Romeva a Manresa, Junts pel Sí

Raül Romeva va ser ahir a Manresa, en la campanya de proximitat que busca multiplicar candidats de Junts pel Sí. I va ser tot un èxit: vam registrar 109 candidats més que s'afegeixen als 41.000 comptabilitzats fins ahir. Més enllà de la xifra, però, era bo de veure la capacitat d'atracció que aquest home prodiga: els vianants que l'endevinen de lluny es fan un cop de colze i comenten "en Romeva!". La closca colrada, l'alçada que gasta i fins la caixa toràcica que l'oxigena són reclams poderosos sota una camisa de cotó negre i pantalons casual. En acabat són molts els que s'apropen i es fan la foto -amb el nen, amb l'àvia, amb la parella. Dues dones de tradició convergent destil·len somriures amplíssims aclaparades de veure -han fet salat!- que nostro Senyor, posats a fer, fins va fer comunistes guapos. Romeva, però, no frivolitza. El seu pas, valent, només s'explica pel seu convenciment que som davant una oportunitat única. "I l'hem d'aprofitar: el govern espanyol mai s'ha cregut que això anava de debò. Els hem agafat amb el pas canviat i… ara toca fer un país nou". Celebro la seva decisió -em vaig emocionar en saber-la- i celebro la decisió de tots aquells altres que superant escrúpols, han coincidit en l'excepcionalitat del moment. Des d'en Comín al pare Manel, entre molts d'altres. Amb totes les diferències ideològiques que la llista aguanta, i que van molt més enllà de les de Junqueras a Mas. I perquè ara molta gent votarà la llista malgrat que hi hagi en Mas. I molta gent que ho farà... precisament perquè hi és ell. Doncs vinga: tot just avui queden cinc setmanes per al 28S. Que és l'endemà del 27, allà on comença el país nou. Entre tots, som a punt d'aconseguir-ho!
(I tu, ja te n'has fet candidat? Ara mateix ja en som 42829… i creixent! Clica aquí!!)

La foto la vaig fer a la parada de sant Domènec: gent d'Esquerra i de Convergència, i més diversa encara. I entre ells Adriana Delgado i David Bonvehí, candidats de la Catalunya central

Junqueras i l'excepcionalitat de "Junts pel Sí"

Ahir El Punt-Avui publicava un article d'opinió d'Oriol Junqueras important. I això perquè explica que la coalició "Junts pel Sí", de concepció llarga i envitricollada, a la fi haurà estat possible per la voluntat inequívoca de fer la independència. Només aquí radica la seva força i la seva excepcionalitat. Una excepcionalitat que ens mobilitza arreu del país a molts que, altrament, difícilment haguéssim sumat mai en la mateixa candidatura: no amagaré que fins el darrer dia jo mateix vaig ser partidari de les tres llistes... Ara deixem, però, per a la història els petits detalls que han bastit finalment aquest projecte i fixem-nos que a Manresa, amb tot el Bages, ja ens hem començat a organitzar i (Tarín al marge?) fins hem aparcat les sigles: tenim cinc setmanes per arrodonir anys de feina. I puc assegurar que mai fins ara havia estat tanta estona seguida en un local convergent… Tot sigui per encetar aquest nou episodi de construcció de la República Catalana que ens procuri un futur millor, a tots, amb independència del lloc on hem nascut o fins de la llengua que parlem. L'article, que ahir va ser àmpliament difós per totes les xarxes, el fixo a continuació, com a carpeta de retalls:

