Avui dia 8 d'octubre, l'Ajuntament de Manresa acollirà l'acte institucional en reconeixement de les persones represaliades pel franquisme a la ciutat. De fet, entre els actes de la darrera Festa Major, ja es va presentar al Museu del Barroc l'exposició sobre «L'Assemblea Democràtica del Bages: una pionera oposició al franquisme», que durarà fins el proper 26 d'octubre. I encara cal afegir-hi el proper dilluns dia 13 una nova exposició a la Plana de l'Om, «Franquisme a Manresa (1939-1975) Resistència i repressió».
Tothom que té més de cinquanta anys recorda que el 20 de novembre de 1975 es va morir el dictador Francisco Franco Bahamonde,
. Omnipresent durant quatre dècades, el Generalísimo havia accedit al poder des d’un cop d’estat militar per dirigir els destins d’Espanya. Però aquella tardor es moria després d’una llarga agonia difosa detalladament a tots els mitjans. És clar que 1975 va ser també un temps carregat d’expectatives que a Manresa es vivien intensament. I això malgrat la repressió contra qualsevol mena de dissidència, considerada sempre il·legal i subversiva, o els efectes d’una creixent crisi econòmica.
La dictadura agonitzava amb tota la seva crueltat. A desgrat d’una salut precària, Franco encara ordenaria cinc penes de mort, executades la matinada del 27 de setembre. El Consell de Ministres ja havia donat l’enterado a les sentències dels tribunals militars que, en un procés urgent i sense garanties, els condemnaven per terroristes. Es tractava de tres militants del Frente Revolucionario Antifascista Patriótico —FRAP— que van ser afusellats a Hoyo de Manzanares, i dos membres d'ETA, Ángel Otaegui afusellat a Burgos i Txiki Paredes, que ho va ser a Cerdanyola. Les seves condemnes i posteriors execucions generarien un immens rebuig que esdevindria internacional.
L’agonia de Franco també va anar acompanyada per la Marxa verda del Marroc sobre el que havia estat el Sàhara espanyol, en un episodi de descolonització irresponsable i precipitat tot just tres dies abans de la seva mort. Allò més important seria entronitzar Joan Carles I, tal i com havia disposat el mateix dictador el 1969, provant de garantir la continuïtat del règim.
El mon girava
Una crònica molt sintètica de 1975 també diu que a l’abril Bill Gates va fundar Microsoft, el mateix mes que amb la fugida dels Estats Units de Saigon s’acabava la guerra del Vietnam. Que al novembre va ser assassinat a Ostia Pier Paolo Pasolini o que Niki Lauda va guanyar per primer cop el campionat del món de Fórmula1 —i que en la mateixa competició, a Barcelona, un accident del pilot Rolf Stommelen va segar la vida de quatre espectadors abocant el circuit urbà de Montjuïc al seu tancament. Molt més a la vora, el 3 de novembre una explosió de grisú a la mina de lignit Consolación, a Fígols, va fer 30 morts.
Catalunya en efervescència
Un dels primers esdeveniments de 1975 va ser l’inici del Congrés de Cultura Catalana, que qüestionava la repressió lingüística i cultural de Catalunya així com el seu drenatge econòmic. També aquella primavera es va celebrar a Barcelona el cicle de conferències Les terceres vies a Europa amb Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Joan Reventós, Josep Solé Barberà, Josep Pallach o Jordi Pujol, en un primer tast del futur sistema de partits català.Amb més ambició, a primers d’any l’Assemblea de Catalunya reclamava a les forces democràtiques espanyoles el reconeixement polític del poble català i el seu dret d’autodeterminació. L’Assemblea era l’organisme unitari més important de l’antifranquisme que, des de 1971, agrupava la majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país, amb la participació d’intel·lectuals i sectors progressistes de l'església, i on se sumarien entitats culturals, associacions de veïns o col·legis professionals. A més a més, l'Assemblea es va organitzar territorialment: el mateix març de 1971 es fundava l’Assemblea Democràtica del Bages a l’església de Camps, en una primera reunió clandestina que va aplegar una seixantena de participants.
En aquest context també cal recordar que al maig Comissions Obreres va guanyar les eleccions sindicals que encara impulsava la Organización Sindical Española, popularment el sindicat vertical. CCOO, que havia seguit una política d’infiltració a l’OSE, s’imposava a la majoria dels grans centres industrials i la seva activitat es multiplicava en les més diverses protestes. En una creixent conflictivitat laboral, el moviment obrer esdevingué protagonista actiu d’aquella voluntat de canvi, amb la participació també de la UGT, la USO o la ressorgida CNT.
La Manresa del diari Manresa
Manresa va acomiadar el 1974 amb 66.207 habitants, molts dels quals ho van fer seguint la gala de TVE que dirigia Valerio Lazarov. L’estol de famosos no tenia alternativa: Lola Flores, Mari Carmen y sus muñecos, Toni Leblanc, Lina Morgan o, també, els Mocedades, que serien al Mannix cinc dies després. I és des d’aquell Nadal que als anuncis sonava el Vuelve a casa por Navidad dels torrons El Almendro. Però no tothom tornava: les presons eren plenes i aquell mateix cap d’any mossèn Xirinachs començava una cinquena vaga de fam i reclamava l’amnistia en una carta oberta a Franco.
Només gràcies al tàndem de Josep Maria Bertran Teixidó i el fotògraf Manolo Sánchez, al
Manresa hi apareixien les primeres gestores veïnals i fins amb un espai propi, Los Barrios son notícia. Així aquell gener es podien llegir notícies sobre l’assemblea de veïns de la Mion —la primera AV legalitzada el 1971— o titulars com ara Los vecinos del Xup, descontentos con las reformas, amb declaracions del seu president Joaquín Vizcaíno, poc abans de ser descobert com a comunista. I és que mentre el diari Manresa es quedava en les notes oficials o en el fet divers, la realitat entrava en ebullició.Associacionisme
L’Associació de veïns del Xup havia estat la segona a ser legalitzada, el 1973. La resta d’entitats veïnals a primers d’aquell 1975 eren quatre comissions gestores, a les Escodines, Saldes-plaça Catalunya, Sagrada Família i a la carretera de Santpedor. Totes esperaven que els aprovessin els estatuts, aprofitant la Ley de Asociaciones de 1964. Aquell mateix any s’hi afegirien les comissions gestores del Barri Antic, Poble Nou, Valldaura i Font dels Capellans. El moviment veïnal esdevenia una nova eina de participació amb reivindicacions d'equipaments, sobre el transport públic o contra les irregularitats urbanístiques. I, recollint els problemes de cada dia, esdevenia una altre front d’oposició al règim.
