dilluns, 12 de gener de 2015

Charlie Hebdo, islam, drets i llibertats


Després dels fets de França aquests darrers dies, l'Ara d'ahir diumenge recull vint opinions per la tolerància. I gairebé podríem dir que les encapçala la columna d'en Carles Capdevila: No tinc paraules, aquestes d'avui no són meves. I a continuació quatre cites per "Llegir, aprendre i retallar frases com a refugi contra l’odi que s’escampa aquests dies".

Les societats europees han d’entendre que l’enemic no és l’islam, sinó la ignorància, l’odi i la violència. Els criminals volen sembrar la por, destruir la democràcia i dinamitar la llibertat. La resposta ha de ser més democràcia, més llibertat i, sobretot, més educació”. (Mohamed Tayssir Azouz. ARA.)

Massa sovint, l’islam i els musulmans són tractats com a estrangers. Però la majoria dels musulmans en la majoria dels països europeus són ciutadans nascuts i criats a Europa. «Ells» són «nosaltres»! Així que, per molt que «ells» hagin de respectar les normes de la societat on viuen, nosaltres hem d’acceptar que aquest també és el «seu» país”. (Cas Mudde. ARA.)

Si França segueix tractant els francesos d’origen magribí com si fossin una amenaça a la «nostra» civilització, més d’ells seran propensos a convertir-se en aquesta amenaça, i seguir l’exemple dels germans Kouachi. Això seria un regal a Marine Le Pen i als jihadistes, que operen des de la mateixa premissa: que hi ha una guerra apocalíptica entre Europa i l’islam”. (Adam Shatz, London Review of Books. )

França està de dol, i plorem amb França. Però la violència del nostre costat continuarà sense parar. Avions no tripulats cometran assassinats al Pakistan i en altres llocs. Hi haurà víctimes innocents. Els seus morts es consideren una cosa natural. Els escriptors no trobem que aquest tipus d’homicidis trenquin els nostres llapis. Això, tant com la massacre a París, és l’amenaça més clara i present a la nostra llibertat col·lectiva”. (Teju Cole. New Yorker. )

D'entre els 20 testimonis que tot seguit l'Ara publicava, retallo el de Manel Fontdevila, germà com és i ninotaire, que hi diu:

Van contra l’humor per ignorància pura, perquè s’escapa del discurs i forma part d’un codi que no coneixen. A la gent no li agrada que la ridiculitzin, perquè és qüestionar-la. Molestem, i més quan ho fem des d’un idioma que no es pot contestar” (…) "El que cal que la gent entengui és que l’humor comença i acaba en ell mateix, no canvia les coses ni té importància en el discurs polític”.

El Manel va anunciar l’estiu passat que deixava la revista El Jueves precisament després que li impedissin publicar una portada que feia referència a l’abdicació del rei. “Per la monarquia he perdut la feina i m’han posat una multa –explica–, però això té a veure amb la legislació vigent, que no és una qüestió infranquejable. En canvi, l’atac al Charlie Hebdo és irracional”.  Molt més emotiu, el punt de vista del Manel el podeu trobar a Orgullo y satisfacción, en aquest especial que es descarrega gratis.

El diumenge s'ha acabat, la manifestació a París ha estat multitudinària, i tan unitària que en pateixen les costures. Si no fos que coneixem perfectament el sentit de la llibertat que tenen alguns dels de primera fila. Arrodoneixo aquest grapat de retalls amb dos paràgrafs d'en Ramoneda, a la contraportada:

"La idea que els musulmans europeus formen un quist comunitarista que s’insereix en les nostres societats per destruir-les és pura fantasia. Una construcció ideològica. En els darrers atemptats a França sempre ha mort algun musulmà, sovint un policia. “No hi ha una comunitat musulmana, hi ha població musulmana”, diu Olivier Roy. Estan en els més diversos llocs laborals, són votants de tots els partits (també del Front Nacional) i a tots hi tenen candidats. A França representen el 8% de la població, i en canvi (enquesta de The Guardian) la ciutadania pensa que són un 31%. Aquest error de percepció es dóna a tot Europa. Així es fabriquen els fantasmes". 

"Sovint es parla de l’amenaça de l’islam, com si fos un bloc homogeni, amb objectius compartits. Però al Pròxim Orient xiïtes i sunnites estan en guerra. El terrorisme jihadista planteja problemes de seguretat a Europa, però no perdem el món de vista: la seva violència és infinitament més gran fora d’Europa, sobretot en territoris musulmans. La seguretat no pot servir com a coartada per retallar drets i llibertats, ni per imposar restriccions a la llibertat de premsa en nom del respecte a les creences".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada