anat, amb bona part dels alumnes del cicle d'Animació Sociocultural i Turisme, a visitar la mesquita Al Fath, a Manresa. I ha estat d'allò més interessant, amb una rebuda extraordinària per part d'Abdellah Anhari, que és el president de la Comunitat islàmica del Bages. En un parell d'hores llargues hem visitat les estances de l'antiga fàbrica de l'Aranya, recuperada com a centre de culte islàmic l'any 2005 i que, en aquests anys, ha crescut i millorat moltíssim. Aleshores, en el moment de la seva inauguració, la nova mesquita manresana es feia visible mitjançant la Xarxa de Diàleg Interreligiós de la ciutat, i des d'aquell moment ha pogut desenvolupar la seva tasca amb la normalitat de qualsevol altre culte. Avui, quan ja ha aquirit la primera planta de la nau de la fàbrica, la comunitat islàmica ha resolt amb l'Ajuntament la provisonalitat de més de dotze anys i ara fa obres per esdevenir no només un oratori sinó definitivament un centre cultural, que es vol obert al barri i a tota la ciutat. De tot això en parlàvem amb els nois i noies que ens acompanyaven i l'Abdellah, que s'ha explicat d'allò més bé i, encara millor, ha contestat un munt de preguntes -sobre el finançament, sobre jihadisme, sobre el Ramadà: una col·lecció de tòpics desmuntats a poc a poc i amb molta confiança. Al davant, un grup de joves bocabadats -m'ho imaginava més fosc, em pensava que estava prohibit... D'entre els assistents, però, també hi havia qui havia passat per la mesquita. "Jo venia aquí tots els dissabtes, a aprendre àrab". Perquè és clar, també tenim alumnes de tracidió musulmana que ara ens ensenyen els llibres, recorden estones passades i parlen d'un futur a la ciutat que es vol compartit. Vull creure que tantes hores d'animació sociocultural trobaran amb l'actual associació islàmica punts d'entesa. Que entre tots continuarem trenant aquesta ciutadania tan nova i diversa, i al mateix temps, tan enriquidora. En acabat s'acosta l'hora de plegar, i ho enllestim amb un te fred i dolcíssim, i unes pastes que reconeixem de la pastisseria dels Benadi. I agraïm la visita i l'estona mentre baixem a recuperar les sabates abans d'enfilar el camí de casa. Convençuts que el valor de la mesquita és que sigui, també, de tots i cadascun dels manresans.

Vigència de Joan Fuster

"En comptes d’arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho i no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci."

Aquest és un fragment del Diari (1952-1960), de Joan Fuster. El va escriure a Sueca un divendres 29 d'agost, i allò que frapa és l'any: 1958. No res, que han passat gairebé seixanta anys, i hom diria que comptat i debatut no hem avançat gaire. O no pas tant com ens pensàvem! Sigui com sigui, recuperar Fuster -l'escriptor, el polemista, el pensador, aquest pare dels Països Catalans- és un exercici que hauríem de fer regularment per allò que té d'estimulant i, també, d'higiènic. Recuperar Fuster i recuperar-lo en públic. Per a tothom: per exemple aquest dissabte matí, a Manresa. El Col·lectiu Desvalls fa anys i panys que hi brega. No us ho perdéssiu pas! 

Qui no coneix Xesca Sala?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril és, de cada any, la revista que s'està menys temps al quiosc: el proper dilluns dia 23 -Sant Jordi- un altre Pou la relleva en clau d'aniversari, sovint acompanyada d'aires de renovació. Però ara mateix, encara tenim ben vigent aquest Pou dedicat a la Manresa 4.0, i que té Xesca Sala a la cloenda, al "Qui no coneix...?". Xesca Sala: per poc que trepitgeu el rodal de la ciutat, segur que us l'haureu trobada un dia o altre. Quin tip de córrer camins i muntanyes! I sempre amb un somriure, com si cada repte -cadascuna de les coses que fa i que belluga- no costessin gens ni mica, com si tot fos cosa d'anar fent i no aturar-se...

