Manresa 1975, repressió i esperances

Avui dia 8 d'octubre, l'Ajuntament de Manresa acollirà l'acte institucional en reconeixement de les persones represaliades pel franquisme a la ciutat. De fet, entre els actes de la darrera Festa Major, ja es va presentar al Museu del Barroc l'exposició sobre «L'Assemblea Democràtica del Bages: una pionera oposició al franquisme», que durarà fins el proper 26 d'octubre. I encara cal afegir-hi el proper dilluns dia 13 una nova exposició a la Plana de l'Om, «Franquisme a Manresa (1939-1975) Resistència i repressió». 

Com sigui que des d'El Pou de la gallina també ens vam afegir a l'efemèride —el proper 20N farà cinquanta anys que es va morir el dictador— aprofito ara per penjar el text íntegre del tema del mes que vam escriure amb Rita Casadevall, «1975, un any que no s'oblida». Disset pàgines amb la voluntat de preservar la memòria històrica i, trambé, homenatjar aquells que van patir detencions, empresonament o fins i tot tortures. Gent que ens recorda que els drets civils només hi són quan algú s'arrisca a defensar-los. A tots ells el nostre agraïment!

La portada del Pou 422

Tot i que l’antifranquisme va ser un moviment transversal, el cert és que a alguns manresans aquesta actitud els va comportar detencions, empresonament i, a vegades, fins i tot tortures. Per això des d’El Pou de la gallina hem provat de reunir alguns dels protagonistes de l’antifranquisme en aquell final de règim. No hi són ni hi podien ser tots, però, plegats, son el testimoni del preu de la lluita per la democràcia i les llibertats del nostre poble. Van ser cridats a declarar, detinguts i a vegades torturats abans de ser jutjats. I ens recorden que els drets civils només hi son quan algú s’arrisca a defensar-los. D’esquerra a dreta, Pep Fuentes, Josep Ramon Mora, Francesc Padullés, Joan Sala, Manolo Ramos, Ignasi Perramon, Carme Cots, Jepi Subirana, Hermínia Torra, Joan Aurich i Rufi Cerdan.

1975, un any que no s’oblida

Rita Casadevall

Ramon Fontdevila

 

Tothom que té més de cinquanta anys recorda que el 20 de novembre de 1975 es va morir el dictador Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de Dios. Omnipresent durant quatre dècades, el Generalísimo havia accedit al poder des d’un cop d’estat militar per dirigir els destins d’Espanya. Però aquella tardor es moria després d’una llarga agonia difosa detalladament a tots els mitjans. És clar que 1975 va ser també un temps carregat d’expectatives que a Manresa es vivien intensament. I això malgrat la repressió contra qualsevol mena de dissidència, considerada sempre il·legal i subversiva, o els efectes d’una creixent crisi econòmica.

  

La dictadura agonitzava amb tota la seva crueltat. A desgrat d’una salut precària, Franco encara ordenaria cinc penes de mort, executades la matinada del 27 de setembre. El Consell de Ministres ja havia donat l’enterado a les sentències dels tribunals militars que, en un procés urgent i sense garanties, els condemnaven per terroristes. Es tractava de tres militants del Frente Revolucionario Antifascista Patriótico —FRAP— que van ser afusellats a Hoyo de Manzanares, i dos membres d'ETA, Ángel Otaegui afusellat a Burgos i Txiki Paredes, que ho va ser a Cerdanyola. Les seves condemnes i posteriors execucions generarien un immens rebuig que esdevindria internacional.

 

L’agonia de Franco també va anar acompanyada per la Marxa verda del Marroc sobre el que havia estat el Sàhara espanyol, en un episodi de descolonització irresponsable i precipitat tot just tres dies abans de la seva mort. Allò més important seria entronitzar Joan Carles I, tal i com havia disposat el mateix dictador el 1969, provant de garantir la continuïtat del règim.

 

El mon girava

 

Una crònica molt sintètica de 1975 també diu que a l’abril Bill Gates va fundar Microsoft, el mateix mes que amb la fugida dels Estats Units de Saigon s’acabava la guerra del Vietnam. Que al novembre va ser assassinat a Ostia Pier Paolo Pasolini o que Niki Lauda va guanyar per primer cop el campionat del món de Fórmula1 —i que en la mateixa competició, a Barcelona, un accident del pilot Rolf Stommelen va segar la vida de quatre espectadors abocant el circuit urbà de Montjuïc al seu tancament. Molt més a la vora, el 3 de novembre una explosió de grisú a la mina de lignit Consolación, a Fígols, va fer 30 morts.

Catalunya en efervescència

Un dels primers esdeveniments de 1975 va ser l’inici del Congrés de Cultura Catalana, que qüestionava la repressió lingüística i cultural de Catalunya així com el seu drenatge econòmic. També aquella primavera es va celebrar a Barcelona el cicle de conferències Les terceres vies a Europa amb Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Joan Reventós, Josep Solé Barberà, Josep Pallach o Jordi Pujol, en un primer tast del futur sistema de partits català.

 

Amb més ambició, a primers d’any l’Assemblea de Catalunya reclamava a les forces democràtiques espanyoles el reconeixement polític del poble català i el seu dret d’autodeterminació. L’Assemblea era l’organisme unitari més important de l’antifranquisme que, des de 1971, agrupava la majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país, amb la participació d’intel·lectuals i sectors progressistes de l'església, i on se sumarien entitats culturals, associacions de veïns o col·legis professionals. A més a més, l'Assemblea es va organitzar territorialment: el mateix març de 1971 es fundava l’Assemblea Democràtica del Bages a l’església de Camps, en una primera reunió clandestina que va aplegar una seixantena de participants.