Junts pel Sí

Oriol Junqueras

Junts pel Sí no és cap partit polític, ni aspira a ser-ho. Junts pel Sí és la suma puntual d'una munió de gent molt diversa, que transcendeix de molt les sigles de CDC o ERC o altres formacions polítiques. És difícil imaginar una coalició tan heterodoxa sense un punt en comú que respongui a la pulsió d'un país i una societat tan plural com la catalana. En cap cas es tracta d'una coalició pensada per guanyar amb garanties unes eleccions autonòmiques. I si algú ha fet aquesta lectura, des de dins o des de fora, erra de totes totes. Diguem-ho clar, doncs: Junts pel Sí no té cap més raó de ser que la voluntat inequívoca de fer la independència. Aquí radica la seva força i la seva excepcionalitat. Allò que anem a fer, que tenim la ferma determinació de fer, és un nou país, més just i més lliure, un país que tingui per bandera la voluntat de viure i conviure. I això només és possible amb la independència. I aquest és precisament el punt que ens distancia, si més no a bona part dels que formem part d'aquesta Llista pel Sí, d'altres opcions polítiques ben respectables com Catalunya Sí que es Pot. Podem compartir el sentit de justícia social, de regeneració democràtica. Ara bé, som conscients que només podrem guanyar un país més just i lliure fent primer la independència i construint, entre tots, la República Catalana: un estat plenament democràtic i que té l'oportunitat única de construir un estat veritablement al servei de la ciutadania. Fer-nos creure que la solució vindrà d'hipotètiques noves majories al govern de Madrid és foc d'encenalls. Tots sabem que aquestes majories no hi són. No només perquè requereixen el concurs del PP i/o el PSOE. També perquè en el millor dels casos les opcions polítiques emergents a Espanya no estan per la feina.

Ara bé, és obvi que molts de nosaltres tenim la convicció que serà més que inevitable, desitjable, que en la definició d'aquesta República Catalana, comptem amb tota la bona gent que anhela un país més just i en el qual la igualtat d'oportunitats sigui un criteri fundacional. En aquest àmbit concret ens sentim molt a prop d'altres formacions polítiques o candidatures. I que una persona com l'amic i company Raül Romeva (quin gran candidat que tenim!) sigui el cap de llista de Junts pel Sí és, en si mateix, tota una declaració de principis. La independència és una palanca de canvi imprescindible. La independència és la clau de volta del nou país, és l'única via per fer la República Catalana, és l'única oportunitat per fer també un país eficient, que funcioni amb criteris de racionalitat, que administri els recursos al servei de les necessitats econòmiques del país i de tota la seva gent, que basteixi una xarxa d'infra-estructures potent que ens connecti al món i que alhora respongui a les necessitats diàries de la ciutadania, començant per una xarxa de rodalies tal com toca. O que garanteixi un model de pensions per als nostres avis. O l'accés a un habitatge digne. O que permeti que els nostres joves, que les futures generacions, tinguin una oportunitat de debò en la societat que els ha vist néixer i que no hagin de deixar el país per construir-se un futur. Per això, sobretot per tot això, és tan important la independència. Certament hi ha també raons culturals i històriques, de pes. Però sobretot, per damunt de tot, hi ha la necessitat de construir un estat que serveixi a les necessitats de la gent, que els procuri un futur millor, a tots, amb independència del lloc on han nascut i de la llengua que parlin. Aquells que propugnen la regeneració democràtica o la justícia social mai seran els adversaris de l'independentisme. Ben al contrari, en són sempre aliats potencials.

La independència no és cap ideologia, certament. No ho ha estat mai. La independència no va contra ningú sinó que en el fons –i de manera rotunda, diria– està al servei de tots els ciutadans del país, de tots sense excepció. Aquest és el motiu, com deia al principi, que ens aplega a Junts pel Sí persones que d'altra manera, probablement, no haurien sumat mai en una mateixa candidatura. Aquí radica la seva força, la seva potència, la seva capacitat d'entusiasmar, el seu servei inequívoc a una causa justa. Per això aquesta, la independència, ha de ser, ara i aquí, un compromís inequívoc amb els ciutadans.

És clar que haurem de parlar amb el govern espanyol, per negociar de la manera més amistosa possible el naixement de l'Estat català i per aconseguir les millors relacions de veïnatge. Però l'acumulació d'aquesta força no és per demanar permís, ni per negociar un nou statu quo amb l'Estat, respon a una demostració de la voluntat sobirana de la societat catalana que l'exercirà sense dilacions en un diàleg entre iguals amb l'Estat espanyol. Anem a fer la independència, anem a totes, s'ha dit, i hi anem no només perquè és l'únic camí possible o perquè no ens han deixat cap més sortida. Hi anem també per dignitat, perquè hi tenim tot el dret, pels anhels de tots els que ens han precedit i perquè sabem que només la República Catalana, com deia Francesc Macià, pot albirar “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Relleu i renovació a ERC Manresa

