Plany per la mort de Joaquín Vizcaíno, al Xup

M'ho diu el Pere Fontanals a primeríssima hora del dia, amb el to apressat que tenen els digitals per trobar material gràfic i biogràfic: «S'ha mort el Joaquín Vizcaíno». I la notícia em dol, no per sorprenent, sinó perquè consigna un altre lluitador menys a la ciutat. Ara fa uns quants mesos —devia ser l'octubre— encara el vaig anar a recollir a l'associació de veïns del Xup per tal que participés al debat d'El Pou de la gallina, al Casino, sobre les reivindicacions dels jubilats i pensionistes de Manresa. El vaig anar a buscar i, en acabat, el vaig tornar a casa amb un cop de cotxe. Potser aleshores ja em va fer l'efecte que ens acomiadàvem perquè el to va ser d'una completa complicitat, obviant els matisos que jo pogués tenir a la seva proposta a ultrança de residència d'avis al barri: fet i fet, tots dos coincidíem que l'equipament era important i que, al Xup, hi podia estar molt bé. Però no vam furgar en les diferències sinó que les vam arrodonir a favor seu i el seu lema, «¡Toda la vida luchando!» que el feia company del Juan de los pájaros i d'aquell equip extraordinàriament batallador que va ser la primera junta veïnal del Xup. Tota la vida lluitant mereix avui més que mai el nostre record i respecte, el del comunista bregós, el d'un republicà tan amant de la llibertat com de la igualtat. I per sobre de tot, l'home de combat i conflicte per tal d'aconseguir, fos com fos, els objectius de millora al barri. I ho va fer sempre, i de manera resolta i decidida, generosament. Enrere queden els anys del PSUC i del PCC —ens vam conèixer en aquella Assemblea d'Esquerres de Manresa que es va entrebancar a l'hora de concretar la candidatura el 1987, ambdós protagonistes involuntaris de la topada que ho enfonsaria tot! I vam repetir conversa el 1995, a la primera roda de premsa que vam fer amb en Toni Casserres com a regidors per presentar les obres d'estiu a l'escola del Xup: vam convidar els periodistes —aleshores que els periodistes cobrien rodes de premsa!— al bar "la Española" que el mateix Vizcaíno regentava amb aires de taverner i aquells bigotis molsuts que competien amb els d'Stalin, immortalitzat en un rellotge de talla artesana que presidia el local. Hi van haver d'altres entrevistes i d'altres coincidències. I de tot plegat en faig un farcell per recordar la importància de tots aquests vells lluitadors que mai es van arronsar, i que han mort desconfiant del poder i els poderosos. Fets a la seva. I, fins el darrer dia, socialment d'una utilitat incontestable. Per fer-se estimar 

i doldre'n l'absència.

Qui no coneix Emília del Hoyo?

Cada mes de juliol El Pou de la gallina publica número doble, d'estiu. I aquest cop el tema pels manresans no por ser més estiuenc: el Passeig. Des de la història fins als detalls dels noms, els arbres, les terrasses que es multipliquen o —novetat d'enguany— les cadires, aquelles cadires de la Rosita que ara ja són gratuïtes. Tot el reportatge esdevé un tomb pel nostre Passeig talment ens hi acompanyés l'historiador Francesc Comas, des de Sant Domènec cap a la Bonavista. Per acabar, però, el Pou presenta Emília del Hoyo, que aquest mes de juny ha conegut repetides victòries en la cursa del 100 metres tanques. No la coneixeu? I tant que sí! Una atleta de bandera genialment il·lustrada per Maria Picassó.