 

En aquest context també cal recordar que al maig Comissions Obreres va guanyar les eleccions sindicals que encara impulsava la Organización Sindical Española, popularment el sindicat vertical. CCOO, que havia seguit una política d’infiltració a l’OSE, s’imposava a la majoria dels grans centres industrials i la seva activitat es multiplicava en les més diverses protestes. En una creixent conflictivitat laboral, el moviment obrer esdevingué protagonista actiu d’aquella voluntat de canvi, amb la participació també de la UGT, la USO o la ressorgida CNT.

La Manresa del diari Manresa

Manresa va acomiadar el 1974 amb 66.207 habitants, molts dels quals ho van fer seguint la gala de TVE que dirigia Valerio Lazarov. L’estol de famosos no tenia alternativa: Lola Flores, Mari Carmen y sus muñecos, Toni Leblanc, Lina Morgan o, també, els Mocedades, que serien al Mannix cinc dies després. I és des d’aquell Nadal que als anuncis sonava el Vuelve a casa por Navidad dels torrons El Almendro. Però no tothom tornava: les presons eren plenes i aquell mateix cap d’any mossèn Xirinachs començava una cinquena vaga de fam i reclamava l’amnistia en una carta oberta a Franco.

 

L’aparença volia ser de tranquil·litat. Només cal repassar el primer Manresa de l‘any, del dijous dia 2. El diari, que dirigia Juan Antonio Lozano, sortia quatre cops per setmana, valia 7 pessetes i estava adscrit a la Red Catalana de Prensa, la xarxa informativa del Movimiento, tal i com proclamaven el jou i les fletxes falangistes a la capçalera. Les seves pàgines són un testimoni de la vida local encara que incomplet: evitaven el malestar social i, naturalment, l’activitat política clandestina. I quan publica l’esquela de Francesc Señal, mort a Mèxic el 28 de gener, deixa que sigui el lector sagaç qui atribueixi aquesta circumstància a l’exili, sense dir ni un mot de la seva trajectòria com a diputat d’ERC a Madrid o els seus càrrecs al Ministeri del Treball o de cònsol al Canadà durant la República.

Només gràcies al tàndem de Josep Maria Bertran Teixidó i el fotògraf Manolo Sánchez, al Manresa hi apareixien les primeres gestores veïnals i fins amb un espai propi, Los Barrios son notícia. Així aquell gener es podien llegir notícies sobre l’assemblea de veïns de la Mion —la primera AV legalitzada el 1971— o titulars com ara Los vecinos del Xup, descontentos con las reformas, amb declaracions del seu president Joaquín Vizcaíno, poc abans de ser descobert com a comunista. I és que mentre el diari Manresa es quedava en les notes oficials o en el fet divers, la realitat entrava en ebullició.

Associacionisme

L’Associació de veïns del Xup havia estat la segona a ser legalitzada, el 1973. La resta d’entitats veïnals a primers d’aquell 1975 eren quatre comissions gestores, a les Escodines, Saldes-plaça Catalunya, Sagrada Família i a la carretera de Santpedor. Totes esperaven que els aprovessin els estatuts, aprofitant la Ley de Asociaciones de 1964. Aquell mateix any s’hi afegirien les comissions gestores del Barri Antic, Poble Nou, Valldaura i Font dels Capellans. El moviment veïnal esdevenia una nova eina de participació amb reivindicacions d'equipaments, sobre el transport públic o contra les irregularitats urbanístiques. I, recollint els problemes de cada dia, esdevenia una altre front d’oposició al règim.

 

Paral·lelament aquell any a Manresa naixia el Secretariat d'entitats, impulsat per Òmnium Cultural, que al llarg de dos anys esdevindria un assaig de coordinació i difusió de les activitats que organitzava el teixit associatiu. El Secretariat havia nascut amb motiu de la celebració del 500 aniversari del primer llibre imprès en català però, més enllà d’això, també va promoure reivindicacions com ara la normalització del català o la preservació del Casino. També va fer una recollida de signatures a favor de l'amnistia i, amb més complicacions de les previsibles, va proposar un monument en homenatge a Pau Casals.

La llengua catalana

Tot i l’absència de la llengua catalana als mitjans de comunicació, a les aules o a les institucions, sobta trobar al Manresa, abans de la festa dels Reis, un anunci només en català de Calculadores Pons que oferia la màquina d’escriure Hermes per 3.250 pessetes. Un regal que s’agraeix tota la vida. Al seu costat, les nines de Famosa o els Madelman parlaven en castellà. El català només era la llengua de l’àmbit familiar, tal com demostren la majoria d’esqueles. O curiositats com la cotització de les divises del Banc Mercantil o les convocatòries del Centre d’Esports Manresa. I els anuncis de La Lionesa que, seguint el calendari tradicional, per tal de fer-se entendre evitaven castellanitzar els Tortells, Llardons, Garlandes o Panellets.