Ben bé a les acaballes de juliol, el dimecres 29 l'assemblea local d'ERC Manresa va renovar l'executiva. Ara ho podria resoldre fent constar l'agraïment als que plegaven i el suport entusiasta als que s'hi han incorporat. Ho he fet manta vegades. Però aquest cop seré més breu, entre d'altres coses perquè m'hi trobo directament involucrat: hi sóc en qualitat de president. Seria llarg d'explicar, però hi pesen els bons resultats del 24 de maig, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia. Encara més després de la inesperada i sorprenent renúncia del nostre candidat Pere Culell a encapçalar el nou grup municipal -i plegant, literalment, del nou consistori. Fet i fet, doncs, tot un juliol curull d'entrevistes -teixint complicitats, evitant friccions, hidratant epidermis- per una decisió que em costarà les últimes plomes que conservava. Però que emprenc amb il·lusió, no sabria dir res més. Si no que la nostra proposta per liderar ERC a Manresa és una barreja d’experiència i novetat, avalada per gairebé la unanimitat dels vots. Amb el Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Per acabar-ho d'arrodonir, l'executiva té una versió extesa amb la col·laboració mensual d'Alba Alsina, Josep Huguet, Joan Lluís Santolària i Jordi Vidal. Consignem encara que el punt més emotiu d'aquell dimecres va ser l’ovació que es va endur Pere Culell: des de diverses intervencions li vam voler reconèixer la feina feta i bona part dels resultats de les darreres municipals. La seva presència al local, pocs dies després del comiat, fa bo aquell lema d'ERC que diu que això de la polìtica és una cursa de relleus -a vegades tan singulars com el que ens ocupa. Sigui com sigui, no voldria acabar sense fer constar també l'agraïment a la tasca de Marc Aloy, president fins aquell dia. La seva dedicació en termes quantitatius i qualitatius ha estat impressionant; també de resistència i resilència al capdavant d'un gran equip. Els que ara ens (re)incorporem,  provarem de ser-ne uns dignes successors!

La foto, d'aquell mateix vespre. El text, publicat el dissabte 8 d'agost a Regió7

Al servei de Manresa
"Ser políticament l'eina més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualita d'oportunitats"
Ramon Fontdevila i Subirana, president d'ERC-Manresa

Va ser a principi de juliol que algú va suggerir-me la possibilitat de reincorporar-me a l'executiva d'ERC a Manresa, ara que estatutàriament calia renovar-la. I va afegir que, abans de respondre res, que m´ho rumiés. I bé, després de tres setmanes de converses i algunes passejades, vaig decidir que sí, que feia el pas: dinamitzar un equip nou combinant l'experiència i la renovació. Amb il·lusió renovada. Amb tot l'entusiasme possible.

Els resultats extraordinaris d'ERC Manresa el 24 de maig van generar un grup municipal nombrós. Compromès en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament, ara mateix. Un grup municipal potent, impulsor d'un gir social, que reclama un equip ferm al darrere que li doni suport. I això perquè els set regidors i regidores d'avui no poden ser una excepció sinó el reflex d'un canvi d'hegemonia: estem vivint uns anys històrics i el nostre paper, a més a més de generós, també necessita una elevada dosi de compromís, per tal que es conegui i s'entengui. Per tal que sigui veritablement útil als nostres objectius socials, nacionals, i de regeneració democràtica, tots tres indissociables.

Al capdavall, la imprevisible absència de Pere Culell a darrera hora, encara ve a fer més necessària la multiplicació d'esforços: per sobre de les persones, som un equip que assumeix els relleus perquè ha après a comptar amb tothom, a posar en joc tots els seus recursos. Per escoltar i fins per decidir. Compromesos fins en els aspectes més complexos de la gestió municipal des d'una perspectiva d'esquerres. Per tal d'empènyer, també, en el camí que estem fent plegats cap a la independència. Per tot això, doncs, modestament, ens hem proposat aconseguir una Secció Local d'ERC encara més dinàmica, capaç d'arribar arreu de Manresa.

Acabo: avui els objectius d'ERC ja no es xifren només en vots o militants sinó en la capacitat de convèncer, de generar idees i complicitats, d'esdevenir agents necessaris en la transformació de la ciutat i del país. Fa anys que vam deixar de ser un grup autoreferenciat. Però ara hem de fer un pas més si volem estar a l'alçada de les expectatives creades. Ser políticament l'eina més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats. Reprenem, doncs, aquest trajecte amb la voluntat d'incorporar-hi tothom qui ho vulgui. Amb l'agraïment per a tots aquells que amb el seu esforç ens hi han precedit. I convençuts que la política és una molt bona eina de participació ciutadana. També de transformació social. Per això hem estat sempre al servei de la ciutat. I ens hi trobareu també en el futur, oberts a tots aquells qui ens hi vulgueu acompanyar: estem al vostre servei.

