Carta de Joan Aurich als bisbes que "ja ho dèiem"

Conec en Joan Aurich des de fa gairebé quaranta anys. De quan als instituts hi havia mossèn -i al Peguera n'hi havia tres!- per atendre l'assignatura de religió. Doncs bé, ja aleshores en Joan Aurich era un home singular, un tros de ripollenc definitivament trasplantat al cor del Bages capaç d'arreplegar la canalla i endur-se'ls de colònies a finals de curs. Ell sol! Ara seria impensable però aleshores funcionava, i tots els que vam tenir la sort de participar-hi estic convençut que hi vam aprendre un grapat de coses, des de la confiança i la llibertat que ell ens atorgava. Ras i curt, en Joan Aurich estima la gent i estima el país, i fins estima l'Església que des de sempre ha servit. Però també acostuma a parlar clar. Per això m'ha agradat avui rebre una carta seva -talment una circular electrònica- parlant dels bisbes catalans i la seva relació amb Espanya. Ara que toca posicionar-se, m'agrada el to i el contingut, i voldria creure que és el que -com tantes vegades, malgrat la jerarquia- comparteixen la majoria de cristians de Catalunya...

Els bisbes catalans i Espanya 

(Nosaltres ja ho dèiem) 

Era un Cap d’Estat del Vaticà -aquell Estat que no té Nació, oi?- també, per tant, Papa de l’Església Catòlica que es deia Joan Pau II. Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides (1995) va proclamar solemnement, i tothom el va aplaudir, que "ni un Estat ni una altra nació, ni una organització internacional no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui digna d’existir..." Una nació no necessàriament ha de tenir un estat; pot federar-se, o confederar-se, o pot tenir àmplia autonomia regional. Però amb una condició: "que sigui en un clima de llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles". 

Els ínclits bisbes espanyols diuen i rediuen que res de res: De nació només n’hi ha Una -“Grande i Libre”?- i que, per tant és immoral pensar, dir o fer res per autodeterminar-se, bla, bla, bla... tots coneixem prou bé la cançó que beneeix i consagra totes les tesis espanyolistes, fins i tot les més ràncies. 

Els bisbes catalans, seguint les directrius de Joan Pau II mai no han volgut –alguns consideren que no han pogut- constituir-se en Conferència Episcopal Catalana. El resultat és que viuen diluïts en aquest magma político-religiós del nacionalisme espanyol. I pel que sembla s’hi troben bé i tot, ja que cap d’ells va votar en contra del calamitós pronunciament. En la roda de premsa el secretari de la CEE, en comentar els quatre vots d’abstenció, es va cuidar prou de recalcar la unanimitat amb la seva habitual arrogància dogmàtica que produeix nàusees a més d’un. 

Aquests nostres bisbes, pobrissons, quan treuen una mica els caps mitrats en el seu hàbitat que és eixa colònia situada al nord-est de la nació espanyola, no poden enraonar clar i català. Ep! Com que no són a la metròpoli... en català sí que els és permès, però clar, de cap manera! 

En la Nota que han publicat aquí no han gosat ni dir que si alguns ciutadans consideressin que Catalunya és una Nació aquests alguns tindrien tot el dret a promoure l’exercici l’autodeterminació; que no és cap immoralitat, oidà!. No poden dir ni això. Trencarien la comunió amb els seus col·legues d’allà i Rouco els enviaria a l’infern dels separatistes. Ometent allò de la “Unidad” -només faltaria!- han dit el de sempre: que si el bé comú, que si la llibertat, que si la responsabilitat, que si la democràcia... bla, bla, bla. 

En aquest tombant esperançador i exigent de la nostra història nacional plau recordar els immediats antecessors, tant allunyats de tarannà del nostre episcopat actual, que afirmaven: Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella... (Arrels cristianes de Catalunya). 

La xerrameca eclesiàstica no frenarà pas ni mica la militància política (en el sentit ple del terme) de tots els catòlics que –no cal etiqueta- lluitem per la Independència. Sabem que els obstacles vénen de lluny. El 1930 el Canonge Carles Cardó escrivia que és tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències (a la pretensió sobiranista), i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics. I en aquest sac hi podem posar el Vaticà sense deixar-nos enganyar pels afalacs al i del cardenal Bertone. 

