Somescola al Bages, contra la Llei Wert

Em penso que va ser el mes de novembre passat que Somescola, la plataforma de defensa de l'ensenyament en català, es va constituir al Bages, amb el suport d'Òmnium Cultural i l'ANC, així com una àmplia gamma de sindicats i partits, ERC entre ells. Com que es tracta de mobilitzar-se i conscienciar sobre el desastre que comportaria l'aplicació de la Llei Wert, el treball d'aquest primer trimestre ha estat consensuar un decàleg i fer-lo arribar a totes les escoles, ampes, alumnes i educadors. A l'Institut Guillem Catà el vam aprovar just abans de Setmana Santa. El text, és aquest:


Per què estem en contra de la Llei Wert?

1. Treu competències a la Generalitat: Competències reconegudes per l'Estatut i desenvolupades fins ara per la Generalitat de Catalunya, queden a partir d’ara en mans de l'estat.

2. Margina el català: Pretén separar els alumnes en funció de la llengua que parlin a casa. Impedeix els programes d'immersió que han estat un model d'èxit per la cohesió social.

3. Imposa un currículum per a tot l'estat: El Ministeri imposa un desplegament curricular tan meticulós que fa inviable la formulació d'un currículum propi per Catalunya (respectant els mínims estatals, com fins ara). A més, contradiu la direcció que s'està seguint arreu d’Europa de treballar per competències.

4. Imposa un ensenyament memorístic: La concepció del procés d'ensenyament i aprenentatge de la nova llei, retorna a pràctiques educatives ja superades.

5. Imposa revàlides centralitzades: La llei desconfia de la tasca dels docents i imposa proves de revàlida que a, més a més, són centralitzades a tot l'estat.

6. Només afavoreix les matèries instrumentals: Els ensenyaments que faciliten l'esperit crític i el creixement integral dels ciutadans hi són clarament oblidats.

7. Imposa la religió com a assignatura: Lluny d'una consideració de l'escola com a espai respectuós amb totes les creences, retorna la consideració de la religió catòlica com a assignatura, al mateix nivell que la resta del currículum.

8. Opta per una escola segregadora: La LOMCE es preocupa sobretot dels alumnes excel.lents. Torna a separar l'alumnat per raó de llengua, capacitats i condicions socioeconòmiques.

9. Margina els ajuntaments: No els considera administració educativa i simplement els assigna una funció subsidiària, sense cap rellevància i amb escassa participació en els òrgans de gestió escolars.

10. Converteix el Consell Escolar en un òrgan informatiu: Per tant, entre altres coses, els pares i mares perden tota opció de participar en les decisions dels centres.


Ara, si tot va bé, hi haurà un acte lúdic i reivindicatiu que consistirà en concentracions massives d'alumnes, mestres i pares davant dels ajuntaments del Bages, el dijous 29 de maig, per lliurar el Decàleg als governs municipals, com a preludi de la gran manifestació-cercavila prevista per al dia 14 de juny a Barcelona.

Sigui com sigui, és del tot imprescindible que definim i compartim generosament una resposta per tal que la llei Wert no es pugui aplicar mai. Recordo unes declaracions des de Madrid on el diputat d'ERC Joan Tardà deia sense embuts que Catalunya no aplicarà mai aquesta llei "perquè és una norma nacionalcatolicista, segregadora i centralista". Però en la resposta hi hem d'aconseguir ser tots, sumar-hi tothom. En la resposta i en el futur comiat: al capdavall estic convençut que la millor sortida de totes és, definitivament, marxar.

La campanya de SomEscola per al proper 14 de juny té els dibuixos de Joan Turu: també aquí el Bages hi és present. I són francament preciosos!

Umberto Eco: elogi de les lletres

Avui ha estat un Sant Jordi meravellós i complet, radiant. A l'institut hi ha hagut tallers amb els nois i noies d'ESO; també hem organitzat la venda de roses en un parell de parades. I amb els alumnes de literatura de batxillerat hem fet dos passis d'un recital poètic ("Visca l'Amor!") que ha fet emmudir als assistents. A la tarda, al Passeig, parades a desdir, una proposta infantil que arrela, rera el Casino, amb llibres per infants. I a tot arreu llibres i molta literatura…  Per fer-ho rodó del tot, fullejo els diaris que és gairebé mitjanit. I ensopego amb un article d'Umberto Eco publicat a l'especial de l'Ara: Elogi de les lletres. Si ja me n'anava al llit content -i baldat- ara ho faig encara més convençut. Elogi de les lletres: res de nostàlgia o llocs comuns. Solidesa argumental. Qui en dugui, que es tregui el barret!