27 Congrés d'ERC, mig dissabte a Barcelona

Abans no s'acabi aquest juliol calorós, planto notícia del Congrés d'Esquerra. Tot just una matinal de dissabte al Palau de Congressos de Barcelona (amb el dinar, tot plegat 10 euros). I amb força puntualitat, gairebé un fenomen en aquest tipus de reunions multitudinàries, quan es fonamenten -i és el cas d'ERC- en l'assemblearisme. En fi, no diré res que no hagi estat crònica de premsa sinó que, a mi, aquestes convocatòries m'atreuen poderosament: sé que inevitablement hi acabaré trobant cares conegudes, una mica vingudes com per atzar. Hom comença fent cues per a les acreditacions i aquí és el cognom qui fa la cosa (ho veus, l'Espinós, el meu inspector a l'Arraona el 1995!). En acabat passegem entre els vells i els nous -allà,  en un cercle, Tresserras, Benach i dos d'esquena. Cinc pams al costat una secció local de fonètica ponentina que assaja una selfie: hi ha somriures i aires de complicitat malgrat el recentíssim anunci de promiscuïtat convergent sota el paraigua de Junts pel sí. En acabat desistim de repetir la cua per un cafè, agafem un parell de fileres per als de Manresa i el Bages, explorem la ubicació dels urinaris... "Qui tuiteja la sessió?" demana el Manel Tàpia, en una pregunta que obtindrà unanimitat: ell! Es busca el hagstagg, es repeteix, es comenta la intensitat de la cobertura, els endolls individuals a cada butaca. Ja es veu que la matinal serà una festa... i a fe que ens fa falta després de tants mesos de rebre pressions i cops de colze de tota mena! O no és prou sabut que Artur Mas pocs dies abans condicionava la convocatòria del 27S a un acord d'ERC amb CDC? La proposta de tres llistes separades, la de la llista sense polítics… tot va desaparèixer, i amb molt poca resistència de l'ANC i d'Òmnium. Caixa o faixa!

Per tot això, i pel moment d'aires històrics, Oriol Junqueras va advertir que no seria breu. Que trigaria a descabdellar la troca. I al llarg de la primera hora va fer una completa defensa del nostre itinerari, trenant les tradicions catòlica, obrerista i republicana. Encara més: "Va estendre la mà a l’esquerra que l’ha qüestionat pels seus pactes amb Artur Mas de cara a l’escenari que es dibuixarà després del 27-S. “No renunciarem a construir la República Catalana amb els amics que tenim. Necessitem molta gent que no comparteix la nostra proposta electoral per construir el nou país”, va proclamar el president d’ERC, conscient que el procés només avançarà si pivota sobre una base política i social molt sòlida". (Ara, 26 de juliol). I és que el 27S ens hi juguem molt però, sobretot, encetem un camí nou: és el 28S que tot recomença! I aleshores, segur, ens caldran totes les mans -de la CUP, de Catalunya Sí que es Pot, de tot el mosaic de matisos que encara ara estan quallant. Ningú se n'ha de sentir exclòs.

A la cloenda, Marta Rovira va fer una crida a no deixar-se emportar per les crítiques dels adversaris electorals i va reivindicar sense embuts la trajectòria d'ERC: “No som menys d’esquerres per arribar a pactes conjunturals amb partits que no són d’esquerres ni som menys independentistes per pactar amb l’esquerra democràtica que potser encara no és independentista”. I ens vam conjurar a fer el possible i l'impossible per vèncer i convèncer.

I bo, les dues. En acabat tocava dinar. És clar que n'hi ha que se'n van anar a casa per allò de l'estiu i la migdiada. Però entre els uns i altres pagava la pena quedar-se fins a quarts de cinc i comprovar que aquest cop va de debò. Que, com diria en Raül Romeva, anem a totes! I hi anem, segur-segur!!

A la taula, en Joan Lluís Santolària, Ignasi Perramon, Manel Tàpia, Miquel Leon, Joan Badia i Miqel Asensio. Si en farem de feina encara!!