Emília del Hoyo,
córrer sense descans

Ara que les atletes de l'Avinent Manresa venen d’assolir cinc posicions finalistes als Campionats d'Espanya absoluts —l’equip de la ciutat és dels millors de l’estat!— tothom s’atura davant de la foto, magnífica, d’Emilia del Hoyo desplegant tota la seva potència en la final dels 100 metres tanques. Va quedar quarta amb un registre de 13"55! I doncs, segur que no la coneixeu? Tot just tres setmanes abans s’havia proclamat subcampiona de Catalunya! I és que Emília del Hoyo Pérez, que tot just va complir 25 anys el mes d’abril, no ha parat mai de guanyar marques i campionats, i és una habitual de les planes esportives perquè l’esport ha tenyit tota la seva vida. S’hi va posar molt jove: als tres anys ja era al nou club Egiba i s’hi va estar disciplinadament fins a fer-ne deu. La família, que té les arrels a Torrubia de Soria, ja tenia una certa tirada a l’esport —la mare havia passat també pel Club Atlètic i el seu germà Albert el 2012 era a la lliga ACB amb el Manresa i ara mateix és a la lliga alemanya—. Però tornem a l’Emília, que la tenim estudiant la Primària i l’ESO a les Dominiques i un dia participa en un cross escolar... “Vaig fer podi i allà mateix em van proposar de fer una prova amb els del CAM que devia anar bé...” Hi va anar tant —i ella s’ho passava tan bé!— que va esdevenir una de les millors combineres del país. Això és, una atleta especialista en pentatló i heptatló: cent metres tanques, salt d’alçada, llançament de pes i 200 metres llisos, i salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres. Ras i curt: una bèstia sobre la pista! De la mà del seu entrenador Angel Garcia als 16 anys serà als campionats europeus i als 17 als JJOO de la joventut mundial. Però també hi ha els estudis —i l’Emilia ha estudiat, i molt! Després de fer el batxillerat al Pius Font i Quer, l’any 2015 se’n va becada als USA, a la Universitat de Sacramento (Califòrnia) on estudiarà Kinesiologia de les ciències de l’esport, especialitzada en rehabilitació. S’hi estarà quatre anys i, en acabat, en vindran dos més a Anglaterra per fer un màster en Medicina de l’exercici i de l’esport aplicat. Una formació completa. Ara, altra vegada a Manresa deixa l’heptatló, tot ocupant un sisè lloc estatal i, des de fa dos anys, es concentra en les tanques «No em podia permetre tres hores diàries de preparació, acabava de perdre l’entrenador i la motivació va decaure...» Ara no penseu pas que l’Emília triés aleshores l’itinerari senzill: entrena dues hores diàries, inclosos caps de setmana que ho fa a Lleida. I els darrers resultats d’aquest juny l’avalen com una velocista d’elit i amb les millors perspectives. Però com que de córrer aquí no se’n viu, l’Emília treballa a Hunza, un centre d’exercici saludable, i també a R3 Manresa —rendiment, rehabilitació i readaptació— que li permet desplegar coneixements i aptituds en entrenaments personalitzats. «Des de gent que només amb pilates-reformer millora esquena i articulacions, fins aquells que presenten patologies o lesions. No parlem de gimnasos sinó de centres una mica més avançats». I es veu que li agrada i està contenta: no són pocs els qui, marxant de joves, no tornen mai més. «Jo estic bé, i m’agraden les meves rutines i... no sé pas encara què faré en el futur!» Jove i valenta, de moment corre i supera obstacles. I cada vegada millor i més de pressa: arribarà on vulgui.

El Passeig i la Rosita de les cadires

Fent recerca de material per al reportatge del Passeig que s'ha publicat aquest estiu a El Pou de la gallina, jo mateix vaig quedar parat de trobar al disc dur del propi ordinador un text sobre la Rosita de les cadires de fa més de deu anys, per a Regió7. Suposo que són aquelles col·laboracions que fas i te n'oblides i, és clar, els bytes són més constants que les nostres neurones. El text, mirat des d'avui dia, no té més trascèndència però aleshores era una autèntica notícia: la Rosita —després de 52 estius!— deixava de fer el servei de les cadires. Era el 22 d'abril del 2010 i els assaigs de continuïtat no van acabar de donar mai resultat. Aquest estiu, però, i després de la refumuda pandèmia, la municipalitat ha fet el servei gratuït i les cadires tornen a fer goig i a ser plenes de gent. Pel que fa a la Rosita —Rosa Casas i Trellisó— lamentablement ens va deixar el gener del 2017. Tenia 88 anys i ha estat, de llarg, un dels personatges més entranyables de la nostra ciutat. Precisament, amb aquest caràcter, va ser un dels primers reconeixements  dels premis Oleguer Bisbal, que des de 1996 —a la foto, amb Lou Heavly i Paquita Blanch— s'han donat a la revista. 

Trobarem a faltar la Rosita, és clar

Publicat a Regió7 el 22 d'abril de 2010

Una notícia dolenta, sens dubte, d'aquelles que t'acompanya tot el dia. I això no pas perquè no s'ho mereixi, de plegar, sinó perquè la Rosita ha esdevingut una institució ciutadana, un referent. Perquè la presència de la Rosita al Passeig és de les que acompanya, de les que et fa sentir membre de la comunitat, una mica més ciutadà. N'hi ha prou amb saludar-la. I és que jo recordo la Rosita des de sempre, perquè ha menat la concessió més anys que no pas jo tinc, tot fent una feina que va molt més enllà de cobrar un tiquet per seure: la Rosita parla amb la gent, comparteix històries, reprèn els més maleducats i... transmet valors.