Paral·lelament aquell any a Manresa naixia el Secretariat d'entitats, impulsat per Òmnium Cultural, que al llarg de dos anys esdevindria un assaig de coordinació i difusió de les activitats que organitzava el teixit associatiu. El Secretariat havia nascut amb motiu de la celebració del 500 aniversari del primer llibre imprès en català però, més enllà d’això, també va promoure reivindicacions com ara la normalització del català o la preservació del Casino. També va fer una recollida de signatures a favor de l'amnistia i, amb més complicacions de les previsibles, va proposar un monument en homenatge a Pau Casals.
La llengua catalana
Tot i l’absència de la llengua catalana als mitjans de comunicació, a les aules o a les institucions, sobta trobar al Manresa, abans de la festa dels Reis, un anunci només en català de Calculadores Pons que oferia la màquina d’escriure Hermes per 3.250 pessetes. Un regal que s’agraeix tota la vida. Al seu costat, les nines de Famosa o els Madelman parlaven en castellà.
El català només era la llengua de l’àmbit familiar, tal com demostren la majoria d’esqueles. O curiositats com la cotització de les divises del Banc Mercantil o les convocatòries del Centre d’Esports Manresa. I els anuncis de La Lionesa que, seguint el calendari tradicional, per tal de fer-se entendre evitaven castellanitzar els Tortells, Llardons, Garlandes o Panellets.
Singularment aquell gener també s’anunciava un
curso de catalán a l’escola Oms i de Prat impartit per Òmnium Cultural i amb el suport de la
Caja de Ahorros de Manresa. I al darrer pressupost municipal que va aprovar l’alcalde Soldevila aquell mes de març destinava 1,1 milions de pessetes per tal que aquella tardor es fessin, a sis escoles públiques de la ciutat, tres hores setmanals de català, també a càrrec d’Òmnium. Tot tractat amb discreció: aquesta partida no va merèixer ni una paraula al ple de la corporació i el periodista Emili Vilanova, amb prou malícia, se n’estranyava en la crònica al
Manresa. El gest contrastava massa amb el dels divuit regidors de l'Ajuntament de Barcelona —i després els de Girona— que aquell mateix març havien votat negativament una partida per a l'ensenyament del català.
Una enquesta
Manresa publicava el dia 4 de gener una enquesta a dotze persones que contindrien «el auténtico palpitar de toda la Ciudad», des del regidor José María Marcos fins al director de l’emissora EAJ 51, José Mira o el cap del parc de bombers, Antonio Tapias. I en Ricardo Oliva, president del CE Manresa, l’actor Pedro Vicenç o el músic Martín Brunet... De les dotze veus, només una de femenina, la de Yolanda Caberol, delegada de la Sección femenina. Només hi havia dues preguntes i, a la primera, l’acord és absolut: el millor que li havia passat a Manresa l’any 1974 havia estat l’obertura d’un nou accés a la NII per Olesa, amb el viaducte de la Puda. Veritablement les carreteres eren dels principals interessos que recollia Manresa, fent costat a l’alcalde Soldevila. La segona qüestió anava de desitjos per al 1975: que si més zones verdes, si millors concerts, un nou poliesportiu... Només el jugador de bàsquet Francisco Holgado sembla connectar amb la realitat: Que no se repitan los conflictos laborales.
Màniga ampla —però no gaire
En fi, Manresa era un diari del Movimiento, però la màniga semblava fer-se més ampla: a primers de gener, i al costat de la cartellera dels set cinemes que regentava Modest Padró, s’hi publica l’article Nuevo ciclo de cine club comentant les tres sessions que des del dia 11, a la Sala Loiola, dedicarien a Sergei Eisenstein. Tot obviant la seva condició de rus i comunista, s’anuncien Alexander Nevsky, Iván el terrible i La conjura de los boyardos, amb presentacions de Jordi Marsal la primera, i de Lluís Calderer les altres dues. No cal dir que cada projecció va ser també una lliçó de política.
Aquesta convivència entre l’oferta oficial i la més alternativa també es feia palesa als espais de música que Francesc Serrat redactava. Aquell gener tan aviat presentava el club de fans de Miguel Gallardo com es feia ressò dels nous discos de David Bowie, Víctor Jara o els Quilapayún! I en un breu amb fotografia avançava als lectors una primícia: El grupo manresano Fusioon està preparando un nuevo álbum en el que se incluirá la famosa obra Minorisa suite, dedicada a Manresa.
Paral·lelament, la catalanitat anava trobant escletxes: aquell 21 de febrer, festa de la misteriosa Llum, per primera vegada des del final de la guerra la bandera catalana va tornar a onejar a la façana consistorial. I al maig és l’Ajuntament qui publica un anunci en català convidant a la proclamació dels XVII Jocs Florals. També el Cercle Artístic, en el seu segon curs de cultura romànica, programa una conferència del catedràtic Ignasi Bajona sobre els orígens de la literatura en nuestra lengua vernácula. Fins i tot el discurs feminista arriba a Manresa de la mà de Maria Aurèlia Capmany que el divendres 14 de febrer pronuncià la conferència La dona avui, en un acte organitzat pel Col·legi d’Assistents Socials Torras i Bages, a la sala d’actes de la Caixa de Manresa.
Tot plegat, però, grinyolava. Així, a les Festes de la Llum d’aquell any es programa a la Seu l’audició de l’oratori
El Pessebre de Pau Casals, dirigit pel seu germà Enric, que n’havia fet l’orquestració. Pau Casals no feia ni dos anys que havia mort a Puerto Rico, sense haver tornat mai a territori espanyol. Una actitud que, més enllà del prestigi musical, mai quedava enlloc reflectida. Potser per això, quan el Secretariat d’entitats vol erigir-li un monument al Passeig de Pere III, la prudència municipal de Ramon Roqueta —Soldevila ni responia!— els recomana situar-lo en un espai mes discret. Discretíssim: al capdamunt de Puigterrà.
Entre l’arbitrarietat i l’autocensura, hi ha també el cas de la pel·lícula Incubo Rosa, presentada per Miquel Porter i Moix aquell febrer al Mannix. El film d’animació dels manresans Esparbé i Torras es qualificava de temàtica eròtica però es tolerava en tant que venia «suavizada por los gags cómicos». I seguint la tradició de la Innocentada, aquell desembre s’estrenaria Ja sé que no s’estila (L’ascensor), de la mà d’Agustí Soler i la Agrupación Manresana de Folklore. La 19a. innocentada s’instal·lava al Casino per acostar-se al cafè concert i, amb més de cent participants, es qualificava d’actual, atrevida i revolucionària. Van ser sis sessions d’èxit entre el 5 i el 8 de desembre amb un discurs obert contra el caciquisme i la violència, impensable poc abans.
