Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...

Qui no coneix Emi Flores?

El Pou de la gallina aquest mes de març va d'Objecció, i fa una mica de vertigen descobrir com han passat cinquanta anys des que a Manresa Joan Camisón i Ferran Martínez ens demostraven que hi havia alternatives al servei militar. També sense to militar, a la secció «Qui no coneix...» Emi Flores ens explica la seva història, que arrenca a Mèxic DF i acaba en un box de crossfit a la Rosaleda. Crossfit a l'abast de tothom, us dirà ell. Però impressiona veure'ls traginar quilos d'un lloc a l'altre, i fer-ho com si el pes no existís i cada coach fos gent desenfeinada... 

Emi Flores,
el crossfit a l’abast de tothom

No fa ni vint anys que va arribar de Mèxic, però ja es pot dir que el coneix mig Manresa: Emiliano Flores Islas, l’Emi. Va néixer a Ciutat de Mèxic, la tercera conurbació més gran del món, i a tretze anys va deixar aquella humanitat formiguejant per acompanyar la seva mare fins a Manresa, aleshores que per amor ella, la Gabriela, havia decidit travessar l’Atlàntic. «La mare em va preguntar si m’agradaria acompanyar-la a viure vora Barcelona i jo li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire, senzillament perquè jo aleshores ja era molt fan del Barça...». No cal dir que ni sabia què era Catalunya ni que teníem llengua pròpia, però almenys l’atzar el va fer arribar a Manresa un 24 de juny, enmig d’una tradició pirotècnica que no li era estranya. I amb tot, recorda que els primers mesos li van ser difícils. Per sort el curs comença de seguida, i entra al col·legi del Pilar per fer l’ESO. «Em van acollir molt bé! I també em vaig apuntar al Nàstic...». Ras i curt, abans de Nadal l’Emi ja mig parla català i decideix que sí, que li agrada viure a la petita Manresa. «A Mèxic no es fa esport com aquí, jo allà entrenava com a molt un dia a la setmana. Aquí és molt més divers, i també més accessible: a cada poble hi ha diversos clubs del què sigui». Després de resoldre el batxillerat al Lacetània, se’n va a fer Administració d’empreses a la UAB, però només hi dura un any. La seva mare havia obert un bar a l’antic Rocío i ell hi col·labora, «...i decideixo fer els estudis de Psicologia, online. No vaig acabar el tercer curs perquè em va picar per preparar oposicions a bomber!». Mentrestant continua jugant a futbol perquè l’esport sempre l’ha apassionat, però és aleshores que una greu lesió en un partit li deixa una cama fora de joc cinc anys sencers. Podria haver estat un drama. Però aquell fet el porta a descobrir el crossfit, que aleshores començava a escampar-se amb força arreu de Catalunya. «Allò va ser definitiu. Vaig començar en un petit box de Manresa, on em vaig formar com a atleta, i allà mateix em van donar l’oportunitat de ser-ne entrenador». Més endavant, i amb la titulació oficial de la marca, s’associa amb el seu amic David Sánchez per obrir el seu propi box, el Why not, a Sant Fruitós de Bages. L’Emi, franc i extravertit, trenca el tòpic del crossfit militar i bèstia, i n’explica l’evolució. «El treball de força és important per a la salut dels humans, però avui sabem que es tracta de fer exercici i posar-hi ciència, atents a les necessitats de cada usuari. Res de fer el salvatge!». El seu local, a la Rosaleda, ocupa 1200 m2 farcit de rems, bicicletes, barres, manuelles i altres objectes de pes lliure. I, content, explica que en molt pocs mesos ha obtingut una bona resposta, de gent que mai abans havia fet crossfit i, sovint, ni esport. «Per nosaltres es tracta de conèixer cada usuari i adaptar-li sessions que esdevinguin entrenaments absolutament beneficiosos per a la seva salut». L’Emi ara mateix no sortiria del local i valora la suma d’atzars que l’han portat on és, des dels estudis inacabats fins el trànsit intercontinental. De tot en fa un feix i n’està tan content com ho està de Manresa: vint anys de fidelitat al barri de les Escodines. «I tot i que al principi vaig estar nou anys sense tornar a Mèxic ara, si puc, hi vaig a veure la família cada dos o tres anys. Que si l’esport és important, conservar les arrels també compta!».