Set dies pel Camí Ignasià (Inaziotar bidea)

Aquest no serà un estiu de gaire vacances. Catalunya bull a dos mesos justos del 27S, en unes altres eleccions avançades que han de servir per mesurar el suport a la independència. I amb tot, me'n vaig anar una setmana fins el País Basc per tal d'emprendre els primers 120 km. del Camí Ignasià. A peu. Per camins i dreceres, amb tres més per colla i acompanyats d'un sol despietat. Sense gota de pluja. I desconnectat de la realitat: el segon dia se'm va espatllar el carregador del mòbil que, de tant bo com és, no és de pas universal. Ras i curt: sis dies sense notícies o gairebé. Només dues vegades la pietat dels altres pelegrins em preparava per escoltar noves tan extraordinàries com la de la candidatura dels Junts pel Sí o -traca i mocador!- la dimissió sobtada del cap del grup municipal d'ERC a Manresa, en Pere Culell. I bé, sé que no es pot parlar d'intercessió ignasiana, però el cert és que vaig fer les sis etapes sense ni una butllofa i alliberat de correus, sense whatsapps ni les habituals trucades. Reflexió pura en el silenci sota els faigs, sota les alzines, vora els camps arrostollats de blat o -a les envistes de Laguardia- aquelles vinyes verdíssimes cultivades per degoteig. No diré que m'hi acostumés -i a l'alberg de Logronyo ja vaig trobar el carregador que em convenia. Però aquest silenci em fou d'una indubtable utilitat i el tindré sempre com una de les millors virtuts del trajecte.

El Camí Ignasià és una ruta de fins a 600 quilòmetres dividida en 27 etapes que segueix el pelegrinatge que va fer Iñigo López de Recarte l’any 1522, des de Loiola, a Gipúscoa, i fins a Manresa precisament. Al llarg del camí hi ha senyals o pals que indiquen la ruta, i en el tram que vam realitzar, malgrat alguna mancança, cal jutjar-lo com a ben realitzat. Dormíem en cases rurals o fondes, amb una mitjana de 20-30 euros per persona i nit, i arreu vam ser molt ben acollits, encara que fos per la novetat -ara mateix no són habituals els pelegrins ignasians-.

De Loiola a Zumarraga (18 km) el desnivell ressegueix una antiga via de carrilet, amb desenes de túnels ben il·luminats. El segon tram, de Zumárraga al santuari d'Arantzazu (19 km) és una de les millors etapes, en un ambient de bosc i muntanya que ens va dur a la Goiko-Benta, agroturisme de primera qualitat! L'endemà, Arantzazu-Araia, per les campas de Urbía i un refugi d'entrepans colossals: 18 km. Preciós també d'Araia a Alda (4a. etapa: 22 km): a cada poble hi vam trobar una rebuda atenta, i encara més, després de fer l'etapa 5a, d'Alda a Genevilla (19 km), en una altra allotjament rural dels de premi i menció honorífica. Els 30 euros porten aparellat un esmorzar superb abans de les 6 de la matinada! El darrer dia, i per rematar la setmana, vam cobrir de Genevilla a Laguardia (27 Km). En acabat bus fins a Logronyo i, l'endemà, en tren cap a casa.

Ignoro l'èxit que els propers anys podrá tenir aquest camí, tot i que els trajectes entre Saragossa i Lleida prometen estones d'autèntica ascesi -la guia no s'està d'advertir una possible crisi del pelegrí, molt en la línia dels exercicis espirituals de Sant Ignasi. En el nostre cas, aquest primer tram basc ens va semblar una opció excel·lent per passar en una setmana. I, tossuts, vam segellar el nostre trànsit en una mena de carnet que, potser, algun dia rematarem a Manresa mateix. Posem que ens queden sis anys per rumiar-nos-ho, fins aquesta "Manresa 2022", que commemorarà els 500 anys de l'arribada Ignasi de Loiola a la nostra ciutat.