La cultura en concert
I és que al costat del dinamisme polític i sindical, la cultura serà un tercer focus d’agitació. Aquell any a Barcelona s’inaugura la Fundació Miró, i també s’hi funden les Edicions de la Magrana, dirigides pel manresà Carles-Jordi Guardiola. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig sota el mestratge de Lluís Calderer, amb uns primers textos d’Antònia Tayadella, Neus Oliveras o Pere Fons. Però, fruit d’aquell període que hom ha anomenat seixantisme, el gran fenomen és la Nova cançó, que batia rècords de multes i prohibicions, però que omplia tots els escenaris, com les 30.000 persones reunides a les Sis hores de cançó a Canet.
A Manresa Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, contractats per la comissió de festes del Poblenou, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca. Gravat amb Manel Camp i Santi Arisa, Viatge a Itaca serà el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola: 900 entrades venudes a 100 pessetes, amb organització del Club Atlètic.
Joan Morros conserva el registre que el seu pare feia de cada sessió. «Al mateix Loiola hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre. També en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma». I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.
No cal dir que, com que l'acció política estava prohibida, molts d’aquells concerts esdevenien veritables actes reivindicatius. Amb tot, des d’aquell any això també anirà canviant i la transgressió adopta noves formes: Jaume Sisa va publicar
Qualsevol nit pot sortir el sol i la Companyia Elèctrica Dharma
Diumenge, i aquell juliol tots ells participarien al primer Canet Rock de costat a Pau Riba, Oriol Tramvia, l’Orquestra Plateria o els manresans Fusioon, que aquell any enregistraven el seu tercer i darrer disc,
Minorisa.
Paral·lelament, Manresa rebia les grans estrelles del show-bussines hispànic. Així, la sala Mannix inaugurada feia cinc anys, programava artistes com Suzi Quatro, Dany Daniel o Patxi Andion, que els mesos de març i setembre tornava a omplir la sala. És clar que pel Mannix també hi passava la Principal de la Bisbal o Núria Feliu amb Joan Capri. O bé la Trinca per la revetlla de sant Joan! La sala Atangia no feia curt: hi va passar Jeff Christie o Lone Star. Però probablement sigui la festa major d’aquell 1975 el millor exemple d’aquest star-system: el diumenge 31 d’agost l’oferta anava de Rocío Jurado, al Mannix, fins a Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar del cotxe al camerino. I encara quedaven dos concerts de Julio Iglesias a l’Atangia!
El fotoperiodista Txema González els va retratar a tots i aquell vespre, acompanyant Francesc Serrat, van reunir-se al Pere III amb Manolo Otero, Rocío Jurado i el seu marit, el boxador Pedro Carrasco, mentre sopaven. «No sé com s’ho manegaven per dur-los a Manresa, però aleshores venien tots!». És clar que l’èxit no estava garantit. Aquell setembre Raphael punxaria al Congost, com hi havia punxat Inger Nilson —Pipi Calzaslargas— en la seva gira peninsular. Ignasi Torras també explicarà al Manresa, decebut, com aquell novembre Montserrat Caballé només omplia mig Conservatori: Fracasó el público.Amb aquest panorama de final de règim, hom podria suposar un plantejament editorial més obert, però Manresa és lleial als seus orígens així que s’acosta el 24 de enero. El diari del dimarts 21 ja avançava a tres columnes el titular LIBERACIÓN-36, anunciant els actes commemoratius que la Jefatura local del Movimiento havien programat. La retòrica era invariable, recordant els trenta-sis anys d’aquell 24 de gener de 1939. «En la commemoración del hito histórico que representa la efeméride se junta con el recuerdo vivo al igual que el primer dia, para agradecer y recordar cuanto la liberación significó para Manresa en este caso concreto y para España en la nueva era que empezó con el 18 de julio y tuvo confirmación con la victoria total del primero de abril». Hi va haver cinema escolar al Kursaal i, a la tarda, sardanes al Passeig davant el local de Falange. La commemoració acabaria amb una missa el diumenge 26 a Casa Caritat, evidenciant que ningú la preveia multitudinària.
Judici de la Comissió ciutadana de solidaritat
I és que més enllà d’aquesta retòrica franquista hi havia la repressió. És el cas de la Comissió Ciutadana de Solidaritat de Manresa, detinguda dos anys abans, el 1973. A memoria.cat —un web imprescindible per conèixer els fets en detall— Ignasi Perramon hi escriu els seus records del 9 d’abril. Encara vivia amb els seus pares quan la policia va trucar. «Però jo era a Terrassa estudiant enginyeria. Aleshores van detenir el meu pare, que també era a la Comissió per l’HOAC, i a mi em van anar a esperar al migdia a l’estació, sense saber que jo arribava a la tarda».
Aquella matinada havien detingut Joan Badia a Callús sense que ningú en sabés els motius, tot i pensar en la segona sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya al Bages que el dia abans s’havia fet a l’església de les Torres de Fals. Segons Perramon «si seguien el fil, podien ser detingudes les persones més actives de la comarca oposades al règim».
En qualsevol cas, i coneixent la detenció del seu pare, decideix presentar-se a la comissaria de la policia, on el rep el mateix Anselmo Díaz, cap de la brigada político-social:
«¡Hombre, Perramon, con el tiempo que hacía que te quería ver aquí!». «Em va salvar de la pallissa la pressió de persones de l’àmbit eclesial o empresaris progressistes. Però al Joan Badia sí que li va tocar el rebre. Al cap de tres dies, en que ja havíem reconegut haver participat en alguna activitat de la Comissió de Solidaritat, ens van portar al jutjat. Érem quatre: el Joan Badia, l’Hermínia Torra, el meu pare i jo. El jutge ens va prendre declaració i ens va deixar en llibertat amb càrrecs, llevat del Joan, que es va haver d’estar uns quants dies a la presó».Aquell 1975, el 18 de febrer, hi va haver el judici al Tribunal de Orden Público (TOP) de Madrid. L’acusació era de propaganda il·legal i la petició fiscal era de dos anys de presó per cadascun dels 4 acusats. «Els advocats defensors van ser Marc Viader, advocat laboralista que defensava el Joan i l’Hermínia, i Josep Maria Manubens que ens defensava al meu pare i a mi. Manubens era una persona de dretes i ben connectada amb els poders econòmics locals però que va veure de justícia la nostra causa».