El primer, que la Rosita s'estima la feina que ha fet durant aquests cinquanta-dos anys. Algú creu que els darrers temps tenia gaire sentit econòmic? Llevar-se quan tot just clareja, anar fins al Passeig a netejar les cadires, arrenglerar les que la nit ha mogut per, després, tornar a casa, rentar-se i mudar-se, passar quan convé per la pentinadora i, vinga!, començar una jornada laboral que superarà les dotze hores? Hi torno: la Rosita s'estima la feina i s'estima la gent. I per això, en els primers anys que vaig ser a l'Ajuntament ens vam posar d'acord quan manifestà que no li sortia a compte pagar l'emmagatzematge hivernal. Me l'havia adreçada en Josep Alabern —passeu-me el comentari però, per poc que hi penseu, trobareu similituds entre ambdós personatges. En fi, que les cadires van anar a hivernar al Casino abans no comencessin les obres de la planta inferior. Després, a poc a poc —els camins de l'administració són inescrutables!— des de la regidoria de Cultura vam anar assumint el desplaçament, el manteniment, la repintada... en una relació personal singularíssima, fonamentada en una concessió que mai no se'm va acudir reclamar documentalment. Tan antic i evident era el benefici social d'aquell servei popular... Encara més, vaig avalar la Rosita a la medalla Francesc Macià del mèrit al treball. O ens vam tornar a trobar quan el Pou la va nomenar "Manresana més manresana" als premis Oleguer Bisbal.

Per tot plegat, és segur que trobarem a faltar la Rosita, és clar. Però, sobretot, cal preservar aquest servei de proximitat que ella ha cobert amb la major de les eficiències. Amb una dedicació com n'hi ha poques. Com per llogar-hi cadires...

El Pou fa el Passeig més democràtic

Dimecres es va presentar al Casino el número 388 d'El Pou de la gallina. El tema del mes es titula «Cent anys d'un Passeig per a tothom» i em tocava a mi mateix d'escriure'l amb tot de col·laboradors que hi han aportat l'experiència o el record. També la història: a la presentació ja vaig reconèixer que el resultat era com anar a fer el volt al costat de Francesc Comas. A partir d'una primera entrevista i els molts llibres que n'ha escrit, és innegable que li pertoca un agraïment solemne. Encara més quan s'ha avingut a dedicar-nos 3000 caràcters sobre les cadires del Passeig! Dimecres, a la presentació, en Francesc es va posar el públic a la butxaca amb una primera batallada: «Les ciutats tenen passeig i els pobles tenen rambla». Amb ell compartim l'anàlisi que el nostre Passeig ha estat un espai d'estratificació social però, també, de socialització entre aquells que hi viuen o hi treballen i aquells altres que l'utilitzen o l'hem utilitzat. I, certament, l'aparició de nous espais de trobada —penso en les Bases ara mateix— pot comprometre el paper de gresol que avui més que mai en cent anys representa el nostre Passeig. Acabo: el segon convidat a la taula va ser en Jordi Badia que no només va fer l'elogi dels plàtans —n'he comptats 238!— sinó que en va qüestionar les podes salvatges o la substitució d'exemplars centenaris que potser no tenien una actitud militarment prou ferma però que haguessin viscut moltes més dècades, fent ombra i abrigant ocells.  Els plàtans, soferts i d'una tradició ciutadana arreu d'Europa, haurien de merèixer un més gran respecte, tal com el Jordi reclama en 3000 caràcters més. Tot plegat, un número de lectura amable, amb les aportacions històriques de Vicenç Prat o Amat i Piniella, i les entrevistes a Diego Sánchez, «rei de les terrasses» o Héctor Pascual Coloma, un dels germans que regenta la Xixo... Fotos de l'Arxiu Comarcal del Bages —moltíssimes gràcies Marc Torra!— i de Francesc Rubí. Alguna altra de meva, a corre-cuita. I un dibuix d'Anselm Corrons que resseguireu estona llarga. No us perdeu aquest Pou! Els subscriptors ja l'heu rebut a casa, i per tota la resta, seran 4€ al quiosc. No us en penedireu!

Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència

Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.