Amics, quan aviat serem Nou Estat d’Europa, pot molt ben ser que ens trobem un petit grup de barons mitrats, amb faixes solemnes, riallers, que amb un exemplar d’Arrels cristianes... a les mans proclamin: Nosaltres ja ho dèiem. 

Joan Aurich

La foto, manllevada d'un amic seu, en Jepi, al blog Camina que caminaràs

ERC, candidats i coalicions

Tinc per inoblidable la gran manifestació del darrer 11 de setembre. Érem més d'un milió i mig de persones a Barcelona amb una proposta clara, això és, Catalunya un nou estat d'Europa. Una concentració humana d'una magnitud que no es podia ni negar ni, tampoc, desoir. De tot plegat encara no fa un mes! Des d'aleshores, i amb el caliu de les declaracions que ens arriben des d'Espanya -Rajoy i el Borbó, però també la senyora Chacón desbarrant- hem avançat no pas cap un referèndum sinó cap unes eleccions anticipades. M'ho deia en Pere Culell, cap del grup d'ERC a l'ajuntament de Manresa: "la gent reclamava un referèndum, i poder votar sobre el futur de Catalunya, i ara ens trobem amb unes eleccions a dos mesos vista, en què haurà de votar un partit polític".

I és així que, tenyides d'un cert to plebiscitari, arribarem a les eleccions del 25 de novembre. No cal dir que CiU persegueix la llibertat per fer i desfer que li donaria una majoria absoluta, la que ara mateix no té. I és que ja fa dos anys que el nostre Parlament disposa d'una majoria sobiranista! Però no pas la majoria de CiU... de manera que tots tornarem a les urnes en nom d'una més gran legitimitat en aquesta hora solemne. Tornarem a votar, sí, i des d'ERC tornarem a empènyer i a explicar amb paciència el perquè d'un projecte independentista que fa anys que defensem.

Toca també tornar a elaborar una candidatura. Al Bages, els candidats que proposem des d'ERC els vam aprovar divendres, amb la votació de gairebé cent persones reunides a la Torre Lluvià, de Manresa. No és pas un procés senzill! I per això, cada vegada que el resolem m'alegro de compovar que els maldecaps -les justes aspiracions de moltes persones- es puguin fondre en una proposta única i democràtica. No és indolor, però amb generositat i posan-t'hi els cinc sentits, es pot arribar a fer quadrar sense deixar gaire nafres. Al Bages, i a proposta de l'executiva comarcal, l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras va aconseguir un suport unànime (quedarà per a la història: tot just dos vots en blanc).

I doncs cal generositat i un punt de paciència. Cal també coincidència en el projecte per bastir un equip potent i que funcioni, que sigui l'eina al servei del país que ens hem proposat. Ho dic per aquest neguit que sovint pressiona a ERC com a pal de paller d'una gran coalició independentista. A mi també m'agradaria, és clar! Però no pas a qualsevol preu. Sumem, i sumem fins allà on ara mateix poguem. La política vol temps i complicitats, i les presses -com en tantes coses a la vida!- més aviat fan nosa. No es tracta de barrejar noms, llistes i circuncripcions, i avall que trona! La veritable entesa independentista vindà a partir d’un programa, una campanya i un grup parlamentari comú. Si ara no és a punt, no és a punt i llestos. Qualsevol altre debat és esteril o perillós: a qui li interessa presentar l'independentisme com una olla de grills?

Acabo. Des que tinc consciència política he desitjat per Catalunya un estat propi. No pas des del sentimentalisme o la nostàlgia. Encara menys per qüestió de nissaga! Aspiro a una Catalunya lliure per aconseguir una major justícia social, per garantir la igualtat d’oportunitats, per millorar les condicions de vida de tots i cadascun de nosaltres. Un país més ric i mes culte. Divers però cohesionat. Més solidari, més democràtic, més lliure. I per això és del tot imprescindible que el proper 25 de novembre l’independentisme i ERC assoleixi un resultat històric si volem que veritablement Catalunya esdevingui el proper Estat d’Europa. Perquè no n’hi ha prou de votar "independència".

Ara, més que mai, convé coneixer el programa de cadascuna de les propostes. Quin full de ruta trien? I al mateix temps -no pas "més endavant"- quin model social defensen?. Ara, mes que mai, ERC vol ser el referent i garantia de totes aquelles persones que, des de visions progressistes i de justicia social, desitgem que Catalunya esdevingui el proper estat d'Europa. Sense marrades. I on hi pugui cabre tothom.

