Cela i la desobediència

Tot i ser juliol, i sentir llunyans els dies d'institut, encara hi continuo pensant. M'han arribat els horaris, i preparo algunes lectures del proper curs amb un primer maldecap, això és, com connectar els alumnes de literatura amb Maragall, ara que tenim programat Visions i cants. Fra Garí o el comte Arnau! Suposo qu la redempció per amor podria trobar en les seves trajectòries algunes fites on orientar-se. Però parlar de pecat, de contenció dels sentits o del memento mori (*)...  No ho sé, però està clar que ho tornarem a provar, com ho provem amb la Mila de Solitud, o la Carola Milà de la Capmany. Com la noia del Dimecres de cendra: estem fets per a viure, no per renunciar a la vida! Amb errades, revolts i desenganys. Amb ganes de canviar les coses...

Ara només caldrà amanir-ho, i em penso que ja en tinc ganes. I mentrestant —i ara vegeu si vé a tomb!— m'arriba un retall de l'Ara criatures de dissabte passat, on Jaume Cela parla de "Pedagogia de la desobediència". Sencer, el podeu llegir aquí. Però jo en tindré prou amb conservar un parell de fragments i l'epíleg, que ens diu que aprendre a desobeir "serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política". Perquè a vegades cal desobeir. I perquè segur que cal acceptar la desobediència dels nostres adolescents, imprescindible per higiene mental, sentit crític i maduresa. I perquè els educadors també la pifiem sovint! O volem uns futurs ciutadans passius i acrítics? En Cela ho planteja així:

"Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.
     No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat."

La foto és amb els alumnes de 1r i 2n d'Animació Sociocultural, en una sortida de primavera a Montserrat. Per descomptat que ell no és Fra Garí, però el xoc entre uns nois i noies "amb els ulls plens de terra" i la voluntat espiritual acostuma a ser recordada. Sense por ni pecats. Perquè tampoc és fàcil desobeir.

(*) Memento mori: recorda que moriràs! Com que ahir precisament es va morir Rutger Hauer — el famós replicant de Blade Runner— he recuperat la pel·licula i ara rumio si no seria prou adient per començar el curs i Maragall. Ho recordeu? "He vist coses que els humans no podrien creure ... Atacar naus en flames més enllà d'Orió ... He vist raigs C brillant a l'obscuritat prop de la porta de Tannhäuser ... Tots aquests moments es perdran en el temps, com ... les llàgrimes sota la pluja. Temps de morir."  Per al crític de cinema Mark Rowlands es tracta del monòleg sobre la mort més emotiu en la història del cinema. Per als més llargs, gentilesa de Wikipèdia, la versió anglesa: "I've seen things you people wouldn't believe... Attack ships on fire off the shoulder of Orion... I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate... All those moments will be lost in time, like... tears in rain. Time to die."

Qui no coneix Rosa Porquet?

Cada mes de juliol El Pou de la gallina s'acomiada dels lectors fins a setembre, en un únic exercici anual de vacances. Això vol dir que a l'agost no hi ha revista. Si serveix de consol, el darrer exemplar va arribar amb un "Tema del mes" de Laura Serrat de molt bon llegir: Joves i salut mental. Al capdavall, el número es tanca amb una manresana amb 25 anys d'història al CAE, convençuda dels valors de l'educacio en el lleure. Una dona de caràcter, apropiadíssima per aquests dies de colònies i campaments, de travesses per dalt de les muntanyes. Rosa Porquet. Llegiu, i si no l'heu reconeguda en la il·lustració de Maria Picassó, veureu de seguida que sí que la coneixíeu. I que està com sempre!    