Qui no coneix Joan Lladó?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina s'acosta a l'empresa municipal Aigües de Manresa SA, que des de 1982 no només abasteix d'aigua la ciutat sinó que en porta una gestió integral i estén el seu servei a la comarca. Són 40 anys d'història rodona però, i sobretot, un exemple d'autèntic servei public fruit d'un equip capaç i entregat que mai no ha oblidat els objectius originals. Sigui com sigui —el Pou té més de cinquanta pàgines!— amb la Maria Picassó ens encarreguem, a les acaballes del número, de la secció del «Qui no coneix...». Aquesta vegada el personatge és il·lustre, dels que fan patxoca: no és en va que els lectors del Pou li van atorgar aquest Sant Jordi el premi al manresà més manresà! Joan Lladó Casals. Un capità manaia com pocs se'n veuen. I amb una trajectòria tan llarga com la processó allà on desfila. Vegeu-ne fets i miracles:

Joan Lladó,
manaia de professió

A punt de fer els vuitanta anys, i tant que el coneixeu: en Joan Lladó Casals. Si no us va vendre la nevera, almenys l’heu tingut a casa per arreglar-la! El recordeu a la cantonada del carrer Bilbao amb la plaça de Sant Jordi? Allà hi va néixer i créixer des de 1943, a un cop de roc dels Esquilets, on estudiarà als Hermanos fins a enllestir-hi el comerç. I com que a casa tothom treballava ell també s’hi va posar d’hora, de primer a cal Pujol Muntalà, i després a cal Manubens de les cintes, on coneix Júlia Talón. Després, superats dos mesos d’un curset a Saragossa, decideix d’agafar la representació dels serveis oficials de Balay, i després de Bosch, i de Siemens... Ho va ben ensopegar! Aquells electrodomèstics que fa mig segle s’anaven fent imprescindibles aviat el portaren a parar botiga pròpia, i encara avui fill i filla la fan córrer! Ara bé, la seva trajectòria a Manresa està marcada per l’associacionisme: en Joan ha estat sempre un cul de mal seient. Abans dels deu anys ja el teníem desfilant amb els Armats —i és que el seu pare, represaliat republicà, quan hi va voler tornar després de la guerra no hi va ser del tot ben rebut. Solució? Desfilaria el nano! Però és sobretot al món de l’esport on de primer s’implica, jugant a futbol amb l’Obra Atlético Recreativa —OAR Alba— al camp de Santa Clara, en el seu paper de defensa central. Era el més alt de la colla i ja tenia el posat de guapo que sempre més l’ha acompanyat! També va practicar l’atletisme i a vint anys esdevenia campió dels 100 metros llisos i rècord manresà, una fita que el duria fins als campionats d’Espanya... Però aquell noi no en tenia mai prou: corria, saltava i fins a les solemnitats feia ballar els gegants de la ciutat. I se li va acudir aleshores d’entrar a la banda de la Creu Roja on aprendria els rudiments de la trompeta i timbal, i que de seguida va rendibilitzar en aquella migrada plaça de braus del capdamunt del Passeig. «Tocava a la plaça de toros, sí, i me’n treia 25 pessetes per corrida!». La pràctica musical també li serà utilíssima per superar la llarga mili que li va caure a Cartagena, i que combina com a membre de l’equip d’atletisme de Marina, per allò d’estalviar-se almenys les guàrdies. «...i és així com em penso que de tot me n’he anat sortint: tot m’agrada. He sigut molt feliç a la vida!». Això i, és clar, aquest posat de manaia que gasta: quan a Manresa es va dissoldre la banda de la Creu Roja ell mateix s’embolica a impulsar l’Agrupament de cornetes i tambors que aviat col·laborarà a la cavalcada de Reis, desfilarà amb els heralds per la Festa Major o fins i tot participarà al primer Correfoc de la nostra història. Cal dir que encara li quedava un cuquet? Ho heu endevinat: recuperar els Armats! Desfets el 73, a les acaballes del segle, amb el seu company d’aventures Ramon Circuns i els avals de mossèn Leyes i d’Antoni Pusó, aconsegueixen reprendre la processó del divendres Sant l’any 2000! No cal dir que a la Seu en Jaume Pons i en Joan Ballús també feia temps que se’n delien i, tot plegat, va agafar una empenta impensada... La Casa d’Andalusia ho va arrodonir, i des d’aleshores que no s’han cansat de repetir l’Estrella. Peti qui peti, el Joan encara es vesteix d’armat i marca el pas amb unes cames de primera, acolorides en format escènic, mentre recita, remugant, el lema dels estendards imperials. SPQR. Senat i poble de Roma? I ca! «Senyors Polítics Que Robeu!». I amb la mateixa murrieria de quan tenia vint anys xiuxiueja l’SPQR a la inversa: «Robeu... Que Pobres Sereu!». Ell, amb el premi Oleguer Bisbal rebut per votació popular aquest Sant Jordi pels lectors d’El Pou de la gallina, se sent de tot ben pagat. I garneu, somriu.

Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.