Casaldàliga, un exemple

Llegeixo a Regió7 la crònica que recull l'homenatge que es va dedicar a Pere Casaldàliga, dissabte, a l'església del Pi, a Barcelona. M'hagués agradat ser-hi, com m'hagués agradat haver conegut personalment aquest bisbe extraordinari que ha destinat la seva vida a lluitar per la justícia, a "humanitzar la humanitat", i a fer-ho al costat dels més pobres ni que això, sovint, li hagi posat en risc la pròpia vida. En un món amb tantes desigualtats, el testimoni de Casaldàliga ens interpel·la -la meva poruga comoditat, totes les renúncies, tots aquells silencis... i ens anima a rebel·lar-nos, i a lluitar. Un home senzill, nascut a Balsareny fa noranta anys i bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler. Mai més no ha tornat -ni tornarà, que és allà on vol ser enterrat el dia que finalment es mori. Tan lluny i tan a la vora! De tota la seva obra i pensament -ha estat sempre un molt bon comunicador- recullo fins a vint-i-cinc frases amb què el diari Ara, diumenge passat, o el digital Catorze, aquesta setmana, s'afegien a l'homenatge d'aquests dies:

1- En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.

2- Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida.

3- On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.

4- El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.

5- Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.

6- Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

7- En aquest món no hi ha ningú inútil.

8- Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

9- La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

10- Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

11- La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.

12- Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.

13- La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.

14- L'expressió no-violència no ha de ser sinònim de passivitat.

15- La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.

16- La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió.

17- El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.

18- No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat. 

19- Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

20- L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

21- No n'hi ha prou de ser creient, també s'ha de ser creïble.

22- És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.

23- Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.

24- La causa indígena m'ha fet més català. Les tribus prohibides m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. 

25- El fet de ser català m'ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m'ha ajudat a no caure en l'imperialisme cultural.

I una de torna, ara que ens anem fent grans: "Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més perquè escoltes la vida, no els sorolls... I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu.

Al capdavall, hi ha un textd'aquests dies  que m'ha semblat preciós, i que animo a llegir sencer. És el de David Fernández, a Vilaweb, En el nom d'en Pere. Si més no, quedeu-vos amb el darrer fragment, útil per a creients i ateus que encara conservin l'esperança per a un món millor:

"Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.

Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:

«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»

Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.

Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món."

Qui no coneix Carme Currius?

Aquest febrer, El Pou de la gallina presenta un tema del mes que ressegueix les petjades que el pas del temps ha deixat a la pell de la nostra ciutat: una col·lecció de plaques que, sense pretendre ser exhaustiva, sí que recull un bon grapat de testimonis patrimonials i turístics. El rigor de l'article contrasta amb la darrera pàgina de la revista. Qui no coneix la Carme Currius? Riallera i directa, la Carme sap que cada gener, passats Reis, cal atacar el Carnaval. I ella ho fa a cop de roba i tisora, apamant trossos i retalls que esdevindran disfresses. I la resta de l'any? Ui, per poc que la conegueu sabreu que no para. I n'està contenta, talment l'ha dibuixada magníficament Maria Picassó!