Per tota la resta, la literatura jesuítica que embolcalla la guía del camí ofereix alguna proposta d'espiritualitat que -segur- farà forat entre l'exèrcit atribolat de caminants que la contemporaneïtat genera, tots ells habillats en uniforme marca "Quetxua". No hi entro. I em quedo en aquella síntesi de Ramon Alcoberro, quan afirma que ser jesuïta és «dominar l’art de viure en lletra cursiva»: la cursiva (el domini del metallenguatge i de la referència indirecta) constitueix una molt bona forma de civilització. Això i fer-se contemplatiu en l'acció, ja em fan el fet: no quedar-se en la condemna, sinó involucar-se en la transformació. I, doncs, mentre avançava cada matinada una mica més en el meu camí cap a Manresa, convenia que no hem de fer sempre allò que més ens agrada sinó provar de fer allò que més convingui. I fos per aquests forts pensaments o per les moltes hores de camí, cada vespre menjava i dormia ben bé com un sant.

La foto, al coll de Biozkornia, camí d'Arantzazu, al massis de l'Aizkorri.

L'assemblea d'ERC Bages: relleus amb energia

L’assemblea d’ERC-Bages d’ahir divendres, a Sant Joan de Vilatorrada, reuní fins una vuitantena de militants i, tot i ser llarga, va ser tranquil·la i el que és més important: carregada d’entusiasme. Va ser llarga, sí, perquè, a la recta final, va caldre debatre encara algunes esmenes a la ponència política del proper congrés nacional d’ERC (25 de juliol). Però si la recordarem per alguna cosa és perquè va estar tota ella carregada d’entusiasme, per tal com es va donar relleu i continuïtat a la tasca dels darrers anys. Per tal d'arribar, també, amb tota l'energia el proper 27 de setembre -i el vint-i-vuit i tot.

El relleu tranquil. El congrés comarcal començà amb l’informe polític de Lluís Oliveras -i també l’econòmic de Miquel Leon, tots dos des de dissabte passat incorporats a l'assemblea d'Artés com a president regional i secretari de finances d’ERC a la Catalunya central. En Lluís va fer balanç dels darrers tres anys -el seu segon mandat-, de les activitats, de la presència pública i dels resultats creixents d’ERC, ara mateix segona força política al Bages, amb 120 regidors i 14 alcaldies. Ras i curt: amb el 28% dels vots a les darreres municipals. No cal dir que els resultats són prou afalagadors però, és clar, encara insuficients. Ara bé, potser el més important és que els hem abastat a base de trenar complicitats, de sumar gent al projecte d'Esquerra. I el Lluís d'això se n'ha sortit molt bé. Per això, doncs, i de manera impensada, va ser acomiadat amb una llarga ovació per la tasca feta, ell i els diversos equips que l’han acompanyat. I amb una sorpresa fora programa: en Mulero que surt del públic, agafa en Lluís Oliveras i li fa lliurament d'una completa antologia de poesia catalana, a manera de comiat. Va ser el punt emotiu de la vetllada, fet des d'una naturalitat envejable. I a més a més, al Lluís li ha de permetre, en el futur, ampliar els seus recursos recitatius... 

El següent punt de l’ordre del dia, l’elecció de nou president comarcal i del seu equip, tenia només una candidatura, preciament la d’Albert Mulero, regidor i cap del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar. L'Albert ja fa quatre anys que es passeja per la comarcal, i el seu primer valor és la constància i la tossuderia. Està convençut que el treball en equip és l'única manera que tindrem de sortir-nos-en. I per això, després de plantejar una reflexió sobre el funcionament de la permanent comarcal es va comprometre a mantenir i fins millorar la capacitat de treball del seu nou equip, que ha volgut renovat i amb moltes cares noves. Jo encara hi sóc -em costa molt dir que no!- però estic convençut que aviat trobarem relleus a la secretaria de comunicació. Sigui com sigui, Albert Mulero té ben present l’excepcionalitat del moment, i ha farcit cada secretaria amb dos, tres o quatre noms més que facin la tasca de grup de suport. I el resultat de la votació ha estat incontestable: 95% de vots a favor i un 5% de vots en blanc.

L’assemblea encara procedí a escollir els representants del Bages a les llistes pel proper Parlament de Catalunya. Es tracta de tenir els deures fets si, finalment, les últimes propostes de llista única no quallen. D’entre els candidats, en primer lloc hi hagué Adriana Delgado, presidenta que fou del Consell Comarcal i ara mateix regidora a Sant Vicenç de Castellet: “Vull fer més i puc fer més”, manifestà coratjosa. Delgado obtingué més del 90% dels vots. Al seu darrera el Bages encara aporta cinc noms més per incorporar-se a la candidatura d’ERC: Carme Bertral (Cardona), Josep Canals (Mura), Mirela Cortès (Sallent) i també Lluís Oliveras (St Vicenç de Castellet). En el mateix sentit, i per cobrir les places de Consellers Nacionals, ders d’ERC-Bages s’escolliren els noms de Marc Aloy (Manresa) i Josep Canals (Mura).