Dionis Guiteras, el divendres, n una foto de Maria Vilarnau. Un país nou, sense dèficits ni peatges... Pregunteu-li al Dionís com se fa, perquè l'alcaldia de Moià ha estat una veritable escola...

Qui no coneix Carme Alarcon?

Dimecres es va presentar El Pou d'octubre al centre cultural del Casino amb un debat viu i participat sobre el futur de la independència. Des d'ahir ja és a casa dels subscriptors i a totes les llibreries. Amb quatre ratlles sobre Carme Alarcon. Coneguda i reconeguda actora del nostre barri antic.

Carme Alarcon, 
la capella pentinada 

Aquesta filla de la plaça Major va créixer a l’ombra de la Seu i, amb catorze anys, s’incorporà a la seva Capella de Música. Des d’aleshores ha servat fidelitat absoluta a una institució que ja és quatre cops centenària. Parlem de la Carme Alarcon, és clar, que ara ja deu fer vuit anys que presideix l’entitat i fins –mai abans cap altra dona!- n’ha rebut l’ensenya d’or. Una dona, sí, que no para ni s’arronsa mai, ni quan els maldecaps apreten, que per això se sap buscar els suports i les complicitats on calgui. Inquieta i bellugadissa, al costat de la música fa córrer una perruqueria a la baixada del Pòpul. Perruquera amb títol, i tant. Però molt més que això! La Carme ja va començar xica-xica a Sobrerroca, rere un taulell a cal Maurici de les olives. No res: era per ajudar!. Després vingué cal Sagi. O un temps d’auxiliar clínica. I, per sobre de tot, va dedicar disset anys a fer el “tupperware” per tots els pisos de la ciutat! Artista en directe del microones i màster de la congelació dietètica, la Carme va vendre estibes de “tuppers” a tota una generació de manresanes i manresans. I a cada venda hi havia també una història, aquell moment per a la confidència, l’aprenentatge íntim del paisatge humà de la ciutat. I doncs, al capdavall, potser sí que no tothom coneix la Carme, però us ben asseguro que, de Manresa, la Carme sí que coneix tothom!

El dibuix, extraordinari com sempre, de Maria Picasó.

Comiat de Joan Puigcercós

Dijous passat es donava per enllestida la novena legislatura del Parlament de Catalunya. La més breu, encara no dos anys. I amb un final tenyit d'èpica, tot conjurats -si no tots, el 62%, Ernest Maragall inclòs- per tal que la propera legislatura, prioritàriament, es consulti el poble de Catalunya sobre el seu futur. Enmig de tanta fanfàrria, ha quedat més discret que aquest final de legislatura ho és també de Joan Puigcercós com a portaveu d'ERC al Parlament, després de 20 anys consecutius de ser al parc de la Ciutadella. El meu reconeixement cap a la seva actitud i discurs, que ha estat el meu durant anys. Ja em va semblar memorable de formes i paraula al darrer congrés d'ERC a Girona. Avui, a l'Ara, fixava per darrer cop la posició i ens recordava el fil roig que ens acompanya. Ho recullo a la carpeta de retalls i en el futur espero no oblidar-ho. O que no ho oblidéssim.

D'un fil roig i una garantia
Els especialistes en comunicació política són els més indicats per escatir fins a quin punt és fi el sentit tàctic d'Artur Mas i els seus, o si, al contrari, el procés de decantament cap a l'assumpció de la proposta independentista ha estat natural. Parlo de comunicació política perquè els tertulians de tota la vida han quedat més que superats. L'adaptació del llenguatge dels portaveus de la coalició governant, i especialment del de CDC des del mes de juliol fins al mateix Onze de Setembre, és d'una metamorfosi que passarà als llibres d'història. De la indiferència fins a l'adhesió, o fins i tot fins a la propagació dels anhels independentistes de la manifestació de la Diada, passant pel que ells definien com un clam per la defensa del pacte fiscal. D'això també se'n diu hegemonia. Però l'hegemonia és també saber conduir i marcar el ritme, i hem de reconèixer que aquesta vegada la gent ha anat per davant dels detentors d'aquesta hegemonia.