Carme Currius,
entre lycra, cotó i cretona

Pel nom pot ser que no us soni, però aquesta fesomia... I doncs, no cal pas ser modista per reconèixer-la. Només que us convingui un pessic de roba i segur que la recordeu, allà a la casa dels Trossos, al carrer del Cós, a tocar del Bruc. Ara mateix, a les portes del Carnaval, no n’hi ha pas poca de gent que fa cua per guarnir-se! I és que amb els tutorials d’internet, i màquines a preu de ganga, cosir avui és moda. I la Carme —Carme Currius i Vilaginés— té la tela que els convé. Filla del Jaume i de la Palmira, després de fer la primària al Sagrat Cor i deixar esclatar l’adolescència i el batxillerat al Peguera, va decidir que ella estudiaria disseny i patronatge. Tallar, embastar, emprovar i cosir! Per a major estímul, la mare acabava de parar botiga al carrer de la Mel –la primera casa del Trossos- i la Carme d’ençà els divuit anys hi farà mitja jornada cada matí. Dos anys després, el 1982, comença l’anar i venir a Barcelona cada tarda. Els primers passos foren a l’escola de Felicidad Duce, aleshores octogenària, en un ambient devot del gran Balenciaga. Però, entre disseny, patró i puntada, la Carme descobreix també la llibertat, i s’escapa a resseguir carrers i botigues, a conèixer gent i idees. El seu caràcter entusiasta es multiplica, i al cap de quatre anys ja ha deixat els estudis a favor de la recerca i la producció. De primer a Textures, un taller creat per Rosa Escalé i Montserrat Selga per tal de teixir, estudiar i fins fer cursos de tèxtil. I ben poc després, l’any 1986, munta un taller on fer les pròpies confeccions, que són de punt i triomfen un estiu i un altre a les botigues de Sitges. Retalls cada matí, taller cada tarda i, als migdies, fent el paper de comercial, gairebé que li acaben la corda. Encara més, bo i casada, i mare del Roc i després de la Cristina... És aleshores, amb més idees que no pas temps, que s’associarà amb la seva cunyada Consol i la seva cosina Nuri, i fundaran la Línia parentela! I per allò de trobar solucions quan hi ha una ensopegada, diversifiquen cotó i punt, i s’introdueixen al món de la lycra: comencen a vestir esportistes i clubs, grups de dansa, de hip-hop i fins de correfocs d’arreu de la Catalunya central, i més lluny i tot si convé. Cal dir que ha estat un no parar? Trenta-set anys fent dotze o tretze hores diàries, «i tot a base de boca-orella. Mai hem sortit a buscar feina!». Però li agrada —pensar, dissenyar, tallar, cosir...— i encara més tractar amb la gent. I és que entre cotó, lycres i cretones, la Carme sap atendre a tothom, sigui una reposada entusiasta del patchwork o la més atrevida trapezista del circ. I sap que el secret no és tant treballar sinó passar-s’ho bé treballant. Això sí, bon punt el divendres s’acaba, ella se’n va a fer coreografies al Kursaal. Perquè li agrada sortir, i li encanta la festa. I us la podeu trobar un dia, a la impensada, a París –hi ha fet cap més de vint vegades!— o encara, sota un tros de roba acolorit, als propers balls de carnestoltes.

Set anys al Guillem Catà

Divendres vam ser tot el matí a Cardona, amb el grup dels de 2n del cicle superior d'Animació Sociocultural i Turisme (ASCT). Feia un fred que pelava, però els grups van anar fent les presentacions turístiques, i vam acabar al castell, arrecerats al capdamunt de la torre de la minyona. I mentre enllestien una dramatització sobre una princesa captiva per amor (un episodi d'interculturalitat francament mal resolt) vaig pensar que era una sort poder ser allà, amb aquella canalla, d'excursió, avaluant aprenentatges i capacitats. I és que ara -primers dies de febrer- faig comptes que de tot això ja en fa set anys, set anys de tornar a fer de profe, d'anar cada dia al Guillem Catà, de barrejar-me entre nois i noies carregats d'energia, de sentiments, de dubtes i de rialles, per fer llengua i literatura, per fer cultura... per fer tot allò què convingui. I encara que cada dia l'acabo més cansat, em fa feliç de ser-hi, d'aprendre-hi jo també tantes i tantes coses. De compartir tot aquest temps que ells, joveníssims, omplen d'expectatives. Per a tots ells, doncs, el més gran dels agraïments.

Tot el desgavell d’aquest mes de gener

Malgrat la victòria del conjunt republicà el 21-D, ja es veia a venir que patiríem: la lectura acurada del resultat d’aquell dijous ens permetia celebrar Nadal, cap d’Any i Reis i tot. Però el 47% dels vots que, valents, reteníem —i que ara mateix ens permetrien governar junts— esdevé insuficient per fer efectiva la independència. Jo, bé per prudència, bé per cansament, he callat un mes sencer. I bo, en acabat tothom sabia que vindria l’hora de reconstituir el Parlament, de triar-ne president i arromangar-nos tots plegats una altra vegada per tal d’abastar quatre objectius: garantir els drets del president Puigdemont, fer efectiva la seva investidura, nomenar govern i aturar el 155. El flamant MHP Roger Torrent, tot i discret en el seu primer discurs, s’hi va comprometre obertament, sense amagar que buscaria una investidura efectiva. Els actes simbòlics es van acabar el 27-O, em sembla, i no és pas que mai n’haguem rebut explicacions. Ara, doncs, som on som.

