Doncs a mi em va agradar Marta Rovira

Dimarts vaig seguir gairebé les set hores de debat al Congrés. I no puc dir que m'agradés perquè, tot i que tampoc no n'esperava gran cosa, sí que quedava l'escenificació d'aquest allunyament ara mateix irreversible. En qualsevol cas, quan va ser el torn de Marta Rovira, vaig patir. Pel to volgudament emprat, per les formes, tan diferents. Fins pel punt de nerviosisme que a cops li vam notar. O aquest castellà un punt encarcarat. I tot plegat, què? Enmig d'un ambient tan rànciament masculí, de bullanga i cops de peu, a mi em va agradar. Encara més: aconseguí més d'una vegada el to d'emoció i fermesa que la jornada reclamava. Sigui com sigui, està clar que com aquest no en tornarà a fer mai més cap, de discurs. I doncs, recordaré el seu testimoni. I m'apunto -i retallo- la columna de l'Empar Moliner que avui mateix, a l'Ara, solemnitzava la sensibilitat de Rovira. Extraordinari  això i aquest altre full de calendari que ens acosta al 9N!)

Marta Rovira a la porta de l’escola

Empar Moliner

Rosa Díez, d’UPyD, va titllar de “sensiblera” Marta Rovira, d’ERC, pel seu discurs al Congrés. “La política i la democràcia no hi són per comprendre ni interpretar els somnis ni per afavorir els sentiments” va etzibar-li (oblidant, doncs, les paraules de Luther King). Es referia a aquesta frase que va pronunciar la secretària general d’ERC: “Quan acompanyo la meva filla a l’escola i parlo amb les altres mares, i amb molta gent, sabem que la millor manera de treballar pel futur dels nostres fills és votar per construir un estat”.

Sens dubte, parlar en un discurs de “les mares de l’escola de la teva filla” no és ni popular, ni enrotllat, ni hipster. Per la Rosa Díez pot ser una frase tova i emotiva. I, en canvi, a mi em sembla d’allò més revolucionària, perquè conté una gran dosi de veritat. La Marta Rovira ens fa saber que al matí, quan acompanya la seva filla a l’escola, parla amb altres mares. És fàcil fer brometes racistes, classistes, brometes sobre catalans, sobre peruans o sobre gais a les redaccions dels diaris, als despatxos, a les seus dels partits o als reservats dels restaurants entre amics i copes (i sempre sense mala intenció). Però quan vas cada dia a la porta de l’escola t’hi trobes peruans, hindús, aturats, divorciats, catalans, gais, pobres, pensionistes, mainaderes... A la porta de l’escola no pots no dir “Bon dia”, no pots anar a la teva, has de saludar el pare de la Maria i l’àvia de la Manahil. A la porta de l’escola és molt difícil defensar que no deixes votar algú. La porta de l’escola et posa al teu lloc, t’iguala als altres, tan diferents de tu.

A mi, la Marta Rovira, explicant això de l’escola, em va semblar una dona feliç, amb ganes d’arribar a casa. I no ignoro que és políticament més rendible, davant d’aquesta frase, adoptar el paper de la Díez. El problema és que els cínics i els perdonavides quan volen resultar creïbles no estan mai tan enfadats.

La fotografia és gentilesa del propi Congrés Espanyol.

Qui no coneix Montse Pérez?

El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril ja corre des de dimecres i, a la secció "Qui no coneix…" hi presento Montse Pérez. Per ser exactes: Montserrat Pérez Fayos. Que va néixer a Barcelona i que ara mateix viu a Castellnou. Però ben coneguda a Manresa. Per la feina, per tarannà i per aquesta trajectòria vital, laboral i associativa que ha bastit vora de l'art. La recordeu al Casino? Al Cercle Artistic? El dibuix de Maria Picassó ho sintetitza magistralment d'un sol cop. La resta, és tot just un text de dos minuts.