Sense el cromosoma Y

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de març, a El Pou de la gallina. El doctor Pere-Joan Cardona i Iglesias és ben manresà d'origen, però aprofitant que s'està a la metròpoli, vaig fer passar bou per bèstia grossa i el vam clavar en aquesta pàgina de visitants tot parlant amb Josep Tomàs d'aquest Homo femeninus que acaben de publicar. Tot anava bé. En acabat va ser l'atzar qui va voler que, un cop publicat, el text quedés plantificat a la revista cara a cara amb de l'Oriol Pérez... parlant del mateix. Tant se val: Pere-Joan Cardona i Pep Tomàs per partida doble, i clenxinats amb Oriol Pérez per la foto... 

 

Sense el cromosoma Y

 

Va ser a mig febrer que, amb presentació i cerimonial a càrrec d’Oriol Pérez, el doctor Pere-Joan Cardona va venir a Manresa —hi va tornar unes hores, si hem de ser exactes— per presentar amb el seu amic Josep Tomàs una distopia escrita a quatre mans que duu per títol Homo Femeninus. Si bé en el cas de Josep Tomàs podria semblar lògica la competència narrativa —és filòsof i fou també redactor en els orígens d’aquesta revista— el fet és menys habitual entre científics, molt menys proclius a despenjar-se amb romanços i ficcions. No és el cas de Pere-Joan Cardona. L’home, que va néixer a Manresa l’any 1967, és mundialment conegut com a investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, una malaltia infecciosa sobre la qual ha dirigit múltiples projectes perseguint nous mètodes profilàctics i terapèutics, i on destaca el desenvolupament de la vacuna RUTI. Doncs bé, el doctor Cardona, que ja va guanyar l’any 1988 el premi Pere Calders de narrativa, va presentar amb qui fou el seu company d’institut aquest Homo Femeninus a qui Oriol Pérez qualificà tot just d’entrada de llibre profètic i al costat del qual Orwell i Huxley haurien fet curt: «es tracta dels perills del domini pel poder de la ciència!». Josep Tomàs prengué el relleu a Pérez i en una primera reacció espontània manifestà al públic que omplia la Parcir que «potser el llibre és més bo i tot del que ens pensàvem!». Va ser ell qui atacà el nus de la ficció, quan al món, després d’una pandèmia s’organitza la reproducció controlada. «I què passa quan artificialitzem la reproducció? Quin és el paper dels homes aleshores?». No ho desvetllarem ara, però la presentació prengué el to de conversa on Cardona va fer gaudir dels seus coneixements i reflexions en veu alta, començant per titllar la natura de caòtica « i per això els humans hem de tenir capacitat d’improvisació contra el caos absolut» tenint en compte que «nosaltres evolucionem amb una generació cada vint-i-cinc anys, però un virus ho fa en cosa d’hores i una bactèria... en minuts!». Ara bé, en un món on el cromosoma Y deixés de tenir importància — entre els mamífers, el cromosoma Y conté el gen que activa el desenvolupament embrionari cap a mascle— potser hi hauria el risc  que les dones volguessin imitar els homes i reproduir el patriarcat amb tota la violència i jerarquia —...i sense necessitat d’homes! Ja es veu que la troca s’embolica, és clar, però qui en vulgui el desenllaç s’haurà de llegir el llibre que, posats a dir, és volgudament de gènere incert.

Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.

Qui no coneix Imma Clarena?

Aquest mes de febrer El Pou de la gallina ha parlat del testimoni de les xemeneies industrials que un dia van ser imatge i metàfora de Manresa. L'Editorial cita Pla, és clar, parlant d'aquella Guia de Catalunya on fa seixanta anys va definir la nostra ciutat de laboriosa i tenaç, també levítica. Una suma de fàbriques i convents que feien capitalejar Manresa al cor de Catalunya. Però és que, enmig d'aquella oferta tecno-espiritual, també fa seixanta anys que va néixer a Manresa una empresa dedicada a la publicitat. Ho recollim, amb una altra il·lustració genial de Maria Picassó, al Qui no coneix. Avui Publicitat Clarena acaba d'abaixar la persina però, amb Imma Clarena, recordem que durant dècades des de casa seva ens van omplir les bústies de propostes més o menys vagues de felicitat. Aleshores que el món anava sobre paper i estèvem convençuts que el futur sempre seria una mica millor!