Per això els esgarips d’ahir, per bé que sorollosos, no ens han d’emboirar la mirada. Li ho vaig llegir al twitter d’Antonio Baños: “Qui no entengui que això és i serà una lluita llarga, intensa i plena de cops baixos del Reino, i que hem de tenir moral de combat, de resistència i de victòria, i que això demana perspectiva i persistència, no entén la fase en que hem entrat des del 21D. La calma ajuda. I molt”. La càrrega uns dies abans contra Joan Tardà, quan suggerí que potser Puigdemont s’hauria d’apartar, va multiplicar-se ahir contra una hipotètica deslleialtat del MHP del Parlament, a qui el seu ajornament a favor d’una investidura efectiva, era jutjada de traïció a l’únic candidat per a la Presidència de la Generalitat. I feia agres del tot les relacions entre ERC i JxCat.

El dilema em sembla clar, i l’afinava al vespre Eduard Voltas: “la investidura de Carles Puigdemont ara mateix només té sentit si l'estratègia consisteix en el bloqueig institucional, anant a eleccions tantes vegades com calgui, en una guerra de desgast sense cap palanca que no sigui el carrer i l'exili”. Perquè tal com ja advertia en Toni Soler diumenge, a la contra de l’Ara, o poc abans en Miquel Puig, no és veritat que es pugui investir Puigdemont i formar govern, perquè el TC suspendrà la investidura i per tant no hi haurà president i per tant no hi haurà consellers ni govern i.... I aleshores, què? Guerra de desgast al carrer i a l’exili, amb el MHP Roger Torrent, membres de la mesa i fins diputats amb càrrecs inhabilitats o de dret a la presó...? I llarga vida al 155! Fins a unes noves eleccions!? No vull creure que ningú faci càlculs amb aquesta tàctica, suïcida, encara més si l’acompanya el somni de bastir una nova hegemonia nacional, a risc de perdre-hi bous i esquelles. Com hi riurien els Albiols, Icetes i Arrimades! Perquè el bloc monàrquic, si mai suma 68, cregueu que en farà via!

I doncs, ara, estem disposats a aquesta estratègia de bloqueig? I si és així ¿l’han compartida obertament els representants de JxCat, CUP i ERC? Tal com han anat les coses les darreres 24h, a mi em sembla que no. I és d’aquest desentès que plora la criatura: són moltes les persones que ara mateix es dolen d’aquest desgavell, convençudes com estaven que tot faria baixada. Recordeu la campanya, amb aquell darrer anunci amb el MHP Puigdemont, passejant sota uns àlbers carnerians? Era publicitàriament rodó, i acabàvem escoltant “per la democràcia, per la restitució del govern, per la independència, per la llibertat, per Catalunya. Perquè torni el President s’ha de votar el President”. Pocs dies després, i contra molts pronòstics, Puigdemont encapçalava els resultats del bloc republicà. Jo mateix vaig saber felicitar-me’n públicament, a Manresa. El problema ha vingut després: la màgia del seu discurs no s’ha produït. I ell sap que si vingués –que no li ho recomano— l’empresonarien. Però, i doncs, què fem? Què en fem de tota la gent decebuda o trista que es pensava que ho teníem a tocar? Insistir en una proclamació simbòlica a qualsevol preu? Jo seré franc, de la mateixa manera que demano que tothom se sinceri: avui no ho crec pas.

Sense oblidar aquells qui ara mateix encara són a la presó o tenen el risc evident d’anar-hi a raure, estic convençut que amb JxCat sabrem trobar fórmules que permetin una investidura real i efectiva. I si finament no pot ser Puigdemont, estic convençut també que sabrem trobar-li un paper digne i rellevant a Brussel·les. Però aquí, des d’un nou govern, caldrà sargir novament complicitats, lleis i projectes entre JxCat, CUP i ERC. Amb el millor to que ho sabria dir: no cal que busquem ases per als cops. La solució l’hem de trobar nosaltres, entre partits i organitzacions cíviques. Parlar-la. Consensuar-la. I assumir-la, per dolorós que sigui. Tot el desgavell d'aquest mes de gener... s'ha de recompondre el proper mes de febrer!

Acabo amb aquell altre tuit, també d’ahir (Bernat Deltell) que recorda “als que esteu cansats, abatuts i derrotats, als que ara mateix penseu que no hi ha solució i que el color és el negre” que vivim un moment històric i que molts dels que ja no hi són pagarien per ser aquí amb nosaltres. Mirada llarga, generositat i coratge, doncs: ens queda molta feina. I visca la República Catalana!

- Les filtracions de whatts com les d'avui no ens ajuden, és clar. I tot el xivarri que els acompanya, encara menys. Calen idees i arguments, tota la resta és faramalla o intoxicació. No en feu cas!
-La il·lustració, un cartell per al 27-O celebrat l'adveniment -"polític"- de la República Catalana.