Xesca Sala,
la química de córrer

Va néixer a Santa Maria d’Oló, però de seguida ens la vam trobar per Manresa; per allò d’estudiar, va venir a fer primer de BUP al Lluís de Peguera, anant amunt i avall amb aquells busos vermell rònec dels Galtanegra. Quaranta-cinc minuts per a cada trajecte! Al següent curs ja treballava a la fàbrica del poble, i es passà al batxillerat nocturn. I entre una cosa i una altra, a divuit anys ja havia trobat feina a Manresa i s’estava en un pis llogat amb d’altres companyes d’Oló. La recordeu, doncs? Xesca Sala i Farré. La Francisca, de petitona, segona dels germans Sala, després de la Maria Rosa i abans de la Isabel, la Miracle i encara al capdavall l’Albert. La Xesca volia estudiar però no ho va tenir mai fàcil. Enllestit el batxillerat, i en funció d’un pragmatisme poc freqüent, a la fi va baratar el desig d’una llicenciatura en Geologia per una diplomatura feta a Manresa mateix: seria enginyera tècnica de mines per la UPC. Tal dit, tal fet. I sempre sense perdre el tremp ni la calma. Van caldre més de tres anys, d’acord. Però sense deixar el jornal a Modelfusa –deu anys- es va anar pagant els estudis i la independència. I encara més, que es va casar amb en Joan Lluís Santolària i van començar a prodigar-se en moviments cívics i culturals, també de l’esquerra independentista –objectors de consciència, l’Alzina, Xàldiga, la nova AV de Cal Gravat... i tantes altres que aquí no hi cabrien. Després vindrien les bessones (Nina i Roser), el final dels estudis i –pim-pam- la plaça de tècnica de laboratori a la UPC. Fa vint-i-set anys que s’hi dedica, cada dia de cada dia, preparant les pràctiques i organitzant els laboratoris de mines i de química. Que vol dir entendre’s amb tothom de la casa. Des dels professors, és clar, fins als administradors i, també, amb els milers d’alumnes que ha conegut! En acabat, la tarda és seva, i és aleshores que es manifesta la Xesca autèntica, sota unes malles llampants, pujant fins el Collbaix o potser sant Jeroni, resseguint pam a pam el rodal de la ciutat, potser la Sèquia. Trenta anys complerts, quin tip de cremar vambes! “Necessito córrer, no pas per esbargir-me o desconnectar: és per activar-me, per sentir-me bé”. Posats a triar, allò que més li agrada és córrer per muntanya –marxes pels Pirineus, per sant Llorenç, pel Berguedà... o la Matagalls-Montserrat, en el seu recorregut antic, amb un rècord personal de no gaire més de 10 hores. Ei, i que la Xesca no para de xerrar ni a les pujades! Potser perquè, al capdavall, també és una lectora empedreïda, i una autèntica dona multi-tasca. Ara mateix, i només per complir un servei, l’hem vista tresorera de l’ANC al Bages. I en la seva serenitat és capaç de voltar mig món per resoldre una marató. A Barcelona, València, Donosti, Madrid, Roma, Torí... o –a veure si aquest cop no hi ha un tifó que li suspengui!- el proper novembre a Nova York.

14 d'abril, Junqueras, Fernandez, República.

No per nostàlgia, sinó com a estímul: ja fa molts anys que commemoro cada 14 d'abril i tota l'esperança que aquell 1931 es va fondre amb la data. La República! El somni d'un nou temps, i d'un país lliure, més just i més ric, més digne. De tot això n'han passat 87 anys, i celebro la nova vigència de la data mentre m'arriba la carta d'Oriol Junqueras que Marta Vilalta ha llegit a l'acte d'ERC, aquest matí, a les cotxeres de Sants. L'Oriol és des del 2 de novembre a Estremera, i des d'allà denuncia presons i exilis: "Prou de fer mal a bones persones, a gent d’una trajectòria pacífica i democràtica inequívoques. L’objectiu no pot ser omplir les presons de bones persones. L’objectiu ha de ser buidar-les. L’objectiu és sempre la llibertat i una societat justa i lliure. Persistim, sempre. Feu-ho. Jo, persistiré. Tots nosaltres ho farem. Recordeu el que sempre us he dit. Els dones i homes d’Esquerra Republicana de Catalunya som els que mai defallim, som els que perseverem, som els que sempre hi som i els que sempre estarem al costat de la democràcia i la llibertat."