Imma Clarena,
felicitat a la bústia

És gros, però quan llegireu aquest retrat l’agència de publicitat Clarena ja haurà plegat veles: haurà estat el divendres 31 de gener i la seva responsable, Imma Clarena i Boix podrà finalment jubilar-se. «Ara era el moment de fer-ho». Però fer-ho també costa, perquè han estat molts anys de publicitat arreu del Bages —i el Berguedà i Solsonès cada setmana, si era convenient! Dècades d’encartellar parets per concerts i discoteques, de repassar milers d’edificis bústia a bústia amb tota mena de reclams comercials, de lleure o polítics. O contractar anuncis per als diaris, revistes, ràdio o el cinema i tot, aleshores que a Manresa hi havia deu cinemes a tot estrop. El seu pare, l’Ignasi Clarena, era un veritable innovador. Venia de fer assegurances, però va descobrir el món de la publicitat i s’hi va quedar per sempre, des de 1963. «Jo havia acabat de néixer, un any abans, tercera de les quatre germanes Clarena, i soc la que es va quedar de relleu...». El pare hi feia de tot, i també la mare, Teresa Boix: van començar al menjador familiar però de seguida van trobar aquell local davant de casa, al carrer Urgell, i no se n’han mogut mai més. «Fins i tot hi havia ofertes laborals a l’aparador. Ho publicitàvem pràcticament tot!», recorda l’Imma, que es va incorporar al negoci familiar quan es va jubilar la seva mare. Abans havia estudiat al Lacetània, el cicle d’Administratiu, i també va passar pel cau de la Seu. Esquiadora, la primera feina va ser com a secretària de la secció d’esquí, al Centre Excursionista Montserrat. Però amb vint-i-pocs anys ensopega el boom de feina i comença per introduir la informàtica a Publicitat Clarena: «Abans, amb els pares, tota la gestió era manual, però la feina es multiplicava. Ara quedem mitja dotzena, però vam arribar a ser 18 persones de plantilla, i amb tothom assegurat, eh!?». El cas és que Clarena va aconseguir guanyar la distribució d’aquell nou Pryca a Manresa i calia fer arribar les ofertes arreu de la comarca, a vegades tres cops en quinze dies. Recordeu els palets carregats de paper a la plaça Valldaura? Les onades podien ser de 80 a 120.000 exemplars repartits en tres dies! Clarena ha treballat fins el darrer moment amb el grup Carrefour, omplint una i una altra vegada les 35.000 bústies que ho permeten. «I plego feliç: ha estat una feina que dona molta independència, tot i que els darrers anys també se m’ha anat fent monòtona. Sempre retallant despeses i patint. I, si vols fer les coses bé, no sempre surten els números. Vaja, ben just aguantar!». Sola al capdavant del negoci, ara l’Imma s’imagina que podrà fer vacances, anar a caminar, al cine i al teatre, que tot li agrada. Això i estar amb les filles o amb la mare, i potser anar-se’n vuit dies a Cadaqués. Per tota la resta, Manresa perd una altra d’aquelles estructures de ciutat que capitaleja, sentimentalment a l’alçada de Cal Jorba, la Pirelli o CaixaManresa: adéu a publicitat Clarena! L’Imma, que resultarà ser una dona eminentment pràctica, de seguida us matisa el dol: «al darrer moment potser encara hi haurà relleu. Una empresa de Sant Joan ha guanyat el nou concurs Carrefour i, si la volen, jo els regalo la nostra cartera de clients, sense cap problema, de debò. Només vull tranquil·litat». I és així que l’Imma ha anat repartint també l’arxiu que el seu pare conservava, i ara el local és pràcticament net de flyers i cartells mentre, amb la seva gosseta a la vora, rep la visita d’antics repartidors que saben que, amb l’adéu de Clarena, es tanca un altre episodi de la nostra història col·lectiva.