Montse Pérez,

fer l'art possible

Nascuda a Barcelona, entre Sants i les Corts, la Montse Pérez va arribar a Manresa exclusivament per amor. Entremig hi ha un diumenge d’excursió a Montserrat i, digues-li atzar, baixant pel vell camí del cremallera va conèixer en Francesc, que havia de ser l’home de la seva vida! Qui ho diu que això només passa a les pel·lícules? I és per amor també que va arribar a l’art i –¿ara ja la recordeu?- encara avui la podeu trobar fidelment a totes les hores que són obertes les sales d’exposicions del centre cultural d’El Casino.

El cas és que el Francesc dibuixava i en un festeig llarg com els d’abans, es van fer un tip d’anar a veure exposicions, de dibuixar i fins pintar, i això fins que ell va aconseguir d’entrar a la facultat de Belles Arts. “Ens vam fer plegats” us dirà la Montse, amb la lluïssor als ulls d’un enyor que fa tres anys que dura. I vora les inquietuds de l’artista hi van créixer les d’una dona resoluda: volia obrir una botiga de ceràmica i va acabar per muntar una galeria. Sense encomanar-se a ningú: el miracle es va dir Giacometti, al carrer Vilanova. I va inaugurar Francesc Torres Carpio, és clar. Però amb l’alè d’en Solernou i una mica de sort, a la Giacometti hi va anar passant tothom, des d’un Pere Porquet a un Marzo-Mart...

Ara direu que així ningú s’hi guanya la vida, és cert. I la Montse va haver de plegar veles quan ja feia massa temps que, més que guanyar-hi res, hi perdia sempre. En trobaríem més exemples locals. Però en el seu cas, aleshores va poder incorporar-se a la sala de la Caixa, tot just transferida a l’ajuntament. I ella, tan lluny de l’anima de funcionari, a la fi es va trobar poc després al Casino. I hi és des del primer dia, fa més de 10 anys! Per això tothom se l’estima: perquè és alguna cosa més que una bona conserge. Perquè es preocupa del que fa i també s’ho estima. Els manresans no en trobaríem de millor. I això que s’ho ha de pelar molt sola, eh? Amb una mitjana de més de dues-centes visites al dia, quin anar i venir arreu de la casa! I doncs, que no volia art? Doncs ja ho té: dues sales! 

Si hi ha fum, hi ha foc

Arrenglerar-se a les files d'un partit polític és, em penso, un dels exercicis més complexos que hi pot haver. Si no és que es tracta d'una via per a l'auto-ocupació o d'escalada en l'addictiu món del poder. En fi, jo sóc dels que milita -divuit anys a ERC!- i ho faig des de la més pura disciplina, convençut de l'interès de treballar en un projecte comú, compartir propostes i fins estar disposat a canviar tàctica i estratègia. Disposat també a entendre'm amb l'ampli espectre d'allò que popularment n'anomenem les esquerres. Per això en aquesta confessió, també hi he d'incloure els dubtes: des de les organitzacions polítiques amb qui comparteixo discurs, hem acabat per renunciar a la voluntat d'una tranformació social profunda? Per això reprodueixo les paraules de Joan Manuel Tresserras que, avui, a l'Ara, ens qüestiona: ¿serem prou agosarats per bastir una estratègia que ens permeti atacar les arrels profundes de la pobresa que ens envolta i modificar les condicions socials que l’afavoreixen?. Encara vull creure que sí, i que participar en l'experiència fundacional de la República Catalana ha de permetre un nou projecte de país. Compromès radicalment en la lluita contra la desigualtat, la pobresa, la injustícia o corrupció. Altrament, quin sentit tindria?

Senyals de fum
Joan M. Tresserras

El debat al Parlament sobre la pobresa era imprescindible. Exigible. Per responsabilitat i dignitat. Calia parlar-ne; compartir públicament la visió de cadascú. I poder comprovar si algú tenia una idea o una proposta noves que poguessin ser explorades i desenvolupades. El debat va aportar dades, relats, anàlisis i bones intencions; va posar el tema en el centre de l’agenda pública; potser ens va esperonar la consciència... Però, al capdavall, ¿què va canviar? Quinze dies després assistíem a la signatura d’un acord que comportava reduir els impostos del joc fins al 10%.