Prèviament, el Consell Pastoral de Manresa havia editat un document amb textos evangèlics per a totes les parròquies, posicionant-se contra el judici de persones que exercien la solidaritat. «I ens va acompanyar mossèn Fèlix Guàrdia, ressaltant el caràcter altruista de les persones jutjades, i no tant el component polític». La declaració del Jaume Perramon que va explicar que a 16 anys, en temps de la República, en un acte de les Joventuts Carlistes, va ser detingut a Montserrat i portat després a Barcelona també va fer el seu efecte. I al capdavall tots quatre encausats van sortir del TOP sense càrrecs. «En sortint, vam anar a celebrar-ho plegats, curiosament al bar Anselmo! Contents, com se’ns veu a la foto que devia fer el meu pare, perquè no hi surt. També havien vingut a acompanyar-nos Lluís Alsedà, mossèn Joan Aurich, la Conxita Parcerisas, el Pere Rubiralta, el Toni Bacardit i el Pep Centelles o el Pep Huguet, que feia la mili a Madrid. I és que la solidaritat personal i pública amb els que vam ser processats va ser molt àmplia i diversa».
L’episodi encara tindrà una rèplica a finals d’any. Segons recorda Ignasi Perramon, «després de les detencions de la Guàrdia Civil a l’aparell del PSUC, la policia nacional va voler rescabalar la seva imatge d’eficàcia, i es va posar a resseguir les signatures contra la pena de mort que havíem estat recollint. En fan responsables mossèn Junyent, Xavier Sitges i jo mateix, i si bé no ens detenen, després de prendre’ns declaració ens imposen una multa governativa de 100.000 pessetes. La vam recórrer i va quedar en una tercera part que, finalment, després de l’Amnistia vam recuperar».
L’economia inflacionària
Només començar l’any Manresa publica una contraportada de Jorba-Gicos anunciant rebaixes: 550 pessetes uns pantalons d’home, 295 un jersei de coll de cigne per senyora. Però les notícies informen de l’increment de preus general. L’IPC d’aquell any arribaria al 12,5% —i al 18,4 el 1976, i fins el 22,4 el 1977! De moment aquell gener el pa s’incrementava en una pesseta més, fins a les 11 la barra gran. L’oli arribava a 90 pessetes el litre i la llet en ampolla de plàstic superava les 23. L’electricitat es va apujar de cop un 13% i el gas domèstic un 21.
La benzina també s’enfilava fins a les 19 pessetes i abans d’acabar l’any tornaria a pujar fins a les 24. Però el parc mòbil creixia: el Seat 127 (1972) i la novetat del Seat 131 aquell 1975 anaven rellevant tots els 600, 850 i 124 que fins aleshores s’havien venut incansablement a Comercial Morros. I és que les marques eren poques i la importació difícil. Però el
coche del año seria per al Simca 1200 que es venia al concessionari Symsa, a la carretera del Pont de Vilomara, amb un preu de sortida de 193.000 pessetes.
Sense atur davant la crisi
Al costat d’aquests episodis inflacionaris, el BOE del 24 de març publicava el nou salari mínim interprofessional que s’incrementava fins a les 8.400 pessetes mensuals, a més a més de «las pagas extraordinarias de dieciocho de julio y de Navidad». I el paisatge gairebé era de plena ocupació: l’índex d’atur a Manresa, el 31 de desembre de 1974 era de 633 treballadors —356 homes i 277 dones— sobre un cens de 45.000. D’aquests, 489 pertanyien al ram tèxtil, que és allà on més es notava l’atur femení atès que encara no era habitual la presència de la dona en el món laboral. El percentatge d’atur oficial era, doncs, de l’1,4%, una xifra que avui ens sembla fantasia.
I amb tot, el futur s’enfosquia. Aquella primavera sobre Pirelli planava un expedient de crisi, i els conflictes laborals son constants. Josep Fuentes, ja aleshores vinculat a CCOO, recorda que «la crisi econòmica s’anava aprofundint i una onada d’expedients de crisi coincidirà amb la imminent llibertat sindical». Al seu costat Josep Ramon Mora afegeix que això «va ser un cop fort a moltes esperances que creien en els beneficis immediats de la democràcia».
Caixes, bancs i moltes sucursals
Si més no, la ciutat disposava d’una sòlida estructura financera. D’una banda Caixa d’Estalvis de Manresa d’ençà el seu centenari el 1965 havia encetat una política decidida de noves oficines que va incrementar notablement la captació d’estalvis arreu del Bages, Berguedà i d’altres comarques. Com una taca d’oli, va passar de 6 oficines el 1964 a un total de 41 aquell 1975, aconseguint el 2,45% dels dipòsits de les caixes catalanes. Aquell 1975 eren 175.737 impositors i, plegats, sumaven 11.204 milions de pessetes en recursos.
La Caixa d’Estalvis de Manresa va inaugurar aquell febrer dues oficines, als carrers Cós i Tarragona, fins arribar a les cinc sucursals a la ciutat. L’obra social era el seu fort i, seguint la línia dels seus competidors, incorporava noves ofertes com ara Llar d’avis a la Sagrada Família, que s’inaugura el mes de febrer. En clau d’habitatge, promou el conjunt residencial de la Parada, sense oblidar les campanyes més tradicionals del llibre de Sant Jordi o la dels 40 televisors en color
Molt a la vora, des de 1967 creix amb gran dinamisme el Banc Mercantil de Manresa, des de la seu del carrer Guimerà que havia acollit la banca Padró i Companyia. El 1975 el Mercantil celebra Junta general ordinària al teatre Conservatori, afrontant també una etapa expansionista: ha acabat 1974 amb 4.213 milions de pessetes, el que suposa un increment del 34% de saldos de clients respecte l’any anterior. Aplega 2.636 accionistes i celebra set noves sucursals el 1974 al Bages, Osona, Berguedà i la Segarra. Per aquell 1975 en tenien 8 més d’obertura imminent i 10 de previstes abans no acabés l’any, amb una imatge de banc jove i vinculat al territori. És clar que des de 1974 el 30% del Mercantil havia estat adquirit per Banca Catalana, participant d’una oferta conjunta de serveis i compartint estratègies. Però l’autonomia inicial es va anar aprimant fins a desaparèixer del tot el 1980.
Fet i fet, la competència en aquest àmbit era evident. Així, la Caixa de Pensions obrirà també aquell any les noves oficines al Passeig de Pere III així com el seu Esplai adreçat a la gent gran —i mantenint la Biblioteca del carrer Guimerà. També és d’aquell any l’arribada del Banc de Sabadell, vora Crist Rei, o del Banco Catalán de Desarrollo.
