La resposta al 9-N

D'ençà que vam superar el 9-N, que el compàs s'ha ralentit. Arribar a la consulta ja va ser un camí envitricollat però ens hi vam escarrassar tots plegats: tant se val si no ens acabaven d'agradar els termes finals en què es va convocar. Calia el 9-N i calia que ens emmiralléssim en aquell resultat colossal. Però aquest resultat, dos mesos després, té un punt de decebedor. I això perquè des d'aquell mateix vespre, el MHP va voler fer seva tota l'energia de la convocatòria -"tota la responsabilitat", en va dir- i marcar el tempo, a mig cami de l'estratègia… i de la conveniència. I així estem, que el més calent és a l'aigüera. Les conferències, les declaracions, les reunions menys que més secretes, m'aboquen a un temor. I aquest és que la desitjable unitat que reclamava Artur Mas, mai no ha passat de ser una llista única que deixés a les seves mans la gestió dels temps, continguts i fins unes enèssimes negociacions amb Madrid. Però el més sorprenent d'aquesta poposta és la condició final: "Això... o no hi ha eleccions". Caram! Mentrestant la posició d'ERC ha estat analitzada fins el paroxisme -he llegit columnes d'anàlisi psicològica destinades a Oriol Junqueras!- i una vegada i una altra se li demana més generositat. Més encara? El compromís que va prendre ERC al començar la legislatura s'ha acomplert, i ara, més enllà de les sensacions, de les aspiracions i dels caràcters dels actors d'aquesta història, cal tancar l'episodi amb unes eleccions que legitimin tot el procés. Al capdavall, si la llista única només ha trobat la complicitat dins de CDC, convindria superar-la amb una oferta tan natural com la diversitat de candidatures que el país genera, i sense fer-ne més problema. ¿O no és així com aconseguirem més i més adhesions al procés d'independència?

Els reis ja han passat, i gener s'escolarà en una bufada. Ara convé un compromís i la immediata convocatòria d'eleccions. Els símptomes comencen a anar en la bona direcció i vull creure que hi haurà acords per sobre de conjuntures com les que ahir descrivia Toni Soler, quan a l'ARA apuntava que potser el MHP havia canviat de parer: "… Segurament pensa que si deixa passar aquest nou any (almenys fins al setembre) la conjuntura li serà més favorable. Tant a ell com a Catalunya. Les xifres de l’atur del 2014, divulgades ahir, potser el van acabar de convèncer. No faltaran veus per aplaudir la prudència de Mas…".  Som a 2015 i jo sóc un home de bona fe. Dono per bo que aquella llista unitària mai no ha estat una coartada per deixar el camí cap a la independència a l’espera de temps millors. Però de la mateixa manera, no puc creure que la resposta al 9-N s'esvaeixi mig any o un any més! El 9-N reclama una resposta ara. I encara més, tota la gent que s'ha abocat en aquest projecte, i tota aquella gent que sovint n'espera amb urgència la major transformació política de la seva vida, no es poden trobar amb aquest ralentiment que ens desmobilitza. La il·lusió hi és tota, de debò: només cal que trobi la sortida. I recuperarem la confiança, i guanyarem tots plegats generositat. Però, President… les urnes!

PS. Escoltar declaracions carregades de retrets com les d'aquest mateix migdia no ajuden gaire a redreçar els ànims. Joana Ortega, vice-presidenta del govern i militant d'UDC, atribueix a ERC i Oriol Junqueras l'immobilisme de les negociacions, i de passada la responsabilitat total si el procés es paralitza. Venint d'on vénen, podria semblar un acudit, és clar. Però a mi em semblen altament inquietants. Patirem!