Semblem atrapats en un bucle, a l’espera d’algun factor extern que millori les nostres expectatives. El debat sobre la pobresa ens ha posat en evidència i ha constituït una derrota col·lectiva anunciada. Hem sentit el desencís i la impotència que porten molts ciutadans a desentendre’s de la política. Més d’un milió de persones ho estan passant molt malament. Ara mateix. Aquí. Hi ha uns serveis socials esforçats i actius, però desbordats. Hi ha una acció cívica solidària i un voluntariat organitzat que aporten també ajuts efectius i fonamentals. És veritat que volem combatre la pobresa tot i la manca d’instruments i recursos adequats. Però també ho és que no som prou agosarats per bastir una estratègia que ens permeti atacar les arrels profundes d’aquesta pobresa i per modificar les condicions socials que l’afavoreixen.

El model econòmic capitalista de mercat és presentat des de postulats neoliberals com l’única opció possible. No importa que empari i estimuli l’especulació, l’acumulació il·limitada de beneficis o l’increment de les desigualtats. Ens el venen gairebé com una conquesta històrica gairebé definitiva. Com la forma madura d’una lògica implacable, d’un sistema granític que té, certament, alguns defectes i algunes esquerdes, però que només grups marginals forassenyats pretenen posar en qüestió.

Les classes treballadores occidentals, acumulant l’experiència de generacions, van saber forjar una veritable tradició d’aspiracions i lluites que van acabar fent possibles les conquestes de l’estat del benestar. Però bona part de les esquerres que havien fet seva aquella tradició i s’havien especialitzat a representar-la, van anar moderant la crítica i van acabar reconeixent el capital com el principal actor econòmic i social del sistema; com l’únic factor realment determinant. No cal dir que, mentrestant, la perspectiva d’una transformació social profunda -la vella idea de revolució d’abans de la postmodernitat- va anar quedant esborrada i oblidada, amagada sota capes de runa i de complicitats.

És en aquest context de subordinació general de la política a l’oportunisme de l’economia que governs i oposicions febles acaben cedint davant del xantatge d’especuladors, convertits de cop i volta en inversors i capaços d’imposar condicions de privilegi. Governar és molt difícil. Justificar l’acomodament al sistema de bona part de les esquerres europees, també. Exaltant la virtut de la prudència en la gestió dels conflictes socials s’ha volgut estigmatitzar la radicalitat política, caricaturitzar-la com una mena d’espectacle mediàtic grupuscular, abocada a l’aldarull, la trencadissa i la confrontació amb els cossos policials; aliena a la gent de seny. D’aquesta manera, amb la creació d’una nova urbanitat política a mida, la dreta i unes esquerres cada vegada més burocratitzades i conservadores han bandejat el debat sobre la naturalesa del sistema social. Han menystingut alternatives incipients o temptatives. I han procurat expulsar de la política homologada posicions i actituds trencadores, caracteritzant-les automàticament -des de la confortabilitat del sistema- com a “antisistema”. A la vista dels seus efectes reals -desigualtat, pobresa, injustícia, corrupció...- semblaria més aviat que cal haver incorporat molta radicalitat conservadora per defensar el sistema vigent tal com és.

A Catalunya volem fer un estat nou. Per poder bastir, simultàniament, una societat també nova. En un cas i en l’altre tindrem com a referència ineludible els models més avançats del nostre entorn i, evidentment, no podrem inventar una fantasia local desconnectada de la realitat del món en què vivim. Però tampoc no hem de renunciar a viure l’experiència fundacional de la República catalana amb plenitud i radicalitat. Una radicalitat que es legitimi i es caracteritzi per l’escrupolositat democràtica dels procediments, per l’audàcia reflexiva de les anàlisis i propostes i per l’eficàcia i la qualitat dels seus resultats.

La il·lustració és un fragment d'un bitllet de mil marcs finesos de 1922, en una imatge fundacional del nou país.