Més carreteres, més pisos... i més pressupost
Que les carreteres obsessionaven a Ramon Soldevila, alcalde de Manresa des del 4 de març de 1964, ho demostren les seves gestions per l’obertura de la C-1411 —avui C55— entre Manresa i Abrera, que finalment havia pogut inaugurar el desembre de 1974, mentre en paral·lel s’avançava en les obres de la carretera de la Bauma fins a Terrassa. I el mes de març del 75 es preveia l’aprovació del projecte del tram sud i accés al túnel del Cadí, amb la imminent perforació de la galeria de reconeixement. I encara hi havia més: aquell mes de gener Soldevila anunciava la constitució d’una comissió per promoure l’eix transversal Lleida-Manresa-Palamós. Concebut per la Generalitat republicana quaranta anys abans, l’Eix encara en trigaria vint anys a ser realitat.
Però no només eren carreteres. Soldevila al primer ple de la corporació d’aquell any anuncia la represa de la construcció de les escoles del Xup i de la Font dels capellans, es lamenta que les obres del polígon de Bufalvent previstes per 1974 no s’haguessin dut a terme i s’anima a anunciar 500 nous habitatges a la Balconada. Un to decididament triomfal que fins el mateix Manresa s’atrevirà a matisar, recordant que encara no s’han lliurat les claus de la Font dels Capellans. Però els aires expansionistes hi eren i al pressupost municipal es notarà quan al març s’aprovi arribar als 400 milions de pessetes, suma de l’ordinari i d’un especial urbanismo.
La magnitud de la xifra pot semblar modesta —avui serien 2,4M d’euros— però és que els serveis municipals d’aleshores no tenen res a veure amb els actuals. Per fer-nos-en la idea, l’INE determina que la inflació d’aquest mig segle ha estat d’un 1463%. Així que els 2,4 milions d’euros de 1975 avui serien 35,11M. En canvi, el pressupost municipal de Manresa per aquest 2025 s’enfila a 135,2 M€ —27,7 dels quals a inversions. I, doncs, els serveis actuals no tenen res a veure amb els d’aleshores. Només cal recordar que el 1979, en l’arribada dels primers ajuntaments democràtics, els treballadors de la casa gran eren 94 i avui, segons fonts del consistori, la suma de funcionaris i laborals arriba als 759.
La visita dels prínceps d’Espanya
El dia 15 de juliol els aleshores prínceps d’Espanya van visitar Manresa per a la inauguració i lliurament de claus dels nou pisos de la Font dels Capellans, resolent un neguit previ. I és que els habitatges s’havien sortejat a primers de febrer i els futurs propietaris havien abonat l’import del primer termini d’amortització i signat el corresponent contracte, somniant estrenar-los aviat. Però el
Ministerio de la Vivienda y la Obra Sindical del Hogar no desencallava. Potser per això una enquesta del
Manresa als futurs veïns recollia la il·lusió que els feia la visita, i fins algú s’atreveix a dir que diverses coses mal acabades, finalment «
se han visto solucionadas immediatamente por la autoridad competente».
Manresa, que estava de vacances, el dia abans va fer una edició especial i gratuïta convidant a una entusiasta benvinguda que els mateixos alcalde i delegat sindical comarcal, a quatre mans, subscrivien en portada, tot demanant a industrials i comerciants que concedissin permisos de 10 a 12 del migdia als seus treballadors. Juan Carlos i Sofia van ser rebuts i acompanyats per l’alcalde Ramon Soldevila Tomasa, i la seva muller, Roser Padró. Els seguien el vicepresident i ministre de la Governació, José García Hernández; el d’Obres públiques, Antonio Valdés González-Roldán i el d’Habitatge, Luís Rodríguez de Miguel. I, és clar, els inefables governador civil, Rodolfo Martín Villa, i el president de la Diputació, Joan Antoni Samaranch, entre d’altres jerarques. A tots, la ciutat els rebia engalanada amb banderes d’Espanya, de Catalunya i de Manresa.
Inicialment el bisbe de Vic, Ramon Masnou, va beneir els nous 824 habitatges i tot seguit van venir els discursos. Així, des de la Organización Sindical es va agrair la promoció i es van oferir a buscar —segons va recollir Josep Maria Pintó per al Manresa— «la sana convivència que necessita el mundo del trabajo». L’alcalde Soldevila també va agrair la visita, va manifestar el seu suport al Caudillo i als prínceps, i va esmentar tot de millores que la ciutat necessitava, començant per la xarxa viària: calia acabar la carretera fins a Berga i el Túnel del Cadí, i calia l’Eix transversal que unís les ciutats de Lleida i Girona, passant per Manresa. Encara més, Soldevila va transmetre el temor d’un expedient de crisi a Pirelli «que si se confirma afectarà a una plantilla que es la más numerosa de nuestra Ciudad (...) lo que, sin exageraciones, constituiria un irreparable colapso en la vida socioeconòmica local». Pintó, en la seva crònica remata retòric: «Aquí un cerrado aplauso de la multitud rubricó las palabras del señor Soldevila».
Una altra mirada a Canigó
Si l’alcalde Soldevila concentrava les debilitats de la ciutat en les carreteres o el risc del tancament de Pirelli, una colla d’activistes elaboraven una anàlisi més àmplia i sense cotilles de Manresa i el Bages. Així el 2 d’agost el setmanari
Canigó publicava un monogràfic titulat
El melic del Principat. S’hi parla de demografia, economia, educació, mitjans de comunicació, patrimoni o de conflictivitat social, i els textos van signats per Ignasi Perramon, Dolors Estrada, Josep Camprubí, Pere Fons o Joaquim Aloy. «Es tracta d’una instantània de com vèiem la ciutat veus diferents de les habituals, amb una mirada plural i progressista», comenta Josep Huguet. «Em penso que, com aquest dossier, només se’n va fer un altre d’Osona, gràcies a la complicitat de la directora, Isabel Clara Simó, amb l’entorn del PSAN».
D’entre tots els articles és especialment rellevant la taula rodona realitzada a la Residència sacerdotal, Manresa i el Bages pel sedàs, que va aplegar catorze representants de diversos àmbits i sensibilitats, algunes d’elles militants en sindicats i partits polítics clandestins. Transcrita per Miquel Asensio i Joaquim Aloy, a la conversa hi trobem Josep Badia, tècnic agrícola; Ton Baraut, arquitecte; Josep Camprubi, administratiu i membre d'Òmnium Cultural; Josep Fuentes, enllaç sindical del metall; Josep Huguet, estudiant; Josep Junyent, capellà; Carles Llussà, metge; Jordi Marsal, del Col·legi de Llicenciats; Isidre Morros, industrial i president de Jove Cambra; Josep Oliveras, sociòleg; Ignasi Perramon, enginyer i membre de la Comissió gestora de les Escodines; Robert Ricart, enllaç del sector químic i membre de la HOAC; Josep Torradeflot, pèrit i membre de l'escoltisme, i Joaquín Vizcaíno, president de l'Associació de Veïns del Xup. Tots eren homes molts dels quals, ben aviat, els retrobarem ocupant diversos càrrecs.