I encara més, que aquest perseverar no ens allunyi de la gent: "La nostra és i ha de seguir sent una lluita pacífica. No ens podem deixar endur per la frustració, ni caure en actituds maximalistes que no porten enlloc. L’aliança conservadora aplaudeix davant cada error i ens empeny a una fugida endavant. Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que per avançar hem de seguir sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador, per a tots els ciutadans, és imprescindible. Cada passa que ens desconnecta de la centralitat és una passa enrere i ho és impedir la formació de Govern. Si això no ho entenem, si no superem aquest impàs, haurem convertit la victòria del 21D en un regal al 155 i als que impulsen una involució dels drets i llibertats sense precedents. La formació del Govern, la recuperació de les institucions és una necessitat. És ben cert que no suficient. Però és, en canvi, un pas imprescindible per avançar. Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles." Junqueras acaba parlant de les virtuts republicanes, de la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici, la generositat ... "Siguem pacients, siguem constants i sobretot fem passes sòlides que ens permetin avançar. Volem un país lliure i el tindrem si així ho vol la majoria dels ciutadans." I tot això des d'una cel·la d'Estremera, sense perdre mai ni l'esperança ni el somriure!

En acabat, fullejo l'Ara, amb l'orgull de trobar-hi quatre pàgines d'historieta signades per en Toni Soler i el meu germà Manel. Però és al text de David Fernandez, a la secció d'opinió, d'on m'emporto la consigna: ara cal que no fallem nosaltres! Entre la vergonya i l’esperança, l’important "és que no fallem nosaltres: el que fem –i no fem– avui configurarà el demà. En aquest ara mateix que ens recorda que avui, contra bords i lladres, torna a ser 14 d’abril al país de l’olivera. I que ens veurem diumenge, en peu de pau, omplint els carrers de nou. Per buidar les presons". El que fem i el que no fem. Tot compta, i tot és necessari. Demà, doncs, tornarem a omplir Barcelona. Tossudament, sí, i amb un somriure. L'esperança d'aquell nou país torna a ser a tocar!

26 de març, trenta anys de Residència d'avis

A la darrera reunió del Patronat de la Fundació Residència d’avis del barri de la Sagrada Família em van fer arribar còpia d'una carta rebuda al centre. Era d'Antoni Comas, qui anys enrere fou MH Conseller de Benestar social de la Generalitat de Catalunya i que, ras i curt, va ser ben bé un artífex de la nostra Residència d’avis. Es tractava d'un text de condol adreçat a la Residència per recordar precisament la relació que van tenir, molts anys abans, amb la meva mare, Pepita Subirana, aleshores impulsora del projecte. La Pepita, amb Rossend Coll, havien baixat dotzenes de vegades a Barcelona per tal de visitar Antoni Comas al Departament. Es tractava de compartir projectes i també d’aconseguir el suport, un compromís o —directament— els recursos necessaris, i no sempre amb formes educades. Però puc consignar que el tràfec d’aquells primers anys de Residència i el creixement exponencial en habitatges i serveis només s'explica per la complicitat i perseverança que aquestes tres persones van trenar. Per això l’altre dia vaig agrair la carta d’Antoni Comas, que es lamentava de no haver conegut la data del traspàs –li hagués agradat ser al funeral. El fet s’escau gairebé amb els trenta anys de funcionament. Trenta anys de Residència al barri! Des que el 1985 un grup de persones volíem crear una petita residència d’avis, fins a les dimensions actuals, ens ha passat de tot. Però amb un fil conductor: l’entusiasme posat al servei de la gent gran. Al capdavall, amb l’empara de l'Associació de veïns i el suport de la Generalitat de Catalunya, de CaixaManresa i també de l’Ajuntament, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar l’equipament que, des d’aleshores, mai ha parat de créixer. En aquests trenta anys, és clar, hem perdut companys i companyes fonamentals, gent que es va abocar en aquell projecte amb la generositat de construir, finançar i fer útil l’esperit inicial. Però avui la Fundació Residència d’Avis del barri de la Sagrada Família, de Manresa, continua ben viva i atén gairebé noranta avis cada dia amb el mateix esperit original, que és també el d’estimar-los i fer-los sentir fins el darrer dia membres de la seva comunitat: el barri. I em penso que per a tots els que ho fan, o ho han fet possible, només hi pot haver agraïment.