Rosa Porquet,

una història de lleure

Si fos el cas que el nom no us digués res, podeu quedar-vos amb el cognom. Porquet. Gent de caràcter, tots fets i nats a les Escodines, en una escala que arrenca amb el Pere i passa per l’Anna, la Mireia i la Rosa. Rosa Porquet i Prat: la del CAE, sí! Més de mitja vida compromesa amb l’educació no formal. La Rosa, que és de 1972, va estudiar als Infants i després, seguint el periple de les monges del Sagrat Cor, acabà la primària a la nova escola de la Parada. I, un cop de roc més ençà, va enllestir BUP i COU al Pius Font i Quer. Sense ensurts, al caps dels cursos reglamentaris es llicenciava amb 23 anys en Pedagogia a l’Autònoma. Fet i fet, una bona noia, transparent i riallera, a qui molts anys abans l’atzar havia dut de colònies amb l’esplai de Vic-Remei, potser perquè allà el seu cosí hi feia de monitor. L’experiència va tenir els aires d’un episodi iniciàtic, a Joanetes: —«Recordo que l’endemà d’haver tornat vaig necessitar telefonar a tots els companys de colònies perquè ja els trobava a faltar!». La Rosa no se’n sabia avenir, i a partir d’aleshores seguí entusiasmada un itinerari com a nena, com a noia i com a monitora també. Fins que va acabar la carrera i li va sortir la possibilitat de fer cursos al CAE per als futurs monitors. Cal recordar que ja no se n’ha mogut? D’això ara en fa 25 anys, i en aquest temps hi ha pogut fer de tot i força però, molt especialment, dues dècades com a responsable de formació. Després també va estudiar Psicopedagogia, es va casar, se’n va anar a viure a Santpedor i hi va tenir dues criatures. I entre una cosa i una altra encara avui, com l’endemà de Joanetes, la trobareu convençuda del potencial que té educar en el lleure, un espai ideal per adquirir les competències bàsiques que ara mateix també el sistema escolar reclama. Amb l’única pega que, atès que es tracta d’educació no-formal, es fa molt feixuc demostrar amb evidències tècnico-administratives els beneficis del mètode davant dels poders públics. Vehement com és, la Rosa reclama aleshores a les administracions que hi vagin, «que vinguin a veure com fem les coses, i s’adonaran que no tot és pot reduir a una qüestió de terminis o la d’un paper en concret». Després es torna a enriolar, i diu que potser és massa emocional, i que sort en té del Nasi Muncunill, que al CAE li fa com de parella, amb un vessant més cerebral. I una cosa porta l’altra: ara s’interessa per la programació neurolingüística, la grafologia o el creixement personal. I al costat dels eneagrames o la crisi dels quaranta-i-tants, us enalteix els dos fills que són l’Oriac i la Bruna. Això, i la pràctica de l’esport, que és molt més que una teràpia, corrent dos i tres cops per setmana: la Rosa ve de fer una altra mitja marató de muntanya i se sent radiant. I se sap forta i entusiasta talment ho són aquells qui cada dia se saben triar camí i, si fos a convenir, drecera i tot.

50 anys d'escepticisme a la Lluna

Ja fa dies que se'n parla, però és avui que fa cinquanta anys que un home va trepitjar la Lluna. Jo, com tots els nens i nenes d'aquella època, només recordo les imatges televisives en un blanc i negre més dolent de l'habitual encara, i els noms dels tres herois americans, Amstrong, Aldrin i Collins. Però sobretot allò que recordo són les paraules del meu avi Josep, fullejant el diari —a cals avis encara no tenien televisió. L'home se m'adreçà directament, i sense manies em va fer saber que tot allò no era cert. "No t'ho creguis pas, Ramon, és tot mentida". Però, i les notícies, i les fotos, i els coets? De debò era mentida? El meu avi va provar d'argumentar algun aspecte més científic com ara que la Lluna, la superfície de la Lluna, "cremava". Li ho havia explicat el seu mestre —l'únic que va tenir, el sr. Malé de les Escodines. No em semblava gaire convincent, la veritat. Jo només tenia set anys, però el primer que em sorprenia era que el comentari fos exclusiu per a mi. Una deferència que em semblava excessiva en aquell món d'adults... Com que la meva cara devia conservar la imatge del dubte, el meu avi va renunciar al capítol científic i directament va passar a blasmar la credulitat humana, que acostumava a sintetitzar  en una tesi d'aparença imbatible: "Que en són de rucs!". Una tesi que, si bé m'apartava del gruix de carallots que omplen la Humanitat, en realitat em posava en una situació compromesa de creure'l o... callar. Vaig callar, és clar. Però sempre més —quan van arribar les col·leccions de cromos, les pel·lícules...— em va quedar el dubte de si tot plegat era cert, o de si ho era tant com aparentava. En acabat, m'aconsola llegir avui en Josep Ramoneda a l'Ara, descrivint una situació molt semblant, el mateix 21 de juliol de 1969, a Olot. Una senyora gran se li adreça i li pregunta "Vostè que és persona de lletra també s'ho creu?". Ramoneda en fa la prova d'una virtut i un defecte dels humans: "la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat". En fi, com que m'estimo molt el meu avi Josep Subirana, primitiu i pagès, absolutament terrenal, ho deixaré més en l'àmbit de la desconfiança de la que em sento hereu, i hi afegiré aquesta voluntat de pensar més i afrontar la realitat. Que a vegades costa més que no pas anar —i tornar— de la Lluna.