 

Singularment aquell gener també s’anunciava un curso de catalán a l’escola Oms i de Prat impartit per Òmnium Cultural i amb el suport de la Caja de Ahorros de Manresa. I  al darrer pressupost municipal que va aprovar l’alcalde Soldevila aquell mes de març destinava 1,1 milions de pessetes per tal que aquella tardor es fessin, a sis escoles públiques de la ciutat, tres hores setmanals de català, també a càrrec d’Òmnium. Tot tractat amb discreció: aquesta partida no va merèixer ni una paraula al ple de la corporació i el periodista Emili Vilanova, amb prou malícia, se n’estranyava en la crònica al Manresa. El gest contrastava massa amb el dels divuit regidors de l'Ajuntament de Barcelona —i després els de Girona— que aquell mateix març havien votat negativament una partida per a l'ensenyament del català.

Una enquesta

Manresa publicava el dia 4 de gener una enquesta a dotze persones que contindrien «el auténtico palpitar de toda la Ciudad», des del regidor José María Marcos fins al director de l’emissora EAJ 51, José Mira o el cap del parc de bombers, Antonio Tapias. I en Ricardo Oliva, president del CE Manresa, l’actor Pedro Vicenç o el músic Martín Brunet... De les dotze veus, només una de femenina, la de Yolanda Caberol, delegada de la Sección femenina. Només hi havia dues preguntes i, a la primera, l’acord és absolut: el millor que li havia passat a Manresa l’any 1974 havia estat l’obertura d’un nou accés a la NII per Olesa, amb el viaducte de la Puda. Veritablement les carreteres eren dels principals interessos que recollia Manresa, fent costat a l’alcalde Soldevila. La segona qüestió anava de desitjos per al 1975: que si més zones verdes, si millors concerts, un nou poliesportiu... Només el jugador de bàsquet Francisco Holgado sembla connectar amb la realitat: Que no se repitan los conflictos laborales.

 

Màniga ampla —però no gaire

En fi, Manresa era un diari del Movimiento, però la màniga semblava fer-se més ampla: a primers de gener, i al costat de la cartellera dels set cinemes que regentava Modest Padró, s’hi publica l’article Nuevo ciclo de cine club comentant les tres sessions que des del dia 11, a la Sala Loiola, dedicarien a Sergei Eisenstein. Tot obviant la seva condició de rus i comunista, s’anuncien Alexander Nevsky, Iván el terrible i La conjura de los boyardos, amb presentacions de Jordi Marsal la primera, i de Lluís Calderer les altres dues. No cal dir que cada projecció va ser també una lliçó de política.

 

Aquesta convivència entre l’oferta oficial i la més alternativa també es feia palesa als espais de música que Francesc Serrat redactava. Aquell gener tan aviat presentava el club de fans de Miguel Gallardo com es feia ressò dels nous discos de David Bowie, Víctor Jara o els Quilapayún! I en un breu amb fotografia avançava als lectors una primícia: El grupo manresano Fusioon està preparando un nuevo álbum en el que se incluirá la famosa obra Minorisa suite, dedicada a Manresa.

 

Paral·lelament, la catalanitat anava trobant escletxes: aquell 21 de febrer, festa de la misteriosa Llum, per primera vegada des del final de la guerra la bandera catalana va tornar a onejar a la façana consistorial. I al maig és l’Ajuntament qui publica un anunci en català convidant a la proclamació dels XVII Jocs Florals. També el Cercle Artístic, en el seu segon curs de cultura romànica, programa una conferència del catedràtic Ignasi Bajona sobre els orígens de la literatura en nuestra lengua vernácula. Fins i tot el discurs feminista arriba a Manresa de la mà de Maria Aurèlia Capmany que el divendres 14 de febrer pronuncià la conferència La dona avui, en un acte organitzat pel Col·legi d’Assistents Socials Torras i Bages, a la sala d’actes de la Caixa de Manresa.

 

Tot plegat, però, grinyolava. Així, a les Festes de la Llum d’aquell any es programa a la Seu l’audició de l’oratori El Pessebre de Pau Casals, dirigit pel seu germà Enric, que n’havia fet l’orquestració. Pau Casals no feia ni dos anys que havia mort a Puerto Rico, sense haver tornat mai a territori espanyol. Una actitud que, més enllà del prestigi musical, mai quedava enlloc reflectida. Potser per això, quan el Secretariat d’entitats vol erigir-li un monument al Passeig de Pere III, la prudència municipal de Ramon Roqueta —Soldevila ni responia!— els recomana situar-lo en un espai mes discret. Discretíssim: al capdamunt de Puigterrà.

Entre l’arbitrarietat i l’autocensura, hi ha també el cas de la pel·lícula Incubo Rosa, presentada per Miquel Porter i Moix aquell febrer al Mannix. El film d’animació dels manresans Esparbé i Torras es qualificava de temàtica eròtica però es tolerava en tant que venia «suavizada por los gags cómicos». I seguint la tradició de la Innocentada, aquell desembre s’estrenaria Ja sé que no s’estila (L’ascensor), de la mà d’Agustí Soler i la Agrupación Manresana de Folklore. La 19a. innocentada s’instal·lava al Casino per acostar-se al cafè concert i, amb més de cent participants, es qualificava d’actual, atrevida i revolucionària. Van ser sis sessions d’èxit entre el 5 i el 8 de desembre amb un discurs obert contra el caciquisme i la violència, impensable poc abans.

La cultura en concert

I és que al costat del dinamisme polític i sindical, la cultura serà un tercer focus d’agitació. Aquell any a Barcelona s’inaugura la Fundació Miró, i també s’hi funden les Edicions de la Magrana, dirigides pel manresà Carles-Jordi Guardiola. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig sota el mestratge de Lluís Calderer, amb uns primers textos d’Antònia Tayadella, Neus Oliveras o Pere Fons. Però, fruit d’aquell període que hom ha anomenat seixantisme, el gran fenomen és la Nova cançó, que batia rècords de multes i prohibicions, però que omplia tots els escenaris, com les 30.000 persones reunides a les Sis hores de cançó a Canet.