Les detencions d’octubre
El dijous 9 d’octubre la Guardia Civil de Manresa va començar a detenir militants de les Plataformes Anticapitalistes i, posteriorment, de CCOO, del PSUC. Després dels interrogatoris, que van incloure tortures, quedaria desarticulat l’aparell de propaganda del PSUC. Novament aquí cal valorar la tasca feta per
memòria.cat que ja fa anys va deixar recollit el testimoni de molts dels protagonistes, alguns d’ells avui lamentablement morts, i que són tots consultables a la xarxa.
Manresa publicava una setmana després, el dijous 16, una portada il·lustrada amb el local intervingut al carrer Cantarell amb el titular «El descubrimiento de un centro distribuïdor de propaganda subversiva» Un requadrat prova de donar relleu a l’episodi: «Trece detenidos - Más de cien quilos de propaganda - Máquinas y utensilios para su producción». Es donen nom, cognoms i lloc de treball de tots els detinguts. I acaba la notícia recordant que «Se prosiguen las gestiones para la total desarticulación de los componentes y responsables del citado aparato propagandístico». A Manresa encara no hi havia nou alcalde i el Pardo ja havia començat a transformar-se en un succedani d’hospital... però el comunisme no desalenava! De tota aquella subversió Manresa no en tornarà a parlar, i encara molt breument, fins el 9 de desembre quan els cinc detinguts a la presó Model, tornen a Manresa.
Per una octaveta
Sembla que l’origen de les detencions podria ser un full contra les condemnes a mort executades el 27 de setembre. Alguns militants del PSUC, CCOO i també de les Plataformes Anticapitalistes —un petit grup d’ideologia marxista amb connexions amb el moviment catòlic— s’haurien reunit a casa de Joan Sala Fainé, al carrer d’Arbonés, per a consensuar la publicació d’un text que condemnés els fets. Entre altres, hi havia Teresa Vilajeliu, Rufí Cerdán, Josep Fuentes, Francesc Padullés, Joan Sala, Josep Cònsola, Josep Ramon Mora, Marcelino Iglesias, Lluïsa Batlle, Manuel Pardillo, Antonio Alcaide, Manuel Ramos i Sebastià Vives.
Josep Fuentes Ribas recorda aquella reunió, oberta a més persones «com ara gent d’església com Rufi Cerdán, Teresa Vilajeliu o el mateix Mora. Plegats vam consensuar un full del que després se’n farien còpies per distribuir per carrers i centres de treball». Josep Ramon Mora recorda ell venia de l’ètica cristiana i que «el meu marxisme me’l van ensenyar capellans, a la HOAC. Després les circumstàncies em van dur a conèixer Pep Fuentes a la Lemmerz. Pel que fa a l’octaveta, després d’aquella redacció col·lectiva, amb el Pep i el Rufi la vam anar a picar a màquina a casa meva, amb una Olivetti portàtil». Segons Fuentes, «ens posicionem contra la pena de mort, i també en desacord amb el terrorisme. I reclamant la democràcia i els drets sindicals, imprescindibles per tal de millorar les condicions de vida dels treballadors». En Josep Cònsola era el responsable de propaganda, «i només ell sabia del local del carrer Cantarell, amb una multicopista que ens havia fet arribar el PC italià». La resta de multicopistes tenen orígens diversos, fins i tot alguna «que el seminari de Vic es va deixar robar!».
Un mes i mig a la Model
Els anticapitalistes Teresa Vilajeliu, Carme Cots, Josep Subirana i Josep Armengou van ser els primers detinguts. I si bé van sortir al carrer al cap d’un parell de dies, Maria Teresa Vilajeliu va ser la primera persona torturada d’aquell episodi, potser perquè li atribuïen una posició al Comitè central del PSUC. «No m’agrada reviure-ho, encara que la Rosario Ramos sempre digués riallera “¡Pero formas parte de la historia, Teresa!”. És una etapa passada i ben documentada a memòria.cat... i si és per rebre, en Fuentes o en Joan Sala van rebre encara molt més que jo. Només voldria dir que aquesta democràcia no és gratuïta».
D’aquestes primeres tortures Joan Aurich recorda que se’n va assabentar «a la sagristia, amb en Josep Maria Jubells, cinc minuts abans de la missa del vespre de diumenge a Crist Rei. I la missa es va començar parlant de les detencions i de les tortures. Tres setmanes abans ja ens havíem posicionat contra les execucions... I és clar, de seguida vaig rebre la citació de la comandància: un sermó contra els capellans que ens deixàvem entabanar pels comunistes, la negació de les tortures —i com mentien!— i l’exigència de signar un document que recollia les meves afirmacions a l’església. En el nostre cas, res més».
Les detencions van continuar amb Josep Fuentes, Josep Cònsola i Joan Sala. Josep Ramon Mora es va presentar voluntàriament a les dependències de la Guardia Civil, «jo no els podia explicar res, només havia ajudat a redactar una octaveta. La rebuda va ser “Ya tenemos aquí al pajarito”. Hi ha cops i un interrogatori, però aviat van tenir la convicció que jo no sabia res».
Els arrests no es van aturar i el dilluns 13 d’octubre també van ser detinguts Lluïsa Batlle, del jurat d’empresa de Maquinària Industrial; Rufí Cerdán, metal·lúrgic i Marcelino Iglesias, enllaç sindicat de Pirelli. Aquell mateix dia també van retenir Josep Barón, del jurat d'empresa de la SAF. Francesc Padullés, alertat per la seva dona, no arriba a casa seva, on ja l’esperaven. Ell amb Lluís Marunys, Sebastià Vives i Joaquín Vizcaíno es faran fonedissos. Josep Fuentes recorda ser del 10 al 13 a les dependències de la Guardia Civil, «on vaig ser interrogat amb violència i tortures, com d’altres companys». Després vingué la Prisión del partido, a les Escodines. «Al cap de quinze dies vam passar pel jutge i tots van anar sortint...menys cinc». Josep Fuentes, Josep Cònsola i Joan Sala, amb Manolo Ramos i Jaume Sala passaran a la Model. Només amb la mort de Franco es rumoreja de seguida un possible indult, «i el 6 de desembre vam sortir tots cinc amb llibertat provisional sota fiança de 50.000 pessetes».