La foto és de Rams del 64, i és de les poques que tinc del meu avi. El crepat de la meva mare evidencia la certesa d'aquells anys seixanta que ens havien de dur fins a la Lluna. I l'estigma Subirana és aquest posat escèptic que compartim tots tres, com volent dir: "ja pots comptar si han anat a la Lluna, i tant, ja hi pots ben comptar!"

Dues copes Àfrica, a la Madeleine

Durant tota la tarda havíem resseguit el centre de París i, quan vam arribar a la plaça de la Madeleine, ja era feta l’hora de sopar. De manera que ens vam entaular en un cafè d’aquells de cantonada i vam demanar dues hamburgueses amb amanida i patates. Era dissabte, i hi havia força gent, però amb la Clara mai ens fa por d’esperar, xerraires com som de mena. I és així que mentre passava l’estona no vaig poder evitar fixar-me, dues taules més enllà i sota un televisor de grans dimensions, l’arribada de dues copes acolorides de fruita que en aquella hora vespral em van semblar francament apetitoses. En el meu francès escolar em vaig adreçar al cambrer per interessar-me sobre aquelles ”coupes" que es feien servir dues senyores a manera de postres. “C’est la coupe Afrique, monsieur!”. Oh! La copa Àfrica! Tot fou escoltar el nom que la meva imaginació ja volava envers l’antic imperi colonial que fou França. La copa Àfrica, doncs, acolorida de verds, grocs i vermells, va fer curta l’hamburguesa i guarniment, mentre la conversa atacava voluntariosament aspectes més analítics, com ara la impossibilitat de mantenir la monumentalitat metropolitana en condicions sense el recurs de l’antic espoli. En fi, el vespre s’ensenyoria de la Madeleine mentre jo, de cua d’ull, provava de repassar l’oferta de postres. Em temia, potser, un preu exagerat, alguna sorpresa, no ho sé, especialment després d’adonar-me que a la llista de postres... la copa Àfrica no hi constava! Es tractava, doncs, d’un combinat llampant ? Intrigat, vaig tornar a inquirir el cambrer, ara demanant si potser la copa Àfrica portava alcohol. “Alcohol?” —s’estranyà l’home. “Non, pas d’alcohol...”. El cambrer aleshores semblà afegir a les meves limitacions idiomàtiques unes greus dificultats d’expressió. El cas és que, per no allargar-ho, immediatament vaig fer la comanda: —“Doncs, si us plau, porti’ns dues copes Àfrica”. —“Què diu que vol? Dues... copes Àfrica?”. —“I doncs, sí, com les de les senyores!”. El cambrer quedà perplex abans de riure obertament. Les senyores havien pres una “salade de fruits” i, pel que fa a la “meva” copa d’Àfrica... era la que es jugava a la pantalla de cinquanta polzades que tenien aquelles clientes sobre el cap. Egipte contra República Sudafricana, futbol de tota la vida. Eren els darrers minuts, i van guanyar els meridionals per un a zero. El titular subratllava que Egipte, per primer cop a la història, no havia arribat a quarts de final de la Copa d’Àfrica. La mateixa que ens recordava el cambrer cada vegada que passava pel nostre costat: “Coupe d’Afrique... sans alcohol!”. Pel que fa a la “salade de fruits”, francament, ja es veu que no em va semblar gran cosa.