La foto correspon a 1993, en el moment de la inauguració de la torre. Però hi reuneix els tres protagonistes d'aquell període de creixement imbatible: Pepita Subirana, el MH Antoni Comas i Rossend Coll, tots ells acompanyats de Benet Pierola, aleshores president de l'Associació de veïns.
Més dades encara: la inauguració va ser el dia 26 de març de 1988, sí, però molta gent confon el record amb la visita que ens feia pocs dies abans Marta Ferrussola (11 de març). Per acabar, l'equipament va acollir els primers avis el dia 5 d'abril, dues setmanes després.

Qui no coneix Josep Trapé?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març recull al tema del mes les farmàcies centenàries de la ciutat, un conjunt d'establiments singulars que sobreviuen als canvis. Siguin el resultat d'una arrelada nissaga, o tot just fruit d'un traspàs recent, el cert és que el conjunt farmacèutic de Manresa continua acompanyant els malalts, al costat d'un exèrcit de nous productes que la contemporaneïtat  -i un punt de precarització- els imposen. Sigui com sigui, i per arrodonir la proposta, aquest mes al "Qui no coneix?" tanquem l'exemplar amb un personatge bregat en aquest món: Josep Trapé. Il·lustrat magníficament per Maria Picassó, l'home destil·la professionalitat serena des del portal de Sobrerroca, on aviat farà quatre dècades que vetlla per la salut dels veïns.

Josep Trapé,
el farmacèutic impertorbable

L’heu vist segur, ni que sigui passant per la farmàcia, a comprar tot just unes juanoles. És en Josep Trapé i Pujol. Fill del 1955, ja fa trenta-vuit anys que és rere el taulell d’un establiment centenari, amb accessos pel capdamunt dels Drets i, també, a redós del portal de Sobrerroca. Entreu per on més us plagui, que el trobareu allà mateix, amb bata blanca. Home de paraula adusta, notareu però que gasta un esguard profund, escrutador, d’aquells a qui res se’ls escapa. Tant, que fins i tot us sembla que ja sap què li aneu a demanar. I ell, discret i sense moure una cella, us abasta aquella crema o les pastilles, l’esparadrap o uns preservatius potser. Pura professionalitat adquirida des de la infantesa, quan ajudava al seu pare, al mateix establiment, i s’escapava d’un bot a cal doctor Andreu, majorista de farmàcia, a buscar el remei que el client sol·licitava. I bo, d’aquells aires en vingué la primera inclinació: es dedicaria a l’especialitat de microbiologia. Però el desig se li va tòrcer, i la mort prematura del pare el lligà a l’establiment: es llicencià per governar una farmàcia. Dels altres tres germans que el seguien, també el Jaume emprengué el mateix camí –i avui és bioquímic, a Althaia—, mentre que el Nasi i el Pere van perseguir d’altres fites. Ell doncs, assumint el fat i la planeta, es va quedar a la farmàcia, i els primers anys, tot sol, de tot es feia el càrrec, des de netejar els vidres fins a les guàrdies nocturnes o festives. Després vingueren els dependents i guanyà llibertat, que fins es comprometé amb el col·legi de farmacèutics manresà, i el presidí quatre anys, o bé a l’Acadèmia de ciències mèdiques de Catalunya i Balears, delegació del Bages. Aquest és en Josep Trapé, qui amb posat de sentinella observa el tràfic que enfila Sobrerroca, i beneeix el seu públic modest, de proximitat, que sovint s’acosta des del CAP del Barri Antic, i compta que en pocs anys es podrà jubilar. Aleshores voldria desplegar la seva passió viatgera que ja l’ha portat arreu d’Europa amb la seva colla d’amics sardanistes que encara és Manresa Dansa, o al costat de la Maria Antònia, amb qui ja ha resseguit mig món. Amb un darrer detall, incorporat de fa deu anys: l’home practica el golf! Parleu-li del golf i veureu com se li il·lumina la cara, fins a saltar el taulell i mostrar-vos un swing es-pec-ta-cu-lar. I és així, que entre pastilles i pilotes, recorda tots els canvis que ha viscut i, desplegant tot el braç, us assenyala el tancament de totes les botigues que l’envolten, des de la dels electrodomèstics del Joc de la Pilota, fins a la camiseria, el bar Rio, la peixateria i també, darrerament, el supermercat. I mentre espera que la imminent reforma dels Drets recuperi aquell entorn, ell resisteix i se sent modestament útil, talment el primer sanitari que molta gent del barri té a l’abast. I ell, respectuós i un posat impertorbable, acompleix la tasca amb escreix.