Elogi de les lletres 

Umberto Eco

Últimament llegim que disminueixen significativament les matriculacions al batxillerat humanístic. El que és més sorprenent i deixa perplex és que el motiu que s’al·lega és que no té sortides professionals.

Si es té la intenció de parar d’estudiar després de la selectivitat i no anar a la universitat, em sembla que el batxillerat humanístic ofereix les mateixes possibilitats que qualsevol altre. Si es vol trobar feina immediatament després de secundària, llavors és millor un bon diploma d’administratiu, una professió que sempre és requerida. En canvi, si la intenció és anar a la universitat, a Itàlia el batxillerat humanístic ofereix la possibilitat d’entrar a qualsevol facultat, enginyeria inclosa, i per tant el problema no existeix, o si més no se centra en les sortides professionals de la carrera. I, en aquest cas, és cert que potser fer-se dentista i no pas professor de filosofia dóna més possibilitats de comprar-se una barca. No obstant, conec gent llicenciada en estudis de lletres que ha fet grans carreres en la banca i com a alts càrrecs de l’estat; una d’aquestes persones és, per posar-ne un exemple, Ciampi. [Carlo Azeglio Ciampi, llicenciat en lletres, va ser governador del banc central d’Itàlia i després president de la República Italiana, del 1999 al 2006.] Així doncs, neix la sospita que la diferència no la marca tant rebre o no rebre una educació humanística, sinó tenir el cap de Ciampi o el de qualsevol altre.

Però no voldria semblar racista. Recordo que el vell Adriano Olivetti, quan no només s’estaven construint (encara) màquines d’escriure, sinó que ja es treballava en els primer grans ordinadors -aquells que ocupaven una habitació enorme i que encara funcionaven amb fusibles i targetes perforades-, contractava, evidentment, bons enginyers, ja que si no fos així no hauria construït mai els ordinadors; però tampoc no dubtava a contractar un llicenciat que hagués fet una tesi excel·lent sobre els dialectes homèrics. L’enviava a fer pràctiques en una fàbrica durant sis mesos com a obrer (sobretot, per fer-li entendre què era una indústria), i després el posava a treballar en grans projectes, o fins i tot a l’administració. Recordo que d’aquesta manera havia format un futur gran director que havia fet una tesi sobre Hegel.

Com és que Olivetti feia això? Perquè ja havia entès que una bona educació (secundària i universitària) no ensenya a fer només el que ja se sap (i, evidentment, una escola per a electricistes ha d’ensenyar abans que res a reparar una instal·lació elèctrica tal com són avui en dia), sinó que també ensenya a ser prou imaginatius per entendre on anirà a parar el futur (i un bon electricista hauria de tenir prou flexibilitat i fantasia per entendre què passaria si demà la il·luminació i la calefacció no funcionessin amb energia elèctrica).

Preparar-se per al futur vol dir no només entendre com funciona avui un programa electrònic sinó també concebre’n de nous. I resulta que els estudis humanístics (que inclouen saber què va dir Homer, però també ser capaç de treballar filològicament un text homèric i haver estudiat a consciència filosofia i una mica de lògica) són els que encara poden preparar per concebre els oficis del futur.

Evidentment voldria un batxillerat humanístic concebut d’una manera més moderna del que va idear al segle passat Gentile (…)  en el qual hi hagués una mica més de matemàtiques i naturalment de llengües contemporànies més enllà del grec (i potser es podria superar la distinció artificiosa entre humanístic i científic), però una persona que hagi estudiat profundament uns estudis humanístics sempre troba alguna feina, encara que no sigui la que tots esperaven en aquell moment.

Només qui té l’alè cultural que poden oferir uns bons estudis humanístics està obert a la ideació, a la intuïció de com aniran les coses quan avui encara no se sap. En altres paraules, m’agradaria dir que una persona que hagi aprofundit en estudis humanístics, encara que no sigui capaç de fer bé els oficis existents, està més oberta als oficis del futur i potser més capacitada per crear-ne alguns.