 

A Manresa Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, contractats per la comissió de festes del Poblenou, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca. Gravat amb Manel Camp i Santi Arisa, Viatge a Itaca serà el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola: 900 entrades venudes a 100 pessetes, amb organització del Club Atlètic. 

Joan Morros conserva el registre que el seu pare feia de cada sessió. «Al mateix Loiola hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre. També en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma». I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

No cal dir que, com que l'acció política estava prohibida, molts d’aquells concerts esdevenien veritables actes reivindicatius. Amb tot, des d’aquell any això també anirà canviant i la transgressió adopta noves formes: Jaume Sisa va publicar Qualsevol nit pot sortir el sol i la Companyia Elèctrica Dharma Diumenge, i aquell juliol tots ells participarien al primer Canet Rock de costat a Pau Riba, Oriol Tramvia, l’Orquestra Plateria o els manresans Fusioon, que aquell any enregistraven el seu tercer i darrer disc, Minorisa.

Paral·lelament, Manresa rebia les grans estrelles del show-bussines hispànic. Així, la sala Mannix inaugurada feia cinc anys, programava artistes com Suzi Quatro, Dany Daniel o Patxi Andion, que els mesos de març i setembre tornava a omplir la sala. És clar que pel Mannix també hi passava la Principal de la Bisbal o Núria Feliu amb Joan Capri. O bé la Trinca per la revetlla de sant Joan! La sala Atangia no feia curt: hi va passar Jeff Christie o Lone Star. Però probablement sigui la festa major d’aquell 1975 el millor exemple d’aquest star-system: el diumenge 31 d’agost l’oferta anava de Rocío Jurado, al Mannix, fins a Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar del cotxe al camerino. I encara quedaven dos concerts de Julio Iglesias a l’Atangia! 

El fotoperiodista Txema González els va retratar a tots i aquell vespre, acompanyant Francesc Serrat, van reunir-se al Pere III amb Manolo Otero, Rocío Jurado i el seu marit, el boxador Pedro Carrasco, mentre sopaven. «No sé com s’ho manegaven per dur-los a Manresa, però aleshores venien tots!». És clar que l’èxit no estava garantit. Aquell setembre Raphael punxaria al Congost, com hi havia punxat Inger Nilson —Pipi Calzaslargas— en la seva gira peninsular. Ignasi Torras també explicarà al Manresa, decebut, com aquell novembre Montserrat Caballé només omplia mig Conservatori: Fracasó el público.

Presència del Movimiento

Amb aquest panorama de final de règim, hom podria suposar un plantejament editorial més obert, però Manresa és lleial als seus orígens així que s’acosta el 24 de enero. El diari del dimarts 21 ja avançava a tres columnes el titular LIBERACIÓN-36, anunciant els actes commemoratius que la Jefatura local del Movimiento havien programat. La retòrica era invariable, recordant els trenta-sis anys d’aquell 24 de gener de 1939. «En la commemoración del hito histórico que representa la efeméride se junta con el recuerdo vivo al igual que el primer dia, para agradecer y recordar cuanto la liberación significó para Manresa en este caso concreto y para España en la nueva era que empezó con el 18 de julio y tuvo confirmación con la victoria total del primero de abril». Hi va haver cinema escolar al Kursaal i, a la tarda, sardanes al Passeig. La commemoració acabaria amb una missa el diumenge 26 a Casa Caritat, evidenciant que ningú la preveia multitudinària.

 

En el mateix estil, el 10 de març el diari obre amb José Antonio Girón que, a Saragossa, s’havia adreçat a la Confederación Nacional d’excombatientes com a president. El titular va a tres columnes, i volia fer por: «Queremos proclamar sin rodeos que no capitularemos ante nada o ante nadie». Girón, de l’ala búnker franquista, es vantava de no reconèixer cap altra legitimitat que la del 18 de juliol i Manresa, obedient, en reproduïa el despatx. I si aquell 18 de juliol de 1975 no hi va haver portada franquista al Manresa va ser només perquè el diari —ho feia cada estiu— s’havia agafat vacances des de feia una setmana i fins a l’1 d’agost. L’acte, però, es va fer: corones de llorer i crits de ritual sota el monòlit de la plaça de la Reforma, amb l’alcalde Ramon Soldevila i el cap local del Movimiento, Pere Carreras, al costat de la delegada de la Secció Femenina, Yolanda Caberol.

(Continuarà)

Qui no coneix Imma Serra?

Els mesos d'estiu els vaig passar cabbussat en la Manresa de 1975, i el resultat és aquest Pou de setembre que prova d'explicar les esperances que es covaven en aquell final d'etapa i, també, la repressió i el coratge que les acompanyaven. Amb tot, a mig agost em calia fer també l'entrevista mensual del «Qui no coneix...» i, per suggeriment de M. vaig plantejar-me fer-la a Imma Serra. Qui em va passar el seu contacte em va avisar, però: "Pot ser que no en tingui cap ganes". I doncs...? El resultat va ser una de les entrevistes més sentides d'aquests anys, tan tendra com difícil, d'algú que s'obre a explicar obertament la convivència amb la malaltia. I la malaltia és el Parkinson. Aquella conversa i cafè a Rajadell va ser un privilegi, i en va sortir aquesta història que, sumant anècdotes, arriba a la categoria. 