Miquel Vilajeliu: la història no vol literatura

A les acaballes de l'any passat vaig poder entrevistar a casa seva Maria Teresa Vilajeliu per a la revista El Pou de la gallina. El tema era la poliomielitis i, en el seu cas, la que li van diagnosticar l’any 1949, tot just amb nou mesos de vida. I vam acabar parlant de la seva família, és clar. Especialment de l’esforç que van haver de fer els seus pares per atendre aquella malaltia des d’una economia precària. Ella mateixa recordava que aleshores encara no hi havia cap vacuna al món, que al nostre país la seguretat social era inexistent i que tota l’assistència era pagant. I deia: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i vuit mesos en un camp de concentració. De fet, quan va passar la frontera i va veure que els francesos els feien deixar les armes, ja va tenir clar que Europa no ajudaria pas a la República...». Jo m’ho escoltava embadalit, potser massa i tot. I és que la Maria Teresa Vilajeliu és un tros d’història viva de la nostra ciutat i ella s’explica amb una bona dosi de passió: només heu de rellegir l'entrevista que li va fer Jordi Sardans al mateix Pou, publicada el setembre de 2023, on aleshores vaig poder exercir de fotògraf. El cas és que fa dos mesos tornava a ser amb la Maria Teresa, que s'explicava a raig. I per això, quan em va dir que també la seva mare se n’havia anat a França, acabada la guerra, acollida a Caen, a la Normandia, em va fer l’efecte que mare i pare se n’hi havien pogut anar plegats... i així mateix ho vaig publicar. I no! Miquel Vilajeliu no va anar mai a Caen, només hi va anar la seva dona, l’Encarnacion, amb dos nebots més amb una colla d’Alguaire, el poble d’on ella era. En acabat, ningú sap on es van trobar tots dos, però sí que van tornar de França plegats creient-se allò que, en absència de delictes de sang, a ningú li passaria res. El resultat van ser vuit mesos de camp de concentració per Miquel Vilajeliu i un retorn penós a Manresa. «Estava a la llista negra, i durant tres anys ningú li va donar feina, de manera que anava fent de drapaire, abans no va poder entrar finalment a treballar a la Maquinària Industrial». Segona esmena, doncs: no hi va haver cap mili de tres anys. «—No, la mili el meu pare ja l’havia feta abans de la guerra!». D’on m’havia tret jo aquella idea? No ho sé. Però em faig creus de com la conversa s’havia barrejat en els gargots de les meves notes per acabar embolicant la troca. És clar que la història era, literàriament, tan bona! Aquest anar i venir per França tenia uns tints tan rodoredians... I amb tot, certament no li calia més literatura a la història de Miquel Vilajeliu i Encarnación Roig. Les coses tal com siguin. I va ser que van tornar de França i que, després de tres embarassos estroncats, del quart en va néixer la Maria Teresa, i que la van ajudar a créixer contra tots els obstacles. I sempre es van sentir orgullosos de cada nou repte assolit per la filla, que no n’han estat pocs. I tot això —deixem-ho clar ara i per sempre— sense necessitat de passar plegats per la Normandia o bé repetir cap any de servei militar... I pel que fa a la polio, al reportatge d'El Pou de la gallina que trobareu a la xarxa ja hi apareix el text esmenat acompanyat de la mateixa foto de l'àlbum famiiar, tots tres un matí a la plaça de la Reforma. Que hauria de quedar així:

Tota una vida amb la polio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Maria Teresa Vilajeliu Roig  

(Manresa, 1949)

«S’ha d’insistir en la qüestió de les barreres arquitectòniques 

perquè la gent que no té problemes de mobilitat no pensa mai en nosaltres»

Quan a Teresa Vilajeliu li van diagnosticar la poliomielitis no hi havia encara cap vacuna al món: tenia tot just nou mesos. «A primers de desembre vaig passar una febrada i la mare m'explicava que només movia els ulls. El pediatra, que era el doctor Selga, de seguida ens va enviar al Clínic. Aleshores encara no hi havia seguretat social, i tot era pagant». I afegeix: «Érem una família humil, represaliats per la guerra que el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i després vuit mesos en un camp de concentració. I amb aquest currículum, qui trobava feina?». Els pares, però, faran tots els esforços possibles, i la Teresa comença a anar regularment a Barcelona per un tractament de corrents, atesa pel doctor Lluís Gubern Salisachs. «No l’oblidarem mai  perquè l’any 54 em va operar d’una cama, i gratis. Ho va gestionar ell mateix des del Hospital del niño pobre, a càrrec d’unes monges. A Manresa res de res, perquè Sant Joan de Déu aleshores només acollia nens».

 

Amb l’operació als cinc anys ja li van  pronosticar que tornaria al quiròfan amb el creixement del tendó d’Aquil·les. «Va ser als dotze anys, a l’octubre, perquè ja no vaig començar el curs. I, com la primera vegada, em vaig estar tres mesos amb les dues cames enguixades fins a sota genoll. El mateix doctor i al mateix lloc. I tot que semblava que hauria de repetir curs, al final no va ser necessari perquè sempre t’esforçaves molt. De fet, t’operaven i et deien“ara esforça’t per ser com els demés” i això no hauria de ser ben bé així»

 

La Teresa recorda de la primera operació que ja va començar a anar a escola tard, quan els nens ja feia dos anys que feien parvulari, «i encara es pot dir que vaig estar de sort perquè un veí, d’una família immigrant que s’estava a les golfes, em va ensenyar a llegir». Els seus pares, conscients que no podria treballar pas en una fàbrica, li van procurar uns bons estudis, a l’escola de Sant Francesc, amb les monges. «Totes les meves companyes eren filles de famílies importants a Manresa, però mai em vaig sentir discriminada. Si de cas me’n vaig sentir de part de les monges: “¡Vilajeliu, anda bien!”. Em treien de la processó perquè es veu que la desequilibrava. O de les representacions, de la coral, perquè jo necessitava una cadira o es veia que anava coixa...». Als quinze anys tindrà l’oportunitat d’anar a la Universitat laboral de Tarragona, «però jo havia vist treballar els meus pares com mules. Aleshores ens havien enviat a viure al Xup, i vaig decidir començar a treballar.» Entre d’altres llocs va passar per la Lemmerz, també fou regidora pel PSC al primer ajuntament democràtic i, posteriorment, va aconseguir plaça per oposició a Hisenda. «I als 52 anys encara vaig acabar la carrera de Geografia, que la vaig disfrutar molt!».