A la manera negra, de Comadira

Potser ha estat l'hivern, que va arribar convuls a casa i al carrer. O potser són aquests dies incerts, amb tardes que s'estiren poc a poquet, guanyant temps i claror. Sol, amb un punt de tristor, celebro la malaltia que em deixa al llit per un moment. I llegeixo un cop i un altre aquest novíssim Manera negra de Narcís Comadira: per tal de fer sorgir llum de la tenebra. Com una declaració d'intencions, la carta d'homenatge que, només començar, Comadira dedica al professor Giuseppe Grilli, parla del pas del temps, de la felicitat i de la llibertat. I del temps que ens queda... Tot just un fragment amb perfum de Ferrater -la universitat de Venècia el té penjat sencer, aquí. No us encalleu si hi ha alguna paraula en italià que us és desconeguda, que el conjunt arriba directe.

A GIUSEPPE GRILLI
UNA CARTA D'HOMENATGE

Caro Grilli,
¿ricordi quell’estate a Mallorca?
Furono vere vacanze, eravamo
giovani e belli, mettiamo, tutti,
els grans i sobretot les nenes, adolescents,
la teva Guglielmina i la Laura, la nostra 

neboda, les dues una mica somnàmbules, 

absents dins del sol que cremava
i dins de la boira de la seva edat
tan incerta. Che sarà, che sarà,
che sarà della sua vita, che sarà...
cantava jo en silenci, mentre les mirava
mig nues a la platja, les seves pells de pètal, 

els pits incipients, les natges torbadores,
tot el cabdell d’infinites, meravelloses, falses, 

promeses de futur...
¿Recordes Felanitx, sec i silenciós,
amb totes les persianes tancades als migdies 

i aquella olor de pa calent i de saïm
que sortia del forn del carrer del mercat?

¿Recordes el batec del mar a s'Arenal
i aquella sorra fina enganxada a la pell
i els tamarells polsosos?
¿Recordes la cuineta de la casa del Port
on preparaves «menjar de gallina»
un vespre, i l'endemà, per venjar-te
de les crítiques de la Dolors i meves
i de l’Encarnación i de les nenes,
ens vas sorprendre amb un pastís
de melanzane inoblidable?
Giovani e belli eravamo, Giuseppe,
e la vita ci guardava ancora
con una confortevole pietà.
Quella pietà aveva un nome, illusione.

Jo et recordo anys abans als teus dominis 

napolitans, en aquell pis penjat dels núvols. 

La ciutat es movia als nostres peus;
des dels carrers de baix, tèrbols de vida, 

pujava un aire dens i perillós.
Era pel maig, em sembla,
aquell diumenge, el Napoli
va guanyar l’scudetto per primera vegada
i tot es va tornar de color blau,
els troncs dels arbres, les voreres,
els balcons i fins i tot els gossos.
Recordo aquella pasta que ens vas fer,
amb tomata i olives i pebrots vermells.
I aquell dinar meravellós
en una tasca on mai, jo sol, no hauria entrat, 

pro tu sabies on anaves. Vam menjar
uns spaghetti amb pèsols i popets, alla luciana, 

i un bacallà amb casaca, extraordinaris. 

Nàpols te’l dec i és un deute infinit.
La llum del golf i les ombres de Capri, 

Capodimonte i tots els seus tresors,
els frescos, les estàtues del vell Archeologico, 

el Fidelio al San Carlo
i, sobretot, la vida, que Nàpols, tan convulsa, 

bruta i desordenada, significa.
I el Vesubi, el formidabil monte,
amb el seu fumerol i la ginesta,
l’odorata ginestra leopardiana,
símbol de la tossuderia.
I exemple per florir encara aquests anys
que ens queden
qui su l'arida schiena...
(...)

La generositat d'Antoni Quintana Torres

Ahir va fer divuit anys de la cessió que Antoni Quintana Torres va fer a la ciutat de Manresa: 40.000 negatius fotogràfics que expliquen més de trenta anys de la nostra ciutat. El seu fill ens ho recordava a Facebook mitjançant un retall de Regió7, i a mi m'ha remogut la memòria: l'Antoni Quintana Torres. El cas és que he remirat l'article i, després, encara he trobat les notes que aquell vespre vaig comentar al saló de sessions municipal. Segur que vaig dir més coses, però l'esquema és aquest i, sense que tingui cap importància, sí em ve de gust recollir-ho com un record a l'entranyable veí i ciutadà compromès que va ser sempre Antoni Quintana Torres. Ara farà poc més de deu anys que ens va deixar.