Evidentment, però, es tracta d’un repte. Qui tingui por del batxillerat humanístic és millor que agafi altres camins, perquè la vida és cruel i -encara que sigui políticament incorrecte dir-ho- formar part de les elits és arriscat i fatigós. Es pot tenir una vida feliç amb satisfaccions també estètiques estudiant ebenisteria, i malament rai si no hi hagués qui ho fa.

A la foto, alguns dels alumnes de literatura catalana a primer de batxillerat. No sabem pas quin serà el seu futur professional, però estic convençut que la seva opció per les humanitats els prepara de la millor manera per a l'esdevenidor!

Caramelles, Sant Jordi, Primavera...

Deixar a mans de la lluna el calendari de les humanes coses té aquestes sorpreses: ahir va ser dilluns de Pasqua i demà ja serà Sant Jordi. Que vol dir que encara teníem les caramelles al cap -i la mona al cos- i ara tot són corredisses amb la canalla de l'institut per muntar les parades de roses, pel recital poètic, pels premis literaris que -sortosament!- vam ajornar per aquest divendres al vespre. És com un atac concentrat de primavera, espaterrant i extenuant, viscut en quatre dies. És clar que 2015 porta una lluna més endreçada i amb el primer ple de primavera deixarà Pasqua pel 5 d'abril. Ara, però, hem barrejat bastoners i caramellaires, amb els adolescents que assagen aquest "visca l'amor!" per recitar en veu alta. Pura Pasqua Florida: el goig de la vida! Cinquanta dies més i serà Pasqua Granada. Amb el curs quasi enllestit. I, recordant  Papasseit, farem cridòria i fins ens animarem a prendre la fruita de l'hort veí. Lladres de fruita, lladres d'amors…

"Saltem la tanca que el goig s'ho val,
dalt de les branques,
com els pardals".

Només per la promesa d'una altra primavera passaríem tots els hiverns del món.

(Diumenge, a Castellbell i el Vilar: Pasqua, caramelles i bastons. Tot i l'estètica de carlinada, és pur entusiasme d'abril. I desig de maig. Encara Papasseit: "Sant Joan s'acosta com un convit / les ginesteres llencen or fi").

14 d'abril a Sant Fruitós

Com que vaig arribar tard a l'acte d'ERC Sant Fruitós, vaig poder veure des del carrer la sala envidriada de l'espai Nexe amb un ple absolut, dels que fan goig. I és que no es tractava pas un acte més de la campanya "Votar és democràcia" sinó que tenia l'al·licient d'un Alfred Bosch, amb el record encara viu del debat a Madrid. I a més a més, ahir era 14 d'abril!

Alfred Bosch no va decebre. El vaig sentir encara recordar que no es pot qüestionar la voluntat d'un poble, i que aquesta sempre és més important que cap llei. “Tenim el dret a votar i ningú ens ho pot impedir”, i va animar als presents a no dubtar que el proper 9 de novembre votarem. I la Constitució? Ah! La Constitució que es va votar el 1978!. Per als seus defensors a ultrança, una recepta de Thomas Jefferson: la política la fem, l'hem de fer, els vius. No podem ser presoners eternament del passat. Tot el contrari, després de tres segles, “som la primera generació que tenim l'oportunitat d'assolir la plena sobirania. I no ens ho podem deixar perdre”. En el seu optimisme, Alfred Bosch fins va valorar que la independència és la millor manera de fer progressar el país però ("n'estic convençut!") que a Espanya també els anirà molt bé.

Després hi va haver la presentació de les noves JERC-Sant Fruitós, quatre pastes a peu dret, el capvespre absolutament primaveral d'aquests dies, i a poc a poc la gent vam anar desfilant fins al restaurant de Torruella de baix (el Congo!) per retrobar-nos al "Sopar de la República". Amb gent d'arreu del Bages, amb vells coneguts i amb d'altres de nouvinguts. Vaig poder seure davant de la Montse Selga, al costat de gent de Sant Salvador de Guardiola o de Castellnou del Bages. A prop dels de Castellbell i de Moià, dels de Manresa, Navarcles o Mura. I molts més, taules enllà. Gent diversa però amb una energia encomanadissa, conscients del moment històric -veritablement històric.- que hem tingut l'oportunitat de defensar i viure.  En acabat, com un presagi, la lluna era a punt de fer el ple. I vam tornar tots cap a casa entusiasmats: és evident que no ho trobarem fàcil. Però mai havíem estat tants ni tan valents -ni tan contents com ara. Ens en sortirem.