Imma Serra:
el so trencat del Parkinson

Ara fa vuit anys que Imma Serra deixava la direcció de la coral Eswèrtia després de quatre dècades. Poc després també plegaria de la direcció de l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada. En el seu millor moment de maduresa i abans d’encetar la seixantena, aquell cansament que tan l’afeixugava va ser diagnosticat com a Parkinson. Inapel·lable. Però comencem pel començament: l’Imma és nascuda el 1957, la tercera de quatre germans, fills de l’empresari cafeter Joan Serra i de Conxita Fabregat. De petita va estudiar a la Companyia de Maria Lestonnac, al carrer Campanes, i després al col·legi Catalunya. I, per avançar un curs, encara la van internar un parell d’anys a la Bisbal de l’Empordà. «Si més no, d’aquella experiència recordo que vaig poder estudiar piano amb la senyora Campillo». I és que, segons ella, amb la música sempre s’hi ha anat trobant. Així, de ben jove, comença cantant en diferents formacions manresanes —Coral l’Aliret, Orfeó Manresà— i les arrels del pare a Rajadell també la duran a incorporar-se a l’espectacle La treva nadalenca amb tot de cançons dirigides per mossèn Pere Soldevila. «És ell qui m’anima a cantar». Es decideix a fer un curs de direcció i s’incorpora a la Coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, i aviat dirigirà alguna cançó i també la coral infantil Nou Horitzó. Rajadell serà també l’escenari de 1975 al 78 de les Musiqueries, trobades de joves amants del cant coral. El cas és que l’Imma, després de passar per l’escoltisme, s’ha afegit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Hi fa un curs d’iniciació a la muntanya, practica el piragüisme i fins treballarà a La Tenda, al carrer Casanovas. Però el seu destí no era l’esport: al mateix CECB li proposen d’entrar a la Coral Eswèrtia. Per tota la resta, els estudis del batxillerat nocturn se li feien inacabables, fins que comença a estudiar cant al Conservatori. Allà trobarà professors com Lluïsa Muntada, Montserrat Pueyo, Joan Cabero i Elisenda Cabero, en una carrera que no enllestirà abans dels quaranta anys. Entremig ha festejat i s’ha casat amb en Jaume Badrenas —«era del Montserrat però va venir al Bages per les expedicions d’Alaska, el 77, Perú el 78 i el Lothse el 80... I al 81 ens vam casar: vaig fer sort!»— i en acabat vingueren un parell de criatures, la Laia i el Guillem. Mentrestant ella es continua formant en cursos de cant coral dirigits per en Jordi Casas o a l’Esclat de Manresa amb Manel Camp, Josep Padró, Viviana Salisi... i cursos de direcció amb l’Orfeó Lleidatà o a Pontons, amb Oriol Martorell. I encara vindrien cursos de rehabilitació vocal o de disfonies funcionals. Soprano com és, va formar part del grup Bacus i durant quinze anys va fer duet amb la pianista Pilar Pla. I és clar, hi ha la docència a l’Escola municipal de música de Sant Joan de Vilatorrada, també com a directora. O aquests quaranta anys de direcció a l’Eswèrtia amb en Joan Maria Bozzo. I enmig de tot aquest entusiasme li detecten la malaltia. «Vaig emprendre la lluita contra el Parkinson amb tota la voluntat. Fins vaig acceptar operar-me amb l’esperança de corregir una sentència que no tenia cap antecedent familiar». Però els resultats no acompanyen i el cos comença a sentir les limitacions. «L’escala de valors canvia, i tot va prenent un caire diferent. Moltes coses deixen d’amoïnar-te i fins i tot li he canviat el nom a la malaltia: és el meu company Karsimpon». Com una cançó, la conversa s’acaba. I la seva tornada és un lema, serè i decidit: «Amb el Jaume hem après a valorar les petites coses de cada dia. I sí, penso sovint en la mort. Però mentrestant celebro cada dia que passa i ara, només de veure el meu net a la vora, ja em rescabalo de tots els mals».

Seixantisme a la Manresa de 1975

Podria dir que aquest estiu he fet les autèntiques vacances de molts avis: a excepció de cinc dies al Pirineu, la resta ha estat de suport en absència de la institució escolar. No em queixo. També he tingut prou temps per redactar un llarg tema del mes per a El Pou de la gallina que s'ha publicat com a Manresa 1975, repressió i esperances. Al llarg del juliol i l'agost, amb Rita Casadevall, ens hem capbussat en el diari Manresa de l'any 1975 i, també, hem fet una vintena d'entrevistes per parlar d'aquell moment. Els fets polítics hi predominen, és clar, i molt singularment els dels detinguts o encausats en aquells darrers estertors del franquisme. Però de seguida vam adonar-nos que al costat de l'efervescència política i sindical, la cultura va ser el tercer focus d’agitació. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig, els cursos de català es multipliquen obertament i les presentacions de CineClub són una veritable escola de formació. També ha començat el secretariat d'entitats. Però el gran fenomen és la Nova cançó, que aleshores batia rècords de multes i prohibicions, i que omplia tots els escenaris.

Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.

Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.

«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,

Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.

El cartell inicial de Lluís Llach és una aportació de Josep Maria Oliva, que en té un arxiu formidable. Ell mateix ens va fer conèixer Txema Gonzàlez, autor d'aquesta impagable foto de l'Otero al Mannix, que el diari Manresa mai va publicar.

Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera amb d'altres companys ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Morir de gana a Gaza

Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa argumentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.

Qui no coneix Shalana?

Aquest estiu el Pou de juliol-agost parla del projecte pedagògic, social i ciutadà d'Ampans. Seixanta anys d'història que avui sumen 1400 professionals per atendre vora 4000 persones amb problemàtiques diverses. I amb 65M€ de pressupost, que aviat és dit! La lectura és altament recomanable perquè permet entendre globalment un projecte del tot imprescindible. En acabat, i quan arribeu al capdavall de la revista, hi trobareu un altre «Qui no coneix...» que compartim amb la il·lustradora Maria Picassó. I ha estat un plaer presentar-hi Shalana Rodríguez Cruz. La Shalana, vaja: probablement la manresana que ha nascut més lluny de Manresa però que, amb la seva presència multiplicada, exporta la manresanitat parlada arreu del planeta! 

Shalana, reina a xarxes i pantalles

 Shalana Rodríguez Cruz va néixer l’any 2000 i ho va fer lluny, molt lluny de Manresa, exactament a Ürümqi, la capital de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang, a la República Popular de la Xina. Però quan tenia vuit mesos arribava al Prat del Llobregat per saltar fins a Sant Salvador de Guardiola i, des dels quinze anys, establir-se a Manresa. «Els pares em van adoptar i sempre n’he tingut consciència, encara més a partir dels quatre anys, quan vam anar plegats a buscar la meva germana Lizhen, més al sud de la Xina». Va créixer com una bona nena, d’actitud obedient a l’escola i caràcter vergonyós. Però a la piscina ja triomfava: abans dels tretze anys esdevindrà campiona de Catalunya —i tercera i quarta d’Espanya— en els 100 i 200 m papallona. Després, a l’institut Pius Font i Quer, tampoc tindrà gaire temps per socialitzar: va de l’aula a la piscina i en acabat cap a casa fins l’endemà, en un ritme de molta intensitat.  I és al final del batxillerat humanístic, resolt amb matrícula d’honor, que un esdeveniment la marcarà: el seu treball de recerca sobre l’adopció va obtenir el premi de la UManresa i, després, el de la Generalitat de Catalunya. «I aleshores em van demanar de fer el parlament en nom de tots els alumnes premiats. Em penso que aquell dia vaig començar a perdre la vergonya!». I a poc a poc guanya seguretat, encara més quan aquell estiu comença a fer un casal i, de seguida, cursets de piscina a Navarcles. El contacte amb la canalla li resulta estimulant, fins el punt de canviar una vaga inclinació pel Dret —«...havia vist massa pel·lícules!»— per la de Magisteri, i es passa al Club Natació Sallent, compaginant els estudis amb un ritme d’entrenament més tranquil. Fins que arriba la covid. «Jo ja seguia molts youtubers i fins i tot havia fet vídeos de molt jove però ni ho comentava a casa ni els penjava enlloc. I va ser amb la pandèmia, que teníem moltes hores, que vaig entrar a Tik-tok». Als primers balls amb amigues van seguir les gravacions conduint i cantant, tot començant a acumular visites. «Aquells vídeos funcionaven! De primer van ser cinc mil visualitzacions, després varen ser cent mil abans no arribés a casa!». Avui la Shalana pot arribar al milió, i sovint a partir de temes lingüístics, «amb el català és com em sento més còmoda, amb vídeos sobre el vaig o el vaic que diem a Manresa. O bé plantejant el gràcies, mercès i merci. I no sóc pas filòloga, eh!?». El que és evident és que la Shalana destil·la entusiasme i això s’encomana, fins el punt que li van proposar de fer un programa de càpsules lingüístiques per RTVE, el Déu-n’hi-do, mentre paral·lelament ja l’entrevistaven per incorporar-se al SX3. «Hi arribo com a productora de continguts, al costat de mags o cuiners. Jo feia una mica de tot!». I el fet és que de seguida la truquen i comença a col·laborar a Ràndom, acompanyant els dos presentadors. Després de dues temporades, hi afegirà un espai propi,  Fang!, al costat de Marc Andreu Rosich. Es tracta d’un concurs amb canalla de 6è de primària de dues escoles de Catalunya amb la intenció de promoure el català i entretenir. Ara la Shalana està pendent de reprendre una quarta temporada al SX3 —«Hi estic superbé!»— i té momentàniament aparcada la tasca de mestra després de fer les pràctiques a Manresa, a l’escola Bages, i algunes substitucions a la Renaixença o la Font. I és que l’últim any ja li exigia absoluta disponibilitat  i, a més a més, cada vegada té més feina en presentacions de premis, documentals... Però al capdavall la Shalana té ben present la seva vocació educadora i, des de la singularitat dels seus ulls orientals, encara exclama: «M’encanta pensar que, independentment del físic, des del programa trenquem estereotips a favor de la diversitat!».