 

La Teresa recorda amb molt afecte el suport de la seva mare, que la va poder acompanyar fins als 46 anys. «Després, a mesura que em feia més gran em cansava molt més, no atrapava la feina, van arribar les primeres baixes... Em vaig jubilar per llarga malaltia als 57 anys. Ara vaig amb cadira de rodes elèctrica, puc viure sola i soc autosuficient. I si cal tinc molt bons amics que m'ajuden».

 

També té contactes amb l’associació post-pòlio i s’ha documentat sobre el tema. «Aquella obsessió per esforçar-se! Avui sabem que quan se’ns moren neurones motores hem de preservar les que ens queden, no pas forçar-les. I en canvi de joves volíem fer vida normal, portar motxilla i anar d’excursió... ». Encara fa pocs anys, amb el reconeixement d’invalidesa «recordo que vaig començar a anar al gimnàs, i aquell “cada dia una mica més” va ser un error ja que encara se’m va ressentir més tot». I malgrat tot, tota ella batega vitalisme: «He hagut d’anar deixant cosetes, és clar. Em vaig treure el cotxe o he deixat de viatjar, que ho havia fet i molt». I al tram final de la conversa planteja un altre reportatge que parli de barreres arquitectòniques, «que aquí també tindria moltes coses a dir, eh? A l’alcalde Aloy ja li foto sovint la xapa! Però és que hem d’insistir, perquè la gent que no té problemes de mobilitat no hi pensa mai en nosaltres»

En la mort d'Albert Canal

Ara fa deu dies vaig publicar a la web d'El Pou de la gallina un article dedicat a Albert Canal, que tan prematurament ens ha deixat. Publicar-lo inicialment al Pou tenia tot el sentit: sempre vaig pensar que l'entrevistaria un dia o altre per la revista. Perquè sempre vaig pensar que ens quedava temps. Anava errat. I em sap molt greu...

En la mort d'Albert Canal 

S’ha mort l’Albert Canal Monrós. A la impensada. I no me’n sé avenir. Waterpolista olímpic, promotor del Nat’s i un grapat de gestes en el món de l’esport, l’Albert acabava de fer 63 anys i el recordo vivament perquè va ser el meu veí i amic de la primera infantesa, company de jocs, anant del pis de l’un al de l’altre. També les mares s’havien fet amigues en aquell veïnat cordial que s’aplegava a la carretera del Pont de Vilomara, 72. Amb l’Albert tot just ens portàvem quinze dies i des de sempre que vam jugar molt, i vam fer molts berenars plegats de pa amb xocolata o, a l’estiu, de pa amb vi i sucre. Com que tota la seva família era molt de la piscina de Manresa ben aviat ens hi deixaven sols a passar les tardes d’estiu. Ell tenia els entrenaments, és clar, però la resta era temps nostre abans no arribés el vespre, quan ens vindrien a buscar els pares... I anàvem a la mateixa escola Albor, una petita escola de barri, fins que l’Albor es va fondre amb la Rial i els nostres camins començaren a bifurcar-se: l’Albert aleshores va anar a estrenar el nou col·legi Oms i de Prat i els germans Fontdevila vam passar a la Rial. Però tot i així, encara vam jugar molts migdies al Palé, en unes partides que es feien eternes, i que quedaven parades en una taula de casa seva, d’un dia a l’altre. Però ens fèiem grans i a l’Albert l’esport l’absorbia més i més, i els seus entrenaments es van multiplicar, finalment abocats al waterpolo. Una carrera fulgurant, al costat de tota la colla manresana que fou aquell equip.