M’AGRADARIA PARLAR DE LA CONSCIÈNCIA I LA GENEROSITAT D’ANTONI QUINTANA I TORRES. D’un home de múltiples facetes, polièdric, però que ha sabut tenir una trajectòria constant (una trajectòria que properament complirà els vuitanta anys) i que ha viscut profundament arrelada al seu entorn, al de Capellades, on va néixer i on sempre hi ha conservat  vincles, i a Manresa, la ciutat que l’acollí ara fa gairebé quaranta anys.

Per això, el ciutada, el fotògraf, també el president, i l’ànima, i l’impulsor de l’Agrupació de Supervivents de la lleva del biberó –Creu de Sant Jordi d’ençà el passat mes de juliol!-  ha de rebre l’agraïment de tots els que avui som aquí i tots aquells que en el futur en rebran els fruits, en accessibilitat i en nombre de fotografies. Vaig conèixer el senyor Quintana, ja fa molts anys, a la cua del taulell de l’antiga copisteria del Bages, fent-la petar amb el pare Morros. Jo tenia dèries de jove compromès. El senyor Quintana Torres somreia –és un murri- perquè ell també se sentia compromès amb les seves, d'idees, els seus butlletins i les seves fotografies, i tot plegat en feien un gat vell, un home que n’ha vist de tots colors

Antoni Quintana Torres fou el treballador de l’Anònima però fou, sobretot, el fotògraf allò que el féu popular i allò que el transformà en el testimoni privilegiat d’uns anys a la nostra ciutat. Darrera l’objectiu de la càmera, recollí de manera continuada les imatges que avui ens traslladen en el temps, amb la màgia de la fotografia periodística. Un testimoni privilegiat que ha resultat de 25.000 negatius (*). Uns negatius utilíssims per a la història i fins la sociologia, que amb la donació a la ciutat que avui regraciem, ell posa a l’abast de tothom.

Per això calia un agraïment públic, perquè no tothom és sempre desprès, no tothom té la generositat i la consciència que esmentava al principi: el document té sentit en tant que és públic, en tant que és a l’abast de tohom. Del documents perduts o guardats en caixa forta, què en treiem? Les fotos d'Antoni Quintana Torres seran eina de reflexió, sens dubte, eina també de divulgació: la grisor de les imatges, no pas pel blanc i negre, sinó per la grisor del temps, són especialment edificants. Encara més, perquè no són pas tan llunyanes, ens fan present allò que forem i que no volem tornar a ser.

Al capdavall, generositat d’Antoni Quintana Torres i, també, de la seva família, que sé que ha consentit la donació, que avui també en participa. I encara, més agraïment a tots aquells que volen treballar aquest material que a partir d’ara té nom propi a l’Arxiu històric: el fons fotogràfic d’Antoni Quintana Torres.

Jo convido a més manresanes i manresans a ser generosos, a col·laborar en la difusió del nostre passat, a rumiar-hi. Oimés en una ciutat que a Catalunya és exemple en el tractament del seus fons gràfics i on disposem d’un editor valent i de prous historiadors per transformar en popular una història gràfica contemporània: on més ho trobarem això? Doncs avui Quintana Torres hi col·labora decisivament. Deixa explicades dècades en un sol acte.

Agraïm encara a tots els que com a Ajuntament ens han facilitat la tasca i el coneixement, els que anònimament acosten voluntats –en Joaquim Aloy- o els que ja fa temps van descobrir-ne la importància i n’iniciaren la divulgació –en Jordi Sardans des d'El Pou de la gallina-. També la d’en Marc Torras, qui des de l’Arxiu ha participat i participa sempre d’aquestes aventures de recerca: amb ell i l'homenatjat, dalt del meu propi cotxe, vam fer el trajecte des de Capellades amb el primer lliurament de la donació! En fi, agrair per acabar la presència d’Ignasi Torras, medalla de la ciutat, llicenciat en dret, de reconeguda trajectòria musical, que així com cada mes comenta des de les planes d'El Pou de la gallina una foto d’Antoni Quintana Torres, avui ens faci una pinzellada global del anys i de la Manresa que Antoni Quintana Torres va trobar en arribar-hi. Que posi veu a la imatge i rememori el passat. Vivencialment. Perquè el passat, el nostre passat col·lectiu, pot ser més o menys ingrat. Però de cap manera l’hem d’oblidar.