Lluís Llach presenta El llibre daurat a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de juliol, a El Pou de la gallina: Lluís Llach. Va venir a presentar la seva darrera novel·la, El llibre daurat, i li va fer de presentador el mateix Antoni Daura que el va jutjar de thriller de l'edat mitjana. «Un llibre de bon llegir, A mi m'ha agradat!» deia el llibreter, i en Llach somreia fi. L'auditori era ben seu abans no digués res. I va dir, és clar. La presentació més o menys va anar així, i així ho vaig recollir —i retratar:

Lluís Llach presenta llibre

 

Lluís Llach (1948) va ser a la llibreria Parcir el 17 de juny davant d’un públic devot que li reconeix no només el talent de cantautor sinó també el seu ofici literari d’ençà aquella Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) o El noi del Maravillas (2017), entre d’altres. L’home no para —des de 2024 és president de l'Assemblea Nacional Catalana— però aquest cop va venir a Manresa per parlar del seu darrer títol, El llibre daurat. Les masses populars ara han desaparegut però Llach és tan magnètic com ho era fa mig segle omplint el Loiola, el Congost o el Kursaal i, també —sota un sol implacable— la plaça de la Reforma el 2014, amb un lema que resultà ser temerari: Votem! I bé, a la Parcir va parlar de dones remeieres, víctimes del masclisme des que les universitats al segle XIII desperten l’interès de reis i papes. «S’hi va prohibir l’accés a les dones que, des de la caiguda de l’imperi romà, s’havien dedicat a les cures, amb el coneixement per herència familiar de plantes i pocions. Dones independents que es guanyaven la vida…». Quatre generacions de dones, del segle XIII al XIV, condueixen l’argument que serveix per denunciar que «el primer racisme no és de pell sinó de gènere». Ras i curt: a les remeieres se les perseguia per ser dones i també per ser lliures, i Llach les vindica: «Jo com a homosexual he defensat sempre la dona, que també ha estat marginada. Nosaltres tenim ploma i som depravats, sí. Però a les dones, de què les culpen?» I remata: «Les dones independents sempre han emprenyat els masclistes!». Tot plegat, seixanta minuts d’intensitat creixent, amanits amb algunes reflexions sobre l’ofici d’escriure: «Fer un llibre és diferent de fer quatre quartetes i cantar-les amb voluntat de salvar Catalunya... o explicar les frustracions sexuals». El cas és que escrivint, diu, s’ho passa pipa fins al punt de deixar a l’aire si és sort o desgràcia això de dedicar-se també a la política —«val més que no en digui res...»— mentre recorda la sentència d’una quiromàntica a París el 1973: «el que vostè fa depèn de la seva solitud». La solitud viscuda entre multituds! I és aleshores que, com qui no vol, ens amolla que ja fa temps que li demanen un llibre de memòries... Si li’n queda, de feina!

Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)

Qui no coneix Marta Basomba?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig sempre té aquesta singularitat des de fa 38 anys: surt el dia de Sant Jordi. Aquesta vegada amb un tema d'aquells que sempre fan efecte: Manresa a vol d'ocell. Les imatges aèries de Ramon Creus al llarg de gairebé quatre dècades contrasten amb el moment actual, i permeten descobrir el creixement expansiu de la ciutat amb tot el que això comporta. La cosa vé a tomb perquè al "Qui no coneix..." del final de la revista hi trobem Marta Basomba: també són més de quatre dècades al cor del motor municipal. Discreta i eficient, ha conegut en directe la planificació de molts d'aquests canvis. És clar que la seva vida és molt més que això. I us ha de sonar segur:

Marta Basomba,
una argelaga tendra

Dimarts 15 d’abril. Som a Las Vegas fent un tallat a les 10 del matí, i la Marta Basomba no se sap avenir que avui no treballa! Han estat 45 anys d’anar cada dia de cada dia a l’Ajuntament de Manresa, fins ahir que va acabar de plegar els trastets com a secretària d’alcaldia. «Ha estat un final molt feliç, amb un comiat que no em mereixia». I sí, segurament hi ha molta gent al món que s’ha jubilat sense el comiat que es mereixia, però aquells que han tingut la sort de rebre’l no acostuma a ser mai fruit d’un error. I Marta Basomba Sardà (Manresa, 1959) se’l mereixia, us dirà tothom, malgrat el posat un punt sever que la seva tasca reclama. «La meva àvia, de petita ja em va dir que era una argelaga esquerpa». La sentència és antiga i probablement poc justa: per ser una argelaga, és prou tendra! Això sí, és tan reservada com llarga, mentre us observa amb ulls de mostela. I és així com ha sumat dècades de treball municipal: «L’estiu de l’any 80 vaig veure un anunci a Regió7 i m’hi vaig presentar. I el primer d’octubre començava com a ordenança, amb 21 anys». La tradició familiar era una altra: el pare era home de camp i bosc, fill de Sant Mateu de Bages, i quan la terra ja no rendia es va espavilar amb el seu germà per muntar una serradora. «Però el fet és que tota la família se’n va anar a viure a Tona, allà on el meu pare coneixeria la meva mare». I la mare era una altra cosa, filla d’una família amb fonda i carnisseria en un ambient de colònia d’estiu barcelonina, «tot molt tocat i posat. Bo i casats, el pare no la podia pas portar a sant Mateu, sense cap comoditat, que ni electricitat hi havia» i va ser aleshores que van venir a Manresa, on Josep Basomba i Maria Sardà hi tindrien quatre fills —Georgina, Maria Teresa, Marta i Josep: una família que creix feliç. Però el 1975, quan la Marta és a punt d’acabar el batxillerat al Peguera, els pares decideixen establir-se a Sant Mateu, a la Rabassola. «Tenia la sensació d’estar perduda, fins i tot em vaig equivocar de carrera, pensant que era una dona de ciències. No vaig ni acabar segon de Biologia...». Al darrera hi batega un desig: ser independent i quedar-se a Manresa. Per això sempre ha celebrat aquella plaça a la casa gran. «Tenia 21 anys, ja festejava i això em permetria de fer la meva». Hereva del pas pel cau, havia fet colla al centre excursionista, ja festeja amb Jordi Selga i, comptat i debatut, aviat serà casada. L’evolució municipal també és ràpida: al cap de sis mesos ja és a la nova oficina d’informació, «amb en Pere Fons i la Glòria Ballús, que he de dir que sempre m’ha ajudat en tot i per tot» i de seguida salta a Urbanisme, el departament estrella d’aquell primer mandat democràtic, «amb en Ramon Puig i en Pérez-Picas, i és clar, en Pep Centelles que feia anar la màquina!» Allà s’hi estarà —aviat és dit— vint-i-cinc anys, i en aquest temps tindrà tres criatures i fins, de retop, ajudarà a créixer dues nebodes més al pis familiar del Born. És el moment més difícil, «fer que tot rutlli per a tothom». I se’n surt, posant-hi la banya i descobrint que, al capdavall, és una dona de lletres. «Quan la canalla va volar i ja només havia de fer tàpers, vaig fer Filologia catalana a la UOC, i la llicenciatura em va anar molt bé, en tots els sentits». Encara quedava un darrer revolt: Valentí Junyent la convida a incorporar-se com a nova secretaria d’alcaldia, en un càrrec que l’acompanyarà tots nou anys i que, després, Marc Aloy li revalidarà. Tot plegat, la confiança de catorze anys i dos alcaldes diferents. «A alcaldia hi he estat molt de gust, tot i l’exigència del seguiment de l’agenda pública de cada dia. Però ara ja em tocava desconnectar...». Com que la canalla li agrada i ja té cinc nets, celebra aquest temps que guanya i, ara com el primer dia, agraeix a la vida tots els regals que n’ha obtingut, punxes incloses.