La República i la plaça d'Espanya

El ple d'ahir dijous a l'Ajuntament de Manresa s'obria amb una proposició de l'ANC presentada per la CUP: canviar el nom de la plaça d'Espanya pel de Plaça de la República. Recordo fa unes setmanes que un cartell convidava a l'acte de substitució de les plaques de marbre, signat amb els logos de CUP i, també, de l'ANC i el CDR. Aleshores des d'ERC ens en vam sorprendre, especialment perquè no havíem conegut ni encara menys pogut discutir la proposta. Cinc dies després, algunes fotografies il·lustraven la feta, tot i que de poca durada: hores més tard, i amb nocturnitat, la nova placa de la República s'esbocinava, presumiblement sota la força d'un cop de mall.

L'episodi reivindicatiu, però, era només un primer pas per reclamar el canvi de nom oficialment. Presentat com una demanda política, algú va considerar que una aprovació plenària estalviaria majors molèsties. I ha estat un error que, des d'ERC, hem provat d'aturar els últims dies. I això, per què? No pas perquè no vulguem el nom de Plaça de la República, sinó perquè ara mateix des d'ERC discutim l'oportunitat de canviar el nom de la plaça d'Espanya.

Per això em va sorprendre que Eudald Camprubí, en nom de l’ANC, comencés per reclamar que els partits republicans treballéssim units, i fins i tot ens renyés amb to distès, com si la cosa no anés amb ell. Reclamar unitats anant de bracet amb un sol partit no era una bona manera de començar! El cas és que el nou president de l'ANC local suggerí el canvi de nom i fins i tot buscar algun altre carrer on posar el nom d'Espanya. Immediatament després, Jordi Masdeu, per la CUP, ens recordà que ja era la tercera vegada que es portava aquesta qüestió al Ple així com els diversos canvis simbòlics que la plaça ha sofert d'ençà que el primer ajuntament feixista substituí el nom de Francesc Macià. Al final, Masdéu manifestà no tenir cap problema que algun carrer o plaça porti el nom d’Espanya, "però no pas una plaça central". I per acabar, encara va tenir temps de criticar el funcionament de la comissió del nomenclàtor, em penso més per desconeixement que no pas per mala fe.

Després s'escoltaren els altres grups. Ton Sierra (Democràcia Municipal) va subscriure el desig d'atorgar el nom de República a algun lloc destacat de la ciutat, però fou el primer a referir-se als valors d'un republicanisme que respecta la diversitat de sentiments. Fou ell qui ens recordà que la plaça Major ja portà el nom de República entre 1931 i 1939. "Ens hi sentiríem molt més còmodes que no pas eliminant noms que poden restar adhesions a la República". Per Cerezo (C’s) el nom de plaça Espanya ja està on toca i es queixà d'aquells que canvien noms de carrer a discreció. I encara Felipe González (PSC) s'afegí a la crítica per tal com ANC i CUP, seguint un camí de fets consumats, s’havien saltat el procediment, retirant la placa. Poc inclinat a fer sang, González demanà deixar d’actuar a la valenta, buscar consensos i acabà dient que si la qüestió es debat a la comissió del nomenclàtor, ells defensarien el manteniment d’aquest nom.

