dissabte, 10 de gener de 2015

Ara que enderrocaran la Sala Ciutat (2)

Ho recullo de la pàgina del Facebook, Adéu Sala Loiola/Ciutat"Hi ha teatres amb història; n'hi ha de bonics i n'hi ha de molt ben equipats; n'hi ha de grans i n'hi ha que són capaços de fer-nos reviure l'esplendor d'altres èpoques. I també hi ha espais, com la Sala Loiola, que han fet història sense ser història; que, amb discreció, han sabut estar al servei de la cultura i de la ciutat durant uns quants anys, ni pocs ni massa, els necessaris. La Sala Loiola, que, amb el temps, passaria a dir-se Sala Ciutat, ha acollit cinema, teatre, dansa, música. Una vida curta, uns recursos limitats i una infraestructura modesta han estat durant mig segle al servei d'iniciatives culturals tan arrelades a la ciutat com Rialles, Imagina't, Cineclub, la Innocentada, Tabola o El Galliner, entre altres…."  

Tabola! Hi penso, és clar, quan des d'El Pou de la gallina em demanen pel meus records de la Sala Ciutat. Pels millors i, també, algun de pitjor...

Els 1200 dies de Tabola

La Sala Ciutat és sobretot el record de Tabola: els tres anys i mig que va durar aquesta experiència hi vam passar moltíssimes hores. I no és pas que tota l’activitat de Tabola fos a base d’espectacles, però n’era la més coneguda. A la Sala Ciutat –que al principi encara anunciàvem com a “Sala Loiola”- hi fèiem els espectacles quinzenals, sí, però també les reunions, i fins hi pintàvem manualment les pancartes, al vestíbul del primer pis. O era el punt d’arrencada i final de moltes nit de sortir a empasquinar... Per una cosa o per l’altra, doncs, a la Sala Ciutat hi vam passar moltes estones cada setmana, darrera la fórmula que havia estrenat quatre anys abans Rialles. Una barreja de cultura, participació i comunicació, una oferta adreçada a tothom però pensada especialment per als més joves.
La Sala Ciutat, doncs, va ser el nucli de Tabola. Teníem accés franc a les instal·lacions, amb la confiança del seu responsable, en Josep Maria Morros i la iniciativa del Joan, el seu fill. També l’absoluta complicitat d’en Salvador Vicenç, que sempre va ser alguna cosa més que l’encarregat. La Sala Ciutat era l’espai central de Tabola i, potser per això, també, va acabar per ser el motiu de la seva dissolució. De resultes que la sala havia esdevingut de titularitat municipal, l’estiu de 1984 s’hi havien de fer les obres d’adequació, que a Tabola esperàvem d’un resultat formidable. Precisament amb Rialles i Cineclub la vam acomiadar festivament la sala el mes de juny. Vam desmuntar totes les cadires -recordeu l’operació? Molta gent ja se’n va endur a casa, a Manresa hi tenim flaca!- i transformàrem l’equipament, per una sola vetllada, en una pista de ball, amb l’orquestrina Galana.

El cas és que la Sala Ciutat, que el 1984 tot just tenia vint-i-tres anys de vida, havia envellit terriblement, potser perquè ja era el resultat d’un procés col·laboratiu, més fonamentat en l’entusiasme que en els recursos. I Tabola era un projecte que s’havia fet ràpidament molt gran, i que encara volia créixer més. En tres temporades, un total de 56 sessions i 35.000 espectadors de teatre, cinema i música. Amb plens absoluts –Lluís Llach; Terra Baixa, amb Enric Majó; Nit de Sant Joan, amb Sisa i Dagoll-Dagom. O els Joglars, amb Teledéum o el Tricicle, fos Manicòmic o Èxit... -. L’estiu del 84, doncs, esperàvem unes obres que renovessin profundament les condicions tècniques més atrotinades i les expectatives acabaren en frustració: tot plegat es va quedar en un recanvi de butaques a la platea! Disgustats, aquell octubre des del col·lectiu vam anunciar que plegàvem i la reacció d’aquell segon ajuntament democràtic, de majoria absoluta socialista, fou lamentable. Probablement ara tots sabríem gestionar millor el conflicte, però aleshores alguns regidors actuaren no només amb molta barroeria sinó també aventurant mentides per dividir el grup. Quin daltabaix! La continuïtat de Tabola encara tingué un serrell d’alguns mesos –Navarcles (Alè, de Comediants): Conservatori (El comte Arnau)  i fins el comiat, amb Glups, de Dagoll-Dagom, al Kursaal- però el projecte estava tocat...

Al capdavall, si a Tabola hi vaig descobrir les virtuts de l’animació sociocultural, gràcies al conflicte de la sala Ciutat també vam aprendre que cultura més política no sempre dóna política cultural. A vegades, just el contrari! Sigui com sigui, els aprenentatges que hi vaig fer i les amistats que hi vaig trenar m’han estat sempre més recurrents i indispensables, bé fos precisament al camp de la política, bé a la pràctica associativa. I en qualsevol altre projecte com ara aquest mateix Pou de la gallina, hereu d’unes inquietuds que no entenien la cultura si no per la capacitat de transformació que té. I continuem.

La foto és de l'Albert Solé, que era el fotògraf de Tabola, i va ser feta el 13 de maig de 1984, abans de començar un espectacle de mim, amb l'Stewy: no sé pas com va anar a parar a casa. S'hi pot veure l'erra-cinc groc del Joan, amb qui havíem empasquinat mig Manresa, 

1 comentari:

  1. "...també vam aprendre que cultura més política no sempre dóna política cultural...!

    Bonic article!

    Tant a la Sala Loiola com a la Sala Ciutat, tots hi tenim algun record enterrat.

    ResponElimina