Doncs moltes gràcies sr. Antoni Quintana: el vostre gest és la nostra memòria: com a regidor de Cultura però també com a ciutadà curiós, permeti’m dir-li que n’estem profundament agraïts. De debò, moltes gràcies!

(*) La primera avaluació va ser d'uns 25.000 negatius, però ben aviat la classificació de materials va elevar la xifra fins als 40.000!)

Qui no coneix Vicky Garcia?

Aquest mes de gener, El Pou de la gallina arriba encara sota els efectes de l'article 155, i presenta un dossier de "Dibuixants per la llibertat" on alguns il·lustradors que fan humor gràfic reflexionen sobre els límits de la llibertat. Al darrera, però, no perdem el nostre personatge popular: qui no coneix Vicky Garcia? Des de la vermuteria Santa Rita lidera una croada que vindica el barri antic amb orgull i coratge, i aquell punt de civilitat que ens reuneix a l'hora del vermut. Maria Picassó l'ha clavada entre glaçons i olives. I vosaltres, si trobeu un dissabte o diumenge assolellat, arribeu-vos-hi: veureu que alguna cosa està canviant al cor de Manresa.

Vicky Garcia,
el vermut que ens civilitza

Formalment es diu Maria Victòria Garcia Cabrerizo, però tothom us en parla com la Vicky de la Vermuteria. La recordeu, oi? I això perquè destil·la simpatia, i alhora té una capacitat enorme per embolicar totes les troques que toca. D’on li ve aquesta energia? Nascuda i crescuda al barri de la Sagrada Família ara fa 37 anys –amb dos germans, filla del Joan Miquel i la Mariví— ella mateixa us parlarà d’una adolescència difícil, de la Salle al Peguera, ensopegant un cop i un altre amb el batxillerat. Fins que l’atzar la matricula en un cicle formatiu de comerç, redescobreix l’aptitud pels estudis i en surt decidida a menjar-se el món! Havia començat a treballar en un restaurant, als disset anys. Després va venir la venda de mòbils i, de seguida, la primera ensopegada: un bar que va obrir, amb el seu germà, a la carretera de Vic, el Quedequè. Fos pel soroll de la música, fos pel dels clients, l’aventura es va clausurar al cap d’un any i mig, endogalada per un préstec i fent un jurament solemne: mai més un bar! No res. La Vicky va superar aquell tràngol en mode multitasca, com a comercial de tendals, comercial de mòbils i encara, però no menys important... fent hores en un bar els caps de setmana! Als 25 anys havia concentrat tots els esforços en els tendals, i tots els deutes en una hipoteca, i és aleshores que decideix fer un canvi per anar a vendre precisament... hipoteques! El 2006: hi havia millor moment? La veritat és que també se’n va sortir, però al cap dels anys i un parell d’agències financeres, percep que la feina cada dia l’angoixa més. I la Vicky no vol angoixes sinó reptes. Com que mai havia quedat lluny d’una barra –és voluntària cada estiu al Manrusiònica!- rumia d’obrir una vermuteria. Tots els amics li ho desaconsellen, però ella és tossuda, coneix experiències de Barcelona i Saragossa, i es capbussa a la recerca d’un local al barri Antic. El resultat s’ho val, al Cap del rec, a tocar la renovada plaça Serarols. Com a premi, inaugura l’establiment amb una notícia inesperada: està embarassada! D’això el proper juliol en farà quatre anys. El local rutlla, i és tan guapo i viu com la criatura, que es diu Aina. I la vermuteria? Santa Rita. Amb terrassa d’estiu. Amb micronovetats tot l’any. Amb tanta empenta que, amb en Dani Ledesma i la Meritxell Vall, ara també estan donant vida al bar dels Carlins (Barlins!), quan hi ha espectacles programats. I aleshores la Vicky us defensa el moment social que implica el vermut, quan la nit deixa pas als migdies del cap de setmana, entre les pedres centenàries del barri Antic. Però sobretot, us defensa la recuperació del barri per part de la ciutat, que per això forma part del grup impulsor de l’Antic, provant d’acostar-hi persones i negocis, talment ella ha fet, que ara ja hi viu i tot. I en la proximitat suma esforços: amb els comerciants, amb l’Ajuntament i el Comissionat pel Centre històric, i amb tots els altres bars que ara treballen plegats. El seu dinamisme és fa encomanadís, com les bombolles del sifó que ja us acosta quan us planteja el cèlebre dilema: blanc o negre?