Mengem massa, que deia en Capri. I mengem pels ulls. La il·lustració és un oli immens amb voluntat realista de Leon Lhermitte, Les Halles (1895) exposat al Petit Palais de París.  I la pomposa "salade de fruites" no és sinó u na Macedònia...

Qui no coneix Berenguer Fargas?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina parla de prostitució i conté, per torna, un article sobre la nit electoral. A cavall de l'actualitat i la història, doncs, les fotos del reportatge de 1987 amb la Quica em recorden l'inexorable pas del temps d'aquella Manresa en blanc i negre. La resta del tema del mes és un itinerari putero que em sorprèn per la prolixitat d'adreces i establiments, tot just enfilats per la història dels darrers cent anys. Enciclopedisme lúbric, deu ser. M'estalvio els comentaris. Sigui com sigui, el número es tanca amb un manresà amb nom i cognoms, d'aquells amb qui m'ha agradat entrevistar: en Berenguer Fargas i Torra. Tossuderia i franquesa a parts iguals.

Berenguer Fargas,

mirar-se la gent de cara

La docència a secundària sempre fa més o menys popular un personatge, i aquest podria ser el cas d’en Berenguer Fargas i Torra (1973), que a més a més d’esportista consumat i participar en l’associacionisme local, és també professor d’educació física. Disciplinat per als més diversos destins que proporciona la condició d’interí, en Berenguer va començar a Sallent ja fa quinze anys, i també passà per Sort i Malgrat de mar, i acumulant punts i experiència, aconseguí retornar a la seva ciutat passant abans per Moià, Navarcles i Sant Joan de Vilatorrada. I aquí, el recordeu a plaça fent pinya als Tirallongues, o amb els moixogants del Correfoc? Segur que sí. Perquè en Berenguer Fargas té una singularitat que el fa excepcional: abans de complir el seu primer any de vida va quedar sord. D’això aviat en farà mig segle i aleshores la recepta comuna dels metges de Sant Joan de Déu, a Barcelona, consistia en aprendre el llenguatge dels signes i anar a una escola especial. Només la tossuderia d’uns pares valents capgirà la sentència: el Josep i la Montserrat batallaren arreu, i el Berenguer esdevingué un lluitador de l’escola ordinària. Estudià a la Flama des del parvulari, i passà la primària a l’escola Joncadella de Sant Joan, i després encara la secundària al Lluís de Peguera. Aprengué el llenguatge oral amb l’ajut d’un logopeda, i a escriure amb correcció, i a llegir els llavis, i amb el suport d’aparells auditius arribà fins a l’INEF fet un tros d’home. Perquè en Berenguer Fargas és tot ell un cos fibrat per a l’altar de l’esport: des de natació i judo al futbol, bàsquet o, a l’hivern, esquí i snowboard. I encara fins fa quatre dies practicant cròssfit, que recomana per dinàmic i exigent. A muntanya puja i baixa a peu o en bicicleta, i durant anys ha participat en curses d’orientació amb el club Grions, de Sant Feliu de Buixalleu, entomant des dels majors reptes fins a nivells familiars, per tal de participar amb la seva companya Laura i un parell de criatures, l’Ot i l’Ada. Tots quatre —i el gos— ara s’han firat una autocaravana de segona mà però el Berenguer no oblida els assajos dels Tirallongues d’on ha estat co-cap de pinya i també cap de tronc, fins fa tres anys (“I em va anar molt bé! Vam arribar a fer els primers castells de 8!”). Al tronc del castell, i sense aparells, només li queda mirar la cara del company de davant i estar més atent que ningú. I és així com s’ha fet gran: mirant de cara i esperant la millor vocalització de qui li parla. Patriota integral, si aleshores us diu que els bigotis li fan nosa és perquè pensa en el d’Aznar. I és que el Berenguer —circumspecte i complidor— només parla quan convé, rumia molt les coses i estima la seva feina amb la canalla al gimnàs o en pati obert. I al capdavall deixa que sigui la pell qui l’expliqui amb tres tatuatges geomètrics —una forca, un moixogant i un quatre de vuit—, que ara que arriba l’estiu llueix orgullós arreu on campa.