Molts anys després, a El Totxo, el butlletí del barri on jo col·laborava, recordo que li vaig fer una entrevista. Ell venia de Los Ángeles i el títol va ser senzill: Albert Canal, el veí olímpic. Perquè l’Albert era això, un esportista tan olímpic com proper, senzill i afable, generós, que vivia al nostre barri de la Sagrada Família, i que amb la més gran naturalitat des de molt jove havia viatjat triomfalment arreu del món. I que em deixava distret quan deia «Hem anat a Polònia». Polònia! O bé Holanda o —el record és confús— molt més lluny, fins al mateix Orient. «I què has vist? Què has dut?», jo li preguntava. «No res, de la piscina a l’hotel i l’endemà tornar a la piscina». D’això ja en fa mig segle, i cadascú amb la seva experiència ens vam anar allunyant. Va estudiar INEF i de seguida va tenir cotxe per anar amunt i avall, com una persona resolta i decidida. I es va sortir de tot: va ser olímpic, va fer una bona família i va saber impulsar un gimnàs amb cara i ulls. Enmig ens quedaven els pares —i parlar de la relació dels nostres pares seria tota una altra història. O els vincles teatrals amb la seva germana, la Teti. El cas és que amb l’Albert la relació es va reduir a les salutacions cordials, cas de coincidir en algun lloc. I sempre vaig pensar que algun dia el tornaria a entrevistar, ara per a El Pou de la gallina, però sempre ho ajornava, convençut que de primer calia fer sa mare, la Lola, que ja suma anys molts anys i —ara més— adversitats de tota mena i magnitud. I té, al final l’entrevista de l’Albert no haurà pogut ser. Ara em retrec de deixar sempre les coses per més endavant. I aquesta manca de lògica que ens fa sentir perdurables en el temps, oblidant la terrible fragilitat de què som fets.

Dilluns, abraçats amb la seva mare al tanatori, el primer que em va dir la Lola, sanglotant, va ser que «ara ja no se’t menjarà més les olives!». I entre llàgrimes per un moment ens vam enriolar mentre volàvem directament a la infantesa compartida, aquell migdia que dinant a casa seva, l’Albert em va prendre la darrera oliva del meu plat. Quin tip de plorar! I és que en el meu desconsol de criatura jo no volia pas una altra oliva de les que la Lola m’oferia d’un pot sencer. Jo volia precisament aquella oliva irrecuperable! Com ara, que voldria saber que tot això no és veritat, que l’Albert encara hi és, que podrem fer l’entrevista, que ens posarem al corrent de tants anys d’absència en lloc de plorar aquesta mort prematura, injusta i dissortada que ara ens aclapara.

No sé com és que a casa conservàvem aquesta foto, del dia del bateig de la Maria Teresa Canal, la Teti. Hi ha el Tavi i la Lola, amb la criatura a coll. Potser és que la va la va fer el meu pare? Ho ignoro, però a primer terme, i asseguts a la vorera, de costat, l'Albert i jo. I al darrera... en Ramonet? Quin un! Era cosí de l'Albert, i al nostre costat —dos nanos d'una candidesa extrema— es pot dir que aleshores era veritablement la pell del diable!

Qui no coneix Lola Terra?

El número de gener d'El Pou de la gallina era dedicat als nens i nenes de la pòlio a Manresa. I ha estat un tema llarg, carregat d'històries personals i, potser per això, també llegit i comentat... Però, abans d'acabar la revista, encara hi vam plantificar un nou capítol del »Qui no coneix» que aquesta vegada ocupa Lola Terra. De la nissaga Terra: una dona de caràcter, i amb vocació educadora!