Josep Ramon Mora comenta que van estar pensant en una arribada a Manresa plegats, amb els fonedissos que també ja eren al tren. «Però el temor a qui hi hagués un cristo per detenir els quatre amagats ens va fer rumiar que baixessin a sant Vicenç». A la RENFE cinc-centes persones s’esperaven a l’exterior, molt tard i enmig de molta policia. «Sembla que no t’estigui passant a tu, com una irrealitat —comenta Fuentes. A la Model descobreixes el valor de la llibertat , de fer el tomb pel Passeig. Però també veus el valor de la solidaritat. Els primers dies de presó vam fer una carta per agrair-la assabentats que hi va haver una pregària a Casa Caritat amb més de 300 persones, amb familiars dels detinguts. Pels meus pares va ser una perspectiva diferent: no havíem fet res dolent!». I afegeix: «Al capdavall allò no els va servir per aturar res i cada vegada més el clima d’opinió no veia en nosaltres uns delinqüents sinó gent que lluita per la llibertat». Mora ho rebla: «Allò era una lluita. I aquesta lluita continua».
Novembre, relleu a l’alcaldia
Ramon Soldevila, havia estat nomenat subgovernador civil de la província a mig setembre i, doncs, provisionalment l’alcaldia l’ocupava el primer tinent d’alcalde, José Maria Marcos. Calia un nou alcalde i el moment era delicat. Martín Villa, com a governador civil s’empescà una mena d’enquesta que
Manresa desgranava amb entusiasme. Es tractava de trobar entre alguns entrevistats una persona reconeguda i, en aquest sentit, les converses que hi van haver —un
«chequeo a la ciudad»— van donar un resultat positiu. Però és clar, tot i unes noves formes, en cap cas amb valor democràtic.
El fet és que 17 d’octubre s’anuncia que Ramon Roqueta i Roqueta ha sigut proposat com a alcalde. L’industrial vinater, nascut a Manresa el 24 de setembre de 1925, havia estudiat als Hermanos de las escuelas cristianas de Manresa i als de la Bonanova, a Barcelona. Casat el 1949 amb Maria Dolors Guillamet, de Ripoll, van tenir dos fills. Manresa en fa, al llarg de tres entrevistes, un perfil completíssim: li agradava caçar i cultivar l’hort i segons ell mateix declarava, el seu defecte i alhora virtut era que era molt obert, extrovertit i sociable. I certament, aquell 1975 tenia molts càrrecs; president del Montepío de conductores San Cristóbal Manresa-Berga, president de la societat Recreativa del Casino de Manresa, president de la Unió d’Empresaris del Sindicat Local de la Vid... i president de la campanya Sol d’amor a Comabella, un dels millors exercicis de cooperació ciutadana aquell any, en un projecte que ja prefigurava una nova etapa d’Ampans. En fi, el perfil devia d’agradar. I el dia 3 de novembre, tot just disset dies abans de la mort de Franco, el mateix Soldevila com a subgovernador el va nomenar alcalde. Les seves paraules van ser: «No vengo a mandar sino a servir a la Ciudad». I pocs dies després, amb la presa de possessió del nou cartipàs —que recollia fonamentalment el de Soldevila— Roqueta opta pel català en el pinyol del seu discurs: «Confieu en mi de la mateixa manera que jo confio en tots vosaltres» i es compromet a visitar tots els barris.
Roqueta va ser un home de consens, i sempre va ser conscient de la seva transitorietat. Va complir l’encàrrec mentre, com tot el país, assistia a la fi del dictador i d’un període fosc, trist i empobridor. Amb el pas del temps la seva actitud, tot i ser presonera del moment —a instàncies de la Jefatura local del Movimiento es va comprometre a fer un monument a Franco!— va permetre superar molts esculls i arribar a múltiples acords amb el conjunt dels futurs representants polítics de la ciutat.
I finalment es va morirManresa va fer edició especial, i hi va haver missa de funeral a la Seu presidida per l’alcalde. La foto parla per sí sola: la basílica era plena. Prèviament Roqueta havia publicat una esquela convidant a tothom —i la va fer publicar en català i castellà. Fos com fos, Franco era mort, i no eren pocs els que començaven a reposicionar-se mentre, en una matinada glacial a Manresa, Joan Carles I era proclamat rei.
En qualsevol cas, si bé tothom recorda que el 20N va ser el de la defunció de Franco, enrealitat moltes persones no recorden pas gaire què feien. I encara més: sovint es manifesta entre molts entrevistats una actitud prudent, allunyada del mite del xampany exhaurit als supermercats. El record d’aquell 20 de novembre és divers, i l’hem anat a buscar en dotze persones, d’edats i condicions diverses que ens acompanyen en aquest final de recorregut:
Jaume Puig BouManresa, 16 de maig de 1940. Jubilat. Coordinador del grup de teatre Nostra Llar.
«El 20 de novembre jo vaig anar a treballar com sempre a les oficines de FECSA i la pregunta era què passaria. Com que era regidor des del març de 1973 per votació dels sindicats, a la tarda ens vam reunir a l’Ajuntament que de pocs dies presidia en Ramon Roqueta. Ell mateix, aquell vespre, ens deia que les coses canviarien i que hi hauria una democràcia. Que volia dir diàleg, entesa i no esverar-se».
Joan Aurich i CasalsRipoll, 12 d’agost de 1943. Capellà, des de 1974 a Manresa.
«Jo aleshores m’estava a la Residència sacerdotal amb sis o set més, alguns força joves. Per mi Franco, i suposo que per molta gent, ja havia mort feia temps. La perspectiva era la del post-franquisme, que ningú sabia com aniria. Però sí que aquella nit, un escolapi que s’estava amb nosaltres i que sempre vetllava, ens va avisar. Ja teníem el xampany de feia dies i sí, uns quants ens vam animar a destapar-lo!»
Francesc-Marià Muñoz MartínezVega de Ruiponce, 25 de febrer de 1944. Jubilat i ex-dirigent moviment veïnal.
«No recordo cap celebració especial aquell dia però sí que ens vam estar trucant amb en Pere Bacardit i l’Àngels Vilana, o amb Pere Canyadell, alguns dels fundadors de l’associació de veïns de la Sagrada Família, perquè allò va ser una alegria que vam tenir aquell dia, en la perspectiva de recuperar les llibertats per fer ciutat, per fer el país».
Dolors Nadeu MasManresa, 25 de març de 1946. Mestra jubilada.