 

Jordi Estrada i el meu conill (tècnic)

Només feia dos o tres dies que s'havien celebrat les eleccions municipals i a Manrersa, comptant l'ajustat marge de victòria a favor d'ERC —tot just 9119 paperetes, 10 més que les que comptaven Junts per Manresa— algú va començar a fer córrer que allò era un empat tècnic i que calia repartir l'alcaldia dos anys i dos anys, i que si són verdes, si són madures. Un empat tècnic que ens havia de dur a repartir l'alcaldia de Manresa entre les dues forces polítiques! No res, que a ERC no ens va semblar bé, o com a mínim segur que no vam compartir l'argumentari aquest de l'empat. Perquè en moments així, deu vots són oceànics. Però el periodista insistia i, amb un punt de vehemència, jo vaig respondre la seva pregunta amb un paral·lelisme del regne animal: "Un empat és un empat, com un conill és un conill. I jo no he vist mai un conill tècnic!". No em demaneu perquè vaig posar els conills sobre la taula, ni hi cerqueu una voluntat provocadora. Però els conills van fer fortuna i des d'aleshores alguns militants del PdCat es passegen per Manresa amb una gàbia. Per acabar-ho d'arrodonir, ahir diumenge en Jordi Estrada publicava a Regió7 aquests "Conills tècnics" que a mi almenys m'han fet gràcia. Això sí, espero que sabrem trobar el desllorigador a la governabilitat sense tantes pastanagues...

CONILLS TÈCNICS

Jordi Estrada

Davant la falta de consens a l’hora d’acordar qui serà el futur alcalde de Manresa a causa dels resultats tan ajustats de les eleccions, en què ERC i PdCat han obtingut el mateix nombre d’escons, malgrat una diferència de deu vots a favor dels republicans, jo proposaria prendre en consideració diverses opcions de desempat, amb el benentès que, com sosté Ramon Fontdevila, “un empat és un empat i un conill és un conill, i no existeixen conills tècnics.” Efectivament tothom sap que els únics conills existents són els orelluts, els depilats, els dels jocs de mans dels mags i els guisats a la cassola. En altres ajuntaments on s’ha produït la mateixa situació s’ha optat per llançar una moneda a l’aire, proposta que presenta un inconvenient doble. Com es decideix qui tria cara i qui tria creu, si no és amb una altra moneda a l’aire? I qui la llança? Si la llança un regidor de C’s, posem per cas, tothom els atribuirà a ells el color del govern. Imagineu-vos els titulars de premsa de l’endemà: “Ciutadans ha donat el govern a un partit independentista.” Un escàndol monumental. D’altra banda, no és a la sort a qui pertoca decidir qui governarà la ciutat durant els propers quatre anys, sinó als mateixos governats, de manera que, per ser justos, no hi hauria com convocar els votants de tots dos partits a la plaça de l’Ajuntament i fer-los estirar una corda pels dos caps. Qui aconsegueixi arrossegar els adversaris, guanya. I si, tot i així, les forces són igualades i la corda resta immòbil, es talla la corda en sec al punt àlgid de la tensió i es compten els caiguts de cada banda. Es descompta un punt per votant caigut. Si cauen tots, que algú deixi anar una llebre i qui l’atrapi que esculli alcalde. I que a la pobra llebre li sigui assignada una pastanaga vitalícia en agraïment a la governabilitat de la ciutat.

No són només un grapat de vots

Ara fa deu dies vaig escriure aquest text, serenament, a partir del resultat de les eleccions municipals a Manresa, i ho vaig fer després de la primera assemblea local d'ERC que aquell dimecres ens feia un encàrrec: cercar un bon acord per la ciutat amb Marc Aloy com alcalde. També ara fa deu dies, des de la prudència, algú em va recomanar de no publicar-lo. Tant se val, ja es va fent vell. El cas és que aquesta setmana entrem a la recta final de les converses amb els representants del PdCat i, a Manresa, el més calent és a l'aigüera. Prenent els versos d'Espriu, ara mateix diria a tots els candidats d'ahir, avui i demà, allò de que No esperis mai / deixar record, / car ets tan sols  / el més humil  / dels servidors. Perquè els nostres electes haurien de saber des del primer dia que queden als peus de tots, fins i tot —sovint— injustament i dolorosa. I no dic que sigui fàcil, tot el contrari: la bona política implica un alt preu, i és el de la donació personal. Cadascú se'n sap els seus exemples... I en acabat, em comprometo una setmana més a complir de la millor manera possible l'encàrrec rebut, i fer-ho fins arribar a les solucions més generoses o singulars per inaudites que ara ens semblessin. Però deixant constància del nostre plantejament com a grup, i d'allò que em penso que aquell primer vespre de joia ja l'explicava.