Mas i els seus han creuat el Rubicó i és natural que una ombra de dubte embargui molts dels que fa anys i panys que, amb encerts i amb errors, defensem la causa independentista. Tot i això, tenim el deure de creure-hi. Per fi, després de molts anys, tenim a banda i banda de l'hemicicle una majoria pel dret a decidir. Però el que tenim, sobretot, és una majoria social en marxa que ha deixat de banda el lament i el victimisme i s'ha llançat tranquil·lament i desacomplexadament al carrer. Les eleccions confirmaran si es consolida la majoria que en l'últim ple de la legislatura va donar llum a una resolució que gira full a l'etapa autonomista i obre la independentista. Però el que és ben cert és que mai res tornarà a ser igual.

El nou cicle serà un debat a favor o en contra de la independència en un context de crisi que mossega una majoria de la nostra gent, és cert, però -mal que els pesi als professionals d'enfrontar el que és nacional amb el que és social- és inevitable parlar-ne i, si em permeten, ho faré ara.

Des de l'esquerra nacional no podem caure en l'error de pensar que estem assistint a una mena de final català de les ideologies. Perquè no podem córrer el risc que la bandera estelada acabi tapant les deficiències de l'actual sistema polític: els monopolis, el dèficit democràtic en el mateix moll del sistema, la ceguesa de determinats models de creixement, l'esmicolament del que fins ara hem conegut com a classe mitjana, la permissivitat amb la corrupció i les males pràctiques i l'encarcarament corporativista d'alguns estaments claus com la mateixa universitat.

Perquè si aquest és un procés llarg, hi ha el perill de desafecció d'una part considerable de catalans que veuran com els seus problemes no es resolen per molta voluntat que hi posin. Cal avançar sense estridències però amb pas ferm, sense caure en les atzagaiades de l'independentisme hiperventilat, ni tampoc en una falsa prudència que ens portaria a una nova versió del peix al cove redissenyada, ara, d'estructures d'estat.

Una societat complexa com la nostra requereix una opció que assumeixi l'independentisme des de l'esquerra tan política com sociològica. I això ja està inventat, i es diu ERC. El que el centredreta català ha fet en poc temps, ERC ho ha construït en molts anys, desbrossant el camí, posant damunt la taula i generalitzant conceptes com independència, dèficit fiscal, estructures d'estat... Perquè, que ningú en dubti, el fil roig que va de Narcís Roca i Farreres fins a Jordi Carbonell passant per homes claus com Francesc Ferrer i Gironès és el de les dues generacions d'homes i dones d'Esquerra que hem estat al capdavant del nostre partit i que ara hem llegat a gent com Oriol Junqueras.

El fil roig d'una societat oberta, plural, inclusiva. El fil que podrà i haurà de trenar complicitat amb els nous catalans i amb aquells als quals no els atrau la simple agitació de la bandera, sinó la idea de construir una societat d'igualtat. El mateix fil que ha incorporat les classes subalternes, com les definia Raimon, a la causa de la llibertat i la justícia. El fil que ha de relligar tota l'esquerra independentista i tota l'esquerra nacional per fer del procés una proposta social.

Aquesta Esquerra Republicana és indispensable per a aquest procés que s'inicia avui mateix, aquest esprint final del nostre procés històric, com diria l'amic Joan Tardà, perquè la història recent ens ha ensenyat que aquest fil roig és la millor garantia perquè no s'aturi l'aire.

Joan Puigcercós

La foto també és de l'Ara, del Congrés d'ERC a Girona: el dia 1 d'octubre ja farà un any!

Catalunya, ni un pas enrera

Ahir el MHP de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades per al pròxim 25 de novembre. Era la resposta a aquest "abans i després" de la Diada. Literalment, “la veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes”. El discurs va tenir moments memorables i, de fet, a l'Ara ja circulen deu frases, candidates totes a quedar escrites. Les afegeixo tot seguit, encara que amb un punt de recança: si el MHP volia anar en la direcció del país, ja disposava ahir mateix d'una majoria sobiranista al Parlament (CiU + ERC + ICV-EUiA). Tacticisme, doncs, per aconseguir una majoria absoluta convergent? Probablement. Això i de passada deixar sota la catifa els incòmodes aspectes socials -pobresa, atur, sanitat, educació... Però parlava de les 10 frases massianes:

1- "Rajoy em va proposar que portés al Congrés el pacte fiscal. Li vaig dir que no. Aquest cop no votarà el Congrés. Votarà el poble de Catalunya"