Retrobaràs la Maria

Dimarts vaig ser al funeral de Maria Subirana Sanmiquel. Havia mort dos dies abans, amb 91 anys complerts i jo no l'havia pas tractada gaire tot i que, en termes genealògics, era cosina de la nostra mare i havia viscut sempre al mateix barri de Manresa que nosaltres, a la Sagrada Família. Vivíem a un cop de roc els uns dels altres però —literalment— els uns dels altres érem uns perfectes desconeguts. Al darrera, un conflicte entre el nostre avi Josep i el seu germà Joan per una vinya al tossal del Coro que l'herència va fer anar a parar al Joan. El meu avi, que era pagès, no ho va pair. Però és clar, aquell testament no es podia pas desfer... Després del disgust vingueren els retrets, sortiren també les mullers —Pietat Badia i Lola Sanmiquel: quins dos caràcters! I finalment arribà l'interdicte: les dues famílies deixarien de parlar-se. També les criatures, d'una banda les bessones Pepita i Pilar, i de l'altra la Maria, sis anys més gran. Som a les acaballes dels anys quaranta del segle passat. Fos a negre.

Cinquanta anys després, i pocs dies abans de Nadal, la nostra mare tornava a ser al carrer recollint diners per la residència d'avis del barri. Amb l'excusa de la llumineta popular la Pepa escometia tots els vianants amb un desvergonyiment absolut, considerant que com a veïns —coneguts o saludats— tenia tot el dret de reclamar-los almenys vint duros per un projecte social i popular. Els grans panells de la llumineta obstruïen conscientment el pas per l'antiga vorera de la carretera del Pont de Vilomara, en un espai que esdevenia impossible d'esquivar. I ara l'un, ara l'altre, la majoria de gent acabava fent el gest, considerant almenys la —llunyana— possibilitat d'obtenir el premi... I d'entre totes les persones que circulaven per aquella vorera estreta la Pepita sempre explicava que se li va aturar una dona, una dona precisament a qui no li havia demanat de participar en l'acapte. «—Pepita, no em diu res, que no em coneixes?». Li va respondre que sí, que és clar, «—Ets la meva cosina Maria». «—I com és que tu i jo no ens parlem? Ho saps que han passat cinquanta anys?». Mig segle de silenci! Tots els adults d'aquell episodi ja eren morts i enterrats. I la Maria va insistir: «—Vols dir que no hauríem de trencar aquesta història?». I allà mateix, amb una abraçada i un plor sentit, la van trencar. I des d'aleshores es van saber trobar i parlar, i compartir moltes de les coses que en tot aquell temps no s'havien pogut dir. Per nosaltres, els tres germans Fontdevila, la història resultà ser digna de les pàgines viscudes d'en Folch i Torres, per allò d'increïble i sentimental, gairebé impossible, però contra el que ens és habitual, ens vam abstenir de fer-ne burla. I bo, el temps va anar passant, es va morir els marits primer —en Josep i en Valentí Pi— i en acabat la Pepita. I la Maria encara ens trucava regularment —i fins de manera quasi quotidiana durant les primeres setmanes de pandèmia.   

Per tot plegat, aquest dimarts em va agradar el funeral, a la parròquia de la Mion. El va fer en Joan Aurich, com fa vuit anys va acomiadar la nostra mare. I mentre escoltava un fragment de sant Mateu —quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir...—  em vaig aconsolar pensant que potser, mentre nosaltres passàvem pena, elles dues, dones de fe com eren, ja s'haurien tornat a trobar.

La foto és de la tardor de 2001, al restaurant Cal Ros. La Lola Sanmiquel, mare de la Maria, celebrava 94 anys i ens hi vam aplegar tots.