Diumenge d'estelada a Collbaix

Diumenge d'abril. Ha fet un dia magnífic. I com ja fa uns quants anys, ens afegim a les colles que enfilen Collbaix per tal de renovar l'estelada que presideix, des del turó, tota la comarca. La pluja dels darrers dies fa uns verds esclatants aquí i allà. Arriben els més atlètics del Centre Excursionista. També els patriotes puntuals. Saludo pares que ja són avis, i fills i néts. L'ambient és festiu i es nota que fa temps que la independència és matèria de merchandàising: per tot estelades i, també, moltes samarretes heroiques de la via catalana que tot sovint passen per la rentadora. En aquest trajecte el relat compta. I aquestes samarretes, les gorres, els mocadors o fins les wambes evidencien totes les proves fins ara superades. Es reparteix coca i xocolata, i circulen alguns porrons amb mistela. Al fons, vora els pins, una taula recull signatures fetes sobre el teixit de la nova bandera. Hi esquitxem cinc euros i signem de mentre un grup d'enginyers aconsegueix descollar el màstil i despenjar les restes de la bandera de l'any passat. Fet i fet, aviat serà migdia. Hi ha un discurs breu d'un representant nacional de l'ANC. Aplaudiments. Ara, però, la nova bandera no ajusta del tot -és, no res, només alguns centímetres més gran. Hi ha l'opció de tirar pel dret és clar, però un tercer argumenta que si és poc tensada s'esfilagarsarà abans. D'una motxilla que ningú no ho diria en surt un trepant amb pila. Una baga nova, ajusta i deixa tensat el llom de l'estelada, paral·lel al màstil. Si ho hem de fer, fem-ho bé! La coral Eswèrtia entona els Segadors. I com una palanca, s'alça majestuosa l'estelada renovada. Faig fotos. Som més de tres-centes persones -i l'himne s'escampa multiplicat arreu, heroic. Però algú, en acabat, remuga si encara farem figa el proper 9N! D'altres estem més animats. Ha de ser consulta, sí o sí (sí i sí, per ser exactes). I algú altre, optimista empedreït, quan comencem a baixar cap a casa assegura: "l'any vinent ja hi tindrem els mossos". I em penso que es referia als de gala.

Doncs a mi em va agradar Marta Rovira

Dimarts vaig seguir gairebé les set hores de debat al Congrés. I no puc dir que m'agradés perquè, tot i que tampoc no n'esperava gran cosa, sí que quedava l'escenificació d'aquest allunyament ara mateix irreversible. En qualsevol cas, quan va ser el torn de Marta Rovira, vaig patir. Pel to volgudament emprat, per les formes, tan diferents. Fins pel punt de nerviosisme que a cops li vam notar. O aquest castellà un punt encarcarat. I tot plegat, què? Enmig d'un ambient tan rànciament masculí, de bullanga i cops de peu, a mi em va agradar. Encara més: aconseguí més d'una vegada el to d'emoció i fermesa que la jornada reclamava. Sigui com sigui, està clar que com aquest no en tornarà a fer mai més cap, de discurs. I doncs, recordaré el seu testimoni. I m'apunto -i retallo- la columna de l'Empar Moliner que avui mateix, a l'Ara, solemnitzava la sensibilitat de Rovira. Extraordinari  això i aquest altre full de calendari que ens acosta al 9N!)

Marta Rovira a la porta de l’escola

Empar Moliner

Rosa Díez, d’UPyD, va titllar de “sensiblera” Marta Rovira, d’ERC, pel seu discurs al Congrés. “La política i la democràcia no hi són per comprendre ni interpretar els somnis ni per afavorir els sentiments” va etzibar-li (oblidant, doncs, les paraules de Luther King). Es referia a aquesta frase que va pronunciar la secretària general d’ERC: “Quan acompanyo la meva filla a l’escola i parlo amb les altres mares, i amb molta gent, sabem que la millor manera de treballar pel futur dels nostres fills és votar per construir un estat”.