2- "Catalunya té dret a l'autodeterminació. Ha arribat l'hora que el poble de Catalunya exerceixi aquest dret"
3- "El Parlament que surti de les eleccions haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers 300 anys"
4- "Volem els mateixos instruments que tenen altres nacions per preservar seva identitat col·lectiva"
5- "La transcendència del moment que estem vivint com a país, i la magnitud de les decisions a prendre, aconsellen que escoltem bé la veu del poble al qual representem i posem a les seves mans la decisió sobre el futur de la nació"
6- "Espero que els objectius nacionals s'assoleixin la pròxima legislatura"
7- "Un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble decideixi, no em tornaré a presentar"
8- "Hi ha la consciència creixent que 'futur nacional' i 'model de país' van agafats de la mà"
9- "En democràcia l'aval decisiu i definitiu es produeix a les urnes, l'única manera d'escatir el pes real de les majories i de les minories"
10- "De negativa en negativa, de menysteniment en menysteniment, i de provocació en provocació, el poble de Catalunya també es va fatigant d'una dependència que cada cop ens perjudica més com a país i com a societat"

I doncs bé, ja hi ha eleccions anticipades el proper 25-N, i com que prenen tot l'aspecte d'un plebiscit, cal ser-hi i jugar fort. Al capdavall, admeto que Artur Mas s'ha mogut bé -qui se'n recorda del pacte fiscal?- i fins i ha tingut aquell punt d'audàcia que tantes vegades li vaig jutjar impossible. Que jo no me n'acabi de refiar deu ser, fet i fet, normal (i que em perdoni el meu cunyat JE, de llarga tradició batasuna, a qui aquest matí he fastiguejat prevenint-lo de les seves tendències convergentoides...).  O és només qüestió d'hores que també a mi se m'encomani "el factor Mas"? D'avui, dijous, m'enduc encara l'afirmació del MHP sobre la consulta que farem la propera legislatura, un referèndum "tant si es permet com si ens el pohibeixen". La història s'accelera. I amb el punt de vodevil que només Duran, minuts després, és capaç d'aportar per distendir els espanyols: "...no saltarem la llei!"(?).

Hi torno, la història s'accelera i el moment és trascendent. Oriol Junqueras ja ha dit que ERC s'erigirà en garant que CiU no faci marxa enrera a l'hora de la veritat. I amb la campanya de facto començada, des d'ERC ha afegit: "Com més forts siguem més podrem ajudar el país". Encara més, i per sobre de qualssevol sigles, de bon matí he rellegit l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb. El comparteixo i, com tants d'altres, també compto deixar-hi la pell...

Seixanta-un dies

Manquen seixanta-un dia per a les eleccions. Unes eleccions que Artur Mas va convertir ahir en una cita històrica. Això agradarà o no, però és evident que ningú no pot discutir que res no serà igual al Principat després del 25 de novembre.

Manquen seixanta-un dia perquè decidim. Perquè, alhora que votarem partits en unes eleccions que seran ben poc normals, definim quin model de país volem i anunciem al món si hem decidit de trencar amb Espanya.

Són seixanta-un dia, per tant, en què les forces polítiques hauran de parlar clar. Des d'avui mateix. Tots els partits ens han de dir què defensaran quan arribarà l’hora i on posen els límits o les condicions. Aquesta vegada la indefinició i l’ambigüitat segur que no tindran premi.

Però, per damunt de tot, manquen seixanta-un dia perquè els ciutadans que vam eixir al carrer l’Onze de Setembre votem en les urnes allò que ja vam votar caminant. I perquè ho fem mantenint i alimentant la pluralitat i la riquesa d’opcions que van viure els carrers de Barcelona. Amb veus contraposades en tots els altres terrenys, incompatibles ideològicament, si així volem, i disposats a defensar les nostres diferències. Però conscients, alhora, de l’enorme responsabilitat que la història ha dipositat en el nostre vot.

Tenim doncs, seixanta-un dia per a deixar-hi la pell. Literalment. Tots.

La foto la vaig fer a finals de juliol, és l'estelada gegant del Bages. Entre tots ho farem tot, oi JE? Tenim pressa i, alguns, a sobre hem de tenir paciència... En parlem.