Setanta-cinc anys després l'esperança és ben viva

Avui fa setanta-cinc anys que el general Franco signà el darrer comunicat de guerra, des de Burgos, en aquell III año triunfal de funesta memòria. Era un primer d'abril, i al cap de tants anys encara la guerra es fa present -demaneu-li al Rouco Varela: amb quin cinisme ens adverteix als catalans del risc de tornar-hi! Ell, com tota la caverna, amenaçant el nostre gosar poder. Posant la por com a argument. I penso en Camus, quan deia que va ser a l'Espanya del 39 on la seva generació va aprendre "que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa". I si, a vegades ha estat així, però no té perquè ser-ho sempre. I, tossut com Pere IV, recupero les seves corrandes de l'exili. D'aquella esperança desfeta a la pàtria que, encara avui, volem més rica i justa. Sobirana i completa. 

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart,

Saló de tardor (1947)

Tardà, Guiteras, un tomb pel Bages

Divendres amb Dioinis Guiteras o dissabte amb Joan Tardà, aquest cap de setmana he resseguit la campanya d'ERC "Votar és democràcia". Dels retalls i alguns records n'he sargit un text pel butlletí digital d'ERC-Bages. Un butlletí que, vejats miracle!, des del desembre de 2012 fa setze mesos que es publica ininterrompudament. És clar que la cosa no tindria cap mèrit si no fos que, al darrera, hi ha un autèntic estat de campanya permanent. I és que Esquerra, al Bages i a Manresa, com arreu del país, és ben viva. I sap -tots ho sabem!- que aquest 2014 és l'any de la més gran mobilització social. Per explicar el nou país que farem, i per compartir un esforç generós envers les futures generacions de catalans. De tots plegats, és clar. Tots per un #noupaís !

Tarda, Guiteras, un tomb pel Bages

Aquest cap de setmana ERC-Bages ha continuat avançant intensivament en la seva campanya “Votar és democràcia”, i això amb dos ponents de primera: el diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Moià, Dionís Guiteras (divendres a Castellbell i el Vilar, dissabte a Avinyó) i el diputat a les Corts espanyoles, Joan Tardà (dissabte tarda a El Pont de Vilomara i, encara, al vespre a Sant Salvador de Guardiola). I a tot arreu s’han omplert les sales (des de les 36 persones de Castellbell a la setantena llarga a Sant Salvador de Guardiola) totes amb la voluntat d’esbandir dubtes sobre el procés. Un debat que s’escampa serenament, sumant complicitats arreu: de fet, la campanya d’ERC ja ha fet més de 450 actes arreu del país en poques setmanes, i conserva com a primer objectiu que el proper 9N guanyi la democràcia davant aquells que ara mateix la neguen.

Divendres va començar Dionís Guiteras a Castellbell i el Vilar, un discurs fonamentat amb els “per què” de la independència, i especificant amb detall el full de ruta previst. Que no és cap altre que el d’arribar a votar el 9 de novembre!. “Un procés net, transparent, democràtic i sobretot pacífic”, que doni garanties i fins obtingui el reconeixement dels altres estats. La perspectiva? L’oportunitat de fer un nou país, i l’oportunitat de fer-lo segons un nou model. Una hora i mitja, amb debat inclòs i, finalment, pa amb tomàquet a peu dret.

El dissabte, Joan Tardà, amb la seva proverbial vehemència, va començar a les 6, al Pont de Vilomara (dues hores ajustades: a dos quarts de nou repetia a Sant Salvador). Tardà va acusar sense embuts el PP de portar-nos a una pèrdua de drets socials i una re-centralització de poder que ens situa gairebé quaranta anys enrere. I per això jutja el procés que estem duent a terme la societat catalana i la seva classe política com “una oportunitat il·lusionant què, malauradament, no disposa l'esquerra espanyola”. L'error del govern espanyol és haver pensat que tot el moviment en defensa del dret de decidir és fruit d'una paranoia del President Mas, i no adonar-se que “la societat civil està mobilitzada i ha provocat també un desplaçament de la classe política. No s'han adonat encara que darrera en Mas hi ha tot un moviment ciutadà que l'avala”.