Sens dubte, parlar en un discurs de “les mares de l’escola de la teva filla” no és ni popular, ni enrotllat, ni hipster. Per la Rosa Díez pot ser una frase tova i emotiva. I, en canvi, a mi em sembla d’allò més revolucionària, perquè conté una gran dosi de veritat. La Marta Rovira ens fa saber que al matí, quan acompanya la seva filla a l’escola, parla amb altres mares. És fàcil fer brometes racistes, classistes, brometes sobre catalans, sobre peruans o sobre gais a les redaccions dels diaris, als despatxos, a les seus dels partits o als reservats dels restaurants entre amics i copes (i sempre sense mala intenció). Però quan vas cada dia a la porta de l’escola t’hi trobes peruans, hindús, aturats, divorciats, catalans, gais, pobres, pensionistes, mainaderes... A la porta de l’escola no pots no dir “Bon dia”, no pots anar a la teva, has de saludar el pare de la Maria i l’àvia de la Manahil. A la porta de l’escola és molt difícil defensar que no deixes votar algú. La porta de l’escola et posa al teu lloc, t’iguala als altres, tan diferents de tu.

A mi, la Marta Rovira, explicant això de l’escola, em va semblar una dona feliç, amb ganes d’arribar a casa. I no ignoro que és políticament més rendible, davant d’aquesta frase, adoptar el paper de la Díez. El problema és que els cínics i els perdonavides quan volen resultar creïbles no estan mai tan enfadats.

La fotografia és gentilesa del propi Congrés Espanyol.

Qui no coneix Montse Pérez?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril ja corre des de dimecres i, a la secció "Qui no coneix…" hi presento Montse Pérez. Per ser exactes: Montserrat Pérez Fayos. Que va néixer a Barcelona i que ara mateix viu a Castellnou. Però ben coneguda a Manresa. Per la feina, per tarannà i per aquesta trajectòria vital, laboral i associativa que ha bastit vora de l'art. La recordeu al Casino? Al Cercle Artistic? El dibuix de Maria Picassó ho sintetitza magistralment d'un sol cop. La resta, és tot just un text de dos minuts.


Montse Pérez,

fer l'art possible

Nascuda a Barcelona, entre Sants i les Corts, la Montse Pérez va arribar a Manresa exclusivament per amor. Entremig hi ha un diumenge d’excursió a Montserrat i, digues-li atzar, baixant pel vell camí del cremallera va conèixer en Francesc, que havia de ser l’home de la seva vida! Qui ho diu que això només passa a les pel·lícules? I és per amor també que va arribar a l’art i –¿ara ja la recordeu?- encara avui la podeu trobar fidelment a totes les hores que són obertes les sales d’exposicions del centre cultural d’El Casino.

El cas és que el Francesc dibuixava i en un festeig llarg com els d’abans, es van fer un tip d’anar a veure exposicions, de dibuixar i fins pintar, i això fins que ell va aconseguir d’entrar a la facultat de Belles Arts. “Ens vam fer plegats” us dirà la Montse, amb la lluïssor als ulls d’un enyor que fa tres anys que dura. I vora les inquietuds de l’artista hi van créixer les d’una dona resoluda: volia obrir una botiga de ceràmica i va acabar per muntar una galeria. Sense encomanar-se a ningú: el miracle es va dir Giacometti, al carrer Vilanova. I va inaugurar Francesc Torres Carpio, és clar. Però amb l’alè d’en Solernou i una mica de sort, a la Giacometti hi va anar passant tothom, des d’un Pere Porquet a un Marzo-Mart...

Ara direu que així ningú s’hi guanya la vida, és cert. I la Montse va haver de plegar veles quan ja feia massa temps que, més que guanyar-hi res, hi perdia sempre. En trobaríem més exemples locals. Però en el seu cas, aleshores va poder incorporar-se a la sala de la Caixa, tot just transferida a l’ajuntament. I ella, tan lluny de l’anima de funcionari, a la fi es va trobar poc després al Casino. I hi és des del primer dia, fa més de 10 anys! Per això tothom se l’estima: perquè és alguna cosa més que una bona conserge. Perquè es preocupa del que fa i també s’ho estima. Els manresans no en trobaríem de millor. I això que s’ho ha de pelar molt sola, eh? Amb una mitjana de més de dues-centes visites al dia, quin anar i venir arreu de la casa! I doncs, que no volia art? Doncs ja ho té: dues sales!