La cervesa Republi.cat

Ahir a la tarda vam presentar a Manresa, a La bodega del senyor gat, una nova cervesa artesanal d'aquestes que, ara mateix, floreixen arreu del país. La novetat, però, és que aquesta és una cervesa que impulsem des d'ERC-Bages amb un nom que és tot un programa: Republi.cat. Republi.cat surt ara a la venda i, la veritat, és que ningú pretén fer-s'hi ric. Tampoc respon a una improvisació: si qualsevol projecte vol temps, en el cas de la cervesa cal repòs i tot. Però al cap dels mesos, Republi.cat arriba al moment precís.

Xavier Serra, representant de la companyia cervesera de Ca l'Arenys ja ens va suggerir des del primer moment un tast lleuger, per tothom: popular. I aquest ha estat el nostre objectiu: popularitzar el concepte. El risc és curt -però no cap a casa de ningú: ara mateix tenim 3333 ampolles de 333 cl! I amb tot, les distribuïrem artesanalment també, de dotze en dotze. A capdavall, estem covençuts que caldrà elaborar-ne 1000 litres més ben aviat. I això perquè aquesta no és pas la cervesa dels d'Esquerra sinó que vol ser la de tot aquells que creuen en una altra forma de governar-se. I d'aquests, per sort, n'hi cada dia més i a tot arreu. Doncs salut i... Republi.cat!

La foto és de la Maria Vilarnau, qe ha estat també la dissenyadora de l'etiqueta del producte. A la taula, i des de l'esquerra, Xavier Serra, de la cerveseria Ca l'Arenys; Lluís Oliveras, president d'ERC Bages; i Genís Frontera, historiador i documentalista cerveser que ens va endinsar en la tradició catalana de cervesa i república. Com ara la Xibeca, de Barcelona 1931: tamany familiar, econòmica, per posar la cervesa a l'abast de tothom.  No direm, doncs, que la República Catalana no ha de ser una cosa bona. Mida gran. I que ningú es quedi sense...

Dues coses que m'agraden

Ahir al vespre el meu germà Manel em va fer arribar aquesta foto del costat amb un text lacònic: "dues coses que t'agraden". I sí, són dues coses que m'agraden molt —Manresa, l'aigua de Vichy...— però encara m'agrada més la fotografia d'aquest camió Ebro ple de caixes de fusta i envasos retornables, de quan els envasos eren tots retornables i Manresa encara no estava del tot asfaltada, però els repartidors d'aigua venien un cop a la setmana a casa amb dues caixes de vichy, amb les ampolles plenes que substituïen els envasos buits. No res, tot això ja ha passat, fa gairebé quaranta anys o trenta-cinc pel cap baix, però inevitablement em fa pensar en les interminables disputes amb el mateix Manel, asseguts a taula, dinant o sopant. No em puc estar d'explicar-ho: quan quedaven dos dits de vichy, ningú se l'acabava i això, no només perquè ja era aigua esbravada i sense la frescor de nevera del primer moment sinó, i sobretot, per la "llei de qui se l'acaba", que obligava a qui s'acabés l'aigua a desplaçar-se fins la nevera o el celobert a buscar una altra ampolla. Cal dir que el Manel mai tenia set davant d'un cul d'ampolla? Però amb l'ampolla nova, ah senyors!, al meu germà la set el desesperava i es bevia el vichy talment fos aigua beneita. La "llei de qui se l'acaba" va mutar-se posterioment per la "llei de la distància", segons la qual havia d'anar a buscar una nova ampolla de vichy aquell que es trobava més a la vora de la nevera quan el vichy s'acabava a taula. En fi, que el Manel tampoc no s'acabava mai l'aigua, especialment si era ell qui es trobava més a prop de la nevera o celobert. Si jo, assegut més lluny, m'acabava l'aigua ("que ja és prou esforç, aquest cul d'aigua que no val res"), el meu germà oblidava la nova "llei de la distància" i esgrimia l'antiga "llei de qui se l'acaba" esperant que fos jo qui s'aixequés per anar a buscar una ampolla plena, fresca i perfectament carregada de bombolles. Per descomptat que si era jo qui s'asseia més a la vora de la nevera —i doncs per força, també més a pop del celobert— el meu germà Manel apel·lava des del minut primer a la "llei de la distància". I amb aquestes discusions, a vegades enceses, a vegades rialleres, passàvem l'àpat. I amb la mare que no seia mai i mig menjava a peu dret, bé perquè esperava el nostre pare que tornés de la Pirelli, bé perquè amb aquells dos gamarussos menjant a la cuina ja anava prou distreta...