No són només un grapat vots

Tens un encàrrec que ve de lluny, i que ens ha de dur més lluny encara

El resultat de les eleccions municipals a Manresa ha suposat una victòria per ERC. Una victòria ajustada, de 9119 vots, tot just deu vots per davant de Junts per Manresa, amb qui els darrers tres anys i mig hem governat plegats la ciutat. ERC, doncs, és ara la responsable de formar un govern, i la nostra opció primera és molt clara, perquè no hi ha cap majoria de 13 que sigui factible, segura i amb força per continuar que no sigui amb l’equip de Junts per Manresa. Al darrera hi batega aquella voluntat de l’eslògan, “Trobem-nos”, en una perspectiva social i nacional que ofereixi un projecte més ambiciós per a la ciutat. I per això, i per encàrrec de la nostra assemblea local, també encetarem converses amb la resta de formacions polítiques amb qui puguem compartir nous acords de ciutat.

L'únic component que ara pot generar tensió és la tria de l'alcalde, pel factor humà de la decisió. Personalment, em penso que ens en fem el càrrec. Però en aquest sentit també vull recordar que ERC ha demostrat fidelitat, lleialtat i sentit de ciutat durant molts mandats en què ha lliurat el seu esforç a diverses alcaldies. És per això que no podem entrar a mercadejar l'alcaldia. Tal com receptava Junyent el 2015, Manresa ha votat tenir un alcalde quatre anys. I, certament, el paper d'un alcalde en una ciutat que es vol capital com la nostra té massa valor com per pensar en repartir-ne els temps. 

El resultat no es pot reduir a 11 o 10 paperetes de vot, fruit dels estira-i-arronsa que poguessin escurçar o acréixer la xifra un pèl més. Allò que el resultat final ens permet entendre és la voluntat d’un canvi que suposa passar de 6390 a 9119 vots per ERC. 2729 vots més que ens donen un increment del 42% i que ens fan passar del 23,12 al 28,14% de la ciutat. L’opció representada pel PdCAT, que a Europa recollia 13.592 vots, en el mateix acte electoral es desinfla a 9109 paperetes per Manresa. I si bé també ha crescut en 1044 vots respecte el 2015, percentualment recula del 29,16 al 28,11%. La conclusió és que Manresa ha votat en clau de canvi, reclamant un nou lideratge i, sense fer-ne tempesta, hi ha posat un aire d’esquerres. És per això que ara no voldríem ni confondre als electors ni tampoc dilatar els canvis. I doncs les contingències personals, que hi són i sabem com són de doloroses, no ens haurien apartar de l’objectiu. No s’entendria.

Des d’ERC volem bastir un gran acord de futur, posant la il·lusió en els fonaments. Per l’estabilitat que Manresa espera i perquè és imprescindible per aplicar un programa ambiciós de ciutat. Un acord que estendrem a tots aquells que ens vulguin acompanyar en els grans consensos que Manresa necessita. Però aquest acord només l’entenem viable si —primus inter pares— fem un govern liderat des d’ara mateix per Marc Aloy. Ho vull dir amb el millor to possible: no hi ha dreceres ni empats tècnics. 9119 manresans i manresanes han volgut donar un nou impuls a la ciutat, premiant l’anterior govern però indicant un canvi de lideratge. No hi sé veure d’altres combinacions possibles, ni em sé imaginar els fins ara companys atrinxerats en una oposició irresponsable. Només puc dir que des d’ERC treballarem el millor possible per exercir aquest resultat. Exigents i generosos, perquè no ens sobra ningú. Però alhora més motivats que mai. Decididament compromesos a emprendre una transformació que Manresa va voler començar el 26 de maig. 

Ramon Fontdevila i Subirana

President d’ERC Manresa