Al capdavall, Tardà s’embala i, més enllà del “Votar és democràcia” posiciona ERC l’endemà del 9N. “Treballem per la futura República Catalana!” i convida a tothom a afegir-s’hi per construir un país diferent, amb democràcia directa i un combat a mort de la corrupció. “Un país on el poder polític no quedi sotmès al poder del capital”. Aplaudiments sentits ni que sigui poques hores abans que CiU i PSC recuperin la sòciovergència per aprovar la reducció d’impostos al joc (del 55 al 10%!) talment fa poques setmanes acordaren la privatització de la publicitat de TV3 a favor del Grupo Godó. No cal dir res més…

Si més no, la confiança que han despertat Tarda i Guiteras entre els assistents d’aquests quatre actes s'ha traduït en noves butlletes d'amics i simpatitzants d'ERC, i una complicitat més ferma encara en fer avançar la construcció d’un nou país: d’aquell 30% de ciutadans que “s’ho estan rumiant”, n’havíem retallat uns quants més.

A la foto, Joan Tardà a El Pont de Vilomara. Tinc debilitat per aquest homenot, de dimensions i vèrbola inesgotables. I enmig del procés subtilíssim que estem bastint, el seu discurs inequívocament d'esquerres dóna confiança al projecte: per qui treballem. Amb qui comptem. A qui ens devem. Sempre paga la pena escoltar-lo!

Aram Khatxaturian, Gayane

Va ser Alfred Rodríguez Picó qui l'altre dia va presentar, a "Meteodansa", una peça de Khatxaturian. La dansa d'Ayesha. Forma part de Gayane, un ballet en quatre actes famós especialment per la seva Dansa del sabre. El seu compositor, Aram Khatxaturian passa per ser un dels grans simfonistes russos del XX i el llibret de Gayane és exemplar. Concebut entre 1941 i 1942, tracta d'una dona armènia jove, responsable d'un kolkhoz a la URSS, que es debat entre les seves conviccions i els seus sentiments, quan descobreix la traïció patriòtica del seu marit. Tot molt oficialment soviètic -guanyen les conviccions, tu diràs! Però la història prova de refregir una mena d'himne dels pobles que -ai las!- és d'un romanticisme candorós. Amb Ucraïna en crisi, i tots els conflictes caucàsics encara vius, quan als anys quaranta Stalin redissenyava maldestre els mapes i deportava pobles sencers, Khatxaturian enfilava a Gayane una proposta singular: la música més culta amb arrels populars del folklore armeni. I tots -kurds, armenis, georgians- refosos pacíficament en un ideal. I és que l'home, tot i nascut a Tbilisi -Geòrgia- era fill de pares armenis. Armènia, el Càucas, la primavera al kolkhoz: semblava un somni. Com aquestes noies d'Andrei Milnikov, de 1950, Els camps en pau. I de fons, la música de Gayane i, ai!, aquest desig de viure i de ballar.

Meteodansa, adolescents desperts

M'agrada ser al Kursaal i veure, una i una altra vegada, ballar tots aquests nois i noies que tenim cada dia encantats a classe. Veure com surten àgils, lleugeríssims, amb una elegància extraordinària, cosida a la música que descabdellen a gambades sobre l'escenari. ¿Com és que no ho havíem vist abans? Només han calgut vuit assajos! Però ara, com un miracle, el conjunt és del tot emocionant. I la seva expressió radiant, d'adolescents desperts, els fa preciosos, nets i serens. I els veig per un moment sobrevolant tots els temors, bategant plegats, bells, com el ram de promeses que encara són.

Aquesta segona edició de Meteodansa, com la primera, és una experiència extraordinària, d'una professionalitat indiscutible i amb tot l'entusiasme que hi transmet Montse Colomé, una artista verament excepcional. Enhorabona a tot el monitoratge i als que avui han fet possibles les dues sessions de matí i vespre.