«Jo encara estudiava, però ja feia d’especialista d’anglès a la Flama. I a casa des del juliol que teníem xampany a la nevera i aquella nit, quan vam sentir que posaven música clàssica ja vam destapar-la... Era un fet històric, però el vivíem amb alegria continguda perquè ningú sabia com aniria. Després vaig anar a veure els pares. “Una època fosca acabada” va dir-me ell, que havia estat republicà».
Maria Teresa Vilajeliu RoigManresa, 9 de març de 1949. Jubilada, ex-treballadora d’Hisenda.
«Jo treballava a la Lemmerz i quan aquell dia em vaig llevar ja em van dir que havia mort. “Que no se’t noti que estàs contenta” em van dir a casa! A la Lemerz, amb el practicant i el Mora, ja teníem l’ampolla de cava a punt! I al vespre ens vam anar trobant allà, als taxis, al costat de Sant Domènec, amb el Centelles, la Neus Garcia... I tant que ho vam celebrar!»
Josep Huguet i BioscaManresa, 8 de març de 1951. Professor jubilat i ex-conseller de la Generalitat.
«El 20N estava fent classe a la Maestria, precisament perquè substituïa un represaliat d’aquell octubre, en Jaume Sala, però no recordo els detalls. Jo estava molt ocupat fent d’enllaç a l’Assemblea de Catalunya per la Unió Socialista del Bages, i també estava a l’executiva del PSAN. El cas és que vaig quedar habilitat fent classes de socials i que, tot i tenir gairebé enllestida la carrera d’Enginyeria, vaig fer i acabar primer la d’Història».
Joan Morros TornéManresa, 3 de febrer de 1954. Professor jubilat i dinamitzador sociocultural.
«Jo estava fent telecomunicacions a Barcelona i del 20N recordo que vaig trucar la Dolors, que ja feia un parell de mesos que anàvem junts i em va dir de pujar a celebrar-ho al vespre amb la seva família, que tindrien nata i xocolata. I vam brindar amb cava, sí. A casa els pares, en canvi, tot va ser més discret perquè més aviat es temien la de san Quintín...».
Josep Maria —Txema— González HerráizManresa, 19 de març de 1956. Periodista i fotògraf.
«Vaig saber que s’havia mort al laboratori de Foto David, on treballava, Allà sempre sonava la ràdio. I a casa en parlaven, sí, però jo al cap només hi tenia la música i molts ocellets, content de col·laborar com a fotògraf al Manresa. Recordo, això sí, que el meu pare em va dir que escoltés música a la meva habitació i que millor si no era gaire alta...».
Josep Maria Oliva MuixíManresa, 22 d’abril de 1958. Jubilat de banca i periodista.
«Per ser sincer, del 20N jo no recordo res especial. No tenia gaire consciència del franquisme i el meu pare allò que més valorava era la tranquil·litat. Sí que recordo fer festa de l’institut, és clar —com recordo els tres dies del Carrero Blanco. I també veure aquelles cues per la tele... però no recordo gran cosa més».
Maria Lluïsa Tulleuda LariManresa, 21 de juny de 1961. Infermera. Regidora a Manresa pel GM de Junts.
«El 20N es va escaure en divendres i jo, que anava a l’institut, vaig estar molt contenta que ens fessin tornar a casa. Allà l’ambient era d’alleujament. D’alegria però també d’inquietud, pel mal record que encara tenien de la guerra i de la repressió que van patir els meus avis. I no és estrany: al cap de tants anys les arrels franquistes encara perduren...».
Fina Tapias CausManresa, 19 de març de 1965. Tècnica de Justícia Juvenil, actriu i directora teatral
«Del 20N recordo baixar al pis dels avis a veure la televisió —nosaltres no en teníem— i trobar tot allò molt emocionant. Tenia deu anys i, sense entendre què passava, l’àvia va deixar-me anar: “No ploressis pas per aquest”. També la mare va dir que “gràcies a Déu que és mort”. Tret d’això, l’eufòria es va contenir: el pare era cap de bombers i amb aquestes coses no es volia pas significar».
Àngels Fusté GamisansManresa, 31 de juliol de 1967. Periodista.
«Vaig anar a escola, com cada dia, a la classe de nenes de 3r d’EGB del col·legi Generalísimo Franco —no va recuperar el nom de Renaixença fins anys més tard. Jo seia a la fila que hi havia al costat de la finestra. Sé que va entrar la directora, Antonieta Rubiralta, molt prima i envoltada d’una aura d’autoritat que imposava, i totes les nenes ens vam aixecar i ens vam quedar al costat del pupitre. No recordo gens què va dir si és que va dir alguna cosa. Simplement, ens van enviar cap a casa».
I el 1975 s’acabava...
Aquell darrer trimestre van començar els estudis del BUP
—Bachillerato Unificado Polivalente— rellevant el tradicional batxillerat. Hi havia obres a Sant Joan de Déu per esdevenir hospital supracomarcal i els expedicionaris de l’operació Wakhan-75 ja havien tornat tots de l’Hindu Kush, amb Montserrat Jou com la primera catalana que havia fet un cim de més de 7.000m. Amb retard, també s’accelerava el final de la construcció del col·legi Francesc Barjau, que des d’aquell Nadal havia de cobrir les necessitats educatives de la nova zona de la Font dels Capellans. I Ricard Oliva va acabar l’any encara romancejant si dimitia o no de la presidència del CE Manresa.
El 13 de desembre es va constituir el primer govern sota Joan Carles I presidit per Arias Navarro i amb Manuel Fraga Iribarne com una de les figures més destacades. I el dia 22 es va inaugurar la carretera de la Bauma que milloraria decididament les comunicacions amb el Vallès i l’àrea metropolitana. Només quedaven pendents els últims 1235 metres del viaducte que havia d’arribar al túnel de Bogunyà —però tot s’alentia: calgueren quatre anys a resoldre’l!
La política en canvi s’accelerava. El dia 23 —tot just feia un mes del funeral de Franco!— onze partits formaven el Consell de Forces Polítiques de Catalunya per tal d’impulsar la constitució d'un govern provisional de la Generalitat amb el compromís de convocar i celebrar eleccions per al Parlament en el termini més breu possible.
I el dia 24, vetlla de Nadal, Xirinachs es plantava novament davant la presó Model per continuar reclamant l’amnistia i les llibertats, en una estada que durarà 21 mesos més. Per descomptat que això no va distreure cap informatiu de la televisió oficial que, per contra, va tornar a tancar l’any amb una altra gala de Valerio Lazarov, aquest cop conduïda per Bárbara Rey, una presentadora que resultaria ser molt del gust del nou monarca. Però tot això ja seria una altra història. 