Per ERC, la regidora de cultura Anna Crespo recordà com funcionava la comissió del nomenclàtor, que ella mateixa presideix, i encara com la moció ANC-CUP havia arribat el cap de setmana, sense gairebé temps de ser treballada. Sigui com sigui -el discurs va ser complert- Crespo recordà que la comissió no és pas tècnica sinó totalment política, l'espai on cercar complicitats i arribar a acords. I sense defugir el posicionament, en nom d'ERC manifestà el nostre vot contrari: "Estem confonent l’enemic: si volem construir una República cal sumar sensibilitats i no emprendre accions que restin suports". En la mateixa línia Àuria Caus representant a CDC qualificà d'incorrectes les maneres de la CUP i el que podria simbolitzar una nova imposició al nom de la plaça.

A la rèplica, més breu, Camprubí des de l'ANC acusà els presents -entenc que a excepció de la CUP- d'excusar-se en arguments procedimentals i, citant Cardús, digué que estem fent una claudicació del llenguatge, i que això (sic) no va d'identitats sinó de construir societats lliures. I en un darrer missatge que seria triple manifestà no estar pas en contra dels espanyols, que cal trobar un nou espai al nomenclàtor per Espanya i que fem un esforç per parlar i entendre'ns. Em penso que l'home ja tenia ganes de marxar.

La piula del vespre vingué d'en Jordi Masdéu, sorprès per la posició de Convergència i encara més d'ERC. Si tenia ganes de canviar el nom, encara em va semblar que en tenia més de capolar-nos. I sense embuts -ni cohesió social, ni estratègia ni aquelles societats lliures que esmentava l'ANC- Masdéu reclamà que quan els "indepes" érem pocs, bé que ho aguantàvem tot, i doncs que ara "si a algú li molesta, que s’aguanti". No em va semblar un argument gaire interessant. Però aleshores, i no pas per honorar-me, Masdéu em cità del Ple de juny de 2000, quan era jo el regidor que defensava amb vehemència el canvi de nom de Plaça Espanya. La cita era llarga, i vaig botar de la cadira: jo també vaig perdre aquell vespre de fa divuit anys. Masdéu, però, continuava, ara recordant Ignasi Perramon qui, en nom del PSAN, en aquell primer ajuntament democràtic de l'any 80 també va defensar esmenar el nom. "La posició d'Esquerra avui és incomprensible. Què ha canviat des d'aleshores?", acabà per bramar, retòric -i pletòric. Com m'hagués agradat respondre!

Després vingué la votació, i la proposta es perdé amb els tres únics vots favorables de la CUP. I em va saber greu, perquè els vots de la majoria republicana, precisament per majoria, permetrien continuar avançant en el simbolisme del nomenclàtor. No ho vam fer des de la minoria potser? Els noms de Joan Fuster # Països Catalans o la recuperació dels noms d'alcaldes republicans parlen per sí sols. Segur que trobarem també una plaça per homenatjar aquesta nova República. Però precisament ara, perquè som majoria, ho podem fer sumant complicitats, molt més que no pas retreient el passat, ferint vincles i sentiments de gent que ja per res es vinculen al franquisme.

Hi torno. "Què ha canviat des d'aleshores?" Per sort han canviat moltes coses, i tots els que ens hi hem escarrasat -tots- em penso que en podem parlar amb un punt d'orgull. De quan érem aquella minoria sorollosa (un 15% dels votants a Manresa?) a la d'avui, que som gairebé la majoria del país. Gairebé, sí. Que per això encara ens queda camí per recórrer, i ens cal continuar avançant. De què ens serveixen ara  aquests debats sinó per alimentar desconfiances i retrets? Tenen més de tàctica i d'estómac que no pas de càlcul i raonament. Doncs, si volem el pa sencer, no ens discutim per aquestes molles: no es tracta de veure qui és més patriota. O més pur. O més... què? Companys: ara que em sembla que ho tenim millor que mai no ho hem tingut, hem de conjurar-nos per construir una República de ciutadans lliures i diversos. Jo, amb les plaques, ja no en tinc prou.