Ara hauria de relatar algunes de les esmenes presentades de cara al Congrés. Són fetes per primeres espases (Ignasi Perramon, Joan Badia) i me n'estalvio el detall. El cas és que la jornada es va acabar amb un sopar i jo, que vaig haver de marxar més d'hora, encara penso que val la pena ajuntar persones -persones diferents, amb sensibilitats, caràcters i trajectòries diverses- i posar-les a treballar en un objectiu comú. Un objectiu de partit! La paraula ens arriba molt gastada, és cert. Però -me'n vaig a dormir, toca plegar- ara que està tan de moda la unitat civil, les llistes sense polítics (sic), no em sé estar de defensar que no allò que fallen no són els partits sinó les persones. Som nosaltres qui podem crear equips o malmetre'ls. I que, sempre, per fer-los funcionar calen elevades dosis de generositat. Si n'hi ha, de debò que rutllen. O podrien rutllar.

Lluís Oliveras rep l'Antologia de la Poesia Catalana de mans d'Albert Mulero. A la taula presidencial l'Elvira Balaguer, Manuel Tàpia i Jordi Pesarrodona. Tot en ordre!

Qui no coneix Enric Aloy?

Aquest mes de juliol, xafogós com no coneixíem, no ha tingut presentació de El Pou de la gallina, però des de divendres passat que ja és a tots els quioscs i a les bústies dels subscriptors. Gairebé al darrera de tot, un altre "Qui no coneix…" que aquesta vegada s'emporta Enric Aloy i Bosch. Oi tant que el coneixeu! Però si per cas voleu saber com és que la Maria Picassó ens el pinta de Sargent Pepper's Lonely Hearts Club Band, aleshores haureu de llegir l'article sencer….

Enric Aloy,

tàctica i harmonia

Quan dius “Aloy” a Manresa, te’n vénen un grapat al cap. I és que en un parell de dècades el matrimoni Aloy-Bosch va sumar fins a sis criatures, totes llargues i entenimentades, des de la gran –la Dolors- fins el darrer, que és ell, l’Enric. I és clar, qui se’n recorda del xic? Doncs això, al costat del Josep Maria o del Quim, de l’Enric se’n parla poc, i ell mateix no és pas de mena xerrameca. Senyor dels seus silencis, va descobrir la inclinació de ganàs, quan treballava d’administratiu a la Generalitat: aleshores va emprendre estudis de Dret, i ja va ser un no parar. Advocat al Departament de Política Territorial, anys a venir guanyà plaça a l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa. I encara és allà, fet un home de molts possibles. I fins fa classes de Dret públic a la UOC!

Perquè al costat del Dret hi té l’Esquerra: ve-t’ho aquí que l’Enric se’n va fer militant quan ERC era el partit dels avis, i eren avis tots els que es trobaven en aquell local de sobre l’Orxateria -aleshores que en Pep Huguet encara era mig marxista i amb en Colom no havien rumiat el rellançament de les sigles. No res, que l’Enric en trenta anys de militància per la independència ha conegut Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Junqueras... i sempre amb responsabilitats arreu però –compte!- també sempre fent suport, posant-hi feina i idees. En un lloc discret a totes les llistes. Fent anar la màquina, cargolant o desembussant. Atent als detalls i amb una bona memòria. Potser per tot plegat l’Huguet –ara ja socialdemòcrata i honorable conseller- el va nomenar Director de l’Agència Catalana del Consum i, del 2006 al 2010, Secretari General del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

I, doncs, ell també va servir al tripartit! I sí. Que potser això vol dir no tenir entranyes? I ara! Precisament aquest reboll de sis germans professa una incommensurable devoció pels Beatles, pelegrinatge anual inclòs. I és això, aquesta passió per la música –més enllà del violí infantil, l’edat l’ha especialitzat en baixos- allò que el reconcilia amb la Humanitat: escolteu-lo en qualsevol concert dels 4Cat i descobrireu que aquell esguard no és pas metàl·lic: l’Enric canta i està content. I aleshores somriu.