Lola Terra Solà,
la vocació educadora

I a Manresa, qui no coneix els germans Terra? La Lola n’és la tercera, nascuda el 1955, després de la Clara i el Martí, i abans del Vicenç, en una nissaga lligada per sempre a la botiga familiar de material d’oficina. El pare, Francesc, fou part de la Lleva del biberó seguit d’una llarga mili a l’Àfrica, de la que va anar a refer-se a Moià on sortosament coneixeria la Maria de cal Carreter. Inquiet de mena i cristià fervent, «el pare ja havia treballat al banc Popular, i fins havia portat la fàbrica de galetes La Polar, allà a tocar del Kursaal. També feia d’administrador de finques…» Però quan va poder aconseguir la representació de la casa Normu no s’ho va pensar dos cops: obriria botiga i ho va fer amb aquell rètol que es burlava de les lleis franquistes i que acompanyava el cognom propi amb un globus terraqüi. «Vivíem a la planta baixa de la torre Busquet —recorda la Lola— a la carretera de Viladordis, una finca amb bosc, granja, piscina i un jardí amb 200 espècies d’arreu del món!». La Lola de seguida va tenir vocació educadora, començant per tots els cangurs que feia a les famílies del cau, al Cardenal Lluch. I amb el seu caràcter fort i curiós tot l’atreia... a excepció dels estudis. «Se’m feien molt costa amunt, la veritat». I amb tot als 18 anys és puericultora i, amb la Montserrat Mestres i la Rosa Pintó, des de Caritas reben la proposta d’atendre canalla de famílies immigrades els caps de setmana, i fins de dur-los de colònies a Calders i tot! Seguint aquest itinerari, aterrarà al parvulari de la parròquia de la Sagrada Família. Són nens i nenes des del primer any i fins als sis, i sortien havent après de llegir i escriure. Integrada en un equip de voluntat renovadora, es feien tot el material a partir de les 7 de la tarda quan s’acabava la jornada! La funció d’aquell servei parroquial era de pura suplència i al cap dels anys va caldre plantejar-se’n el tancament. La Lola aleshores fa la prova dels 25 anys per anar a la universitat i, també, aprova les oposicions de la Generalitat de Catalunya, i estrena la llar d’infants Picarol: hi sumarà 29 anys! Però quan en compleix cinquanta, una operació d’esquena li capgira els esquemes: «Ja no podia estar amb nens i nenes tan xics, i al final des del Departament em van passar a l’escola Sant Ignasi». S’hi estarà vuit anys «i hi vaig aprendre molt, en un equip d’infantil incansable». Només faltarà un retorn de caire administratiu de dos anys, altra vegada a la Picarol, per poder-se jubilar, just abans de la covid, amb 64 anys. És, ras i curt, una dona de caràcter, emocional també: «És que si no n’arribo a tenir, de caràcter, ara m’arrossegaria!». En el currículum, dos matrimonis, tres criatures, i quatre pautes de jubilació activa. Perquè la Lola encara està compromesa a l’associació de veïns del barri de Passeig i Rodalies com a secretària, en un relleu d’aquells que reclamaven tacte i dedicació. Independentista per convicció, també té temps de participar als EnCants i Tradiball Endansa o la companyia de teatre Sargantana. I de tant en tant, també emprèn algun viatge. Enamorada de la natura on es va capbussar de menuda, és la natura qui li ha fet estimar l'art: «M'agrada dibuixar ninots, situacions de moments de vida... Si hagués pogut m’hi hauria dedicat! Però sobretot defenso la importància d’emocionar-se, de gaudir de les arts, la música, exposicions, teatre o de l’obra dels artistes i artesans: tot el que transmeti una pau interior, i que vaig tenir la sort d’aprendre dels meus pares i també de la meva germana». I que és la motxilla que encara avui l’acompanya i no ha deixat mai de fer-li costat.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener a El Pou de la gallina hi vaig recollir la xerrada de les germanes Carme i Imma Puig Antich, en un vespre vibrant a Òmnium Cultural. Mig segle després del seu assassinat, és bo percebre que aquell episodi no fou estèril, i que va saber revoltar tanta gent. I conservar plegats una certa malfiança de tot allò que ens arriba des del poder com a definitiu i incontestable. Perquè molts cops és més que discutible i —l'esperança té un punt de revolucionària— encara menys definitiu.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

Les germanes Carme i Imma Puig Antich van ser a Manresa el dimecres 18 de desembre en una conversa que es va fer a l'Espai Òmnium, organitzada conjuntament amb l'Associació Història i Memòria. Les acompanyava el periodista Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert. L’acte commemorava el 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974. «Ha estat un any intens i esgotador —deia l’Imma— però cinquanta anys després conservem la indignació». El tema va marcar tota una generació, tal com van mostrar els records de molts dels participants a l’acte. I les dues germanes també en van rememorar l’horror: «Teníem 19 i 27 anys, i el dia del judici sentíem l’odi dels militars, va ser terrible, amb tots els testimonis de la defensa que ens van ser negats». I l’Imma afegeix: «En Salvador no era innocent, però tampoc era culpable d’allò que se l’acusava. I la nostra lluita des del primer dia és que no passi per ser un assassí, que és allò que el franquisme volia». Jordi Panyella va recordar que al Salvador li van demanar dues penes de mort. I l’Imma afegeix: «I la sentència, immediata, va ser feta amb la denegació de tots els drets. Per això diem que va ser un crim d’estat». I afegeix: «La nostra fidelitat és la revisió del judici». La Carme recorda que el passat mes d’octubre, el Govern central va declarar nul·la la sentència i que va entregar a les germanes una declaració de reconeixement i reparació en un acte a Madrid. «I a nivell humà fa dos mesos vam estar molt contentes, però això no canvia el judici. Perquè tot i reconèixer que “va tenir un judici injust” enlloc no diu que el judici quedi anul·lat. S’ha de sobreentendre...». Paradoxalment, si no fos per la maniobra del règim, avui d’aquell anarquista Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) no en parlaria ningú, tot just un grup de catorze o quinze militants. «Però són ells qui en feren un mite». Al capdavall, l’Imma i la Carme recorden que «tot allò que vam viure nosaltres és molt bèstia, però quan et poses en aquell món tan brutal, amb la quantitat de penes i desgràcies que hi va haver a tots cantons penses: això s’ha d’explicar!». I, incansables, agraeixen a tothom aquest llarg acompanyament que fa mig segle que dura.

Com la més humil carbassa

Avui que encetem la setmana dels barbuts —fa veritablement un fred que pela!— els d'El Brogit del Montserrat ens tornarem a trobar per preparar un tercer número d'aquesta nova etapa de la revista. De la d'octubre —vam fer 108 pàgines!— en recupero i consigno aquesta endreça, que volia ser premonitòria d'aquest fred i de la nostra continuïtat. Amb una extraordinària foto d'Eli Camparola:

Com la més humil carbassa                                       

que a l’estiu creix amb delit,                                     

bo i ajocada, feliç                                                       

d’aprofitar la calor,                                        

així ara aquest Brogit

compleix el seu compromís                                                  

i ve al punt de la tardor.

 

Que siguin aquests papers

de companyia i abric  

per cada hora que passa

d’hivern fred, sense dolçor.

I amb un desig decidit:

que com fa cada carbassa,                            

ens en deixi la llavor.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

Aquest mes de gener, a El pou de la gallina, amb Jordi Estrada i Jaume Puig publiquem un reportatge coral: Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio. Tot de testimonis de Manresa, retratats per Enric Casas, certifiquen que aquella terrible malaltia ni va ser atesa ni ho acaba de ser ara. Perquè la pòlio no se'n va i els seus efectes al cap dels anys sovint s'accentuen.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. 

A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Una malaltia paralitzant

 

Fa vora setanta anys, la malaltia feia estralls arreu del món però, entre nosaltres, la negligència del franquisme ho va acabar d’empitjorar, quan les autoritats sanitàries van decidir no fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta contra la poliomielitis, que a finals de la dècada dels cinquanta era una veritable pandèmia. Només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se —hi havia qui anava a comprar-la a Andorra! Però el fet és que les xifres superaven els 2000 casos anuals arreu de l’estat. I no van reduir-se veritablement fins el 1963, quan finalment van començar campanyes per subministrar, per via oral, la nova vacuna d’Albert Sabin, popularment coneguda com «la del terròs de sucre». Ras i curt, en una sanitat pública desballestada, la sorda disputa entre falangistes i l’exèrcit pel control del poder havia fet perdre més de vuit anys. I això amb efectes crònics —fins i tot mortals— en milers de criatures. Per si no n’hi hagués prou, la posterior relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris de l’època van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d'Espanya fins el 1988.

 

Almenys a Manresa, el Sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir aleshores un equipament especialitzat, adreçat inicialment als nens, mentre el país sumava milers de damnificats que s’han hagut de fer grans amb la càrrega de la pòlio. Una càrrega que començava amb l’esforç de les pròpies famílies que, sovint, van haver d’assumir tota la despesa de tractaments, hospitalitzacions, desplaçaments o material ortopèdic. I ara, al cap del temps, aquells que van sobreviure a la malaltia amb seqüeles d’intensitat diversa han d’afrontar encara individualment el darrer capítol de l’afectació, que és la seva fase degenerativa. Per això alguns d’ells es van organitzar reclamant el seu reconeixement per tal d’incorporar la pòlio a la nova Llei de Memòria Democràtica —aprovada a Madrid l’octubre de 2022— així com l’obligació d’investigar què va passar i, també, proporcionar atenció sanitària i social als afectats. 

 

Avui, els Associats de Pòlio i Post-pòlio de Catalunya volen visualitzar, modificar i millorar les mancances socials, sanitàries i arquitectòniques amb que sovint aquest col·lectiu es troba. I que ara mateix envelleix esperant una més gran diligència en la seva afectació. Els testimonis amb qui des d’El Pou de la gallina hem parlat, sense ser una mostra exhaustiva, sí que presenta una diversitat d’històries manresanes que permeten comprendre l’impacte d’aquell fet i les seqüeles que fins avui se n’han derivat. 

(Fragment inicial. La foto, de l'Orde de Sant Joan de Déu, mostra la terrassa de l'antic Sanatori a Manresa, a la dècada dels anys cinquanta, amb la pràctica de l'helioteràpia)